Estudi breu dels microestats insulars del món

EL DESENVOLUPAMENT DELS MICROESTATS INSULARS DEL MÓN.














Antoni Miquel Lucas i Vidal.

Curs de Cooperació per al desenvolupament

Universitat de les Illes Balears.













1) PREFACI



El treball que aquí es presenta com a treball del curs d’Especialista Universitari en Cooperació per al Desenvolupament pretén assolir l’objectiu màxim de definir un mínim de continguts teòrics dels efectes de la insularitat sobre el desenvolupament humà. En definitiva es tracta de posar en qüestió dos conceptes propis de les Ciències Socials (Insularitat i Desenvolupament Humà) que es desenvolupen sobre alguns microestats del món i analitzar-los des d’una perspectiva eminentment geogràfica. En aquest treball s’analitzaran elements considerats d’interès tal com la seva localització geogràfica, la seva situació al complex concert de relacions internacionals, les seves variables socioeconòmiques,... tot amb l’objectiu final d’establir generalitats teòriques que permetin actuar en un futur en les variables estructurals d’aquests estats per tal de millorar el seu actual nivell de desenvolupament.



2) INTRODUCCIÓ.



Hom creu convenient iniciar aquesta investigació amb dues definicions: la de microestat i la d’illa.
Els Microestats serien aquells que en funció de la seva superfície territorial s’hi consideressin com a tal; així doncs queda palesa la gran subjectivitat d’aquest concepte. Per al treball que ens ocupa s’han analitzat diverses classificacions de microestats, de les que destacaríem les de Pounds (1963) i les de Blij (1967). Ambdues classificacions marcarien en els 25.000 Km2 el llindar que ens definirien als microestats. Per aquest treball triàrem la classificació de microestats més recent entre les consultades, la de André-Louis Sanguin, que defineix com a microestats als estats lliures i independents amb una superfície inferior als 5.000 Km2 (Sanguin, 1981).
La definició d’Illa pot ésser analitzada des d’una doble vessant, la conceptual i la semàntica. El significat semàntic del mot Illa, seria aquella definida pels diccionaris comuns “porció de terra voltada d’aigua per tots els costats més petita que un continent” (VV. AA., 1995). Emperò el concepte d’Illa és alguna cosa més que el seu significat semàntic: una illa es defineix com aquella porció de la superfície terrestre on es manifesta el Fet Insular o Insularitat. El fet insular o insularitat se defineix com el conjunt de conseqüències i singularitats que es deriven del fet d’estar aïllat. La insularitat es manifesta de manera molt heterogènia, impregnant gran part dels factors físics i humans, així com les seves manifestacions territorials, de les regions afectades. Tot i lo que pugui semblar inicialment, el concepte d’insularitat no només es manifesta a les “Illes” en sentit estrictament semàntic (superfície de terra voltada d’aigua), sinó que també és manifesta en les “Illes” conceptuals; es a dir, territoris que per raons de distància geogràfica, per la presència d’agents físics específics i mancances tecnològiques en els sistemes i xarxes de transports, es troben aïllats i, pel general, veuen reduïdes les seves possibilitats de desenvolupar-se social i econòmicament. Així doncs, se pot parlar d’insularitat quan ens referim a territoris de muntanya, poblacions enmig d’un desert, a regions continentals desconnectades de les xarxes de transport i d’informació,...tot i que sense cap dubte, és als territoris insulars marítims on el fet insular es manifesta amb major claredat. Alguns exemples, probablement els més coneguts i estudiats, de les manifestacions del fet insular són els elevats costos econòmics que suposa per a les economies insulars comerciar fora del territori insular, els majors preus que es paguen per productes bàsics com l’energia o els aliments, les variacions climàtiques que sofreixen les illes per la seva gran litoralitat, o la capacitat que tenen els territoris insulars per generar endemismes. Emperò la insularitat també es manifesta en altres segments de les realitats illenques que cal analitzar: el valor geoestratègic que històricament (i encara ara) tenen els territoris insulars, la importància de la Zona Econòmica Exclusiva-ZEE (àrea definida per la línia paral·lela que envolta la costa de les regions marítimes a una distància de 200 milles marines, i sobre les qual la regió costanera té el dret reconegut d'explotar i gestionar els recursos), la influència de la insularitat en la percepció del territori per part dels illencs (i conseqüentment en el seu ús), la importància de l’isolament històric com a generador de identitats col·lectives, la característica organització territorial dels territoris insulars, o el tracte que la insularitat rep al marc jurídic i administratiu actual.
Amb tot, aquest treball parteix des de la voluntat de conèixer exhaustivament el grau de desenvolupament d’una tipologia d’estats molt específica: els microestats insulars. Així doncs, l’àmbit d’estudi d’aquest treball serà el més gran de tots els possibles en Geografia, el Món; o millor dit, les àrees geogràfiques del Món que compleixin la condició d’ésser un microestat i una illa marítima alhora.

