En temps d'estudiants vaig fer aquest subjectivíssim article "científic" per tal de fer pressió amb la protecció del que segurament és un dels espais terrestres de major valor de les Balears. Si fos ara... En un país com el nostre hi ha vegades que millor callar per tal de protegir determinats espais. Cal amagar determinats valors per tal de protegir-los de les masses turístico-urbanites. El caràcter reservat dels illencs no es casual!
JUSTIFICACIÓ, DELIMITACIÓ, ÚS I GESTIÓ DEL PARC NATURAL I ETNOLÒGIC DE LA SERRA DE TRAMUNTANA DE MALLORCA.
Antoni Miquel Lucas i Vidal.
En l‘actual context de reestructuració econòmica de les regions prenen, entre d’altres factors, cada cop més força aquelles polítiques de protecció i gestió dels espais naturals dirigides a aconseguir una major atracció global de l’àrea, expressada en termes de qualitat de vida i ambiental. La Serra de Tramuntana de Mallorca és l’àrea natural més extensa i valuosa de les Illes Balears. L’objectiu d’aquest treball, és fer un anàlisi de les característiques d’aquesta comarca per tal de proposar les mesures d’ordenació territorial que hom consideri més adients
Paraules clau: Mallorca, Serra de Tramuntana, Espais Naturals, Ordenació del Territori, Política Econòmica.
In a context of economic re-evaluate of the regions there are new performances, like the natural areas protection policies, who do growing up the global attraction of the region, with more life and natural quality. The Serra de Tramuntana is the biggest and the most important natural area of the Balearic Islands. This paper wants to analyse the features of this region and propose the better regional planning for it.
Keywords: Majorca, Serra de Tramuntana, Natural Areas, Regional Planning, Economical Policy.
No hem cansaré mai de repetir-ho: la uniformitat
és la mort; la diversitat, la vida (...)
Mijaíl Alexandróvich Bakunin.
Introducció
Els espais naturals més importants de la Regió Mediterrània són antigues àrees deprimides (muntanyes, aiguamolls, illots,...), que per la seva fisiografia eren poc interessants per al desenvolupament d’activitats humanes (conreus, assentaments humans, indústries,...). És per això que els valors naturals més importants que ens resten, troben refugi en aquests indrets (Folch, 1977, 1990, 1992, 1993). La Serra de Tramuntana (Fig 1), durant segles àrea marginal d’una, ja per si mateixa, Mallorca pobra, és actualment l’àrea natural més extensa i, alhora, més valuosa de les Illes Balears.
Aquest mateix medi físic és el que d’ençà l’envol econòmic dels anys seixanta, ha limitat els nocius impactes socio-culturals del desenvolupament turístic, mantenint a la Serra de Tramuntana un conjunt de valors socio-culturals, hereus de segles d’aïllament, que tot i així es troben en franca regressió.
A la Serra de Tramuntana el medi físic condiciona l’empremta de l’home a la natura, alhora que atorga als muntanyencs unes peculiaritats culturals que enriqueixen el país.
Delimitació de l’àrea com a Parc Natural.
La Serra de Tramuntana, sota el significatiu nom de Muntanya, és una de les cinc comarques de Mallorca, descrites el 1964 pel geògraf mallorquí Vicenç Maria Rosselló i Verger. Amb una llargària màxima d’uns 98 quilòmetres i una amplada d’uns 15, travessa l’Illa de Mallorca per la seva part més nord-occidental, ocupant 1.032,99 km2 (29% de l’illa) i sobre un total de 18 municipis (Taula 1): Alaró, Alcúdia, Andratx, Banyalbufar, Bunyola, Calvià, Campanet, Deià, Escorca, Esporles, Estellencs, Fornalutx, Mancor, Pollença, Puigpunyent, Selva, Sóller i Valldemossa (Rosselló, 1998); hom inclou els illots propers com els Illots del Toro, des Malgrats, sa Dragonera, es Pantaleu, s’Illeta de Sóller, Formentor, entre altres.
No es dubta dels límits que la Mar atorga a la Serra de Tramuntana pel seu vessant occidental, però resulta difícil marcar una divisió comarcal per municipis al contacte de la Serra amb el Raiguer (comarca situada a l’est de la Serra de Tramuntana), ja que d’alguns municipis del Raiguer tenen un caràcter plenament muntanyenc. De fet, són diverses i variades les divisions regionals o funcionals fetes de la Serra de Tramuntana: la de Rosselló (1964), el Decret 984/1972, la de Barceló (1977), la de l’Equip Tramuntana (1988), la de la Llei 1/1991 i la de Rullan (1998 b). D’acord amb la filosofia d’aquest treball, el Parc Natural-Etnològic de la Serra de Tramuntana ha d’incloure inicialment els 1.032,99 km2 dels 18 municipis esmentats, a més de les Àrees Naturals d’Especial Interés-ANEI (figura de la Llei 1/1991), frontereres amb la Serra: Palma (20,9 km2), Santa Maria (10,6 km2), sa Pobla (5,8 km2), Lloseta (5,3 km2) i Binissalem (1,2 km2), sumant un total de 1.076,79 km2. Experiències pernicioses, com les d’algunes reserves naturals alemanyes (Campillo, 1992), aconsellen incloure-hi la resta d’aquests 5 municipis dins el Parc a manera de Zona d’Esmorteïment (Heukemes, 1993) (Eurosite, 1998), amb la finalitat de protegir la Serra dels impactes nocius que se produeixen fora d’ella. Aquesta Zona d’Esmorteïment es tindria en compta a la gestió del Parc, amb l’objectiu d’anar introduint progressivament polítiques sostenibles, fent possible, amb el temps, que els futurs Plans Rectors d’Ús i Gestió integressin aquests 5 municipis amb la mateixa protecció que els 18 inicials. Pot semblar utòpic i incoherent (com a mínim discutible) prendre com a factor de regionalització les divisions municipals, o incloure dins un Parc Natural-Etnològic zones urbanes, degradades, culturalment i ambiental, com Calvià, Port d’Alcúdia i la Zona d’Esmorteïment de Palma, emperò és indispensable no fer exclusions amb els municipis motors de l’economia illenca, i implicar a tota la comarca i a tota l’extensió municipal. I és que la sostenibilitat de la Serra de Tramuntana depèn de les polítiques integrades que es desenvolupin a nivell local, seguint l’actual filosofia d’ordenació territorial (Font-Pujadas, 1998).
Metodologia i objectius
Aquest estudi es desenvoluparà analitzant els trets físics i humans de la Serra de Tramuntana; tractant diferents fonts bibliogràfiques, legislació i experiències de protecció territorial d’altres països desenvolupats; reflexionant sobre el model de desenvolupament neolliberal i el paper de la regió balear a l’era de la globalització; i realitzant enquestes als residents de la comarca per tal de conèixer les seves percepcions, els seus desigs i aspiracions. A la primera part d’aquest treball, s’emprarà un tarannà descriptiu i explicatiu, per tal de mostrar l’actual context global de desenvolupament socio-econòmic i protecció mediambiental, la situació actual de la Serra de Tramuntana, així com les causes que aconsellen una gestió territorial específica per a la mateixa. Posteriorment s’empraran arguments propositius, per tal de fixar al territori objecte d’aquest estudi algunes de les actuacions que hom creu adients.
L’Enquesta sobre el Parc Natural-Etnològic de la Serra de Tramuntana, es desenvolupà en dies feiners no consecutius de les vacances de Pasqua i les vacances estiuenques de l’any 1999. L’enquesta es realitzà oralment als carrers de cadascun dels 18 nuclis urbans principals (on es localitza l’ajuntament) dels municipis abans definits com a integrants de la Serra de Tramuntana, només als vianants que afirmessin ésser residents al mateix municipi on es realitzava l’enquesta i ponderant el nombre d’enquestes realitzades en funció del pes demogràfic de cada municipi per a l’any 1996 (Taula 1). El nombre d’enquestes realitzades 499 (una enquesta per a cada 186 muntanyencs) supera àmpliament el nombre de l’arrel quadrada de la població de l’àrea d’estudi (305); fet aquest que, si bé no permet treure conclusions objectives a nivell municipal, si que és considerat un mètode vàlid per al conjunt de la població d’estudi (Clavero-Martín-Raso, 1987).
