Seleccions esportives, quasi 10 anys desprès

Això és una carta al director que vaig escriure en temps d'estudiant. Gairebé 10 anys desprès encara és vigent

De la importància de les seleccions esportives autonòmiques en la geopolítica interna de l’estat espanyol.

Fa temps que algú va dir que els esportistes actuals eren els herois nacionals del segle XX, eren la continuació dels cavallers medievals que bregaven en representació d’una terra (un regne, un ducat, un comptat,...), el que significa que defensaven uns interessos econòmics i de poder. Només si es té en compte aquesta afirmació es pot entendre la càrrega política implícita que té l’esport dels nostres dies. No cal cercar gaire per observar el gran contingut simbòlic de molts de clubs esportius, ja sigui com a fet diferencial d’una ètnia (El Barça i l’USAP-Perpinyà en rugbi, com a símbol de catalanitat), com a tret distintiu de les classes socials (Betis-Sevilla o, al cas de la Ciutat de Mallorca, Reial Mallorca-Atlètic de Balears), àdhuc com a fet distintiu de les religions (els Rangers protestants en oposició als catòlics Cèltics a la ciutat escocesa de Glasgow). Basta fer una ullada a les banderes o símbols distintius emprats pel públic a qualsevol recinte esportiu, per a saber a quina nació ens trobem.
L’esport -un joc al cap i a la fi- pren una importància política cabdal quan els equips que es confronten representen ideologies històricament antagòniques. A l’estat espanyol la confrontació esportiva-ideològica ha estat fonamentalment al camp de les qüestions nacionals, principalment la catalana i la basca, que s’han manifestat als “derbys” com els R. Madrid-F.C. Barcelona o els At. Bilbao-R. Madrid. Aquestes confrontacions esportives són vistes amb bons ulls pels ens polítics estatalistes, que hi veuen una “lògica” rivalitat històrica entre les regions d’una “nació”, que fins i tot seria una mostra de “cohesió nacional”. El problema de les nacions intraestatals de l’estat espanyol, es manifesta amb tota la seva intensitat quan aquestes confrontacions esportivo-ideològiques es volen traslladar al nivell internacional, amb la creació de les seleccions esportives nacionals de Catalunya i d’Euskadi. Llavors els agents estatalistes (no només els polítics, sinó també els mitjans de comunicació i els agents econòmics espanyolistes) es senten fortament agredits, ja que les seleccions esportives contenen una càrrega simbòlica nacional d’igual o major importància que la bandera, l’himne, el territori, la llengua, la religió,... i és que les seleccions territorials esportives, són l’instrument dels poders d’un territori (ja siguin estats o nacions), per a cohesionar i homogeneïtzar la població vers la selecció esportiva contrària.
Les confrontacions esportives internacionals no són més que una manera cívica de fer la guerra. És una manera èticament correcta de comunicar-li al rival “nosaltres, que ens identifiquem per uns símbols diferents als vostres (i que per tant som grups humans diferenciats), som millors en aquest esport, som més poderosos que vosaltres”. Així doncs, el paper de la representació esportiva de les nacions sense estat, té una vital importància en tant en quan no només permet la diferenciació de la nació respecte a la resta de l’estat, sinó que a més permet enfrontar-se amb altres nacions, fet aquest darrer que dóna l’empenta psicològica necessària per tal de llevar-se els comprensibles complexes d’inferioritat que es deriven de l’opressió rebuda.
L’estat és l’escenari d’un joc de forces centrípetes, que tendeixen a promoure la cohesió interna del territori, i de forces centrífugues, que impedeixen la integració d’un poble amb el seu espai (1). La representació en competicions internacionals (esportives o d’altre tipus) és alhora una força centrípeta i centrífuga que es manifesten en la lluita política, entre els partits nacionalistes i els estatalistes, pel control l’un símbol tan important com la representació exterior. A un context generalitzat de crisi de l’Estat-nació, caracteritzat per la cessió de poder cap als territoris intraestatals i pels processos d’integració supraestatal (2), l’estat espanyol defensarà aferrissadament un dels darrers -i més importants- símbols de cohesió territorial que li resten.