1.1 Geopolítica i insularitat.

Després de la II Guerra Mundial els petits estats i territoris insulars s’han convertit en un fenomen geopolític de màxima importància a causa de quatre fets fonamentals (Sanguin, 1997):

1) Durant aquest període aquests territoris han assolit el reconeixement de la seva sobirania i han tingut presència en les reunions i organitzacions supraestatals. Cal comentar que amb la fi del colonialisme, d’ençà la II Guerra Mundial, un de cada tres estats que ha assolit la seva independència política eren illes.

2) S’han convertit en zones amb un notable dinamisme econòmic a causa de la creixent indústria turística, com per exemple a les Antilles dins la zona turística nord-americana.

3) Durant el període de la Guerra Freda, alguns territoris o estats insulars es convertiren en els pivots centrals de les estratègies oceàniques de les superpotències (Islàndia, Açores, Guam, Diego Garcia,..).

4) Amb la instauració el 1982 de les 200 milles nàutiques com a Zona Econòmica Exclusiva-ZEE, molts d’aquests estats i territoris han vist augmentat extraordinàriament l’àrea d’explotació de recursos marins (pesquers, energètics,...). Així per exemple la distribució dels 849 Km2 de les 33 illes que formen l’arxipèlag de les Kiribati, donen a aquest microestat el dret d’explotació econòmica de més de 2.000.000 Km2 d’Oceà Pacífic (VV.AA., 1997). Òbviament, les grans potències miraran de “reconquerir”, amb mètodes més o menys subtils, tot l’espai econòmic perdut des de l’aplicació de les ZEE (Doumenge, 1984).

Tot i això, els estats insulars pateixen unes mancances estructurals intrínseques en els seus sistemes econòmics per la seva condició d’illes. Des d’una perspectiva únicament geogràfica, cal introduir els principals trets territorials que condicionen el nivell de desenvolupament econòmic dels estats: la dimensió, la forma, les característiques del medi físic i la localització geogràfica (Benito-López, 1999).
El tamany estatal és, de manera genèrica, un factor condicionant en el desenvolupament dels estats. Tal afirmació pot recolzar-se en l’observació de que els països més grans del Món són també (a causa de posseir major quantitat de recursos, major tamany dels mercats,...) els més poderosos econòmicament i conseqüentment els més influents en la política internacional. En aquest sentit, es pot pensar que l’era de la globalització en la que estam immersos, les noves tecnologies i l’aparició de fonts de riquesa no materials ( informació, coneixements,...); pot produir l’enriquiment d’alguns petits estats (Benito-López, 1999), com per exemple –i tal i com demostrarem en aquest estudi- ja ha ocorregut a la petita illa de Singapur.
La forma dels territoris també condiciona el desenvolupament econòmic a causa de les facilitats o inconveniències que pot suposar per a l’articulació territorial dels estats. Per al cas que ens ocupa, els estats insulars –sovint formats per arxipèlags- tenen territoris fragmentats, fet que suposa un perjudici per al desenvolupament social i econòmic d’aquests.
Les característiques del medi físic (clima, orografia, riscos naturals,..) són un impediment a destacar per a que països com Somàlia, Etiòpia o Hondures assoleixin un cert grau de desenvolupament. Emperò la realitat està animada per afirmacions més possibilistes, i s’observa que països localitzats a medis molt adversos poden conseguir nivells de desenvolupament altíssims (Benito-López, 1999); pensem per exemple en les dificultats del medi físic a la que el Japó ha tingut que fer front al llarg de la seva història. De manera general, als casos estudiats en aquesta investigació les limitacions del medi físic determinen enormement el grau de desenvolupament estatal: mancances en recursos bàsics com l’aigua i la terra conreable, elevada presència de riscs geogràfics (volcans, tifons,...), climatologia adversa,....
Finalment, la posició geogràfica dels estats respecte al context geoeconòmic on s’insereixen, influeix en les seves possibilitats de desenvolupament i creixement estatal. Exceptuant Malta, els microestats insulars del Món es localitzen en la perifèria de les àrees geopolítiques més importants del Món: Nord-Amèrica, Europa i Japó.

1.2 Justificació i objectius de la investigació.

El treball que aquí es presenta té com a objectiu primer l’estudi dels diferents factors d’afavoriment i perjudici del desenvolupament socio-econòmic d’una tipologia de regió molt concreta: els microestats insulars. Aquesta investigació és considera oportuna en tant en quant s’ha observat que els microestats insulars presenten tot un seguit d’inconvenients per al seu desenvolupament derivats del seu caràcter isolat i de la seva poca rellevància política en el concert geopolític internacional.
Amb tot, aquest estudi tracta de fer un anàlisi sobre els principals indicadors socio-econòmics dels microestats insulars per tal de comparar les diverses realitats insulars entre si, i amb les d’altres regions desenvolupades del continent, mirant d’extreure generalitats i causalitats sobre el grau de desenvolupament d’aquests estats.

