Reflexions personals entorn als transgènics

LA BATALLA DELS TRANSGÈNICS: ALGUNES CONSIDERACIONS ENTORN ALS OGM.

El diclorodifenil tricloroetà, més conegut per les seves sigles (DDT) fou el primer insecticida organoclorat desenvolupat a 1873, tot i que no fou fins a 1939 quan Paul Muller descobrí l’efectivitat del DDT com a insecticida, fet pel qual li fou concedit el premi Nobel de Medicina i Fisiologia de l’any 1948. L’ús del DDT s’inicià de manera extensiva durant la II Guerra Mundial, quan s’emprà en fumigacions prèvies a la invasió del vell continent, i posteriorment en el desenvolupament de l’anomenada “Revolució Verda” i en la lluita contra el mosquit que transmet la malària, salvant les vides, segons els experts, de més de 25 milions de persones. Als anys 60 el DDT era l’element més emblemàtic de la Revolució Verda: baix cost de producció, baixa toxicitat, alta efectivitat contra diverses malalties del tercer món,... A la dècada següent es prohibí el seu ús en la majoria d’estats desenvolupats al descobrir-se que la seva baixa solubilitat i la seva estabilitat química afavorien l’acumulació en les cadenes tròfiques, així com el seu fàcil transport per l’aigua o el vent. Diversos insectes desenvoluparen resistències al DDT, es comprovà que el DDT era elevadament tòxic per als peixos, les persones que treballaven amb DDT manifestaren irritacions en ulls i gargamelles i l’exposició a dosis elevades es manifestava amb lesions al cervell i al sistema nerviós,... Anualment encara es produeixen al món prop de 30.000 tones de DDT i alguns experts de prestigioses universitats proposen, per mi amb bon criteri, el seu ús als estats en els que la malària és endèmica.

El cas del DDT és només el més conegut i paradigmàtic de l’anomenada Dotzena bruta (Dirty Dotzen) un grup de dotze plaguicides que desprès d’algunes dècades de comercialització i contribució a l’alimentació planetària han estat catalogats com a extremadament perillosos, àdhuc prohibint-se el seu ús a molts d’estats desenvolupats. No, no, no us estic parlant d’organismes genèticament modificats (OGM), només volia començar amb un exemple de com la modificació ràpida del medi ambient per part de l’home sense una experimentació prou perllongada al temps, a l’hora que incrementava la productivitat agrària i per tant contribuïa d’una manera destacada al desenvolupament humà, tenia uns efectes nocius “imprevisibles” sobre el medi ambient i la salut humana.

A dia d’avui el darrer crit en tecnologia aplicada a la producció dels aliments (una segona Revolució Verda potser?) són els OGM, dits també productes transgènics, de biotecnologia, d’enginyeria genètica,... Els OGM són organismes vius que han estat manipulats amb la inserció d’un o més gens estranys amb les finalitats principal de reduir els costs de producció de les explotacions agràries o millorar la qualitat del producte. Amb alguns aspectes l’enginyeria genètica no difereix gaire de les modificacions genètiques tradicionals o naturals (empelts, creuament de varietats,...), el que ocorre es que amb l’enginyeria genètica la transferència es pot fer a través de les barreres taxonòmiques (per exemple un gen que atorga tolerància al fred es transferit d’un peix a una planta de fraula, i aquest és un exemple real) fet que no ocorreria mai de manera natural, o que podria tardar varis milions d’anys en produir-se. A diferència de la revolució física, química i mecànica dels anys 60, però segurament degut a l’experiència d’aquesta, l’ús de transgènics ha generat un debat sociopolític en el que es barregen conceptes de ciència, economia, geopolítica i ètica. El naixement dels transgènics es produí durant els anys 80 quan es desenvoluparen un centenar de costoses experimentacions de camp amb l’obtenció de noves varietats resistents a virus, a plagues, a insecticides, amb maduracions ràpides de fruit,... A 1994 una varietat de tomàtiga de maduració tardana (la Flavr-Savr) fou la primera varietat transgènica d’alimentació humana produïda i comercialitzada als països del primer món. Actualment la producció transgènica planetària està controlada per les grans corporacions multinacionals de farmacèutica i d’elaboració de llavors (Du Pont, Pioneer, Montsanto, Novartis, Advanta,...) amb un moviment econòmic d’uns 23.000 milions de dòlars. En total són prop de 30 milions d’hectàrees les cultivades amb varietats transgèniques (unes 60 vegades les Illes Balears), tot i que el 98% de la superfície transgènica es concentra sols tres països: Estats Units (68%), Argentina (23%) i Canadà (7%).

