El pagès del Sud

Lee Kyung Hae, així es deia el pagès coreà que durant les negociacions de la Organització Mundial del Comerç (OMC) celebrades a Cancún es sacrificà en públic, immolant-se de viu en viu, per tal de protestar pel que estava a punt d’acordar-se. Emperò no s’acordà res, les negociacions fracassaren. Alguns analistes i periodistes presents al centre turístic mexicà veren en les simbòliques i, majoritàriament, pacífiques protestes públiques i en l’acció d’aquest pagès del sud, les raons del fracàs de les negociacions de l’OMC. Pot ser que l’acció de Lee aturés momentàniament les negociacions, però a la vista dels pocs escrúpols amb la que els estats del nord es comporten (ens comportem) en aquest tipus de cimeres, em sembla que fou de vades. Em jug un pèsol a que abans de sis mesos ja hi ha un acord en ferm equiparable al que es volia arribar a Cancun. Així ho confirmen els intents del comissari de comerç europeu Pascal Lamy de fer, el darrer dia, anques enrera i assolir un acord de darrera hora. Els Estats Units de nord-amèrica, per la seva banda, ja han dit que si no s’assoleix aquest acord, afavoriran el desenvolupament d’acords comercials bilaterals marginant a la resta del món del gruix del comerç planetari. I coneixent la filosofia de la política exterior nord-americana… tot és possible. Això no obstant, l’acció del pagès coreà hauria de ser un toc d’atenció per als ciutadans del nord desenvolupat: “el proteccionisme agrari del nord provoca la mort al sud”. De fet el fracàs de les negociacions de Cancún, que a més d’acords comercials agraris també tractà temes del sector manufacturer o inversions, rau fonamentalment en la gran divergència econòmica entre la quarentena d’estats considerats rics del món i el centenar d’estats més subdesenvolupats. Emperò si, no obstant, la divegència econòmica és la més clara, no és l’única. Molts d’aquests estats pobres no poden ni enviar un sol representants a moltes de les prop de 5.000 reunions anuals que es celebren arreu del món per tractar la lliberalització mundial del comerç, mentre que delegacions, com la dels Estats Units, entre representants i assessors superaven a Cancún el mig miler de persones. A tot això cal afegir la pressió que els grups empresarials multinacionals exerceixen a través de la Comissió d’Experts de l’OMC per tal d’aconseguir acords que beneficiïn, sobretot, al gran capital. De fet, la lliberalització comercial a qui més beneficia és a la gran corporació transnacional, emperò el que no es comprèn són les controvèrsies que la Tríada (Unió Europea, Estats Units i Japó) generen quan es fan valer de l’OMC per tal de burlar el lliure comerç i protegir les seves produccions. Les polítiques agràries japoneses i nord-americanes de la darrera dècada han intentat fer exactament això, la PAC europea en les seves successives reformes des de 1992, el mateix. No de bades els Estats Units són l’estat que té més denúncies a la OMC per protegir amb mesures “excepcionals” els seus mercats. Altra paradoxa és que els estats rics exigeixen (exigim) als estats subdesenvolupats que facin exactament el contrari del que els estats desenvolupats feren al moment del seu enlairament socioeconòmic: protegir els seus mercats per tal de permetre a les incipients empreses assolir una dimensió d’acumulació de capital que permeti expandir-se fora de les seves fronteres. Tanmateix, resulta poc desitjable per a qualsevol estat desenvolupat que aposti per el benestar de la majoria dels seus ciutadans, un país sense agricultura. Renunciar a l’agricultura significa perdre valors, tradicions i coneixements que són part íntegra de la cultura de la humanitat. Renunciar a l’agricultura vol dir tenir un medi ambient poc divers, i per tant més empobrit. Renunciar a l’agricultura vol dir una estructura econòmica feble, molt depenent de les alteracions del mercat d’unes poques activitats productives. Renunciar a l’agricultura, vol dir, en definitiva, una pèrdua de la qualitat de vida per als seus habitants.

Un dels grans reptes del segle que tot just acaba de començar, serà el de saber respondre a les incongruències del sistema econòmic capitalista de tall neolliberal. Especialment en les qüestions agràries. L’evolució d’aquestes activitats ens definirà el tipus d’aliment, ambient i cultura del futur. L’esdevenir de la humanitat.