1.3 Localització geogràfica i característiques principals dels microestats insulars.

Amb el dit fins aleshores, es defineixen 24 microestats insulars (veure Taula 1). La distribució geogràfica dels microestats insulars correspon gairebé de manera perfecte a la dels territoris més fragmentats del planeta que es troben a la perifèria de les àrees geopolítiques més importants de l’actualitat (Veure el mapa “Microestats insulars del Món”). Amb tot es poden diferenciar cinc agrupacions regionals de microestats insulars:

Microestats insulars de l’Oceà Pacífic: són les Illes Marshall, Palau, Micronèsia, Nauru, Kiribati, Tuvalu, Samoa i Tonga. Són illes i illots fonamentalment coral·lins molt planers, i que es troben força preocupats pel previsible augment del nivell marí a causa de l’acció antròpica. S’observa una elevada fragmentació territorial, com per exemple l’estat micronesi (607 illes) o l’estat de Palau (més de 200).
Històricament han estat dins l’òrbita política i econòmica de les grans superpotències mundials. Amb la descolonització posterior a la II Guerra Mundial el domini de les superpotències de torn no cessa a causa de la localització estratègica d’aquestes illes dins la immensitat del Pacífic entre la URSS i els USA.
L’economia d’aquests estats es fonamentalment agrícola i pesquera tradicional de subsistència (VV.AA., 1997). Destaquen les produccions d’arbre del pa, plàtans, copra, cocos i vainilla. Alguns estats destaquen per les indústries extractaves de minerals (principalment fosfats a Nauru, Marshall i Kiribati) tot i que pel general controlades per empreses estrangeres (VV.AA., 1997). A les darreres dècades el turisme pren força a la regió, fonamentalment procedent d’Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units.

Microestats antillans: són Saint Vincent i les Grenadines, Grenada, Barbados, Saint Lucia, Dominica, Antigua i Barbuda i Saint Cristopher i Nevis. Es tracta d’illes volcàniques -àdhuc amb alguns volcans actius- d’orografia molt abrupta i de vegetació esponerosa. Altra limitació del medi físic és la seva localització al cinturó de ciclons tropicals, que freqüentment provoca nombrosos danys materials i humans.
En aquest cas les relacions polítiques amb les antigues metròpolis (Regne Unit i França principalment) encara mantenen un alt grau de vigència. Així per exemple, Saint Cristopher i Nevis, Barbados, Antigua i Barbuda, Saint Lucia, i Grenada tenen en la monarquia reial britànica el seu cap d’estat, que pel general es representat a través d’un governador elegit pel parlament del Regne Unit (VV.AA., 1997).
L’economia antillana es mostra més desenvolupada i diversificada que al cas del Oceà Pacífic. L’agricultura es fonamenta en les plantacions industrial, sovint hereues de les esclavitzades plantacions colonials, on destaquen les produccions de canya de sucre, cotó, fruita i productes d’horta. La localització propera als mercats turístics nord-americans han afavorit el desenvolupament d’un respectable sector turístic. La indústria bàsica es poc desenvolupada i només lligada a la transformació dels productes agrícoles i begudes alcohòliques (VV.AA., 1997).

Microestats de l’Oceà Índic: són les Illes Maldives, Comores, Seychelles i Illes Maurici. Són illes volcàniques (Maurici i Comores) i coral·lines (Maldives). Les Illes Seychelles, fonamentalment atolons coral·lins, posseeixen les quaranta úniques illes granítiques del Món (VV.AA., 1998 b). La localització al cinturó de ciclons intertropical suposa greus perjudicis per aquests estats. Tot plegat, s’observa una extraordinària fragmentació territorial (les Maldives són més de 2.000 illes i illots). L’economia es fonamenta en una agricultura de subsistència, on destaquen les produccions de sucre cafè i copra; la pesca (Maldives) i un notable sector turístic (Seychelles) (VV.AA., 1997).

Microestats africans de l’Oceà Atlàntic: són Cap Verd i Sao Tomé i Príncipe. Són illes volcàniques molt abruptes. Queda palès una gran dependència de l’antiga metròpoli Portugal. L’agricultura és de vocació eminentment exportadora (fins a un 90% de la producció de Sao Tomé i Príncipe) (VV.AA., 1997), principalment cocos, cafè, cacau i plàtans. La pesca és important per a l’economia de Cap Verd.

Altres microestats insulars: són Malta, Singapur i Bahrain. Per la seva localització més propera a les àrees socio-econòmicament més dinàmiques (Malta), la presència de recursos energètics (Bahrain) i per afavorir-se dels canvis recents en els sistemes de producció mundials (Singapur); han assolit un elevat nivell de desenvolupament que justifica el seu anàlisi exhaustiu (veure apartat 4).

De manera genèrica se poden extreure algunes característiques comunes dels microestats insulars. En primer lloc cal destacar les dificultats que el medi físic ofereix a la majoria d’aquests estats (volcans, ciclons tropicals,...). També destaquen el manteniment de forts lligams econòmics i polítics amb les antigues metròpolis o amb les potències mundials actuals. Finalment, destacaríem que el reduït tamany d’aquestes economies no permet que aquests territoris tinguin cap repercussió en les dinàmiques geopolítiques i econòmiques mundials. Tot i això, el turisme es converteix en el servei que exerceix, de cara al futur, la influència més destacable de la viabilitat econòmica d’aquests estats, ja que permet l’entrada dels sistemes econòmics insulars dins els circuits econòmics planetaris (Doumenge, 1983).