Sostenibilitat, o context actual de protecció del medi.
El conservacionisme ambiental neix arran del temps lliure que tenen els subjectes d’ençà la Revolució Industrial. L’envol econòmic de la industrialització va permetre a un grup reduït d’intel·lectuals fer treballs de recerca científica sense haver de dedicar-se a satisfer directament les seves necessitats bàsiques per viure. Aquesta elit, ràpidament observà el caràcter autodestructiu que té l’economia industrial i post-industrial a llarg termini (Folch, 1992, 1993).
L’incipient pensament ecologista i proteccionista, des dels seus inicis al segle XIX i fins els anys 70 del segle XX, es basava en protegir percepcions humanes: espais verges i paradisíacs, paisatges,... tanmateix espais acotats dins un marc cada cop més degradat per l’acció antròpica (Folch, 1992), molts de cops basant-se en actituds localistes i romàntiques, menyspreant la ubiqüitat i reciprocitat dels, cada cop més importants, fluxos del Sistema Terra. Als anys 70 i 80 els humans comencem a adonar-nos’n que no podem controlar la natura sense respectar unes regles mínimes del joc. La pluja àcida, el canvi climàtic, el forat de la capa d’ozó,... són uns clars exemples a escala global d’efectes nocius sobre el medi ambient de l’activitat humana, que han provocat una resposta social a l’amenaça de les externalitats econòmiques, amb el naixement de les primeres associacions ecologistes: creació al 1968 del primer grup d’acció ecològica a la Universitat de Berkeley, Greenpeace el 1971 a nivell mundial, i el GOB el 1973 a nivell regional. A vegades la resposta social s’ha tramès als governs estatals (amb acords de reducció dels CFC, prohibició dels DDT i fòrums mundials per a acordar solucions als problemes ambientals més importants: Montreal, 1987; Rio de Janeiro, 1992; Kioto, 1997; Buenos Aires, 1998; i La Haia, 2000).
Actualment, en el nom de la globalització dels mercats i del respecte a les lleis econòmiques, s’estan generant uns desequilibris socials i ecològics sense precedents (Naredo, 1998). Per això, cal que les concepcions actuals de protecció ambiental reforcin els enfocaments globals sobre els parcials o locals (Martín, 1998), emprin la lògica de la planificació regional com a instrument (Morey, 1987) (Font-Pujadas, 1998), i tinguin uns plantejaments integradors multidisciplinars (Carceller, 1986) (Marí, 1992).
En contraposició al model econòmic de la Raubwirtschaft (Economia de Rapinya) que no considera cap externalitat a l’hora de desenvolupar-se, ara es tracta d’aplicar el teorema d’Economia o Desenvolupament Sostenible. S’ha de promoure una nova concepció pràctica de l’activitat humana que entengui per “Economia” a l’administració racional dels béns d’una comunitat amb l’objectiu de satisfer les seves necessitats (a més de les bàsiques per viure, les metafísiques, les culturals i tot allò que signifiqui el benestar real del major nombre d’individus); i que entengui per “Sostenible” com a la possibilitat de fer compatible, i perdurable infinitament al temps, aquesta “Economia” amb la preservació del medi natural i cultural.
Cal però, ésser realistes i advertir que la sostenibilitat no s’ha assolit mai a cap regió de món (Díaz, 1996). La causa és que a un planeta on només hi ha una regió funcional estricta (la mundial), aquest concepte no pot ser aplicat a microescala, degut al gran nombre i a la complexitat dels fluxos que s’originen en tots els camps de l’activitat humana. En contraposició al Thing globally, act locally, pres com a himne del moviment socio-ecologista dels anys 80 i 90, ara cal seguir pensant globalment, però també actuar-hi.
Cal fer una revisió crítica permanent del concepte de desenvolupament sostenible així com del camí adient per assolir-lo, ja que a una escala global el concepte de desenvolupament sostenible és la resposta del Món Capitalista al qüestionament del model de creixement il·limitat (Club de Roma). Es planteja amb més èmfasi la solidaritat intergeneracional que la solidaritat internacional (Blàzquez, 1996). Així doncs, la sostenibilitat no només implica preservar el capital natural mantenint la salut pública, la qualitat de l’aire, aigua i sòls, amb un nivell suficient per tal de preservar la vida i el benestar humà de forma permanent, sinó que a més ha d’assolir-se necessàriament amb justícia social (Olivera, 1997).
Per altra banda, ja fa força temps que el sociòleg Manuel Castells escrivia al seu llibre Sociología del espacio industrial (1975) que l’emergència de la cultura ecologista podia entendre´s com una ideologia destinada a emmascarar les contradiccions del capitalisme, particularment les que tenen a veure amb l’explotació dels recursos naturals, al servei d’un consens polític basat en la naturalització dels problemes i la corresponsabilització individual de la degradació ambiental a tot el món (Alió, 1999). En aquest sentit, convé ser crítics i reflexionar des d’una escala espacial i temporal prou ampla sobre tot un grapat de qüestions, que majoritàriament han desaparegut de la temàtica contemporània del debat intel·lectual: quin paper ha jugat el pensament ecologista en la caiguda del pensament marxista dins el bloc occidental?; ha d’ocupar el socio-ecologisme el paper d’alternativa política al neolliberaisme?; cal inserir el socio-ecologisme al model neolliberal per tal de modificar-lo?; es pot fer sostenible el model neolliberal, o cal cercar nous -o vells- models d’organització socioeconòmica?;... Al cap i a la fi, només es tracta d’esbrinar si la problemàtica social i ambiental creixent, pot ésser contrarestada des d’un enfocament mercantil com fins aleshores, o bé si cal optar per un enfocament integral dels problemes (Taula 2).
L’enfocament integral de l’economia i el medi ambient que proposa el concepte de desenvolupament sostenible no només ha de respectar el medi ambient, sinó que també ha d’integrar la protecció i potenciació de les cultures populars (Morey, 1987), i de les identitats locals, regionals i nacionals. I és que l’Era de la Globalització és també la de la batalla dels espais centre/perifèria, del transaccional contra el patrimonial, de la mobilitat contra la localització (Beauchard, 1999), en definitiva, del fet global contra el fet local. Esdevé necessari respondre des dels poders locals a la desterritorialització del desenvolupament socioeconòmic (o millor dit a la inmaterialització del mateix) per tal de mantenir als territoris la seguretat socioeconòmica i l‘orgull de pertinença col·lectiva que necessitem les persones per a desenvolupar-nos socialment. Un fort sentiment d’identitat regional constitueix l’única garantia de mantenir un equilibri en les associacions regionals que defineix la globalització, i impedir que aquesta es transformi en una forma d’absorció o de dominació (Boisier, 1997).
L’Ordenació del Territori és l’eina primera de les administracions públiques locals alhora de protegir i potenciar el patrimoni territorial, entès aquest com el patrimoni de la diversitat dels llocs i dels seus atributs. El patrimoni territorial és agent essencial de la riquesa i del benestar de les societats, d’allò que els anglosaxons en diuen Welfare. Simultàniament, el patrimoni territorial és també protector de la perdurabilitat de les societats així com de la seva identitat (Beauchard, 1999). Ben igual que cal defensar la diversitat biològica dels ecosistemes, també cal defensar, com un dret moral i una necessitat social, la diversitat ètnico-cultural dels col·lectius humans, defugint de la societat homogènia, i per tant pobra, que ens defineix la Globalització. A finals del segle XX, lo social i lo ecològic apareixen com a preocupacions fonamentals front als atacs de l’hegemonia de l’economia lliberal i la primacia de la lògica de mercat sobre la lògica de les necessitats. Sorgirà una nova història del desenvolupament arran d’aquesta doble relectura, permetent comprendre millor amb quines condicions el creixement va acompanyat d’un vertader desenvolupament (Sachs, 1998).
