La globalització segons uns pocs

Ep d'aquest article n'estic ben orgullós! De fet ha estat de les poques vegades que he rebut un premi.

MULTINACIONAL, MULTIMILIONARI I ESTAT: L’ERA DE LA GLOBALITZACIÓ AL SERVEI DELS PODERS PRIVATS.

Antoni Miquel Lucas i Vidal.

Aquest estudi analitza, de manera genèrica, algunes de les principals variables polítiques i econòmiques del model de desenvolupament neolliberal. Amb tot, ens centrarem en l’estudi de la localització, l’anàlisi qualitatiu i quantitatiu dels Poders Privats (multinacionals i multimilionaris), del seu creixent paper com a ens polític a l’actual Era de la globalització, i els efectes espacials i geopolítics derivats.

Paraules clau: globalització, corporacions transnacionals, milionaris, Geografia Política, Geografia Econòmica.

Generically, this work analyse some of the political and economical agents of the neoliberalist model. We wants to concrete the study in the location, a quality and quantity analysis of the privates power (TNCs and millionaires) and spatial and geopolitical consequences of his grow political roll in the globalization era.

Keywords: globalization, transnationals corporations, millionaires, political geography, economical geography.


“(...) Tenim la força numèrica de la nostra part, perquè hi ha molt més perdedors que guanyadors en el joc neolliberal. Tenim les idees, mentre que les seves estan essent finalment qüestionades per les reiterades crisis. Allò que ens manca, de moment, és l’organització i la unitat que en aquesta era de tecnologia avançada podem assolir. L’amenaça és, sense cap dubte transnacional, pel que la resposta ha de ser també transnacional. La solidaritat ja no significa ajuda humanitària, o no només ajuda humanitària, sinó trobar les sinèrgies ocultes en les lluites dels altres per a que la nostra força numèrica i el poder de les nostres idees sia aclaparador (...)”.

Susan George.


Introducció

Segurament el segle XX serà recordat fonamentalment per la cruesa de les seves guerres, principalment les dues Guerres Mundials, però també per una llarga sèrie de conflictes “menors i perifèrics” que amb posterioritat a les grans guerres confrontaren indirectament a les dues superpotències mundials, a un període conegut amb el nom de Guerra Freda o l’Equilibri dels Blocs (1945-1991). Molts dels processos geopolítics actuals (la solució del conflicte àrab-israelià, l’atracament de les dues Corees, la successió de la família Suharto a Indonèsia, el Cas Pinochet,...) no són més que relictes de la Guerra Freda que perduren parcialment fins als nostres dies. El manifest interès de les potències occidentals per a resoldre (o bé desentendrer-se) aquests conflictes és un testimoni prou clarificador de que queda closa una etapa i que en comença una de nova.
L’esboldreg del Bloc Comunista de l’Est desequilibrà l’ordre geopolític de la Guerra Freda, provocant una homogeneització del paradigma polític i també econòmic del Món (d’Entremont, 1997). El Neolliberalisme, com a pràctica econòmica principal, i el Pensament Únic (Ramonet, 1997) o Ideologia del Mercat (Agnew-Corbridge, 1995), com a suport ideològic de la dita pràctica econòmica (que respon a l’imperatiu capitalista de mantenir-se en constant estat d’expansió i conquesta dels mercats), s’han convertit en els vertaders pals de pallers de l’actual ordre geopolític mundial.
En aquest obscur context (obscur si considerem la impossibilitat d’expandir-se infinitament al temps i a l’espai en un Món, ara per ara, finit i que experimenta una agreujament dels desequilibris socials i ambientals) tenen especial importància conceptes tal com: globalització, comerç internacional, interdependència regional, multinacional, mercat comú, entre d’altres. Mots que ja tenien força importància en l’ordre geopolític anterior (principalment als seus darrers anys) i que amb la implantació del Pensament Únic neolliberal arreu del Món, troben l’espai suficient com per a incrementar els processos d’expansió i control dels territoris; tot reestructurant, a una velocitat vertiginosa, les relacions entre els diferents agents geopolítics; ara ja, i en vista de la desintegració de la dimensió social de l’Estat, cada cop més geoeconòmics.
La nova era d’economia capitalista es caracteritza per la immaterialitat dels processos, fonamentada en la circulació ràpida de fluxos entrellaçats (informació, finances virtuals, tecnologia,...). La manifestació espacial de la globalització són els no llocs (Santos-Silveira, 1998) caracteritzats per la seva immaterialitat i ubiqüitat, que defineixen uns espais cada cop més homogenis i afeblits d’atributs. Es produeix la fi de la perspectiva econòmica de l’Espai dels llocs (space of places) i el naixement en el seu lloc de l’Espai dels fluxos (Space of flows) (Amin-Thirft, 1997). L’espai públic sembla desaparèixer en benefici de les transaccions sense territori. Hi ha una virtualització dels individus, és a dir, un desenvolupament de la ubiqüitat, la presència simultània a molts de llocs i la instantaneïtat de les comunicacions arreu del Món, fent desaparèixer el caràcter públic en benefici de la indefinició del camp individual (Beauchard, 1999). Cal entendre la globalització no només com un procés qualitatiu localitzable, sinó -sobretot- com un fet quantitatiu que flueix.
En aquest context, l’Estat-nació apareix com a figura arcaica d’unitat política, mentre augmenta la importància de les corporacions multinacionals que, amb les seves “diplomàcies privades”, tenen una influència creixent en la política dels estats (grups empresarials de pressió com la ERT i la UNICE a la Unió Europea, finançament dels partits polítics i control dels mitjans de comunicació i dels centres d’opinió). Al mateix temps, els estats sovint empren les grans corporacions empresarials com a vectors principals de les estratègies econòmiques i comercials de les polítiques exteriors estatals (Warusfel, 1993). No debades, es freqüent que els estudiosos de la Geografia Política i de la Geografia Econòmica de finals del Segle XX qualifiquin a les corporacions multinacionals i els estats “d’actors clau” (Berry, 1989) o de “cabdals” a les seves relacions (Dicken, 1994), dins l’actual context geopolític mundial.

Metodologia i objectius

Aquest estudi analitza de manera genèrica algunes de les principals variables polítiques i econòmiques del model de desenvolupament neolliberal. Així mateix, es detén en l’estudi locacional d’un conjunt d’agents socio-econòmics que tenen en l’actual ordre geopolític mundial un paper central a l’hora d’explicar els creixents processos de globalització: les corporacions transnacionals o multinacionals. Al mateix temps, hom creu convenient l’estudi de les característiques bàsiques dels grans multimilionaris del Món, ja que gairebé sempre aquest magnats mundials són la conseqüència o la causa dels grans imperis empresarials mundials, tot plegat configurant un dels poders qualitatius més totalitaris, antidemocràtics i arcaics de la humanitat.
Tractant diferents fonts estadístiques, analitzant alguns articles de fons sobre la funció de les companyies transnacionals a l’era de la globalització i reflexionant entorn les diferents teories sobre l’ordre geopolític mundial posterior a la Guerra Freda; en aquest treball s’estudiarà la distribució mundial dels Poders Privats (multimilionaris-multinacionals), així com els seus mecanismes d’actuació i les relacions dels mateixos amb els Poders Polítics Públics (estatals i supraestatals), amb l’objectiu de contribuir a explicar alguns dels processos geopolítics mundials, així com les cada cop més conflictives relacions entre els diversos estrats socials.
Finalment, i ja baix un tarannà propositiu, es descriuran les proposicions d’algun pensador contemporani per a readreçar parcialment els desequilibris ocasionats pel neolliberalisme econòmic, i es farà una proposta de modelització simple de l’actual ordre geopolític i geoeconòmic mundial.