3) ELS PRINCIPALS INDICADORS SOCIOECONÒMICS DELS MICROESTATS INSULARS.



Aquest apartat mirarà de fer un anàlisi de quines són les característiques principals de les variables socials i econòmiques dels microestats insulars. S’han consultat 21 indicadors -de diversa procedència- que han estat considerats representatius per a estudiar el grau de desenvolupament dels estats. Aquests indicadors, s’han subdividit temàticament en indicadors demogràfics, econòmics i socials (veure taules 2,3 i 4). Tot i això, dels microestats insulars més petits ha estat impossible aconseguir la majoria d’indicadors.

2.1 Els indicadors econòmics.

Els indicadors econòmics dels microestats insulars del món (veure taula 2), de manera genèrica es situen lleugerament per sobre a les mitjanes dels països subdesenvolupats. Així per exemple, el Producte Nacional Brut a paritat del poder adquisitiu en $ (veure gràfic 5), presenta una mitjana per als microestats insulars de 6.458 dòlars front als 6330 de la mitjana mundial, ben lluny dels 22.770 dòlars de mitja per als països d’ingrés elevat (VV.AA., 1999). Tot i aquest generalitat, destaca per sobre la resta d’estats insular la poderosa illa de Singapur -l’únic microestat insular que supera la mitjana dels països rics- amb 32.940 dòlars per càpita (gairebé un 50% més elevat que la mitjana de països rics). Amb una renta per càpita mitjana se situarien estats com Bahrain, Malta, Barbados, Antigua i Barbuda i Maurici. Amb un PNB per càpita mitjà-baix o baix es trobarien els 18 microestats restants.
Un indicador força significatiu alhora d’analitzar el grau de desenvolupament social d’un territori és el percentatge de dones en la població activa. Al cas dels microestats insulars (35,8%) es situa dues dècimes de punt per sota de la mitjana per a països subdesenvolupats (36%).
També es característic de les economies insulars la forta dependència dels productes exteriors. Aquesta afirmació es corrobora si s’observa que per als microestats insulars la balança comercial esdevé negativa, fins al punt en que, de manera general, s’ha d’importar un 25% més del que s’exporta (veure gràfic 4). Només als estats que fonamenten la seva economia en les explotacions minerals i energètiques (fosfats a Nauru i cru a Bahrain) s’observen balances comercial positives.
El turisme es detecta com a sector econòmic més important per a les microeconomies insulars. La indústria turística és especialment rellevant a Singapur (7.916.000.000 $), Barbados (712.000.000 $), Malta (618.000.000 $) i Maurici (467.000.000 $).
El consum d’energia també es un bon indicador per a conèixer el grau d’industrialització de les economies regionals. Serien especialment elevats els consums energètics de Bahrain (9.716 Kg de Carbó/hab), fins i tot per sobre de la mitja de consum del país més industrialitzat del Món, els Estats Units (7.905 Kg de Carbó/hab); a causa del gran desenvolupament de la seva indústria del petroli. També és remarcable cas de Singapur (7.162 Kg de Carbó/hab) a causa de la seva diversificada i moderna indústria de noves tecnologies principalment, Tonga (5.381Kg de Carbó/hab) per l’activitat relacionada amb l’explotació del petroli, Malta (indústria pesada, drassanes i indústria petrolera, i Antígua i Barbuda que destaca per la seva activitat en el refinat de petroli.

2.2 Els indicadors demogràfics.

Els indicadors demogràfics dels microestats insulars (veure taula 3 i gràfics 1 i 2), indiquen, a grans trets i seguint amb la tendència observada als indicadors econòmics, la situació dels microestats insulars en una posició equidistant entre els estats desenvolupats i els subdesenvolupats. Així per exemple, les mitjanes observades per al conjunt de microestats insulars en creixement demogràfic anual (1,5%) i població urbana (47%) serien més properes als indicadors de països subdesenvolupats; mentre que si fixem l’atenció en les mitjanes de les taxes de mortalitat infantil (26,3 per mil vius) o l’esperança de vida (70,6 anys) les semblances són cap a estats amb un nivell de desenvolupament mitjà-alt. De manera genèrica, el limitat tamany d’aquests estats suposen unes extraordinàriament elevades densitats de població (558 hab/Km2 de mitjana). Són especialment increïbles les densitats que presenta Singapur (5.501,6 hab/Km2) amb un 100% de població urbana, Malta (1.178 hab/Km2) i 87,3% de població urbana i Bahrain (887,4 hab/Km2) amb un 95,6% de població urbana. Aquests tres estats serien els que presentarien uns indicadors demogràfics més propis d’estats desenvolupats o bé en vies de desenvolupament. També serien indicadors demogràfics favorables els de Barbados, Antigua i Barbuda, Tonga i Dominica. A l’altra banda, serien significativament més propis de països subdesenvolupats els indicadors que presenten estats com Comores, Sao Tomé i Príncipe, Kiribati, Cap Verd o les Illes Maldives.