La concepció integral del desenvolupament s’ha de fonamentar en primer lloc en una preservació global de la biodiversitat (diversitat genètica, de les espècies i dels ecosistemes). A un planeta on només es coneixen entre un 15 i un 30% del total de les espècies existents (Folch, 1993), cada dia s´extingeixen entre 50 i 300 espècies (Marechal, 1999). No és un error destruir un factor, actualment, tan important en economia com el de la innovació?. Mantenir la biodiversitat és assegurar el futur del saber científic, així com assegurar espais homeostàticament estables, és a dir, dotar al medi ambient de la màxima capacitat per a respondre a les eventualitats de manera autònoma (Folch 1990, 1992, 1993, 1994).
Les darreres teories ambientalistes del desenvolupament, van però una mica més enllà de la biodiversitat. Esdevé necessària una valoració i gestió científica dels espais, ja no tan sols en base a criteris de diversitat biològica, sinó també en funció de la diversitat geogràfica integral: geològica, paisatgística, geomorfològica edafològica, agronòmica, entre d’altres (Martín, 2000).
Una economia sostenible s’ha de fonamentar en un creixement sòlid, plurisectorial, que aprofiti al màxim la diversitat dels potencials territorials, amb, dins el que sigui possible a l’actual context de globalització econòmica i especialització regional, una important representació dels distints sectors econòmics (Marí, 1992) (Font-Pujadas, 1998). Difícilment podran dur-se a terme aquestes noves teories de desenvolupament humà sense la implicació de les administracions locals, doncs les administracions urbanes, aprofitant la seva proximitat als individus i per necessitats de vertebració municipalista, han sigut les primeres en potenciar amb èxit la participació cívica en les iniciatives ambientals (Alió, 1999). La concepció actual de Parc Natural vol actuar com a experiència local d’economia sostenible, exportable, a mig termini, al 100% del territori (Carceller, 1986).
Finalment, cal promoure una nova moral socio-ecològica (Folch, 1993, 1994), capaç de mirar pel bé del patrimoni comú dels homes, optant per una reducció de la utilització dels recursos esgotables i mirant d’emprar aquells recursos il·limitats. Aquest fet, ha de potenciar-se amb una mescla paritària d’educació ambiental (Fernández et al, 1992), (Martín, 1998), (Jiménez, 1998) i d’una educació cívica universal (que generi ciutadans amb ànim de confraternització intrageneracional) des dels primers nivells d’ensenyança com a matèries bàsiques obligatòries i a mig-llarg termini inserir transversalment l’educació ambiental i cívica en totes les branques del coneixement. I és que de fet, els problemes ambientals no rauen al medi, són dins de les persones.
Justificants a l’ordenació i gestió de la Serra
Les causes que justifiquen una planificació i gestió específica per a la Serra de Tramuntana, extensibles a altres regions semblants dels països desenvolupats, les podem dividir en dos grans blocs argumentals: causes ètiques i de necessitat econòmica.
Per altra banda, la Muntanya de Mallorca presenta un conjunt de valors naturals i culturals que requereixen per se d’una atenció especial. Finalment, i tal i com demostrarem amb l’anàlisi legislatiu i de l’enquesta realitzada, l’ús i la gestió específica de la Serra de Tramuntana respon a la voluntat majoritària de la població que hi viu, fet aquest que el converteix en l’argument definitiu i central alhora de dur a terme una actuació específica de planificació territorial.
Causes ètiques per protegir la Serra
Les argumentacions ètiques, necessàries d´ençà els anys 60 per a respondre als excessos del Boom turístic mallorquí, sostenen el deure de mantenir un conjunt de valors naturals, que s’han preservat al llarg de mil·lennis de coexistència amb l’Home, i uns trets socio-culturals característics, que han evolucionat i s’han acumulat durant generacions i generacions de mallorquins.
La Serra de Tramuntana és l’àrea natural de Mallorca per definició, per això cal gestionar-la amb molt de seny, sense malmenar-la. Un cop assolit un elevat nivell de renda, és racional que un país fonamenti el seu desenvolupament social i econòmic en la destrucció dels seus recursos naturals i fonaments físics més bàsics, autocondemnant-se així a disminuir el seu nivell de vida?.
Tot i les més o menys profundes sotragades socio-culturals produïdes per la uniformització de la dictadura franquista (1936-1975), pels cada cop més importants processos de globalització i pel mestissatge cultural que ha comportat el desenvolupament turístic insular; a determinats indrets de la Serra encara es mantenen arrelades certes especificitats culturals dels nadius illencs. Cal donar sortida a les manifestacions potencials dels trets distintius dels col·lectius locals, no només per qüestions ètiques, sinó també per interessos socials i econòmics ben plausibles: diversitat dels sabers populars, gestió empresarial específica, recursos culturals, històrics i artístics (que fan augmentar la qualitat de vida i la cohesió social de la població), a més de com a recurs turístic amb grans perspectives de futur. Ben igual que els ecòlegs, els científics socials i els planificadors territorials han de treballar per tal de diversificar tots aquells recursos i manifestacions socio-culturals que permetin desenvolupar tots els potencials de les societats insulars, a la recerca del que en podriem anomenar una “homeostàsia social” de les regions.
La vida individual, i per tant els interessos individuals, són sempre finits, mentre la vida dels col·lectius és sempre acumulativa i per tant perdurable al temps. L’arrel ideològica èticament correcta, és la continuació històrica i l’evolució natural dels fets diferencials constituents del Poble de Mallorca per damunt dels interessos individuals i dels processos socio-econòmics puntuals, tanmateix finits al temps. Urgeix mantenir una evolució progressiva del medi natural i del medi humà de Mallorca, defugint dels canvis sobtats, a cops traumàtics, que han provocat la degradació ambiental i cultural, així com la descohesió social dels mallorquins. Els gestors del Parc haurien de jugar un paper central en el manteniment de l’evolució històrica del medi natural, cultural i identitari de la Serra de Tramuntana.
La planificació i gestió específica del territori com a necessitat econòmica a curt termini
Després de vàries dècades d’economia postfordista, dita també economia informacional (Castells, 1995), s’observen canvis de comportament en les estratègies de distribució territorial dels agents econòmics “globals”, respecte a l’etapa de producció anterior (Font-Pujadas, 1998). Aquest fet ha d’ésser tingut en compte especialment a l’hora de dissenyar la política regional dels territoris, que com les Illes Balears, ocupen els esglaons jeràrquicament inferiors en el complex tramat de relacions funcionals del sistema econòmic global.
Després de la II Guerra Mundial, i fins ben entrat els anys setanta, les regions que presentaven un major creixement econòmic eren aquelles que, aprofitant algunes avantatges inicials (recursos naturals, paisatgístics, situació geogràfica, ...), aconseguien un creixement sostingut que atreia cap a elles nous recursos per al creixement (població, inversions empresarials, capital,...), el que suposava un reforç dels avantatges comparatius del territori, augmentant així la seva capacitat d’atracció econòmica (economies d’aglomeració o d’escala). Les actuacions de les administracions, estatals o locals, en aquestes regions, a part de millorar les infrastructures i la formació dels recursos humans (al cas mallorquí bàsicament les primeres), anaven encaminades a aprofundir en els avantatges comparatius inicials que havien permès l’envol econòmic. Aquest fet suposava una especialització funcional dels territoris, en el cas en que els avantatges comparatius només anessin lligats a un, o a pocs, sectors productius (economies de localització), o bé podia suposar la diversificació productiva, al cas de les grans àrees metropolitanes (economies d’urbanització) (Font-Pujadas, 1998). El model explicat fins aleshores, que ben bé seria aplicable al cas de Mallorca, queda desfasat en front a la recerca actual de nous avantatges comparatius per part d’agents econòmics cada cop més globalitzats.