L’era de la globalització

Un canvi de paradigma?
La globalització s’expressa en una xarxa planetària de persones, empreses, organitzacions, territoris, que es configuren com la funció generadora del creixement econòmic contemporani. Si s’està a la xarxa es creix, si no s’hi és, no es creix (Boisier, 1997). La globalització emperò, com a fenomen multiespectral derivat de la mundialització de l’economia i de la nova divisió internacional del treball (Fernández, 1996), no ha de ser entesa com una nova estructura organitzativa de les societats desenvolupades, sinó com la radicalització i acceleració, per múltiples circunstàncies, de processos prèviament existents.
Hom pot situar als inicis dels anys 70 del segle XX, amb la caiguda del sistema de regulació i control de les economies nacionals de Bretton-Woods (Amin-Thirft, 1997) l’espurna que provocà, ja als 80, la reestructuració progressiva del sistema econòmic capitalista, que desembocà a una etapa coneguda amb múltiples noms: Era del post-fordisme, cinquè cicle de Kondratiev, Capitalisme mundial integrat, Capitalisme avançat, Economia global,... mots que en tot cas defineixen una manifesta reestructuració econòmica del Món. Els processos de reestructuració poden ésser tant socials i tecnològics com culturals i polítics, però estan sempre orientats cap al compliment dels principis continguts en l’estructura bàsica del mode de producció (Castells, 1995). Es pot parlar dels processos de l’edat de la informació, l’edat post-moderna, l’edat de la interdependència global, l’edat del nou mercantilisme, l’edat del control empresarial, l’edat de l’especialització i flexibilització de la producció, l’edat dels nous moviments socials i l’edat de la repulsa fonamentalista (Amin, 1994); que explicarien noves influències trans-territorials: centralitat de l’estructura financera, importància de les estructures del coneixement, internacionalització de la tecnologia, creixement dels oligopolis internacionals, augment de la importància de la diplomàcia econòmica transnacional i orientació global de les estratègies de l’Estat (Amin-Thirft, 1997).
La ideologia del nou capitalisme (el neolliberalisme) té el seu bressol a la revolució conservadora dels anys 80, amb els economistes de l’Escola de Xicago Friedrich von Hayek i Milton Friedman com a màxims exponents teòrics (George, 2000) i amb els governs anglosaxons de Margaret Thatcher i Ronald Reagan com a reflexe pràctic més significatiu (Estefania, 1996). El neolliberalisme presentat com a “Pensament Únic” (Ramonet, 1997) de la política contemporània, recull la idea clàssica del mercat com a llei fonamental i indiscutible dels processos econòmics, la reducció a la mínima expressió de l’intervencionisme estatal i l’apropiació -que no producció- de la riquesa a curt termini sense importar les externalitats negatives que es generin (Naredo, 1998). El valor fonamental del neolliberalisme deriva del més pur darwinisme social: competència entre estats, entre regions, entre empreses i, sense cap dubte, entre persones. L’empresa transnacional prefereix en canvi, practicar un capitalisme d’entesa (George, 2000).

Velles ideologies, nous processos territorials
Com ja s’ha mencionat amb anterioritat, els processos que caracteritzen l’actual ordre geoeconòmic no són en absolut nous. Així per exemple, podem afirmar que la globalització té els seus antecedents als períodes colonials dels segles passats, o bé que la majoria de les actuals multinacionals i famílies multimilionàries ja ho eren a principis d’aquest segle. Àdhuc es pot afirmar que alguns processos territorials de principis del segle XX eren molt semblants als actuals, com per exemple els de relocalització de factories industrials nord-americanes a l’Europa dels anys 20 (López, 2000). El que ocorre, és que en l’actualitat es dóna una conjuntura geopolítica molt favorable i un nivell de coneixements empresarials, financers, de les comunicacions i sobretot tecnològics que afavoreixen i accentuen la globalització com a tot un revolutum de processos “nous”. Per exemple, la mundialització dels processos de producció i distribució és el resultat d’un variat i entrellaçat conjunt de nous agents (Metton, 2000):

a) Augment de la mobilitat del capital i dels fluxos financers.
b) Millora dels fluxos d’informació.
c) Gran desenvolupament de les empreses globals, que poden desenvolupar la seva activitat a escala global, gairebé sense fer cas de les fronteres polítiques.
d) Afebliment del paper dels estats i de les fronteres polítiques front a la difusió dels processos anteriors, sobretot de les decisions preses per les grans empreses.

Aquest “nou” paradigma político-econòmic continua fonamentant-se en les característiques principals del pensament econòmic lliberal: respecte absolut al mercat i concentració empresarial com a mètode principal per acumular capital (Clairmont, 1998). Tot i això, la tendència actual és majoritàriament vers una nova reestructuració de l’espai amb les característiques següents (d’Entremont, 1997):

a) Sistema d’interrelacions i fluxos -principalment de serveis especialitzats- entre les grans aglomeracions urbanes mundials.
b) Configuració de grans espais continentals de poder político-econòmic.
c) Internacionalització de l’economia a través de les grans multinacionals.

Globalització o Americanització?
Potser que Theodore Levitt es va equivocar quan el 1983 va escriure un article en la revista econòmica de Harvard on deia que tots ens dirigíem cap a un mercat global on trobaríem els mateixos productes i serveis per tot arreu. Gairebé vint anys després, la tesi sembla errada en un punt concret: no hi ha una manera global de fer mercat, hi ha la manera americana (Sorrell, 1999). I és que parlant de comerç o finances internacionals, prenguem el paràmetre que prenguem, els americans en són capdavanters: tenen l’economia més competitiva del Món (Salvatore, 1998), 23 de les 25 empreses més admirades del 1999 són americanes (Micklethwait, 1999), entre un 70 i 80% dels préstecs internacionals dels anys 1981 a 1996 foren realitzats en dòlars nord-americans i entre un 35 i un 55% per al mateix període de les obligacions internacionals també foren emeses en dòlars (Palazuelos, 1998), sols per citar alguns exemples. Actualment, si el que es vol és triomfar empresarialment a escala planetària, cal conèixer a la perfecció la llengua, la cultura i l’escala de valors dels corredors de borsa de Wall Street; estar format en les més prestigioses universitats de la costa est americana; operar en dominis “.com”, i tenir les accions registrades en dòlars-USA. Abreviant: si es vol ser global, s’ha de ser americà (Sorell, 1999). L’actual xarxa de connexions econòmiques i polítiques del Món, pot ser global, però la seva cultura i la seva força són fonamentalment americanes.
Els americans van al davant en tot perquè, de primer, són més flexibles que la resta i, en segon lloc, perquè apliquen tecnologia punta. Encara que les vendes hagin augmentat a Europa i el ritme sigui semblant al d’Amèrica, el marge de beneficis al continent europeu és aproximadament la meitat del d’Amèrica (Micklethwait, 1999). Hi ha però, signes de canvi. Les companyies europees ja actuen més agressivament, (a l’americana) en les fusions i adquisicions. Potser és una forma per a preparar-se per a la invasió a gran escala d’Europa per part de l’empresa USA i el seu tarannà empresarial.
Paral·lelament a la supremacia econòmica americana, i segurament com a suport ideològic d’aquesta, es produeix una hegemonia cultural que es fonamenta en els típics i tòpics mites nord-americans (Ramonet, 1997): la cultura de masses (premsa de gran tirada, Hollywood, còmics, televisió, dibuixos animats, rock & roll, parcs d’atraccions,...) i el consum de masses (publicitat, marketing, grans magatzems, venta per correspondència i internet,...).
La “cultura” americana és sense cap dubte l’hegemònica i comuna a escala planetària. Aquest fet ha estat possible, a part de per les també hegemòniques ideologia i economia dels Estats Units, per l’extensió universal dels mitjans de comunicació de masses, que ha anat aniquilant progressivament les altres cultures i introduint un únic model cultural: l’anglosaxó de tall nord-americà. Així es produeix el que els experts en comunicació anomenen un Llogaret Global (Aldea Global) que no és res més que un procés de pèrdua de diversitat i d’identitat (Fernàndez, 1996).

Empreses multinacionals i fortunes “globals”

La distribució espacial de les grans empreses multinacionals
A grans trets, la integració de l’economia mundial es fonamenta en la lliure circulació de béns i capitals, mentre que la circulació de les persones és força més restringida. Els fluxos comercials i financers són dos processos confluents, ja que és la Inversió Estrangera Directa (IED) la que majoritàriament determina l’especialització productiva de les regions així com els seus fluxos comercials derivats. Les empreses transnacionals constitueixen el nexe d’unió entre els dos processos: per una banda són els principals agents de la IED i per l’altra canalitzen bona part dels intercanvis internacionals (Albertos, 1997).
Les característiques definidores de les corporacions multinacionals o empreses transnacionals són aquelles referides al gran tamany de les mateixes (pel volum de vendes, pel seu valor financer, pel nombre de treballadors,...), a la seva localització física a varis estats, a la relativa facilitat per a traspassar les fronteres polítiques internacionals, a una major organització dels processos productius respecte a les companyies estatals, a les grans inversions dedicades a recerca i desenvolupament (R+D), a la separació total entre la propietat i la direcció empresarial, i finalment -i aquesta és la característica més interessant per a la Geografia Política- per la seva manifesta necessitat d’expandir-se territorialment a la recerca de nous mercats (d’Entremont, 1997).
Aquest conjunt d’activitats es desenvolupen gràcies a l’establiment de filials o sucursals a diferents països, a la recerca d’uns millors avantatges comparatius, principalment baixos costos laborals i desregularitzades legislacions estatals. Segons el Centre de les Nacions Unides per a les Corporacions Transnacionals (CNUCT) una sucursal és la part física d’una empresa que opera a tercers països, mentre que una filial és una empresa “estatal” autònoma controlada per una empresa matriu estrangera. Les filials poden ésser empreses subsidiàries, en el cas que l’empresa matriu controli més d’un 25% de la filial, o bé empreses associades, quan el control és d’un 10-25% de la filial (Microsoft Corporation, 1996).
Segons d’Entremont (1997) les corporacions multinacionals poden classificar-se, en funció del territori on desenvolupen la seva activitat principal i des d’on es prenen les decisions, en:

a) Multinacionals etnocèntriques: aquelles que centralitzen les funcions i les decisions més importants en les seus centrals situades als països d’origen.
b) Multinacional policèntriques: les que cedeixen gran autonomia a les filials dins dels seus territoris estatals, tot i que sempre supeditades a les directrius de l’empresa matriu.
c) Multinacionals geocèntriques: aquelles empreses organitzades en petites multinacionals que fins i tot poden establir les seves pròpies filials dins el seu territori d’influència.