2.3 Els indicadors socials.

Els indicadors socials (veure taula 4 i gràfic 3) no fan més que plasmar el dit fins aleshores: Els microestats insulars del Món mantenen un comportament socioeconòmic propi d’estats de desenvolupament mig. Sense cap casta de dubte l’Índex de Desenvolupament Humà-IDH, calculat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament-PNUD d’ençà el 1990, és un dels indicadors socioeconòmics més emprats (i també polititzats) alhora d’analitzar el grau de desenvolupament dels diferents països. L’IDH es calculat a partir de només tres indicadors bàsics: el percentatge d’alfabetització d’adults, l’índex d’escolaritat i el PNB per càpita a paritat del poder adquisitiu en $ (VV.AA., 1998 a); pel que podem afirmar que serà un índex poc complet, ja només amb aquests tres indicadors no es pot avaluar el grau de desenvolupament. Tot i això, l’IDH és un dels indicadors més utilitzats pels diferents organismes públics i privats. Tot observant l’IDH dels diferents microestats insulars podem començar afirmant que cap d’aquests estats arriba a la mitja dels països desenvolupats (0,911), si bé es cert que hi ha tot un grup d’estats com Barbados (0,909), Malta (0,899), Singapur (0,896) i Antigua i Barbuda (0,895) s’hi atraquen. Per l’altra banda, els microestats insulars de les Illes Comores, Sao Tomé i Príncipe i Cap Verd destaquen pel seu subdesenvolupament.
El sistema sanitari dels microestats insulars esdevé especialment feble les Comores, Cap Verd i Maldives; mentre a Nauru, Malta, Barbados, Bahrain, Grenada i Singapur tenen relacions de habitants/metge i habitants/llit hospitalari propis d’estats desenvolupats.
Els sistemes educatius dels microestats insulars (86,6% d’adults alfabetitzats i 70,2% en la taxa d’escolaritat) es presenten en conjunt més propers als estats desenvolupats que no als subdesenvolupats. serien especialment destacables les bones condicions que presenten els sistemes educatius de Saint Cristopher i Nevis, Grenada, Barbados, Singapur i Bahrain. Per l’altra banda es detecten mancances importants a Comores i Sao Tomé i Príncipe.



4) ALGUNES CLASSIFICACIONS TIPOLÒGIQUES DELS MICROESTATS INSULARS.


Amb tot el dit fins aleshores, es pot fer una classificació dels microestats insulars en funció del comportament observat dels seus indicadors socioeconòmics:

Microestats insulars desenvolupats: Barbados, Malta, Singapur i Antigua i Barbuda. El diminut estat de Nauru, tot i gairebé no tenir informació sobre els seus indicadors, també el considerarem com un estat desenvolupat, tal i com demostrarem a l’apartat 4.

Microestats insulars de desenvolupament mitjà-alt: Dominica, Bahrain, Saint Cristopher i Nevis, Saint Vincent i Grenadines, Grenada, Seychelles, Saint Lucia, Palau i Maurici.

Microestats insulars de desenvolupament mitjà-baix: Samoa Occidental, Maldives, Estats Federats de Micronèsia, Tonga, Illes Marshall, Tuvalu, Cap Verd i Sao Tomé i Príncipe.

Microestats insulars de desenvolupament feble: Illes Comores i Kiribati.

Tot plegat, s’observa una distribució regional del desenvolupament socioeconòmic dels microestats insulars molt significatiu. De manera general, els territoris insulars localitzats dins les àrees d’influència de les grans potències mundials són els microestats insulars que presenten un major desenvolupament, tal i com s’observa a la següent taula:


REGIÓ/AGRUPACIÓ ESTATAL IDH MITJÀ

Microestats industrialitzats (Singapur, Malta i Bahrain) 0,889

Microestats antillans 0,869

Microestats del Pacífic 0,694

Microestats de l’Índic 0,693

Microestats africans de l’Atlantic 0,577
Així per exemple, s’explica que l’elevat desenvolupament assolit per estats com Malta, Singapur, Bahrain o el conjunt de microestats antillans, correspon a activitats associades als fluxos socioeconòmics globalitzats (turisme, noves tecnologies, recursos energètics,...) de vocació eminentment exportadora cap a les grans superpotències. Mentre, regions com el Pacífic o els microestats insulars africans (excepte Maurici i les Seychelles que serien receptores dels fluxos turístics del Nord) resten exclosos d’aquestes dinàmiques econòmiques i polítiques mundials.



5) ALGUNS EXEMPLES PARADIGMÀTICS I/O SINGULARS DE MICROESTATS INSULARS.


Tenint en compte l’estudi realitzat, hom considera oportú fer un anàlisi específic sobre les causes i conseqüències del desenvolupament socioeconòmic d’alguns microestats insulars, que per les seves característiques naturals, polítiques o derivades de la seva localització geogràfica; es consideren paradigmàtics d’algunes de les diverses tipologies de microestats insulars definides en apartats anteriors.