Actualment, i en oposició a les tendències de l’etapa anterior, la diversitat de les activitats productives d’un territori és una font d’avantatges comparatius fonamentats en la fertilització creuada de coneixements i relacions econòmiques que sovint traspassen l’àmbit regional a través dels canals d’integració econòmica entre regions, donant lloc a creixements compartits o interdepenents (Herce, 1999). Altres factors que donen atractibilitat als territoris són les innovacions tecnològiques aplicables als mitjans de producció (Font-Pujadas, 1998), la connexió amb les xarxes informacionals mundials (Castells, 1995) i l’originalitat dels productes finals (Conti, 1999). L’especialització de les economies, ja no depenen de la relació competitivitat-preu, sinó que depèn de l’originalitat del producte, de les necessitats específiques que es satisfan amb el producte i de la capacitat de fer evolucionar constantment el producte que es vol fer triomfar al mercat. L’avantatge competitiu ja no es troba, com a l’etapa anterior, en la recerca exterior de tecnologies o de mètodes de producció més eficients, la solució cal cercar-la internament a la nostra regió (Conti, 1999). Es per això que de cada vegada agafa més força la idea del desenvolupament endogen a l’àmbit de la política regional (Font-Pujadas, 1998). Dins aquest desenvolupament regional endogen, prenen força les anomenades economies de la informació i les economies del coneixement, és a dir, tot aquell conjunt d’informacions i sabers científico-tècnics i de la gestió empresarial que permeten assolir el nivell tecnològic, d’originalitat i de innovació productiva que donin competitivitat a les economies regionals. Les xarxes sobre la base de les noves tecnologies de la informació proveeixen la base organitzativa per a la transformació de relacions de producció de base social i espacial en fluxos d’informació i de poder que articulen el nou i flexible sistema de producció i administració (Castells, 1995). Per la seva banda, l’economia del coneixement, a diferència de la informació, no és importable, ja que recau en la formació dels treballadors i gestors de la regió. Es diu que està arrelada als territoris, per això cal desenvolupar-la internament.
El desenvolupament regional endogen ha d’ésser activat des de les institucions regionals amb un alt grau d’intervencionisme, per tal de potenciar l’anomenat capital humà, això és, afavorir la interacció entre els agents econòmics (entre empreses i amb el suport institucional) a nivell d’assistència financera, tecnològica, de crear estratègies empresarials i territorials comunes,... En definitiva, formar grups d’interès amb objectius comuns que afavoreixin la cohesió econòmica interna i la competitivitat amb altres regions (Conti, 1999). Basta fer una ullada a les causes genèriques del triomf econòmic actual d’algunes regions europees (Catalunya, Gal·les, Conca del Ruhr, Baden Württenberg, Regió de Lió,...) per adonar-se de que l’elevat nivell productiu assolit recentment, s’ha fet reciclant les pròpies estructures productives, segons (Conti, 1999):
a) Innovacions tecnològiques, no aplicades a les anomenades noves tecnologies, sinó que, i aquest és el factor rellevant, aplicant-les als recursos històricament radicats a l’economia regional.
b) S’han potenciat les activitats econòmiques tradicionals, no noves i improbables activitats.
c) S’han afavorit les estratègies de xarxa econòmica, per afavorir la interacció dels subjectes.
d) Alt intervencionisme de les institucions regionals.
Un darrer factor, i aquí és on pren importància la protecció de la Serra de Tramuntana, que dóna atractibilitat als territoris, sobretot quan es tracta d’indústries d’alta tecnologia, és l’anomenada atracció global de l’àrea, expressada en termes de qualitat de vida i ambiental (Font-Pujadas, 1998). Les tendències actuals en matèria de política regional recomanen que les inversions en infrastructures i equipaments públics (inclosos aquí els espais naturals protegits), siguin no només conseqüència de l’elevat desenvolupament econòmic, sinó causa del mateix (Font-Pujadas, 1998).
L’economia mallorquina, en creixement vertiginós any rera any, s’ha vist afavorida per diverses conjuntures favorables, com la crisi geopolítica de les regions potencialment competidores, una tendència econòmica favorable a centre Europa i una imatge turística de les Illes Balears com a lloc de moda per a visitar (amb uns 120.000 migrants estrangers, és considerada per Salvà (2000) la “Nova Califòrnia”) i fins i tot el territori més desitjat de l’Estat espanyol per viure-hi (Bosque-de Castro, 1993). Tot plegat explica el manteniment d’un elevat creixement econòmic al llarg del tercer Boom turístic (Rullan, 1998 b), fonamentant-se en un model de desenvolupament territorialment anàrquic, econòmica, ambiental i socialment insostenible, i absolutament desfasat i anacrònic. Ara es necessita canviar el model de desenvolupament turístic, doncs els consumidors turístics (sobretot els nòrdics) ja han adquirit una forta consciència ambiental i una notable capacitat de crítica a la qualitat del servei turístic rebut (Galvani, 1999). Cal acabar amb la política d’apadassaments normatius, territorials i socials, que han permès a les dues darreres dècades continuar inflant el globus econòmic, sense tenir en compta les conseqüències a mig i llarg termini; i apostar per una modificació profunda dels factors estructurants de l’economia mallorquina. Se tracta de reciclar el model de desenvolupament de Mallorca transformant tots aquells factors insostenibles a llarg termini, ja no tan sols per respondre a les voluntats de la ideologia ecologista creixent, sinó per ser l’exigència fonamental del mercat turístic europeu. Sense cap dubte, la gestió territorial específica de la Serra de Tramuntana és, en aquest sentit, un moviment tàctic essencial de la política econòmica mallorquina.
En primer lloc, cal diversificar l’economia. Tot i que a les Illes Balears les alternatives al turisme són nul·les, és indispensable que aquest sector funcioni com a cooperant en el desenvolupament del sectors primari i secundari (que a més són des del punt de vista etnològic importantíssims), permetent així el desenvolupament regional estratègicament més sòlid. La diversificació productiva s’ha de promoure des de l’ús de les darreres tecnologies a tots els sectors econòmics ja consolidats, recercant, amb l‘ajuda d’una basta xarxa informacional, el major nombre possible de connexions intra i inter-regionals.
L’ús adient d’un Parc Natural-Etnològic com el de la Serra de Tramuntana, permetria augmentar la qualitat ambiental i de vida a l’illa (juntament amb altres actuacions polítiques paral·leles, com puguin ésser la formació de personal altament qualificat, connexió de les xarxes d’informació local amb les d’altres regions o la creació de parcs tecnològics), afavorint així la instal·lació i creació d’empreses que no depenguessin directament del turisme.
Així mateix, no s’ha d’oblidar mai que l’atractiu turístic actual de l’illa depèn, en gran mesura, de l’existència del paisatge de la Serra de Tramuntana i el seu entorn immediat (Fig 2). Els estudis econòmics de Riera (1998, 1999) així ho confirmen. Altres anàlisis monetaristes, quantifiquen en 123.160 milions de pessetes el valor econòmic total (ecològic, productiu i de reposició) dels sistemes forestals de la Serra de Tramuntana, un 32 % del valor dels sistemes forestals de les Illes Balears (Conselleria de Medi Ambient-TRAGSA, 2000). Queda palès dons, que la productivitat i competitivitat -present i futura- de l’economia mallorquina està estretament lligada a la preservació i dinamització de la Serra de Tramuntana. La contínua degradació d’aquest indret provocaria conseqüències gravíssimes sobre l’actual capacitat d’atracció turística de Mallorca (Alenyà, 1998).
És fonamental optimitzar la comercialització del producte turístic tradicional de Mallorca, així com desenvolupar nous i originals productes turístics “alternatius” (Gotarredona-Ripoll, 1995), emperò, i a diferència del que s’ha fet fins aleshores, destriant la qualitat i quantitat dels segments demandants més convenients per a Mallorca. Tot i el que pugui semblar inicialment, el turista de sol i platja, del qual es nodreix majoritàriament el sector turístic mallorquí, és només el 36,1% del mercat turístic europeu (Bordas, 1991; Bote, 1999). És a dir, el sector turístic mallorquí està, ja a inicis del tercer mil·leni, desaprofitant dos de cada tres potencials visitants de l’illa, i el que encara és pitjor, es queda amb el socio-cultural i econòmicament menys convenient. La situació territorialment congestionada de Mallorca aconsella enfocar l’economia insular controlant l’oferta i no en funció de la demanda (Rullan, 1999 a), fer-ho al contrari, com fins ara, és més propi de països menys desenvolupats econòmicament que el del nostre àmbit d’estudi.