Les grans corporacions multinacionals, tenen abastament recursos financers, tècnics i humans com per a desenvolupar i beneficiar-se dels processos de producció més avançats. Afavoreixen l’especialització de les seves factories, fet aquest que permet reduir els costos per les grans economies internes i externes d’escala que es generen i, conseqüentment, ofereixen unes grans produccions de bens i/o serveis als preus més competitius. Aquest oferiment de bens i/o serveis d’elevada qualitat a un preu barat, juntament amb el poder de la publicitat per a influir al consumidor i als poders polítics, són la causa del triomf de les multinacionals arreu del Món (d’Entremont, 1997). A més a més, la intensitat dels fluxos financers i comercials entre matrius i filials constitueix per se un gran mercat financer privat a escala mundial (Palazuelos, 1998).
Sovint les actuals empreses multinacionals són hereves d’empreses amb fins a dos segles d’antiguitat (Mattera, 1992) (d’Entremont, 1997), emperò al segle XIX i a inicis del segle XX l’economia mundial -i conseqüentment la política mundial- era fonamentalment estatal, pel que les grans empreses no tenien el suficient poder com per a ser considerades al concert geopolític internacional. La sotragada econòmica i política de la Gran Depressió dels anys 30 i de la II Guerra Mundial, va fer entendre als empresaris occidentals que calia ampliar els mercats i diversificar les inversions per minimitzar els riscs i maximitzar els beneficis.
Als anys 50-60, en plena Guerra Freda, les grans empreses del Món s’erigien, emparats pel Bloc Capitalista dels països occidentals, com a vertaders protagonistes i rectors de l’economia i política internacional (d’Entremont, 1997). Entre 1946 i 1952 unes 55 empreses subsidiàries de les grans firmes nord-americanes apareixien anualment arreu del Món, xifra que es veia doblada per al període 1953-55, i que superava les 300 filials/any entre 1959 i 1962 (Agnew-Corbridge, 1995). A la fi de la Guerra Freda (inicis dels anys 90), ja es comptabilitzaven unes 37.000 corporacions multinacionals amb devers unes 170.000 filials arreu del Món (Clairmont, 1998) (Palazuelos, 1998). A finals de l’any 1999 la xifra de negocis de les 200 majors multinacionals del Món ja representava el 26,3% del PIB mundial (Clairmont, 1999), xifra tan sols comparable al PIB del país més poderós del Món, els Estats Units (un 27,66% del PIB mundial del 1998).
Fent atenció a la distribució geogràfica de les seus centrals de les empreses transnacionals (vid les figures 1 i 2, i la taula 1) es constata el predomini de localitzacions en els espais de la Tríada: Estats Units, Japó i Europa Occidental, als que recent i significativament, s’afegeixen la Xina “comunista”, Corea del Sud i algun altre estat menys desenvolupat com Veneçuela. Tenen especial importància les multinacionals dels Estats Units que, aprofitant la recent crisi econòmica asiàtica (d’ençà 1997), han desallotjat al Japó de la primera posició en quan a nombre de multinacionals. A Europa, destaquen les grans potències regionals (Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia), a més de la notable quantitat de multinacionals que presenten petits estats com Suïssa i els Països Baixos. Tot i això, cal advertir que “l’Empresa Global” d’avui en dia ja no té centre, no és més que una xarxa constituïda de diferents elements complementaris i disseminats arreu del planeta que s’articulen els uns amb els altres seguint la pura racionalitat econòmica, obeint a dues paraules clau: rendibilitat i productivitat (Ramonet, 1997).
Per l’activitat que desenvolupen (taula 1), són remarcables el gran poder -a causa de la concentració empresarial dels anys 80- que encara mostren les indústries fordistes tradicionals i les seves indústries associades (automòbil i petroli), però sobretot és mencionable la gran quantitat de multinacionals dedicades a activitats terciàries (comerç, finances, assegurances, banca, distribució, etc...) i la creixent incorporació al “club de les cent” de multinacionals dedicades a les noves tecnologies, dites High Tech (electrònica, semiconductors, telecomunicacions, etc...).
Els darrers anys no només han estat testimonis d’un augment del pes econòmic i polític de les grans empreses multinacionals, sinó que a més s’ha produït una concentració d’aquest poder per tal d’aconseguir unes economies d’escala ara ja de dimensions planetàries. Aquest fet, explica com sols cinc de les més grans multinacionals del Món, ocupen més de la meitat del mercat de sectors tan importants com l’aeroespacial, l’elèctric, l’electrònica o del software (Clairmont, 1998), amb les derivades pràctiques oligopolístiques que això comporta. Observant la taula 2, queda palesa la titànica magnitud de les principals fusions i adquisicions empresarials de l’any 1999. Així per exemple, la multinacional britànica Vodafone comprà a la nord-americana Airtouch per 65.901,9 milions de dòlars i dins el mateix any comprà a l’empresa alemanya Manesmann per 124.000 milions de dòlars, en unes operacions que conjuntament supera el PIB danès de l’any 1998. Tot i l’aclaparament de les xifres, cap de les citades multinacionals es troba entre les 100 majors del Món.
Cap sector econòmic escapa als processos d’acumulació empresarial: petroli (Mobil-Exxon; Elf Aquitaine-Total Fina ), aeroespacial (British Aeroespace-Marconi), telecomunicacions (Olivetti-Telecom Italia), cadenes comercials (Carrefour-Promodes), militar (Casa-Dasa/Aeroespatiale),... i el que es més remarcable, les fusions solen anar acompanyades de reestructuracions i reorganitzacions empresarials, que en la majoria dels casos signifiquen l’acomiadament de gran nombre de treballadors; com per exemple la pèrdua, d’ençà el 1992, d’un milió de treballadors en la indústria d’armament nord-americana, a causa de l’acumulació de les 32 firmes inicials en tan sols 9 multinacionals (Clairmont, 1998).