4.1 Els microestats insulars industrialitzats. Els casos de Singapur i Malta.

Considerant les generalitats extretes per als microestats insulars, els estats de Singapur i Malta poden ésser considerats afortunats per la seva localització geogràfica (Malta), i pel seu estatus polític (Singapur).
Tot i les reduïdes dimensions territorials i demogràfiques de Malta, aquest estat ha sabut desenvolupar una economia rendible i diversificada gràcies a la seva localització al mig de la Mar Mediterrània. Tot i la relativa joventut de Malta (s’independitzà del Regne Unit el 1964), els maltesos han estat diplomàticament molt hàbils, optimitzant al màxim les relacions social i econòmiques amb les dues riberes de la Mediterrània. Les polítiques exteriors i econòmiques de Malta han anat sempre molt lligades, a causa de la seva pobresa de qualsevol recurs natural, convertint-se en un dels fonaments del desenvolupament maltès. Així un dels objectius tradicionals dels governs estatals maltesos han estat l’atracció d’inversions estrangeres -aplicant mesures com les avantatges fiscals (VV.AA., 1992)- en tota casta d’activitats terciàries, sobretot turisme, comerç, disseny i noves tecnologies (Hunter, 1995). Amb tot, Malta ha assolit un nivell de desenvolupament acceptable, recolzant-se sobretot en el seu sector turístic (base de la economia maltesa), endemés d’una destacable indústria de base (drassanes i tractament de cru) i manufactures (Hunter, 1995). Tota la economia de Malta ha d’ésser enfocada per necessitat cap a l’exterior. Són remarcables les relacions econòmiques de Malta amb la Unió Europea (a la qual el 1990 va fer la seva petició formal d’adhesió) i amb els Estats Units (Hunter, 1995).
Amb taxes de creixement econòmic del 8,6% anual des de el 1966 Singapur és un exemple paradigmàtic d’estat asiàtic de creixement econòmic explosiu (VV.AA., 1997). Aquest estat-ciutat portuari superpoblat posseeix una de les activitats comercials més dinàmiques del Món (70% de la població activa), gràcies sobretot a la frenètica activitat que desenvolupa el seu port: el més actiu del Món (VV.AA., 1997). El seu elevat nivell de vida (un dels més elevats de la regió) i el dinamisme econòmic observat a tota la regió (a causa de la relocalització industrial dels anys 70 i 80), ha afavorit la diversificació de l’activitat comercial cap a una indústria lleugera i, sobretot, cap a l’activitat financera (27% del PNB). Tot i que com a territori insular que és ha d’importar grans quantitats de productes finals bàsics i matèries primeres, la indústria de Singapur és en l’actualitat una de les més modernes, on destaquen les produccions de productes químics i farmacèutics, cautxú, plàstics i, sobretot, unitats de disc per a computadores i ordinadors (el primer estat exportador del Món) i construcció i reparació de vaixells (al Port de Singapur hi ha el major dic sec del Món) (VV.AA., 1997).
Destaca la vocació exportadora de la economia singapuresa, sobretot cap als Estats Units, Malàisia, Hong Kong i Japó (Hunter, 1995).

4.2 Els microestats insulars de base extractiva. El cas de Bahrain i Nauru.

Els exemples de Nauru i Bahrain mostra dos territoris insulars que han assolit un elevat nivell econòmic fonamentant-se en l’explotació dels seus recursos minerals-energètics fins exhaurir-los.
Des de el descobriment de petroli en el subsòl de Bahrain el 1931, l’economia d’aquesta illa ha girat als voltants del producte, suposant el desenvolupament econòmic de la regió, tot i que lluny del nivell econòmic dels seus veïnats àrabs continentals. La reducció sensible de les reserves petroleres produïda a les darreres dècades a afanyat als governs de Bahrain a cercar altres activitats econòmiques que assegurin el futur del país. Tot i això el 1990 el petroli suposà un 78% de les exportacions, cap al Regne Unit, Estats Units, Alemanya i Japó principalment (Hunter, 1995).
La seva localització central al Golf Pèrsic ha suposat el desenvolupament d’una notable activitat comercial i turística (VV.AA., 1997). Activitats industrials en la que es centren les inversions estatals són: petroquímica, tractament d’alumini, cimenteres, i indústries de bens de consum (VV.AA., 1992).
La explotació de fosfats, l’únic recurs natural de Nauru, duita a terme per empreses estrangeres que paguen al govern nauruès pels drets d’explotació mineral (VV.AA., 1997) i les compensacions que reben d’Austràlia pels greus danys soferts per l’explotació dels fosfats (que suposa la inhabitabilitat del 80% del territori¡) (VV.AA., 1998 b); a convertit a la petita societat de Nauru en una de les més riques del Món (VV.AA:, 1992). Tot i això l’exhauriment, en un futur no molt llunyà de les reserves de fosfat ha produït que el govern, miri de crear un paradís fiscal com alternativa a l’explotació mineral (VV.AA., 1998 b).