El model turístic local, abans d’entrar en la fase de declivi (Fig 3) que definí Butler (1980), ha de diversificar-se i reconvertir-se, per necessitat imperiosa, en un turisme sostenible (Prats, 1995). La sostenibilitat del sector turístic a Mallorca és la via a seguir per tal de conservar els valors culturals i naturals, alhora que mantenir, si no augmentar, les necessitats de desenvolupament econòmic (Blàzquez, 1996). Aquesta sostenibilitat turística ha de fonamentar-se en quatre indicadors bàsics, seguint a Font i Pujadas (1998):
a) Indicador ambiental: valors ecològics, paisatgístics,... al cas mallorquí, queda palesa la gran conflictivitat ambiental per sobrefreqüentació turística, especialment als indrets més fràgils de la Serra de Tramuntana (Fig 4).
b) Indicador turístic: oferta turística, equipaments, infrastructures,... Al cas mallorquí s’observen excessos quantitatius d’aquest indicador (Mayol-Machado, 1992). Seria desitjable complementar la reconversió qualitativa de l’oferta d’allotjaments turístics (Llei 3/1990 i Pla de Modernització Permanent de la Llei 2/1999) amb la reordenació i gestió de les àrees turístiques (zones d’allotjament turístic i també espais de visita extensiva turística).
c) Indicador perceptual: això és el confort psicològic dels residents i turistes. Manifestacions de la població resident com la del 12 de novembre de 1998 a Palma (que convocada per l’associació ecologista GOB contra la política territorial desenvolupista, reuní més de 15.000 persones), demostren que la càrrega perceptual de la població resident és, actualment, alguna cosa més que inconfortable. En el mateix sentit, estudis sobre la capacitat de càrrega recreativa d’alguns espais naturals de Mallorca (Blàzquez, 1994; Estrany-Lucas, 2000), denoten pèrdues de satisfacció per mor de la sobrefreqüentació (de fins al 40,4% dels visitants del Trenc i de fins al 66,7% dels visitants de sa Calobra els dies de major freqüentació).
d) Indicadors antròpics: avaluen l’aprofitament turístic de les manifestacions humanes. Al cas mallorquí, aquest indicador deu ésser en l’actualitat proper a zero. La poca etnografia, pròpiament autòctona, que s’ofereix als visitants, sovint cau en una banalització i superficialitat ridícula (Blàzquez, 1996), manllevant-li tota la seva essència fonamental. Al millor dels casos, són manifestacions culturals d’altres indrets de l’Estat espanyol les que es mostren als visitants, augmentant així la confusió identitària de nadius i forans. I es que l’impacte del turisme sobre les identitats locals (place identity), s’ha d’entendre com un resultat més de l’acumulació capitalista -i de la dinàmica econòmica en general- que crea un significat material i social dels llocs (Kneafsey, 2000). Un turisme fonamentat en la cultura i identitat illenca a més d’ésser molt més rentable i sostenible que el de masses, permetria recuperar bona part de les expressions culturals tradicionals dels mallorquins i, conseqüentment, augmentar la qualitat de vida dels mateixos.
L’eina tècnica-institucional per actuar sobre aquests quatre indicadors, en el sentit d’assegurar una economia competitiva a llarg termini, un model socio-econòmic sostenible, i baratant el poc desitjable escenari territorial tendencial de Mallorca (Rullan, 1998 b), és l’Ordenació Territorial. L’Ordenació Territorial apareix, a l´actual context d’exaltació del sistema capitalista, com la darrera esperança, a escala local, per tal d’adreçar la “mà invisible” del sistema capitalista neolliberal cap a la seva funció teòricament primària: el benefici dels col·lectius humans. Emperò vius, ja que aquesta mateixa Ordenació del Territori pot ésser també emprada com a camuflatge ideològic, com a moviment de distracció de l’opinió pública, àdhuc com a mitjà de planificació directa de l’explotació dels recursos col·lectius per part d’agents polítics i econòmics a la recerca del benefici propi a curt termini.
Alguns valors naturals i etnològics a preservar
Cal iniciar aquest apartat afirmant que el medi biòtic de la Serra de Tramuntana és el més valuós de les Illes Balears, amb un elevat índex de diversitat específica: 1.100 taxons i un 12% de la flora endèmica o microareal (Equip Tramuntana, 1988).
La vegetació de la Serra de Tramuntana destaca per la presència de cinc comunitats vegetals úniques al Món. Així mateix, l’alzinar Quercion ilicis, bosc autòcton de Mallorca que abans de l’arribada de l’home cobria bona part de la superfície insular, assoleix a la Muntanya mallorquina la seva màxima extensió. La Serra, illa dins una illa des del punt de vista biogeogràfic, esdevé en un nombre reduït de localitats el darrer refugi per a 65 dels 68 endemismes florístics de Mallorca (endemés d’altres espècies rares a Mallorca), dels que 21 són endèmics només de la Serra de Tramuntana (Fernàndez-Marcús-Mayol, 1993). Aquest fet, iguala el nombre d’endemismes de la Serra de Tramuntana (21), amb tots els d’Escandinàvia i la Gran Bretanya junts (Taula 3).
La fauna de la Serra, destaca per la presència d’un elevat nombre d’endemismes de reduïda mobilitat. La fauna invertebrada representa el grup més nombrós d’espècies i d’endemismes de la Serra (Pons, 1998). Són especialment importants els insectes, els aràcnids, els mol·luscs gastròpodes i la fauna de cavitats i fonts (Fernàndez-Marcús-Mayol, 1993). Uns punts d’extraordinària riquesa o singularitat biològica són les fonts, els torrents i els massissos càrstics. Com a testimoni de la importància que té protegir aquests ambients, cal mencionar l’existència d’espècies endèmiques que tan sols es coneixen a un únic indret de la Serra de Tramuntana. Aquest és el cas d‘Echinogammarus eisentrauti, petit amfípode que sols es troba a la Font de Can Topa a Sóller, o el Reicheia balearica, coleòpter endèmic conegut exclusivament a la també sollerica Cova dels Estudiants (Pons, 1998).
La fauna vertebrada mallorquina, de quantia notablement més reduïda que l’anterior, també presenta a la Serra els seus màxims exponents. Cal destacar l’endèmic ferreret (Alytes muletensis), la distribució del qual es redueix actualment a una desena de colònies a la zona central de la Serra de Tramuntana (Mayol, 1998 b). També és mencionable la presència a la Serra de l’au autòctona més gran d’Europa, el voltor negre (Aegypius monachus), que esdevé a Mallorca l’única comunitat insular del món d’aquesta espècie; o la milana (Milvus milvus), que té en la Serra de Tramuntana el seu únic hàbitat mallorquí (Viada, 1998). Altres espècies de vertebrats que troben a la Serra o illots propers un dels seus hàbitats més importants de les Illes Balears són: la sargantana balear (Podarcis lilfordi), el granot (Rana perezi), el calàpet (Bufo viridis balearica), la tortuga mora (Testudo graeca), el xorrec (Sylvia sarda balearica), la moixeta voltonera (Neophron percnopterus), el falcó marí (Falco eleonorae), l’àguila peixatera (Pandion haliaetus), la gavina corsa (Larus audouinii), la baldritja (Puffinus mauretanicus), la pàssera de pit vermell (Monticola saxatilis), distintes espècies de tords (Turdus sps), el falcó torter (Accipiter nisus), el ropit (Erithacus rubecula), la cega (Scolopax rusticola), el busqueret trencamates (Sylvia conspicillata), el busqueret de garriga (Sylvia cantillans), la coablanca (Oenanthe oenanthe), el ferrerico blau (Parus caeruleus), el gorrió foraster (Petronia petronia) i fins a quinze espècies de rates pinyades (Chiroptera), (Fernàndez-Marcús-Mayol, 1993) i (Mayol, 1998 b).
Cal gestionar integralment tota la Serra de Tramuntana, per tal d’evitar la desaparició de depredadors tan importants com l’àguila coabarrada (Hieratus fasciatus), l’àguila reial (Aquila chrysaëtos), o l’àguila marina (Haliaetus albicilla) (Mayol, 1998 b) .
Ben igual que en el que es refereix als valors naturals, a la Serra probablement es localitzen les més elevades densitats dels valors patrimonials i etnològics de tota Mallorca. La relació home-medi a la Serra de Tramuntana fou, fins la segona meitat del segle XX, una relació majoritàriament d’equilibri. Així, per exemple, els muntanyencs obtenien de la Serra la fusta, les pastures, l’aigua, la caça,... de manera suficient per a poder desenvolupar l’activitat humana sense exhaurir els recursos. Al mateix temps, l’Home, segurament sense saber-ho, afavoria (amb la construcció de basses i abeuradors i amb el desenvolupament d’una activitat ramadera extensiva) espècies actualment tan importants com el ferreret o el voltor negre.