La distribució espacial de les majors fortunes del Món. La relació entre els Poders Privats
El fet distintiu i característic de les grans riqueses personals del Món és el seu origen. Els patrimonis ordinaris provenen, fonamentalment, de l’estalvi sobre les rendes procedents de l’activitat professional dels components familiars. Val a dir que aquest mètode no dóna mai cap oportunitat per a crear una gran fortuna.
Dos són els orígens de les grans fortunes personals o familiars del Món. En primer lloc, és pel general el resultat d’una herència. Dit en altres paraules, per a ser “afortunat” cal tenir un avantpassat que ja ho fos. L’altre, és el que habitualment es qualifica “d’èxit empresarial”, al qual caldria anomenar èxit dels propietaris de les empreses, ja que la riquesa en un sistema econòmic capitalista, sovint descansa menys en la renda del propi treball i més en el que es guanya amb el treball dels altres (Bihr-Pfefferkorn, 1999).
La distribució planetària de les 300 majors riqueses personals del Món (taula 3 i figura 3), mostra una gran coincidència amb la distribució de les grans empreses globals. Altre cop la Tríada és la més afortunada, tot i que el que és més destacable és la riquesa acumulada per alguns ciutadans de països subdesenvolupats i/o amb greus problemes socio-polítics. Així per exemple, sobta que a estats com Mèxic, Brasil, l’Índia o Colòmbia pugui haver-hi tantes persones que hagin acumulat tan de capital; fet aquest en part explicable pels desequilibris estructurals que aquestes regions experimenten en la seva distribució de riquesa. Són també remarcables el nombre de milionaris d’estats asiàtics com Hong Kong, Taiwan o Singapur, producte del ràpid i explosiu desenvolupament industrial asiàtic de les dues darreres dècades; o, finalment, els casos de petits estats com Suïssa (14 milionaris amb poc més de 7 milions d’habitants), Líban (2 milionaris al cor del conflicte àrab-israelià!), les Illes Bermudes o Liechtenstein, tots ells paradisos fiscals.
Fent una ullada als noms i llinatges d’aquests magnats planetaris, ens adonem de que la coincidència entre els Poders Privats (multinacional = milionari = multinacional), es gairebé absoluta. Noms com el de William H. III Gates o el del seu company d’estudis Paul Gardner Allen, ambdós cofundadors de Microsoft Corporation i respectivament el 1er i 3er homes més rics del Món, són uns bons exemples de megafortunes aconseguides ràpidament arran del triomf empresarial. Són freqüents els noms i llinatges que es poden associar directa o indirectament a grans empreses o a marques comercials: l’italià Luciano Benetton i família (indústria tèxtil), l’americà Henry Ross Perot (fundador d’Electronic Data System-EDS i candidat el 1991 a la presidència dels USA, actualment EDS és una empresa associada a la General Motors i encarregada de la secció electrònica d’aquesta; segons Mattera, 1992), l’espanyol Emilio Botín i família (Banco de Santander-Central Hispano), el francès Serge Dassault i família (aeronàutica militar), les famílies alemanyes von Siemens (elèctrica-electrònica) i Bosch (elèctrica-automòbil), la família sud-africana Oppenheimer (hereus de Ernst Oppenheimer, copropietari a principis del segle XX de l’empresa extractora de diamants De Beers; segons Mattera, 1992), el japonès Akio Morita (fundador de Sony Corporation) o el portuguès Antonio Champalimaud (Banca). Els mallorquins, trobem entre els 300 homes més rics del Món un bon grapat de noms i llinatges amb forts lligams amb el nostre país: el britànic Richard Branson (promotor urbanístic de vàries urbanitzacions mallorquines), les germanes Alicia i Esther Koplowitz i Rafael del Pino (fins fa no gaire, respectivament propietaris de Fomento de Construcciones i Contratas-FCC i Ferrovial; dues de les empreses constructores amb més contractes per obra pública a les Illes Balears) o els germans Juan i Carlos March (hereus d’un conglomerat d’empreses erigides a Mallorca al llarg del segle XX de les que la Banca March seria la més representativa).
Els valors absoluts d’aquestes grans acumulacions personals de capital fuig de les escales perceptuals de la majoria de persones (començant pel mateix autor), pel que convé localitzar els valors relatius d’aquestes fortunes, comparant-les amb altres agents econòmics mundials. Les figures 4a i 4b, són una contundent mostra del desigual repartiment de la riquesa a escala planetària. La figura 4a mostra com només 300 persones i les seves famílies acumulen una riquesa major al PIB del 1998 de dos gegants geopolítics mundials com són el Regne Unit i la Xina; i el que és encara més espectacular també superen el PIB dels 160 estats o territoris més pobres del Món (d’un total de 211 estats o territoris mundials). La figura 4b fila més prim mostrant el poder econòmic de l’amo de Microsoft. El patrimoni de Bill Gates supera àmpliament el PIB d’una de les majors potències petrolíferes del Continent Americà (Veneçuela), a la xifra d’ingressos de dues de les empreses multinacionals més poderoses del Món (Boeing i Nestlé), gairebé triplica el PIB de 50 estats o territoris del Món, i deixa en ridícul el PIB de la major potència turística de la Mediterrània occidental (les Illes Balears).
Dintre del Club de les 300 majors riqueses del Món, hi ha personatges tan famosos i políticament tan influents com l’Italià Sílvio Berlusconi (27è del Món), qui amb la propietat del Club de futbol Milan A. C., de 3 cadenes de televisió i 2 periòdics (Mattera, 1992), té gran capacitat per a crear l’opinió que desitgi, i la qual pugui ésser duta a la pràctica amb el partit polític que presideix: Força Italia (de caire conservador). També tenim exemples contraris al de Berlusconi, en la relació milionari-polític; és a dir, un “polític” (inicialment un militar) com l’ex-president d’Indonèsia Suharto, qui aprofitant la seva posició -i sense importar-li vendre els recursos i la política exterior del seu país als estats occidentals- aconseguí fer-se tot un multimilionari magnat de les explotacions petrolíferes.

Les relacions entre els Poders Polítics Públics i els Poders Privats
En un context de mutació profunda de les estructures econòmiques, l’organització i l’orientació ideològica de l’estat pren gran importància. A les dècades posteriors a la II Guerra Mundial l’Estat actuà, fonamentalment a l’Europa Occidental, com un pacte interclassista que proporcionà l’expansió en la producció i el consum en massa. A la nova fase de desenvolupament del capitalisme l’Estat-Nació es vist pels neolliberals, sobretot en el que es refereix al seu paper de regulador i redistribuïdor dels beneficis per a la societat, com un obstacle a la globalització de l’economia mundial (Albertos, 1997). En canvi, no es té cap problema a l’hora de beneficiar-se dels recursos ambientals o culturals que pertanyen als col·lectius humans, ni de reclamar més qualificació als treballadors, infrastructures o polítiques en R+D finançades amb fons estatals.
Amb les gegantines dades econòmiques que presenten els poders privats, no és d’estranyar que, dins un context d’exaltació de l’economia capitalista, aquests agents tinguin una gran influència -fins i tot directament- sobre els poders públics; o que les seves actuacions econòmiques hagin de ser considerades dins la geopolítica mundial. “Multimilionari” i “Multinacional” són diferents noms d’uns mateixos interessos, que òbviament, i en vista del seu poder econòmic, estan perfectament representats en el concert polític internacional. En el futur no ha d’estranyar a ningú que algun d’aquests magnats tingui un paper central, gràcies únicament a les seves accions econòmiques i sense menester cap suport democràtic, alhora de decidir sobre la política econòmica de varis milions de persones. Sense anar gaire lluny, a principis dels anys 90, el financer nord-americà (hongarès de naixement) George Soros (a la posició 107 del ranking mundial) venent en un sol dia 10.000 milions de dòlars, deixava fora del Sistema Monetari Europeu-SME a la lliura esterlina (Estefanía, 1996).
Les relacions entre els agents econòmics i els poders polítics públics pot ser de dues tipologies:

a) Directa: al cas de que algun multimilionari es converteixi en el representant polític d’un territori, o bé quan alguna corporació multinacional finança algun ens polític. A més dels casos ja citats (Berlusconi, Suharto o Ross) existeixen abundants exemples en que els poders públics i els poders privats són exercits per un mateix agent, amb el perjudici que aquesta pràctica pot suposar per a l’interès general. Així per exemple, només al sud-est asiàtic es detecten escandalosos casos de control de les administracions públiques per part de grans multinacionals: les relacions directes entre familiars del president de Malàisia i una gran multinacional de la telefonia, amb les conseqüents influències d’aquesta sobre la política econòmica estatal, àdhuc la influència directa de les grans multinacionals que operen a la regió en la política d’una organització supraestatal com l’ASEAN (Wai-chung, 1997); o per exemple el control que conglomerat empresarial Mitsubishi exerceix sobre el Jiminto (Partit Liberal-Demòcrata, actualment governant a l’arxipèlag nipó), del qual paga el 37% dels seus costos de mantemiment (Clairmont, 1998); o les més que dubtoses relacions entre l’administració sud-coreana i els seus conglomerats empresarials dites chaebols (Mattera, 1992) (Clairmont, 1998).
b) Indirecta: serien totes aquelles relacions intrínseques que els poders públics i els poders privats, desenvolupen arran del gran poder econòmic (al cap i a la fi polític) d’aquestes darreres. Aquesta tipologia de relacions són essencialment una disputa pel control del sistema productiu i pels costs i beneficis que aquest sistemes generen (Dicken, 1994). Per altra banda, també són sovint una part important de les relacions interestatals, ja sia entre els estats de la Tríada (com per exemple els conflictes comercials entre Europa i els Estats Units), o com a manera de domini del Nord ric vers el Sud pobre (com el cas de l’empresa petrolífera Elf-Aquitaine com a part important de la política econòmica francesa a l’Àfrica,; segons Vallée, 2000)