Els detractors dels OGM, entre els que es troben prestigiosos científics i professors universitaris, apel·len a l’experimentació a mitjà i llarg termini abans de la seva extensió pels sistemes alimentaris del món i la limitació fins llavors a usos provadament innocus per a la salut humana i el medi ambient. Actualment sembla provat que l’ús de determinats trangènics podria incrementar el nombre de malalties resistents a antibiòtics (de fet la Unió Europea aposta per la progressiva retirada dels OGM resistents a antibiòtics abans de 2004), un increment del nombre de reaccions al·lèrgiques, un increment dels tractaments zoosanitaris i fitosanitaris provocat pel desenvolupament de resistències dels virus i insectes a les toxines (de fet sembla que ja hi ha diverses espècies d’insectes comuns que han desenvolupat resistències al Bt, una bactèria natural emprada com a pesticida a l’agricultura ecològica), l’increment de pesticides (10 de les 18 varietats trangèniques legalitzats a la UE ho són per a fer-se resistent a diferents agents químics, i recordem que segons l’Organització Mundial de la Salut anualment moren al món 220.000 pagesos per l’ús de pesticides), danys a espècies no perjudicials per a l’agricultura (el famós estudi de La universitat de Cornwell que demostrà una major mortalitat de papallones monarca alimentades amb pol·len de blat de les índies transgènic amb Bt), la reducció de la diversitat genètica (com és el cas de varietats silvestres de blat de les índies mexicanes que estan essent germinades “naturalment” per varietats transgèniques de camps agraris veïns), ... Per la seva banda els favorables al desenvolupament de les varietats transgèniques solen esgrimir les millores tecnològiques aportades per aquest cultiu i les seves manifestacions econòmiques, en termes de rendibilitat, per a les explotacions que les empren. Àdhuc n’hi ha que van més enfora i que ho veuen com el mètode que acabarà amb la fam al món durant el segle XXI. El mateix argument que esgrimien els avaladors dels Dirty dotzen durant la Revolució Verda dels anys 60. El problema de la fam al món no és tecnològic, és sociopolític. Sinó com expliquem que el 80% de nins amb problemes de desnutrició visquin a estats amb excedents agraris?

Vull concloure aquest article manifestant el meu màxim suport a l’ús de transgènics, i al DDT. Això si, el DDT només a les zones amb malària endèmica i on per tant els pros superen els contres. Això si, els transgènics només allà on provadament s’han mostrat beneficiosos per als essers humans i al medi ambient (producció d’anticossos per a la lluita contra el Sida, plantes que descontaminen el sòl d’arsènic, producció d’insulina, bactÈries menjadores de petroli,...) i desprès de dècades d’experimentació en laboratoris i camps d’experimentació. No pot ser que l’ambició de riquesa econòmica d’unes poques, però poderoses, empreses ens aboqui a consumir aliments dels quals en desconfien nombrosos científics i especialistes d’arreu del món. Si els transgènics són tan beneficiosos per a la societat com el DDT als anys 60 que les empreses que l’empren ho etiquetin i en facin senyera de les seves campanyes publicitàries. Com a mínim haurem aconseguit la llibertat de triar si participem, o no, en aquest gegantí experiment científic d’abast mundial.



Antoni Miquel Lucas i Vidal, geògraf