Les particularitats del medi muntanyenc obligaren als habitants de la Serra, des de temps pretèrits, a una també particular adopció de respostes i adaptacions al medi. Així, l’inventari del patrimoni etnològic de la Muntanya mallorquina esdevé quantiós i singular dins el conjunt mallorquí. El Servei de Patrimoni Històric del Consell de Mallorca, té enregistrat (any 1999) fins a 149 Bens d’Interès Cultural-BIC declarats (sense contar els BICs de la carta arqueològica) entre els quals s’hi troben tot tipus de construccions humanes. Dins el patrimoni cultural, són especialment remarcables les nombroses possessions de muntanya, les tafones, els castells històrics, les talaies, les construccions religioses, els jardins senyorials, els camins històrics, les marjades i les construccions de pedra en sec en general, els ponts històrics, les construccions i tècniques per a l’aprofitament hídric, les sitges, els forns de calç i les coves històriques. Fins i tot, elements patrimonials tan importants com les cases de neu es localitzen gairebé en exclusiva a la Serra (Fig 5). Tot plegat justifica, que el futur Parc Natural de la Serra de Tramuntana compleixi també, en record i homenatge als antics pobladors de la Serra, la funció de Parc Etnològic (Valero, 1998).
El Parc com a voluntat dels habitants de la Serra de Tramuntana
A finals dels anys 70 i inicis dels 80, l’Institut per a la Conservació de la Natura (ICONA) seguint les directrius de la Llei d’Espais Naturals Protegits del 1975, inicià els estudis i la tramitació per a la declaració de Parc Natural per a la Serra de Tramuntana. La forta oposició de la població resident, sobretot dels grans propietaris, impedí aquest fet. Dues dècades després, un dels objectius d’aquest treball és el d’esbrinar l’opinió de la població resident a la Serra de Tramuntana, sobre la possibilitat de que la seva comarca sigui declarada Parc Natural i Etnològic.
Observant els resultats obtinguts a la enquesta realitzada (Fig 6), en concret als de la pregunta de si s’estaria a favor de que el Govern Balear declarés tota la Serra de Tramuntana Parc Natural (pregunta 1), queda palès la majoritària voluntat dels residents per a que tota (64,9%) o part (20,4%) de la Serra de Tramuntana es converteixi en un Parc Natural. Així mateix, l’oposició a tal declaració es sostinguda per un 7,8% dels enquestats.
Considerant que la conclusió principal del Congrés Europarc 98 fou la de augmentar les mesures de gestió i control restrictives (zonificació, temporalització, eixamplament de les àrees d’influència,...), per a compatibilitzar la protecció de la naturalesa amb l’esplai al medi natural (Sa Nostra, 1999); la segona qüestió plantejada a l’enquesta, pretenia tastar el grau de conscienciació ecològica i d’implicació previsible front a mesures de gestió restrictives de determinades àrees naturals. Amb tot, un 84% dels residents afirma que l’actuació més adient per a les àrees naturals de la Serra de Tramuntana que pateixen perjudicis per sobrefreqüentació, és la del control i limitació de l’excursionisme. A més, un 3,4% optaria per a la reserva integral de les àrees naturals més valuoses i tan sols un 10,2% s’oposaria a qualsevol control ni restricció.
Els resultats de la tercera pregunta de l’enquesta (un 93% dels enquestats troba necessària la presència a la Serra d’un cos multifuncional de garriguers), demostra que la percepció dels residents és de manca de seguretat i manca de control de les activitats que es produeixen a la Muntanya. Tot i que actualment els espais naturals de les Illes Balears conten amb un cos de guardes forestals, aquest presenta severes limitacions en la seva activitat per manca de mitjans tècnics i humans.
Els resultats de la quarta i darrera de les qüestions plantejades a l’enquesta (tres de cada quatre enquestats acceptaria una major implicació de les administracions públiques en la compra d’espais naturals per a la seva gestió) és comprensible si es té en compte l’escassa superfície de propietat pública a les Illes Balears i els conflictes que es deriven d’aquest fet. De fet, la propietat pública a la Serra de Tramuntana (Taula 4) només és d’un 6,8% (70,27 km2). L’enquesta presentada i la creixent conflictivitat entre propietaris i excursionistes per sobrefreqüentació, aconsella a les administracions de les Illes Balears adquirir més propietat pública i arribar a acords amb els grans propietaris de la Serra de Tramuntana, per a la seva correcta gestió.
De l’enquesta sobre el Parc Natural-Etnològic de la Serra de Tramuntana se poden extreure dues conclusions fonamentals:
a) La societat muntanyenca presenta un grau elevat de conscienciació ambiental i sensibilitat vers el medi natural on viuen, fins al punt de reconèixer la necessitat d’un major intervencionisme per part de l’administració pública que protegeixi i gestioni els valors culturals i naturals de la Serra de Tramuntana.
b) Els ciutadans de la Serra de Tramuntana es mostren favorables a que les diferents administracions públiques de les Illes Balears augmentin les seves partides pressupostàries en matèria de medi ambient. Aquest fet, dotaria a la Serra de Tramuntana de la xarxa d’espais de propietat pública i d’un servei de vigilància i interpretació equipat amb els mitjans tècnics i humans que requereix el més gran i valuós dels espais naturals de les Illes Balears.
La protecció territorial de la Serra de Tramuntana
S’ha de retrocedir fins al 1972, per tal de trobar la primera normativa que afectà a la protecció urbanística de la Serra de Tramuntana. És el decret 984 d’aquell any, el que seguint la Llei del Patrimoni dels anys 30, atorgà a bona part de la costa nord-oest de Mallorca la categoria de Paratge Pintoresc. El posterior Pla Provincial d’Ordenació de les Balears del 1973, recolzant-se en tres figures de protecció (Paisatge Protegit, Paratge Preservat i Element Paisatgístic Singular), establia uns mínims urbanístics per a la comarca: 10.000 m2 de solar per a la construcció a zones forestals, 100.000 m2 per al, aproximadament, 50% més muntanyenc de la Serra; i la impossibilitat d’edificar a un grup reduït d’àrees (Rullan, 1998 a). La Llei d’Espais Naturals Protegits del 1975 obligava a convertir tots els Paratges Pintorescs en alguna de les figures de protecció que aquesta llei proposava. Com s’ha esmentat abans, devers el 1979 seguint dita llei l’ICONA promogué la declaració de Parc Natural. Dins el programa Man and Biosphere de l’UNESCO també s’intentà la declaració de Reserva de la Biosfera per a l’antic Paratge Pintoresc (Morey, 1986). L’oposició de la majoria d’ajuntaments i de bona part de la població ho impediren (Mayol, 1980) (Blàzquez, 1996) (Rullan, 1998 a). Aquest primer intent és força significatiu perquè demostra que ja a finals del 70, a la Serra, s’hi detectaren alguns conflictes territorials, així com una vocació comarcal lògica, que reclamava una gestió específica. Al 1985, la Llei (16/1985) del Patrimoni Històric Espanyol transformava, de manera automàtica, tots els Paratges Pintorescs sense protecció, en Béns d’Interès Culturals (BICs), fet aquest que impossibilitava la parcel·lació fins que s’aprovés el Pla Especial de Protecció (que encara no s’ha redactat). Dita Llei, sovint ha estat emprada, fructíferament, pel grup ecologista GOB en la defensa urbanística de la Serra (Blàzquez, 1996).
La Constitució Espanyola del 1978 estableix el que haurien d’ésser les grans línies d’actuació de les administracions de l’Estat Espanyol en matèria ambiental, del patrimoni històric, cultural i artístic:
a) Tothom té dret a gaudir i el deure de conservar un medi ambient adequat (article 45.1).
b) Recolzant-se al principi de solidaritat col·lectiva, els poders públics han d’assegurar l’ús racional dels recursos naturals per protegir i millorar la qualitat de vida, i defensar i restaurar el medi ambient (article 45.2).
c) Per a qui violi el disposat al punt anterior, s’establiran sancions penals o administratives, endemés de l’obligatorietat a reparar el mal ocasionat (article 45.3).
d) Els poders públics garantiran la conservació i promouran el creixement del patrimoni històric, cultural i artístic dels Pobles d’Espanya. La llei penal sancionarà els atemptats contra aquest patrimoni (article 46).