4.3 Els microestats insulars antillans. El cas de Barbados.

Barbados, el microestat insular més desenvolupat del Món, és un bon exemple de territori insular que ha sabut aprofitar al màxim els seus esquifits recursos per assolir un elevat desenvolupament. Tot i ésser la més perifèrica de les Antilles, Barbados presenta una economia moderna i diversificada.
Destaca el seu sector primari d’alta rendibilitat i competitivitat, sobretot les plantacions de canya de sucre (VV.AA., 1992). El tradicional conreu de la canya de sucre s’ha vist recolzat d’ençà els anys 60 per una creixent activitat turística (fonamentalment turisme nord-americà i britànic) que s’ha convertit en la principal font d’ingressos estatals (Hunter, 1995). A les darreres dècades s’han descobert reserves de petroli i gas que han estat posades en explotació pel govern insular (VV.AA., 1997). Així mateix el govern ha afavorit, amb bons resultats, les inversions econòmiques en indústria, principalment elèctriques i electròniques, productores de plàstics, de productes especialitzats i manufactures en general (Hunter, 1995).

4.4 El subdesenvolupament dels microestats insulars. Les Illes Comores.

L’estat de les Comores és el menys desenvolupat de tots els estudiats. Aquest estat presenta tots els símptomes d’estat subdesenvolupat: conflictivitat política, economia poc tecnificada i fonamentada en l’agricultura de subsistència, desconnexió amb els grans fluxos econòmics mundials,....
La economia de les Comores es fonamenta en l’agricultura, que ocupa al 80% de la població (Hunter, 1995). Aquesta agricultura de subsistència resulta poc productiva –a causa d’emprar tècniques ancestrals. Destaquen les produccions de canya de sucre, vainilla i copra. Sectors com la indústria, molt lligada a l’agricultura, la pesca o el turisme; són de caràcter marginal, i tenen poca importància per a l’economia de les Comores.
La ràpida evolució demogràfica provoca la superpoblació de l’illa –en relació a la producció econòmica- fet aquest que justifica la forta emigració cap a Madagascar principalment (VV.AA., 1992).
A més de les dificultats econòmiques, l’arxipèlag de les Comores destaquen per la gran inestabilitat política dels seus governs. Des de la independència de França el 1974 les Comores han patit fins a tres cops d’estat i l’assassinat d’un dels seus presidents (VV.AA., 1997). Les Comores, a més, mantenen reivindicacions territorials sobre l’encara “francesa” Mayotte. Per acabar d’arreglar-ho les Illes menors d’Anjouan i Mohéli pretenen assolir la independència de la Gran Comoro i anexionar-se a França.

4.5 Les Illes Maurici i les Seychelles: exemples possibilistes de desenvolupament insular endogen.

El respectable nivell de desenvolupament assolit pels estats de les Seychelles i les Illes Maurici, pot servir per a exemplificar el camí a seguir per altres microestats insulars. Tot i les seves dificultats de partida (gran fragmentació territorial, reduïdes dimensions territorials i demogràfiques, localització ultraperifèrica de les àrees,...), aquests microestats han tret profit dels seus recursos així com de les diferents situacions geopolítiques conjunturals.
L’illa de Maurici ha assolit un notable desenvolupament gràcies sobretot a les elevades produccions de canya de sucre que permet la riquesa dels seus sòls (Hunter, 1995). Als darrers anys l’economia s’ha diversificat gràcies, sobretot, a la creixent demanda turística cap aquesta illa (VV.AA., 1992), i als esforços realitzats pel govern republicà de Maurici als anys 90 en diversificar l’economia. Tenen rellevància les indústries agroalimentàries, les sabateres, la indústria de les joguines i d’articles esportius; totes elles de vocació exportadora cap a Sud-Àfrica i França principalment (Hunter, 1995).
La gran discontinuïtat territorial de les Illes Seychelles, no ha estat cap impediment per a que aquest estat assoleixi un dels nivells de vida més elevat de l’Àfrica (VV.AA., 1998 b). L’arxipèlag de les Seychelles ha fonamentat el seu desenvolupament en una gamma variada d’activitats econòmiques. Destaca l’activitat turística d’alta qualitat, que representa el sector econòmic més important de les Seychelles. L’activitat del sector primari també és notable, sobretot pel que fa a la pesca de la tonyina i a la producció agrícola de mercat (cocos, te i copra). L’activitat industrial està molt lligada a l’activitat del sector primari: conserves, begudes, cigarrets i altres indústries agroalimentàries (Hunter, 1995).



6) CONCLUSIONS.



D’aquest treball se poden treure tot un seguit d’argument finals o conclusions:

1) El grau de subdesenvolupament d’alguns microestats insulars queda palès en les grans dificultats que s’han sofert per aconseguir dades socio-econòmiques de rellevància. La poca importància de les economies i administracions públiques dels microestats insulars fan que sovint les dades siguin estimacions fetes per entitats estrangeres, i per tant incorporant un marge d’errada major a l’habitual. Tot i això, algunes dades –sobretot dels estats més petits- han estat impossibles de determinar.

2) A grans trets, els microestats insulars presenten totes les característiques territorials perjudicials per assolir un òptim desenvolupament socio-econòmic: reduït tamany, fragmentació territorial, mancances de recursos naturals bàsics, condicions ambientals adverses i localització perifèrica respecte les regions política i econòmicament més importants.

