Rururbanització al Pla de Mallorca

La conquesta del Pla, la darrera frontera

Rururbanització o Contraurbanització: “procés invers al de l’èxode rural. Les millors condicions de vida i el gran desenvolupament tecnològic que experimenten algunes societats, afavoreixen els moviments pendulars (moviment quotidià entre el medi rural/residència i el medi urbà/lloc de treball). La urbanització del medi rural està molt associada a activitats del tipus agricultura d’oci, teletreball, segones residències, residència de jubilats... En general es caracteritza per una reestructuració del mercat del sòl i una regressió important de l’activitat agrària”

Us queden quatre dies. Que no vagi per dit. És més, potser que dels quatre ja n’hagin passat tres i mig. I és que el monstre de la rururbanització avança sense aturai des de fa alguns anys pel Pla de Mallorca. No, no passeu pena, aquest monstre no es menja a ningú. Vers al contrari normalment provoca l’enriquiment, almenys econòmic. Però desprès d’això ja no sereu els mateixos. De fet, ja no sou els mateixos.

Com diu i escriu un professor i amic meu, en Nofre Rullan, el desenvolupament turístic de les Illes Balears ha experimentat no un, sinó almenys tres booms turístics. O un sol procés però amb tres estadis de característiques diferents, el què volgueu. El primer boom, que aniria des de començaments de la dècada dels seixanta fins a la crisi petroliera de 1973, és aquell que els corsos posaven com a exemple del que no volien per a la seva illa. És el model de la balearització, caracteritzat per una concentració -només estiuenca- de l’activitat turística als hotels costaners. El Pla hi aportà el seu capital humà: treballadors, hotelers, constructors,... picadors. L’activitat agrària del Pla es va veure molt perjudicada per la fuita cap a la costa de treballadors, empresaris, inversions,.... Per bé, el Pla mai més tornaria a ser el que era: un exèrcit de jornalers agraris controlats per quatre Senyorots benestants. El segon boom, i un cop superades les crisi continuades dels anys setanta, es produirà durant els vuitanta. Té com a característiques bàsiques el desenvolupament d’activitats turístiques extrahoteleres, a apartaments i xalets costaners. Eren activitats d’oci desenvolupades no només per turistes, sinó cada vegada més pels propis residents a les nostres ciutats i viles. L’entrada d’Espanya a la CEE va permetre que alguns estrangers d’elevat poder adquisitiu s’afegissin al gran contingent de peninsulars que fixaven la seva residència a Mallorca. Alguns, s’enamoraren de la comarca i fixaren la seva residència a les viles del Pla. La crisi turística dels 90 va fer trontollar les expectatives de creixement econòmic. Ja es parlava de les Balears com a destí turístic madur que requerien reconvertir-se per a no perdre competitivitat front als nous destins emergents. L’estratègia a seguir fou diversificar l’oferta turística i desestacionalitzar. Dit d’altra manera, estendre el model de creixement turístic a tot el territori i durant tot l’any. Aquest és fins avui el darrer boom turístic. Es promogué una política de desenvolupament d’infraestructures i equipaments: autovies, noves terminals a l’aeroport, grans centres comercials i d’oci, foment de l’agroturisme, camps de golf,... i permisivitat amb l’ús residencial a Foravila. És el moment d’apogeu de la rururbanització del Pla de Mallorca. Fins aleshores els ciutadans de Mallorca havíem pogut gaudir, més o menys, del nostre territori, gràcies a la, comparant-la amb ara, baixa densitat de població de fet i pel fet que quedava l’hivern com a temps sense turistes. Temps per nosaltres. Primer es conquerí la costa a l’estiu, desprès aparegueren els residents estrangers de tot l’any a la costa i a la foravila, i ara, l’estrès urbà, els elevats preus dels habitatges a Palma i zones properes juntament amb el desenvolupament d’una política d’autovies i la revalorització de l’interior de Mallorca com a lloc turístic en forma d’agroturisme, provoca l’arribada al Pla de molts de joves, i no tant joves, amb unes característiques ben concretes: treballador de serveis a Palma o zones turístiques properes, de mitjà-alt poder adquisitiu i sovint amb els horabaixes lliures per a anar a trescar a l’hort, passejar,... Els mallorquins ja no tenim ni temps ni espai per a nosaltres. Els ciutadans i altres mallorquins de vora mar ho sabem des de fa estona. El Pla potser és el darrer reducte de l’Illa amb una certa qualitat de vida amb relació al cost per viure-hi. La resta de residents a Mallorca ho sabem i anem boiets per venir a viure-hi. Les conseqüències de tot plegat les sabem tots. S’està produït un encariment del preu del sòl residencial dels municipis del Pla, sobretot del més proper a Palma (Algaida, Santa Eugènia). En el mateix sentit, el preu del sòl agrari, per competència de l’ús residencial o d’oci (agricultors de temps lliure), també s’ha disparat, dificultant, encara més, el desenvolupament de la que a un temps va ser l’activitat definitòria de tota la comarca. Així com, i com també diu el professor Rullan, per veure el futur de Mallorca només hem de fixar-nos en Eivissa, i per veure el futur de Menorca hem de veure Mallorca, als propers anys es previssible la marratxinització del Pla. Si el que volem és baratar l’escenari tendencial descrit pel Pla de Mallorca, cal una reflexió profunda sobre el model de desenvolupament turístic i residencial del conjunt de l’Illa. Un debat encara no engegat. Un debat que hauria de plantejar-se alguns dels trets distintius del model de desenvolupament vigent. Caldria debatre la necessitat de limitar als habitatges secundaris, caldria regular i protegir el mercat de sòl agrari, caldria debatre el dret de propietat als no residents, caldria pensar en posar límits quantitatius al model de desenvolupament turístic. Caldria revaloritzar el tan criticat model de la balearització. En definitiva, un debat utòpic, impropi d’aquesta societat nostra.

Antoni Miquel Lucas i Vidal, geògraf