En record de Gustau Fernàndez

Ja fa quasi 5 anys que en Gustau es va deixar la vida en una carretera illenca. Encara hi pens i m'emocion de recordar-te amic!

Gustau

Era un home atípic pel càrrec que ostentava. No era un home normal. Amable, agradable, una rialla permanent a la cara, just, sincer, divertit. A les poques vegades de tractar-lo, t’adonaves que aquell manacorí llargarut, aquell home d’aparença i comportament juvenil que s’amagava darrera del càrrec de Cap del Gabinet del Conseller d’Agricultura i Pesca, era meravellós. Ell simplement era així! fos amb qui fos i estigués on estigués. Amable, Agradable, una rialla permanent a la cara, just, sincer, divertit. Brillant com un estel.
De poc a poc, com un imant poderós, t’anava enlluernat amb la seva personalitat, i tu ja sabies que ja no en podries fugir mai. Perquè tampoc no en voldries de fugir mai. Et captivava, t’omplia, et divertia, et formava, t’ensenyava, t’exemplificava... t’enamorava. Sabies que tenies un amic per sempre. Si sabia fer alguna cosa bé, era destriar les coses importants de la vida. I per damunt de protocols, càrrecs, feines, política, i altres aspectes superflus de la vida, estaven, en la seva escala de valors, al capdamunt de tot, les persones. La seva gent. Es desfeia per la seva gent. Fins i tot per aquells que no ho eren. I és que aquest homenot que ara ens ha deixat, serà recordat sempre per la seva gran dimensió humana. Per la seva bonhomia.
A Manacor li deien “el fill del metge madrileny”, i era conegut pel seu talant artístic. Havia estar actor del grup de teatre Capsigranys, del grup de pallassos Toca’t es Nas i de l’associació lúdico-festiva Ses Tres Creus. Amb només setze anys fou un dels sis cossiers qui a 1980 recuperaren la dansa ancestral per a Manacor, engegant així un nou capítol d’aquesta tradició per a la seva vila. Jo el recordaré sempre en les innumerables reunions que mantenguerem al seu despatx de la Conselleria aixecant la mirada per damunt d’una desordenadíssima taula plena de papers, dient “mira una ropit (...) ara ve és xoric, el veis?” mentre se l’il·luminava la cara. Talment un infant amb juguetes noves. Era un boig dels aucells. De ben jove ja sabia el que volia fer en ser gran. Ell volia mirar aucells. És per això que partí cap a Madrid per a estudiar Biologia a la única universitat on hi havia una càtedra d’Ornitologia. Desprès tornà a ca nostra per a triomfar professionalment: va treballar a la Conselleria de Medi Ambient durant gairebé 10 anys on desenvolupà nombroses tasques, aportant la seva vàlua professional i humana en innumerables estudis sobre el medi natural de les Illes Balears. Desprès pegà el vot a la Universitat i exercí com a professor i investigador fins que en Joan Mayol el va descobrir al món de la política illenca com a Cap del Gabinet del Conseller. Els darrers quatre anys treballà, de sol a sol, pel sector agropesquer de les Illes Balears a la Conselleria d’Agricultura i Pesca. El seu caràcter altruista i de recerca permanent de la justícia havien abocat al “fill del metge madrileny” a participar en un projecte polític nacionalista. Era un bon mallorquí. Valent i compromès. Un bon patriota. Ho hauria deixat tot per treballar per Mallorca, per la seva gent. De fet això és precisament el que va fer. Era un heroi.
Als qui ens quedem sense la seva companyia, ens queda el record d’un home que omplia d’alegria els cors de qui el tractaven, i l’alegria d’haver-lo conegut. Prenent-lo com a referent vital, seguirem vivint amb Gustau Fernández a la Memòria.

Amb afecte per a la seva companya Joana i el seu fill Carles.
Antoni Miquel Lucas i Vidal