Els circuits polítics i econòmics del nou ordre geopolític i geoeconòmic mundial

La reestructuració dels sistemes urbans planetaris
La nova divisió internacional del treball que defineix el capitalisme dels anys 80 i 90 del segle XX, provoca una també nova reestructuració funcional de les ciutats regionals mundials; tant en la dimensió intraregional com en la dimensió interregional del procés.
En contraposició a l’Àrea Metropolitana del període anterior, el model territorial corresponent al capitalisme avançat té com a forma central d’organització intraregional a la Regió Metropolitana (Fernández, 1996). La regió metropolitana es caracteritza per una major difusió del creixement en l’espai i una creixent dificultat per establir llindars clars entre les àrees urbanes i les rurals. El nou model espacial dels països desenvolupats està estretament lligat a les noves formes de producció, fonamentalment la descentralització espacial de la producció industrial i la concentració de l’activitat terciària (sobretot terciari avançat i finances) a les grans metròpolis, endemés de per les noves modalitats de la força de treball i la vida quotidiana en general (teletraball, rururbanització,...). A la regió metropolitana apareixen processos de suburbanització i desconcentració de l’activitat econòmica (Polèse, 1998) cap a les perifèries metropolitanes i cap a les ciutats mitjanes (Midtowns) i perifèriques (edge cities) (Ford, 1998) (Medda-Nijkamp-Rietveld, 1999) a la recerca -per part dels agents econòmics- de nous avantatges comparatius (entre d’altres variables, menors costos dels factors de producció, desregularitzades legislacions laborals i ambientals i elevades atraccions globals de les àrees expressades en qualitat de vida i ambiental). A vegades els processos de relocalització de determinades funcions empresarials supera l’àmbit metropolità i es dirigeix cap a altres regions (descentralització), ja siguin desenvolupades (cap al Sunbeldt al cas dels Estats Units, cap a l’Eix Mediterrani al cas europeu) o fins i tot cap a les regions menys subdesenvolupades del Sud (fonamentalment Mèxic, Sud-est asiàtic i Europa de l’est).
Amb tot, resulta difícil resistir-se al model centre-perifèria, o teoria de la interdependència (Clark, 1998), proposat el 1979 per Wallerstein a The capitalist world-economy com a explicació de la nova organització espacial interregional del capitalisme. I és que tot i els processos de relocalització de determinades fases de l’activitat industrial, el nou espai capitalista està jeràrquicament controlat per les anomenades Ciutats Mundials (World Cities) (Conti, 1991) (Ford, 1998) (Naylon, 1999) dites també Ciutats Globals (Global Cities) (Castells, 1995) (Fernández, 1996). Naylon, (1999) defineix una estructura jeràrquica de tres grups de ciutats mundials: Nova York, Londres, Tokio i París (1er); Roma, Frankfurt, Amsterdam, Los Àngeles, Brussel·les i Singapur (2on); i Madrid, Zurich, Ciutat de Mèxic, Sao Paulo i Sidney (3er). Aquestes metròpolis, a part de jugar el tradicional paper de mercat regional i acumulació espacial dels factors de producció capital i treball, tenen actualment la doble funció d’ésser el suport físic de les cada cop més localitzades i importants activitats financeres, i per ser la localització preferent dels centres de decisió (direcció i planificació estratègica) de les grans corporacions transnacionals.
No hi ha cap dubte de que la reestructuració espacial, i en bona part la reestructuració econòmica, de l’era de la globalització no hauria estat possible sense una revolució tecnològica prèvia en els mitjans de transports i telecomunicacions (Castells, 1995) (Fernández, 1996) que permetés el transport ràpid i eficient de les mercaderies i informacions arreu del Món. A grans trets, el transport marítim és l’utilitzat per al transport de grans volums de matèries primeres (Sud-Nord) o de productes elaborats per al consum de masses (Nord-Nord); el transport ferroviari, especialment el d’alta velocitat, és l’encarregat de satisfer les necessitats de transport de persones i manufactures entre ciutats localitzades a mitjana distància; el transport per carretera és el més flexible, i per tant el més utilitzat per a la difusió de les relacions sobre el territori; el transport aeri és l’emprat per al transport de persones a llarga distància (entre les ciutats mundials i entre aquestes i les ciutats de rang inferior); i les telecomunicacions permeten el desenvolupament de la creixent activitat financera, la “teledirecció” de tots els processos productius i el coneixement instantani de les demandes potencials dels diferents mercats planetaris. Tot plegat configura una complexa xarxa funcional de regions, una mena de zonning planetari (econòmic i polític) caracteritzat per la gran dependència de les telecomunicacions i -sobretot- dels mitjans de transport, amb la conseqüent elevada demanda de recursos energètics i de territori que això suposa.

La funció dels paradisos fiscals, els centres financers off shore i les zones franques
Dins del complex engranatge dels moviments econòmics planetaris existeixen unes regions o nuclis financers, pel general de petites dimensions, que tenen una importància cabdal en els circuits econòmics i empresarials mundials. Ens referim als Paradisos Fiscals, els Centres Financers off shore i a les Zones Franques.
Les zones franques són totes aquelles regions que, amb el beneplàcit dels estats on s’insereixen, ofereixen unes condicions fiscals (tot i que sovint també socials i financeres), que constitueixen un gran atractiu per a la localització de factories de les grans multinacionals (de Brie, 2000 a). Aquestes zones permeten reduir costos a les empreses que s’hi situen, a canvi de crear llocs de feina. A la llarga pot ser com apagar un incendi amb benzina, ja que aquestes empreses controlen -sota amenaça de relocalitzar-se a altres regions- les variables econòmiques, socials i polítiques, per tal d’assegurar-se unes condicions de producció avantatjoses. Tenen una distribució espacial (figura 5) preferent en els països perifèrics més propers a la Tríada; essent especialment importants a Centre Amèrica, la més coneguda de les quals tal volta sigui la Maquiladora program a la frontera Mèxic-USA (Glassner, 1996). Tot i aquesta afirmació, també en trobem dins la Unió Europea: Guaiana francesa, Irlanda i més de quaranta a la França continental (de Brie, 2000 b).
Els Centres Financers off-shore són unes àrees fortament associades a les activitats dels Paradisos Fiscals (de fet gairebé sempre coincideixen), tot i que com assenyala Dollfus (1993), no són ben bé el mateix. Els Centres Financers off shore (literalment lluny de la costa, d’ultramar), tenen els seus orígens als centres bancaris off-shore que tan d’èxit tingueren al continent americà durant els anys 80 (Agnew-Corbridge, 1995). Aquests bancs, oferien uns serveis bancaris amb unes condicions de gran atractiu pels poders privats, i amb el temps han diversificat la seva oferta de serveis bancaris a tota la gamma de les finances. L’emergència d’aquests centres financers (juntament amb el creixent paper dels mercats financers com a generadors de “riquesa immaterial”) ha convertit al capital fictici en un dels factors més característics de les relacions financeres internacionals dels 80 i 90 (Agnew-Corbridge, 1995) generant una mena “d’economia casino” d’escala planetària (Fernández, 1996) (Lamarca, 1999). Conseqüentment, es produeix una redefinició del concepte capital (Naredo, 2000), doncs actualment els diners físics desapareixen substituïts per altres actius financers que expliquen, en gran mesura, l’augment desorbitat de la bombolla especulativa financera al llarg dels 90 (mentre el 1988 el capital en borsa representava el 50% del PIB dels Estats Units l’any 1999 representà el 150%, segons Warde, 1999).
El gran èxit monetari dels 90 ha estat la victòria sobre la inflació, l’assot de la segona meitat del segle XX. Els mercats ho van celebrar. I van intentar també celebrar (si més no acceptar) l’esclat d’innovació en les comunicacions dels darrers cinc anys. Els mercats financers tenen molta experiència a l’hora d’afrontar els canvis tècnics, però els ha costat valorar les tecnologies relacionades amb Internet: la volatilitat dels preus de 1998 i 1999 ha estat un fracàs dels mercats (McRae, 1999). De la mateixa manera el balanç financer de l’any 2000 serà recordat per la gran recessió dels seus valors tecnològics (-39% de l’índex Nasdaq) que ha arrossegat els valors financers generals (-6% de l’índex Dow Jones).
El creixement sostingut de la bombolla financera mundial permet mantenir entre els jugadors l’idea de que s’estan generant uns notables guanys. Idea vàlida sempre i quant la majoria dels jugadors no vulgui materialitzar els seus beneficis alhora. El problema rau en que el risc de jugar al casino planetari no es pres tan sols pels jugadors, sinó que també pel conjunt de la societat, que pot veure com instantàniament es perden llocs de treball “fixos”, es perd poder adquisitiu, es redueixen o desapareixen els estalvis,... o les pensions (Naredo, 2000).
De les tres tipologies de regions tractades en aquest apartat, no hi ha cap dubte en que les més conegudes per l’opinió pública són els paradisos fiscals. Els paradisos fiscals es caracteritzen per: practicar un sistema impositiu nul -o molt feble- a les transaccions financeres, mantenir un estricte secret dels fons econòmics i del seu moviment, i per la facilitat per crear -discreta i ràpidament- filials de grans multinacionals (Dollfus, 1993) conegudes amb el nom de societats pantalla. Significativament, el 95% dels paradisos fiscals són antigues o actuals colònies de les grans potències colonials del segle XIX (de Brie, 2000 b). Al raser d’aquestes superpotències, els paradisos fiscals desenvolupen la seva activitat perquè tenen una importància cabdal per al funcionament dels mercats mundials, tot definint una xarxa relacional mundial entre els centres financers i urbans mundials i els paradisos fiscals (Dezert, 1998). Aquests paradisos fiscals funcionen com a grans màquines al servei dels delictes financers planetaris, i com a netejadores dels diners dels poders privats, de les màfies i d’organitzacions criminals del Món (Dollfus, 1993) (de Brie, 2000 b). Aquestes gegantines màquines de blanqueig de diners (de les que Suïssa seria el cas més emblemàtic), segueixen unes pautes de funcionament determinades (de Brie, 2000 b):

a) Col·locació: consisteix en transferir capital líquid i divises a multitud de comptes bancàries (fins i tot de diferents paradisos fiscals).
b) Multiplicació: és l’acumulació del capital mitjançant una multiplicació de girs bancaris abans d’arribar a les comptes bancàries finals, per tal d’ocultar la procedència inicial del capital. Aquesta operació es du a terme mitjançant la xarxa de telecomunicacions financeres Swift (2 milions de transferències codificades diàries).
c) Integració: Agrupació del capital en comptes bancàries seleccionades, que permeten l’ús d’aquests diners amb tota legalitat.