3) Es descobreix el factor de la insularitat com un fet de diferenciació social i per tant política. S´han detectat alguns casos de revoltes polítiques i alçaments militars en algunes illes dintre d’arxipèlags independents per a assolir la seva independència. Sembla ésser que el reduït tamany d’aquests estats no es un impediment per a frenar la voluntat de llibertat d’algunes illes que es senten políticament diferents, o bé es veuen perjudicades per la política duta a terme per l’ètnia majoritària (d’una altra illa). Com a exemples podem comentar les revoltes que hi va haver el 1979 a les Grenadines per a independitzar-se de Saint Vincent (VV.AA., 1997). Mes recentment cal destacar la Guerra de Secessió duta a terme el 1997 per les Illes d’Anjoan i Moheli contra el govern estatal de les Comores, que acabà amb l’autoproclamada independència d’Anjoan que cap estat ni organització internacional ha reconegut (Castel, 1998). Altre exemple fou l’Octubre de 1998 quan el Parlament Autònom de Nevis votà a favor de la Independència política respecte a Saint Cristopher (VV.AA., 1998 a).

4) Queda palesa la divisió regional del desenvolupament als microestats insulars en iguals condicions a la dels territoris continentals. Les regions insulars turístiques (Antilles) o properes al món desenvolupat (Malta) presenten indicadors socioeconòmics majors als microestats insulars amb localitzacions perifèriques; ja sia una perifèria geogràfica (àrea del Pacífic) o socio-política (Àfrica).

5) Així mateix, el fet insular i la localització ultraperifèrica esdevé en ocasions un factor positiu per al desenvolupament d’activitats que tendrien dificultats de desenvolupar-se al continent. Com exemple es poden anomenar els casos de Maurici i les Illes Seychelles, que lluny dels conflictes africans del continent han desenvolupat una notable activitat turística complementada amb altres activitats agrícoles i pesqueres (Maurici), i del refinat de petroli (Seychelles).

6) El turisme sembla ésser el sector de futur per als microestats insulars subdesenvolupats. El turisme pot ajudar, juntament amb la millora dels sistemes de transport a llarga distància, a la inclusió de molts estats del Pacífic en les dinàmiques socio-econòmiques mundials. Al cas dels microestats insulars africans, el subdesenvolupament, a l’igual que al continent, esdevé crònic i de difícil i llunyana resolució.

7) Observant les característiques del subdesenvolupament d’alguns microestats insulars, hom defineix els mateixos trets socioeconòmics definitoris del subdesenvolupament als territoris continentals: submissió a les pràctiques de neocolonialisme per part d’empreses i estats estrangers, dependència d’ajuda bàsica exterior, inestabilitat i corrupció política, escassesa de recursos naturals bàsics,...









































7) ANNEX DE GRÀFICS I TAULES






















8) BIBLIOGFRAFIA.

BENITO DEL POZO, P,; LÓPEZ TRIGAL, L. (1999). Geografia Política. Madrid: Ed. Cátedra, 304 pàgs.

BLIJ, H.I. (1967). Systematic Political Geography. Nova York: John Wiley editor.

CASTEL, A.-direcció- (1998). Nova Africa, núm. 4. Barcelona: Centre d’Estudis Africans, 181 pàgs.

CASTEL, A.-direcció- (1999). Nova Africa, núm. 5. Barcelona: Centre d’Estudis Africans, 118 pàgs.

DOUMENGE, F. (1983). “Aspectos de la viabilidad de los paises insulares pequeños”. Conferencia de las Naciones Unidas sobre Comercio y Desarrollo (22/7/83), 41 pàgs.

DOUMENGE, J.P. (1984). Enjeu géopolitique et intérêt scientifique des espaces insulaires. 6 pàgs.

HUNTER, B., editor. (1995). The statesman´s year-book, 1995-96. Londres: Macmillan, 1699 pàgs.

POUNDS, N. J.G. (1963). Political Geography. Nova York: McGraw Hill.

SANGUIN, A. L. (1981). Geografia Política. Barcelona: ed Oikos-tau.

SANGUIN, A.L. -direcció- (1997). Vivre dans une île. Une géopolitique des insularites. París: L’Harmattan, 389 pàgs.

VV.AA. (1992). Master enciclopedia temática. Barcelona: Olimpo Ediciones, 431 pàgs.

VV. AA. (1995). Institut d’Estudis Catalans, Diccionari de la Llegua Catalana. Barcelona, Palma, València: Edicions 3 i 4-Edicions 62-Editorial Moll-Enciclopèdia Catalana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1909 pàgs.

VV.AA. (1997). Enciclopedia i Atlas Microsoft Encarta, 1997.

VV. AA. (1998 a). El estado del Mundo 1999, anuario económico geopolítico mundial. Madrid: Editorial Akal, 587 pàgs.

VV. AA. (1998 b). Atlas Mundial. Madrid: El País-Santillana, 360 pàgs + annex “Guía de paises”.

VV.AA. (1999). Anuario El País, 1999. Madrid: El País, 480 pàgs.