Amb l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears (Llei orgànica 2/1983) del 1983, el Govern Balear rep, entre d’altres, les competències exclusives en Ordenació del Territori, litoral inclòs, Urbanisme i Habitatge (art. 10.3). Així mateix també és competència de les Illes Balears, tot i que sempre dins el marc de legislació estatal, legislar i executar en les matèries de medi ambient, espais naturals protegits i ecologia (art, 11.7). D’ençà l’Estatut d’Autonomia, la legislació en termes d’espais naturals (i en termes territorials en general), lluny de triomfar, deixa palès la inexistència d’un model explícit d’ordenació territorial. És remarcable que una de les primeres lleis aprovades pel Parlament de les Illes Balears sigui territorial (Llei 1/1984), i no és menys significatiu que algun autor l’anomenés “la llei del bomber” (Rullan, 1995). Tal afirmació ben bé podria fer-se extensible a la resta de legislació territorial, ja que sempre el planejament s’ha fet quan les estructures territorials que el motivaven eren closes i en començaven de noves (Rullan, 1999 b). L’apadaçament normatiu dels espais naturals de les Illes Balears continua al llarg dels 80 amb l’aprovació -per part del Govern Balear- de tres Normes Subsidiàries supramunicipals. Dites normatives protegeixen urbanísticament els penyals i penya-segats de valor paisatgístic (1983), el espais naturals que no havien estat adaptats a la Llei del Sòl de 1976 (1988), i tamboretgen la no aparició del Catàleg d’Espais Naturals de Balears (1989), tot i que hi havia fins a tres estudis previs per a fer tal catàleg (Blàzquez-Picornell-Servera, 1991) (Blàzquez, 1996). Significativament, des de la llei que marca les regles de joc a Balears en Ordenació Territorial (LLei 8/1987 d’Ordenació Territorial-LOT, recentment substituïda per la Llei 14/2000), a l’aprovació de la Llei 6/1999 (modificada a la Llei 9/1999) de les Directrius d’Ordenació Territorial (DOT) transcorregueren 12 anys (1987-1999), on s’aprovaren 9 Plans Directors Sectorials (una de les tres figures de planejament jeràrquicament inferior a les DOT), emperò cap Pla d’Ordenació del Medi Natural ni cap Pla Territorial Parcial (Rullan, 1999 b). És a dir, fins l’aprovació de les DOT al 1999, s’han aprovat planejaments de rang inferior a les DOT sense explicitació pública d’uns criteris definitoris del model territorial desitjat per al futur.
No hi ha hagut ordenació territorial (Rullan, 1995) (Rullan, 1999 b). Només s’ha legalitzat l’èticament indefensable a un país petit, fràgil i molt desenvolupat econòmicament: un model territorial desenvolupista i depredador amb els recursos naturals i culturals, dissenyat per a interès de les altes esferes econòmiques del país, de l’estat i de l’estranger; i que de ser satisfactori, només ho és econòmicament i a molt curt termini. De continuar el desordre territorial definit per l’actual model de desenvolupament econòmic neolliberal (que fonamenta el seu “desenvolupament” en el creixement quantitatiu indefinit a un territori que és nítidament finit), l’Illa de Mallorca pot resultar ésser en breu un avanç a escala reduïda del Planeta Terra del segle XXI, on les homogeneitzacions culturals i l’augment dels desequilibris socials i ecològics semblen ésser els únics fets previsibles.
Fins a l’aprovació de les DOT, la llei de protecció urbanística dels espais naturals més important de les Illes Balears fou la Llei 1/1991 d’Espais Naturals (LEN) i de Règim Urbanístic de les Àrees d’Especial Protecció de les Illes Balears (fou modificada a la baixa l’any 1992 per la nova majoria parlamentària del Partit Popular a la Llei 7/1992, per a ser lleugerament ampliada a la Llei 1/2000 per la majoria parlamentària del Pacte Progressista). La LEN protegí urbanísticament bona part del Sòl No Urbanitzable (SNU) de les Balears (37,8% de l’àrea de Mallorca), així com el sòl urbanitzable (SU) i l’apte per urbanitzar (SAU) afectats per ANEI o ARIP de la Serra de Tramuntana de Mallorca i d’ets Amunts eivissencs (Disposició addicional quarta). Aquesta llei diferencià les Àrees d’Especial Protecció d’Interès (AEPI) de les Illes Balears en:
a) Àrees Naturals d’Especial Interès-ANEI: que requerien un mínim de vint hectàrees de superfície, a Mallorca i Menorca, per a construccions d’interès social i residències unifamiliars, i impossibilitava la construcció a les ANEI d’alt nivell de protecció.
b) Àrees Rurals d’Interès Paisatgístic-ARIP: que requerien un mínim de tres hectàrees de superfície, a Mallorca i Menorca, per a construccions d’interès social i unifamiliars.
c) Àrees d’Assentament dins Paisatge d’Interès-AAPI: que afectava les expectatives de creixement de les àrees urbanes de la Serra de Tramuntana i d’ets Amunts que siguin declarades com a tal.
La LEN, també dóna una delimitació per a la Serra de Tramuntana (d’uns 865,5 km2), i així mateix proposa que, juntament amb ets Amunts, sigui ordenada amb un Pla Territorial Parcial-PTP (definit a la LOT), mentre a la resta d’AEPI´s s’ordenarà mitjançant POMN´s (de competència autonòmica i que segons la LOT de 1987 havien de crear òrgans de gestió) o Plans Especials (de competència municipal i que només poden gestionar usos urbanístics). A finals del 1999, no s’ha aprovat cap PTP, POMN ni Pla Especial que afectin a les AEPI´s de Mallorca (Blàzquez, 1999). La LOT del 2000 (Llei 14/2000) fa desaparèixer la figura de POMN.
Finalment, la LEN obliga al Govern Balear a declarar Espais Naturals Protegits, amb alguna de les quatre figures de gestió previstes a la Ley 4/1989, a cinc AEPIs mallorquines, entre les quals hi ha “Àrees representatives de la Serra de Tramuntana” (Disposició Addicional tercera). És simptomàtic que a l’estudi tècnic fonamental que s’emprà per a la delimitació de les AEPIs (Morey, 1987), s’aconsellà declarar a tota la Serra de Tramuntana Parc Natural, mentre que a la LEN es redueix a les poc definides “àrees representatives”. També és digne de menció que no s’han aprovat cap PTP ni PORN (instrument de planificació d’espais naturals definit a la Llei estatal 4/1989) per a la Serra, tot i que s’elaboraren tres Plans d’Ordenació dels Recursos Naturals-PORN per a determinades zones de la Serra de Tramuntana (Barceló, 1990) (Fernàndez-Marcús-Mayol, 1993) (Ruiz, 1996), i un Pla Territorial Parcial de la Serra de Tramuntana (Equip Tramuntana, 1988).
Són nombroses i importants les crítiques que va suscitar la LEN. En primer lloc dita llei és únicament una protecció urbanística, que no assegura la protecció dels espais naturals (Blàzquez-Picornell-Servera, 1991), perquè no implica la dotació econòmica, humana i d’infrastructures que requereix la conservació dels espais naturals i la sostenibilitat del seu rendiment públic (Blàzquez, 1994) (Mayol, 1998 a). A més a més, dita limitació urbanística només intentà frenar el segon Boom Turístic mallorquí, essent permissiu amb les tendències territorials i urbanístiques del moment, ja que no actua sobre l’edificabilitat a sòl rústic que es produeix al Tercer Boom turístic dels anys 90 (Rullan, 1998 b, 1999 b). A més a més, no hi ha correlació entre la delimitació d’espais naturals proposada per l’estudi cientifico-tècnic fet ad hoc per a les Directrius d´Ordenació Territorial (DOT), i les àrees que protegeix la LEN (Blàzquez-Picornell-Servera, 1991) (Blàzquez, 1996) i (Blàzquez, 1999). Aquesta desconcòrdia, que suposa la no protecció d’extenses àrees d’interès ecològic i paisatgístic de l´interior de Mallorca i de les Serres de Llevant, així com no tenir en compta la totalitat de les àrees de la garriga d’ullastre (Blàzquez, 1996); resulta lògica si analitzem els poc ortodoxos criteris de delimitació als espais naturals protegits per la LEN: seguint corbes de nivell per facilitar-ne la delimitació, seguint els llindars establerts per la propietat privada i per la municipal, emprant les cartografies d’ocupació del sòl més convenients per a cada cas, àdhuc unint corbes de nivell per sobre de serralades (Blàzquez, 1996).