La distribució espacial dels paradisos fiscals arreu del Món (figura 5) és força més concentrada que no la de les zones franques:

a) Europa: Suïssa i els microestats i microterritoris del vell continent (inclòs el Vaticà).
b) Antilles i Centre Amèrica.
c) Microestats de l’Oceà Pacífic.
d) Illes Filipines i Microterritoris del sud-est asiàtic.


L’Acord Multilateral d’Inversions
Lluny de conformar-se amb el control de facto de les polítiques estatals i de les estructures econòmiques i financeres del Món, els poders privats han aprofitat la conjuntura geopolítica actual per a exigir, amb tota claredat, un augment dels seus drets i de les obligacions dels poders polítics públics. Institucions com el Fòrum de Davos, o les recents reunions d’estats de l’Organització Mundial del Comerç (Ronda d’Uruguai i Ronda del Mil·leni a Seattle), han d’ésser interpretades en aquest sentit. No ens avancem encara, ja que com gairebé sempre, cal cercar tota una sèrie de precedents a les noves demandes dels grans empresaris del Món.
Segurament l’Acta Comercial de 1934 dels Estats Units sia el bressol de la política de lliure comerç que es produeix actualment a escala planetària. Aquest acord, marcadament intervencionista, establia les regles de joc a seguir pels Estats Units en matèria de comerç internacional: acords bilaterals, reciprocitat en els aranzels comercials, i comerciar sense discriminació seguint el principi de la nació més favorable (Salvatore, 1998). Amb posterioritat, acords comercials multilaterals com el GATT (1947), la Ronda de Kennedy (1967), la Ronda de Tokyo (1979), la Ronda d’Uruguai (1993) i la frustrada Ronda del Mil·leni a Seattle (1999) han reduït a la mínima expressió el proteccionisme comercial tradicional (aranzels comercials). En el mateix sentit, al 1988 a l’Acord sobre Comerç i Competitivitat d’Omnibus, signat per part del Govern dels Estats Units (acord que eixamplava l’Acord Comercial del Estats Units del 1974, especialment en la dita Superclàusula 301), recollia la necessitat d’obrir en igualtat de condicions els diferents mercats que fins aleshores eren tipificats per l’administració com a “mercats restringits”. La diferència és que mentre el 1974 la “Superclàusula” s’aplicava a determinades indústries, el 1988 s’aplicava a estats sencers (Dicken, 1994).
Entre 1995-1998, es negocià discretament a la seu parissina de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), l’anomenat Acord Multilateral sobre les Inversions (AMI). Aquest acord pretenia eixamplar els programes de desregularització econòmica duts a terme per l’OMC en aquells sectors que encara no han estat afectats pels programes mencionats: les condicions d’inversió industrial i dels serveis, les transaccions sobre les divises, i d’altres instruments financers com les accions i obligacions, la propietat territorial i els recursos naturals (Wallach, 1998). La filosofia de l’AMI es pot resumir de la següent manera: els drets es reserven per a l’empresa i pels inversors, els estats assumeixen totes les obligacions i cap dret per als ciutadans (George, 2000). De fet, les obligacions de les grans empreses només són tractades per uns estàndards sobre el comportament empresarial de l’OCDE del 1976 (de voluntària adopció); i per un intent de Codi de Conducta Empresarial elaborat pel Centre de les Nacions Unides per a les Corporacions Transnacionals (CNUCT) de l’any 1994, que finalment fou depreciat (Glassner, 1996).
Els punts més importants de l’AMI eren (Wallach, 1998):

a) Les empreses tenen el mateix estatut i els mateixos drets que els estats.
b) Un cop signat l’AMI els estats hauran de respectar l’acord durant un període de temps no inferior als 20 anys.
c) Els inversors tenen el dret a gaudir plenament de les inversions sense cap restriccions. L’estat s’encarregarà del compliment d’aquesta clàusula.
d) Els poders privats tenen el dret de denunciar les pràctiques intervencionistes de les administracions públiques. No hi ha cap dret en imposar legislacions restrictives en matèria social o ambiental.
e) L’Estat té el deure de protegir als poders públics contra els desordres civils.

Els “desordres civils” (llegiu la mobilització de la societat civil), especialment intensos a França, no permeteren la posada en pràctica d’aquest document (de Brie, 1998).
Els nous intents dels grans poders multinacionals no es feren esperar. Aquest nou imperialisme, ja institucionalitzat en forma del Transatlantic Business Dialogue-TABD (lobby empresarial que agrupa a les més poderoses empreses europees i nord-americanes), no dubtà en pressionar a les administracions d’ambdues riberes de l’Atlàntic Nord per a potenciar un “Partenariat Econòmic Transatlàntic” (PET) dit al Parlament Europeu “Nou Mercat Transatlàntic”, el qual no era més que una transposició de l’AMI a una escala reduïda a Nord Amèrica i la Unió Europea (de Brie, 1999). Aquest “mini-AMI” fou signat a Londres el 18 de Maig del 1998.
La Ronda del Mil·leni, celebrada a Seattle el Desembre de 1999 pretenia tractar inicialment la desregularització de sectors com l’agricultura, els serveis i la propietat industrial. A darrera hora foren inclosos al programa de negociació punts claus com els mercats públics, la competència, els controls a les mercaderies,... i les inversions. En altres paraules, l’AMI (de Brie, 1999).
El fracàs de la Cimera de Seattle provocat per l’agitació social fou un bon exemple possibilista a la sempre determinista idea que es té de la globalització. La revolta social de Seattle fou l’espurna d’altres mobilitzacions antiglobalització a les principals cimeres i fòrums mundials (Praga, Niça,...). I és que la història ens ensenya que els majors avanços de la humanitat en matèria social sovint s’han aconseguit al carrer, revoltant-se vers el poder establert. Parafrasejant a Alexis de Tocqueville “és a la comunitat civil on resideix la força dels pobles lliures”. Per ventura ha arribat l’hora d’utilitzar la força social per a recuperar els guanys socials assolits a les èpoques passades.

Socialitzant el neolliberalisme: la Taxa Tobin com a exemple possibilista

A la vista del gran control de les estructures socio-econòmiques mundials per part dels numèricament minoritaris poders privats, quin marge d’actuació tenen les diferents forces polítiques dels estats?. Front la inexistència d’un projecte col·lectiu de desenvolupament, ens hem de resignar a viure allò que Max Weber anomenà “el desencant del Món”?. A la recerca d’una resposta per aquestes preguntes, cal aprofitar les idees d’un economista nord-americà, James Tobin, qui en una conferència celebrada a la Universitat de Princeton el 1972, proposà fixar imposts sobre les transaccions de canvi, amb la finalitat de permetre als governs una major maniobrabilitat en les seves polítiques macroeconòmiques (Warde, 1998). La Taxa Tobin, per la qual el citat economista va rebre el Premi Nobel d’Economia del 1981, és abans que res una bona oportunitat per a redistribuir la riquesa d’una manera més justa, des dels poders privats cap als poders polítics públics i de les regions riques cap a les pobres. De dur-se a la pràctica, aquesta taxa podria ser gestionada per estats i organitzacions internacionals, de manera que es creés un fons econòmic comú que permetés dotar de recursos els diferents plans internacionals contra la pobresa, per al manteniment de la Pau i per la protecció i millora del medi ambient. Doncs una taxa que gravés tan sols en un 0,1% cada transacció en els diferents mercats de canvi, podria recaptar, per a tota la humanitat, una xifra propera als 228.000 milions de dòlars/any (Cassen, 1999). També es penalitzaria molt més a les operacions financeres especulatives (en fins un 48% anual per a una taxa del 0,2%, segons Warde, 1998) mentre que gairebé seria inapreciable per a les inversions a llarg termini i per al comerç real; fet aquest darrer que serviria per a equilibrar les actuals diferències entre els mercats financers i l’economia real.