Els arguments dels governs autonòmics nacionalistes, per tal de fer participar les seves seleccions esportives en competicions internacionals, parteixen de la defensa dels principis democràtics més fonamentals: Tant a Catalunya com al País Basc, els parlaments autonòmics aprovaren les respectives lleis de seleccions esportives, i al cas de Catalunya la mobilització social arreplega més de mig milió de signatures. Significativament, les dues lleis han estat recorregudes pel Govern espanyol davant del Tribunal Constitucional.
Des dels agents socio-polítics estatalistes s’han emprat diverses tècniques de dissuasió: des de la no informació, o només breu menció, per part dels mitjans de comunicació estatals quan alguna selecció autonòmica jugava un partit internacional; al “no me hagan reír” de l’exportaveu del Govern d’Espanya, Miguel Ángel Rodríguez, quan se li demana sobre la possibilitat de que les seleccions esportives de Catalunya i el País Basc prenguessin part en competicions internacionals; fins arribar a allò de que la part no es pot confrontar al tot, fent una clara mostra de poder i sobirania de l’ètnia majoritària a l’estat espanyol sobre la resta de nacions de l’estat. També s’han justificat seleccions com les escoceses, gal·leses... afirmant que tenen una base històrica sòlida i que només són un fet puntual i excepcional al món. A més, segons els estatalistes, les federacions esportives internacionals són cada cop menys favorables a acceptar seleccions no estatals. Dons bé, emprant aquestes mateixes raons històriques la Federació Catalana de Rugbi-FCR, fundadora de la Federació Internacional de Rugbi Associat-FIRA abans de la Guerra Civil, tendria el dret -i el deure- de participar en competicions internacionals. Així mateix, s’hauria de mantenir a la Federació Basca de Surf en competicions internacionals (només en competicions europees) per ésser també fundadora de la Federació Europea de Surf. Si volem parlar de l’excepció britànica de les seleccions no estatals, cal observar que aquesta excepció és més generalitzada del que pot semblar inicialment, ja que de les 195 seleccions esportives que participaran a la fase classificatòria del mundial de futbol de Japó-Corea 2002 (3), fins a vint d’elles (més del 10%) no són estats independents. Per a més senyes, anomenarem aquestes seleccions: Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord (nacions del Regne Unit), Illes Feroe (sota sobirania de Dinamarca), Guam, Samoa Americana, Puerto Rico i Illes Verges Americanes (sota sobirania dels Estats Units), Hong Kong i Macao (territoris autònoms de la Xina), Antilles Holandeses i Aruba (sota sobirania dels Països Baixos), Cook (sota sobirania de Nova Zelanda), Illes Caiman, Turks i Caicos, Bermuda, Illes Verges Britàniques i Anguila (totes elles de sobirania del Regne Unit). Com a anècdota, cal afegir a les dinou seleccions anteriors, la petita illa de Montserrat (territori dependent del Regne Unit), que, malauradament, serà l’única selecció esportiva nacional que participi al mundial de futbol amb topònim català.
El passat 1 de Març, dia de les Illes Balears, estava previst que la Selecció Balear de futbol s’enfrontés a la Selecció Alemanya. Aquest fet, finalment no ocorregué. Significativament des del Partit Popular de les Illes Balears es va manifestar la intenció de recolzar els partits de la Selecció Balear sempre i quan (ailàs), aquests no es polititzin.
De la presència de més o menys gent, de les llengües que es parlin, dels himnes que es cantin, de les banderes que s’enlairin,... en definitiva de l’emotivitat que tinguin les confrontacions esportives entre les nacions sense estat i altres nacions, dependrà la consolidació d’aquest símbol, la representació internacional, probablement el més important en el camí de construcció nacional d’un país. Emperò s’ha d’anar amb compte, ja que la mostra de força dels nacionalismes intraestatals en que s’han convertit aquests partits, poden ésser –al cas de que no es consolidin- una mostra de feblesa i de descohesió social, que ben segur serà aprofitada políticament pels partits estatalistes.

Antoni Miquel Lucas i Vidal, estudiant de Geografia a la Universitat de les Illes Balears.

(1) Sanguin, A. L. (1981). “Geografia Política”, Barcelona: ed Oikos-tau.
(2) Benito Del Pozo, P.; López Trigal, L. (1999). “Geografia Política”, Madrid: Ed Cátedra.
(3) “El País” 8/12/1999, pàgina 48.