Conclusions

El nou ordre mundial al servei dels Poders Privats
L’idea de que la proliferació de les activitats de les empreses multinacionals, com a transmissors fonamentals del pensament neolliberal i dels processos de globalització, significarà a llarg termini el repartiment entre moltes nacions de l’economia mundial, és rotundament contrària a la realitat. Les multinacionals, com ja hem vist dirigides només des d’un grup reduït d’estats i de persones, no fan més que agreujar els desequilibris i les diferències socio-econòmiques del Món. Com s’explica sinó, que al 1960 el 20% de la població mundial que vivia als estats més rics, tingués una renta 32 vegades major al 20% de la població dels estats més pobres, mentre que la mateixa comparació era de 82 vegades major l’any 1995? (Vidal, 1998); o els 2.000 milions de persones amb anèmia del Món?; o el retrocés d’un 20% del consum mitjà de les llars africanes als darrers 25 anys?; o la reducció de la renta per càpita a més de 70 països als darrers 20 anys? (Ramonet, 1998); o que un 73% de la població mundial presentés el 1992 un alt o extrem índex de patiment humà (Olivera, 1997);...
Les causes d’aquests desequilibris a més de per la desigual distribució dels agents econòmics del Món, és per la desigual reglamentació en la política econòmica que imposen els poders públics i els privats de la Tríada (via OMC, FMI, OCDE...). Mentre aquests agents obliguen als països subdesenvolupats a obrir-se al lliure mercat (a vegades amb els “fòrceps” de l’OTAN), les àrees i ciutats més desenvolupades del Nord ric exerceixen dins els seus territoris les polítiques més proteccionistes del Món. Per tots és coneguda la hiper-subvencionada i protegida Política Agrària Comuna de la Unió Europea, o que la vella indústria de la regió dels grans llacs nord-americans ha d’ésser subvencionada i protegida per “interès de l’Estat nord-americà” (Dicken, 1994). De fet, aquestes distorsions del comerç internacional només són practicades per les hàbils polítiques econòmiques dels estats desenvolupats, en forma de quotes o llicències a determinats bens, reglamentació en l’etiquetatge o empaquetatge, variacions en la nomenclatura duanera (Glassner, 1996), l’establiment de cartels internacionals, dumpings, subsidis a les exportacions, i un llarg nombre de barreres no aranzelàries que conformen un nou proteccionisme (Salvatore, 1998). El que és més greu, és que rera el desenvolupament de moltes guerres “humanitàries, contra la dictadura i en defensa de la democràcia” es trobin els interessos de les grans multinacionals. Quina altra explicació poden tenir els grans esforços del Govern dels Estats Units dels anys 80 en destruir al Govern de Nicaragua, més que la defensa de les 40 filials d’empreses nord-americanes que es desenvolupaven en aquest estat centre-americà a finals del 1986 (Glassner, 1996) i que corrien el “perill” de convertir-se en nicaragüenques amb els legítims plans de nacionalització de l’economia?.
Als darrers anys, i contràriament al que pugui semblar, la Inversió Estrangera Directa (IED) desenvolupada fonamentalment per les grans multinacionals, ja no és, com sí ho era en el passat colonial, una forma dels països pobres per a rebre inversions en infrastructures, serveis, construcció de factories,... sinó que en l’actualitat la IED es centra majoritàriament en inversions als mateixos països de la Tríada (Dicken, 1994) (Microsoft Corporation, 1996) retroalimentant així els desequilibris de l’estructura econòmica mundial. No s’ha d’oblidar que la IED només té dos possibles propòsits: millorar l’accés als mercats o millorar l’accés als recursos (Albertos, 1997).
A tot el dit, cal afegir-li que els països rics del Nord practiquen als territoris de contacte entre el Sud i el Nord una política de contenció i repressió amb la immigració del Sud, diguem-li espaldas mojadas, balseros o pateras. Aquests immigrants legítimament fugen de la persecució política i de la pobresa, factors aquests, sovint generats pels interessos polítics i de l’ostentació econòmica del Nord ric.

Un nou model geopolític
Sintetitzant aquest article, es donen les condicions necessàries per a redefinir l’ordre geopolític mundial. En primer lloc, s’ha de destacar una nova divisió del Món en dues tipologies de regions, ja no en funció de la ideologia política dels seus governs estatals (com era el cas de la Guerra Freda); sinó en funció de la seva incorporació als circuits econòmico-empresarials mundials. Així, mentre que a la Guerra Freda coexistien dues estructures jeràrquiques de poder equiparable (vid figura 6); en l’actualitat (vid figura 7) els pols de desenvolupament econòmic es concentren en tres regions fonamentals: la Tríada i, a la darrera dècada, alguns estats asiàtics de nova industrialització (vid figura 8). Aquestes regions desenvolupades se caracteritzen per augmentar la intensitat i freqüència de les relacions entre elles a través dels principals circuits econòmics i empresarials, i per establir una relació de domini i neocolonialització econòmica i política amb la resta de regions del Món. Es pot afirmar que, mentre a l’antic ordre mundial es desenvoluparen dues estructures geopolítiques aïllades l’una de l’altra (Est-Oest), actualment es desenvolupa una estructura geopolítica fonamentada en el domini d’un bloc vers l’altra (Nord vers el Sud). Paral·lelament, i front a la manca de cap ens geopolític de contrapès ideològic, actualment es produeix el desballestament sistemàtic de les polítiques socials que caracteritzà l’Estat del Benestar dels anys 60 i 70, o millor dit, dels drets individuals en quan a retribució de béns i serveis d’aquesta naturalesa (Fernández, 1996). La competitivitat neolliberal dictamina que el sector públic ha de reduir-se a la mínima expressió mitjançant privatitzacions. A la pràctica, la privatització no millora els serveis públics ni atorga eficiència a l’economia regional, sinó que simplement transfereix riquesa dels col·lectius humans a la minoria d’elits inversores (George, 2000). Aquest fet, explica -parcialment- l’augment dels desequilibris entre els estrats socials del propis països desenvolupats. Uns exemples significatius d’aquesta afirmació són el 10% de les famílies dels Estats Units que passen, literalment, fam, o que mentre el 1980 la relació de renda als Estats Units entre un obrer industrial i un directiu empresarial era de 1 a 42, actualment és de 1 a 419 (Warde, 1999).
El nou ordre mundial té al cim de la piràmide els Estats Units, els quals organitzen les seves estructures de poder sobre la Unió Europea i el bloc asiàtic desenvolupat, conformant un cos de relacions polítiques i econòmiques, però també culturals, sobre els territoris de la Tríada. Al seu temps, i dins d’aquesta estructura geopolítica superior, cal considerar l’organització de l’espai en tot un seguit de regions metropolitanes que desglossen jeràrquicament la seva activitat, en altres subregions-ciutats de rang inferior. Dins aquest nou esquema, la corporació transnacional és el principal agent de poder que genera -bé a través del seu poder econòmic intrínsec, o bé a través de la seva relació amb els poders públics- les relacions jeràrquiques entre les diferents regions de la Tríada, i les relacions d’aquesta amb el Sud subdesenvolupat. Aquesta antidemocràtica relació explicaria bona part dels desequilibris socials i ambientals del Món contemporani.

Agraïments: a Antoni Albert Artigues, Martí Cors (ambdós professors de la Universitat de les Illes Balears) i a Cristina Comas (estudiant d’Administració i Direcció d’Empreses a la UIB). El meu agraïment i reconeixement públic als tres per la vostra infinita predisposició i gran ajuda en l’elaboració d’aquest treball.

Bibliografia

Agnew, J.; Corbridge, S. 1995. Mastering Space. Hegemony, territory and international political economy. Routledge. Londres i Nova York. 260 pp.

Albertos Puebla, J.M. 1997. El papel de las corporaciones transnacionales en el proceso de globalización: ¿nuevas oportunidades de desarrollo para regiones atrasadas?. Boletín de la Asociación de Geógrafos Españoles, 24: 169-185.

Alenyà i Fuster, M. 1998. Evolució econòmica Illes Balears, 1997. Banca Catalana-Sa Nostra, Caixa de Balears. Palma. 236 pp.

Amin, A. 1994. Post-Fordism. Blackwell. Londres. 435 pp.

Amin, A.; Thrift, N. 1997. Globalization, socio-economics, territoriality. A: Lee, R.; Wills, J. Ed. Geographies of Economies: 147-157. Arnold. Londres.

Beauchard, J. 1999. La Bataille du Territoire. Mutation spatiale et aménagement du territoire. L’Harmattan. París. 143 pp.

Berry, B.J.L. 1989. Howard G. Roepke lecture in Economic Geography. Comparative Geography of the global economy: Cultures, Corporations and the Nation-State. Economic Geography, vol. 65 nº1: 1-18.

Bihr, A.; Pfefferkorn, R.1999. Los ricos, una incógnita en la estadística. Le Monde Diplomatique edición española, 43: 26-27.

Boisier, S. 1997. La geografía de la globalización: un único espacio y múltiples territorios. Ciudad y territorio estudios territoriales, vol. XXIX núm. 111: 81-99.

Cassen, B. 1999. Un grano de arena en el engranaje liberal. Le Monde Diplomatique edición española, 47: 26-27.

Castells, M. 1995. La ciudad informacional. Tecnologías de la información, reestructuración econòmica y el proceso urbano-regional. Alianza Editorial. Madrid 504 pp.

Clairmont, F.F. 1998. Doscientas sociedades controlan el mundo. A: Ramonet, I. Ed. Pensamiento Crítico vs Pensamiento Único: 40-47. Editorial debate. Madrid.

Clairmont, F.F. 1999. Empresas gigantes por encima de los estados. Le Monde Diplomatique edición española, 50: 18-19.

Clark, D. 1998. Interdependent Urbanization in an Urban World: an Historical overview. The Geographical Journal, vol. 164 nº 1: 85-95.

Conti, S. 1991. Citta’ e spazio economico reticolare. Bollettino della Società Geografica Italiana, serie XI vol. VIII: 639-668.

de Brie, C. 1998. Cómo se hizo añicos el AMI. Le Monde Diplomatique edición española, 38: 14-15.

de Brie, C. 1999. Un nuevo AMI se prepara. Le Monde Diplomatique edición española, 43: 3.

de Brie, C. 2000 a. Estados, mafias y transnacionales: agentes asociados. Le Monde Diplomatique edición española, 54: 13-15.

de Brie, C. 2000 b. Descenso al infierno de los paraísos fiscales. Le Monde Diplomatique edición española, 54: 16-17.

d’Entremont, A. 1997. Geografía Económica. Editorial Cátedra. Madrid. 567 pp.

Dezert, B. 1998. Télécommunications et réseux métropolitains. Bulletin de l’Association de Geographes Français, 2: 238-243.

Dicken, P. 1994. The Roepke lecture in Economic Geography. Global-Local tensions: Firms and states in the global space-economy. Economic Geography, vol. 70 nº2: 101-128.

Dollfus, O. 1993. L’espace financier et monétaire mondial. L’Espace Geographique, tom XXII nº 2: 97-102

Estefanía, J. 1996. La nueva economía. La Globalización. Editorial Debate. Madrid. 193 pp.

Fernández Durán, R. 1996. La explosión del desorden. La metrópoli como espacio de la crisis global. Editorial Fundamentos. Madrid. 447 pp.

Ford, L.R. 1998. Midtowns, megastructures, and world cities. Geographical Review vol. 88 nº 4: 528-547.

George, S. 2000. Veinte años de economía de élite. Papeles de cuestiones internacionales, 69: 29-38.

Glassner, M.I. 1996. Political Geography. John Wiley & sons. New York. 656 pp.

Lamarca, C. 1999. La aldea global, esquilmada y desigual. La globalización conduce a una gran crisis social y ambiental. Gaia, 16: 51-53.

López Palomeque, F. 2000. Geografía de Europa. Editorial Ariel. Barcelona. 619 pp.

Mattera, P. 1992. Las 100 mayores empresas del mundo (I). Sus orígenes, su desarrollo, sus operaciones, su posición, su estrategia. Planeta-De Agostini. Barcelona. 302 pp.

McRae, H. 1999. El moment d’asserenar-se. A: Climent, E. Ed. El Món el 2000: 97-98. The Economist publications-El Temps. València.

Medda, F.; Nijkamp, P.; Rietveld, P. 1999.Urban industrial relocation: the theory of edge cities. Environment and Planning B: Planning and Design, 26: 751-761.

Metton, A. 2000. Mondialisation de la distribution. Bulletin de l’Association de Geographes Français, 4: 61-65.

Micklethwait, J. 1999. El final del principi. A: Climent, E. Ed. El Món el 2000: 85-86. The Economist publications-El Temps. València.

Microsoft Corporation. 1996. Enciclopedia Microsoft Encarta 97. Microsoft Corporation. 1 CD-ROM.

Naredo, J. M. 1998. Sobre el Pensamiento Único. A: Ramonet, I. Ed. Pensamiento Crítico vs Pensamiento Único: 32-38. Editorial Debate. Madrid.

Naredo, J.M. 2000. Decálogo de la globalización: Las principales mutaciones del mundo financiero. Le Monde Diplomatic edición española, 52: 16-17.

Naylon, J. 1999. The World-City concept. A paradigm for Barcelona?. A: Universitat de Barcelona Ed. Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària: 1501-1514. Universitat de Barcelona. Barcelona.

Palazuelos, E. 1998. La Globalización Financiera. La internacionalización del capital financiero a finales del siglo XX. Editorial Síntesis. Madrid. 221 pp.

Polèse, M. 1998. Economía Urbana y Regional. Introducción a la relación entre territorio y desarrollo. Libro Universitario Regional-Benemérita Universidad Autónoma de Puebla-Grupo Interuniversitario de Montreal. Cartago (Costa Rica). 438 pp.

Ramonet, I. 1997. Un mundo sin rumbo. Crisis de fin de siglo. Editorial Debate. Madrid. 246 pp.

Ramonet, I. 1998. Estrategias sobre el hambre. Le Monde Diplomatique edición española, 37: 1.

Salvatore, D. 1998. International Economics. Prentice Hall. Upper Saddle River (New Jersey). 766 pp.

Santos, M. i Silveira, L. 1998. Más allá de las metáforas... una geografía de la globalización. Estudios Geográficos, tomo LVIV nº 230: 99-112.

Sorrell, M. 1999. Ara tots som americans. A: Climent, E. Ed. El Món el 2000: 107. The Economist publications-El Temps. València.

Vallée, O. 2000. La petrolera Elf, al servicio del estado francés. Le Monde Diplomatique, edición española, 54: 22.

Varis autors. 1997. Anuario El País, 1997. El País. Madrid. 496 pp.

Varis autors. 1998. Atlas Mundial. El País-Santillana. Madrid. 360 pp + annex “Guía de países”.

Varis autors. 1999. Anuario El País, 1999. El País. Madrid. 480 pp.

Varis autors. 2000. Anuario El País, 2000. El País. Madrid. 496 pp. + CD-ROM.

Vidal, D. 1998. ¿Desarrollo o regresión en el Sur?. Le Monde Diplomatique edición española, 36: 12.

Wai-Chung Yeung, H. 1997. Business Networks and Transnational Corporations: A Study of Hong Kong Firms in the ASEAN Region. Economic Geography, vol. 73 nº 1: 1-25.

Wallach, L.M. 1998. El nuevo manifiesto de los poderes multinacionales. A: Ramonet, I. Ed. Pensamiento Crítico vs Pensamiento Único: 72-79. Editorial debate. Madrid.

Warde, I. 1998. El proyecto de tasa Tobin. A: Ramonet, I. Ed. Pensamiento Crítico vs Pensamiento Único: 59-64. Editorial debate. Madrid.

Warde, I. 1999. ¿Dow Jones...? Más dura será la caída. Le Monde Diplomatique edición española, 48: 23.

Warusfel, B. 1993. Nouvel ordre mondial, acte II. Politique internationale, 60: 361-376.















































RELACIÓ DE FIGURES I TAULES (Antoni Miquel Lucas i Vidal)

Fig 1: Les 100 corporacions transnacionals més grans del Món per estats (1995-1998). Font: Elaboració pròpia a partir del “Anuario El País” anys 1997,1999 i 2000.
Fig 1: Distribution of top hundred transnational corporations in the world by states (1995-1998). Source: made with “Anuario El País” datas (years 1997, 1999 and 2000).

Fig 2: Distribució espacial de les 100 majors corporacions transnacionals del Món (1998). Font: Elaboració pròpia a partir del “Anuario El País 2000”.
Fig 2: Spatial distribution of top hundred transnational corporation in the world (1998). Source: made with “Anuario El País 2000” datas.

Taula 1: Trets principals de les 100 majors corporacions transnacionals del Món (1998). Font: Elaboració pròpia a partir del “Anuario El País 2000”.
Table 1:Principal features of top hundred transnational corporations in the world (1998). Source: made with “Anuario El País 2000” datas.

Taula 2: Principals fusions i adquisicions empresarials del 1999. Font: El País, diumenge 26/12/1999.
Table 2: Enterprises principal fusions and acquisitions in 1999. Source: El País, Sunday 26/12/1999.

Taula 3: Les 300 majors riqueses personals del Món classificades per estats (1999). Font: “Anuario El País 2000”.
Table 3: The top tree-hundred rich mans in the world arranged by states (1999). Source: “Anuario El País 2000”.

Fig 3: Distribució espacial de les 300 majors riqueses personals del món (1999). Font: Elaboració pròpia a partir del “Anuario El País 2000”.
Fig 3: Spatial distribution of top tree-hundred rich mans in the world (1999). Source: made with “Anuario El País 2000” datas.

Figs 4a i 4b: Comparació del poder economic d’alguns agents econòmics del món. Font: Elaboració propia a partir del “Anuario El País 2000” i Alenyà (1998).
Figs 4a i 4b: Economical power comparison of some world economic agents. Source: made with “Anuario El País 2000” and Alenyà (1998) datas.

Fig 5: Distribució espacial dels paradisos fiscals i principals zones franques del Món. Font: Elaboració propia a partir de Agnew-Corbridge (1995) i de Brie (2000b).
Fig 5: Spatial distribution of non exchequer states and principal free-tax areas in the world . Source: made with Agnew-Corbridge (1995) and de Brie (2000b) datas.

Fig 6: L’hegemonia a l’ordre geopolític de la Guerra Freda. Font: Agnew-Corbridge (1995).
Fig 6: Hegemony in the Cold War Geopolitical Order. Source: Agnew-Corbridge (1995).

Fig 7: L’hegemonia de la Tríada a l’ordre geopolític post-Guerra Freda. Font: elaboració propia.
Fig 7: Triadas hegemony in the post-Cold War Geopolitical Order. Source: Own elaboration.

Fig 8: Els pols politics i economics del Món. Font: elaboració pròpia a partir de Berry (1989), Dollfus (1993), varis autors (1998) i “Anuario El País 2000”.
Fig 8: Political and economical poles in the world. Source: Made with Berry (1989), Dollfus (1993), varis autors (1998) i “Anuario El País 2000” datas.