El poc seny amb el que es fa la delimitació d’espais protegits a la LEN, no ens ha de sorprendre si tenim en compta la finalitat real d’aquesta llei: ésser un dels puntals del marketing turístic de les Balears dels inicis dels anys 90. Aquest fet és palesa observant que un dels tres objectius finalistes del Pla de Marketing Turístic de les Illes Balears 1991-93 -juntament amb l’augment de la qualitat de vida i de la seguretat econòmica- era “l’ecològic”; entès com la garantia d’una qualitat del paisatge natural i urbà (Bordas, 1991). No importava el que es protegia ni com es gestionés (de fet no es gestionà), l’únic interessant era aconseguir el titular als mitjans de comunicació que transmetés a l’opinió pública, resident i estrangera, la imatge “ecològica” dita greening o environmentally friendly (Blàzquez, 1994) que tant de moda és al mercat turístic europeu. I és que a la dècada dels 90, la política ambiental de les Illes Balears, ben igual que l’estatal, s’ha d’entendre com a part fonamental de la política de recuperació de competitivitat del turisme costaner (Galvani, 1999).
Anys desprès de la seva aprovació, la LEN no s’ha desenvolupat completament (Blàzquez, 1999), sobretot en el que es refereix a les seves figures de màxima protecció: encara no s’han inventariat totes les ANEI d’alt grau de protecció, i ni ets Amunts, ni es Trenc-Salobrar de Campos, ni la Serra de Tramuntana (les ANEIs més de les Balears), han estat protegits amb alguna de les figures de la Ley 4/1989. Basta fer un cop d’ull a la situació actual d’infradotació dels Parcs Naturals de Mallorca (Bauçà, 1998, 1999), per adonar-se que no hi ha hagut una vertadera voluntat política de protecció i gestió dels espais naturals.
El 30 de març de 1999 eren finalment aprovades al Parlament de les Illes Balears les Directrius d’Ordenació del Territori (Llei 6/1999). Tot i la importància proteccionista d’aquesta llei (desclassificació d’unes 1.500 ha de sòl urbanitzable i restriccions al creixement de nou sòl urbanitzable), com assenyala Blasco (2000) les DOT no ataquen al vertader potencial de creixement (el sòl urbà classificat al planejament urbanístic existent), i no estableixen cap limitació al dret d’edificació al sòl rústic comú (dret concedit amb condicionants per la Llei 6/1997 de Sòl Rústic de les Illes Balears 1997). De forma semblant a la LEN, les DOT han estat modificades per la Llei 9/1999 que incorpora mesures com la supressió de l’edificabilitat de nous habitatges unifamiliars a la franja d’entre 250 i 500 metres paral·lela a la ribera de la Mar (100 metres a Formentera), suprimeix les excepcions de la Disposició Transitòria Sisena de les DOT (Port de Ciutadella i Camp de polo de Campos), modifica l’article 25.4 de la Llei 6/1997 de Sòl Rústic de les Illes Balears fixant la parcel·la mínima per a construcció d’habitatges unifamiliars en 14.000 m2 per a totes les Illes Balears, suspèn fins l’aprovació dels PTP insulars (que amb la nova LOT es diran Plans Territorials Insulars-PTI) els usos edificatoris destinats a habitatges unifamiliars per a les parcel·les del Sòl Rústic segregades amb posterioritat a la Llei 6/1997 i, el que és vertaderament important per a la Serra, modifiquen la Matriu d’Ordenació del Sòl Rústic de les DOT prohibint l’ús d’habitatge unifamiliar a totes les ANEIs (83,8% de la Serra de Tramuntana).
Els espais naturals de les Illes Balears requereixen de l’empenta política suficient com per a augmentar la quantitat de finques en propietat pública, redefinir i dotar econòmicament i amb personal qualificat els espais naturals, així com dissenyar la xarxa jerarquitzada i dissuassòria d’espais recreatius al medi natural més adient per al país. L’adaptació de l’anomenada Directiva Hàbitats (Directiva 92/43/CEE, transposada a la legislació de l’Estat espanyol com a R.D. 1997/1995) a nivell legislatiu i, sobretot, executiu de les Illes Balears, és una bona oportunitat per a assolir aquesta fita.
La Directiva Hàbitats proposa la creació d’unes Zones Especials de Conservació-ZEC (que juntament amb altres figures com les ZEPAs formaran la Xarxa Natura 2000) en funció de la presència d’hàbitats naturals o espècies animals o vegetals que es considerin d’interès comunitari (article 2). La inclusió d’una ZEC a la Xarxa Natura 2000 no suposa cap canvi en el seu estat jurídic. Únicament obliga als estats a prendre les mesures de conservació adients, àdhuc amb Plans de Gestió (article 6.1), i a avaluar els impactes ambientals dels plans o projectes que pugin afectar a les dites zones (article 6.3).
Val a dir que es té constància de dues propostes del Govern Balear per a la declaració de Llocs d’Interès Comunitari-LIC. Els LICs són aquells espais definits a la Directiva Hàbitats que, a proposta dels governs autonòmics i un cop aprovats per la Comissió Europea, hauran d’ésser declarats per la Comunitat Autònoma que correspongui, i en un període no superior als sis anys, Zones Especials de Conservació (article 5 del Reial Decret). Significativament, la primera llista enviada per les Illes Balears (desembre de 1997) únicament incloïa àrees marines, àrees ja protegides i finques públiques (Fig 7). Aquesta esquifida llista, en comparació a les proposta de la Comunitat de Madrid (40% del seu territori) o Catalunya (que ja ha inclòs tot el PEIN, més d’un 21% del Principat), no complia els criteris jurídics -ni en hàbitats ni en espècies- de la Directiva comunitària. Així doncs, sota amenaça jurídica i d’exclusió del fons econòmic del programa europeu LIFE (que al futur només es concediran a la Xarxa Natura 2000), els tècnics del Govern Balear hagueren d’elaborar un nou llistat d’àrees que s’ajustés a la normativa europea. Significativament a les dues propostes del Govern Balear dels Llocs d’Interès Comunitari, la gran majoria de les àrees mallorquines són a la Serra de Tramuntana.
Per la seva banda, l’ordenació de les zones turístiques s’enfrontà als anys 80 a la congestió de les zones turístiques amb els anomenats Decrets Cladera I (1984) i II (1987), que, respectivament, definien unes ràtio turístiques de 30 i 60 m2 edificables/plaça, (Socias, 2000). Posteriorment, l’ordenació turística s’adreçà a la modernització dels establiments hotelers amb el Pla de Modernització dels Allotjaments Turístics (Llei 3/1990, de 30 de maig), i a la reconversió i esponjament de les zones turístiques en el seu conjunt, amb els Plans d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOTs) de Mallorca i d’Eivissa i Formentera (Decrets 54/1995 i 42/1997 respectivament). Tot i la importància d’aquests decrets (especialment dels POOTs) han resultat de nou insuficients per contenir les tendències socioterritorials de conjuntura (Rullan, 1999 b) observant-se un posterior augment de l’oferta turística (Socias, 2000). El caràcter no autoaplicatiu i la necessitat d’altre norma (planejament municipal) per aplicar-se, la confrontació amb les competències municipals, així com la no programació pressupostària per a desenvolupar-lo i el caràcter voluntarista del mateix, expliquen el seu escàs èxit fins a l’entrada en vigor del Decret 9/1998, la Llei 4/1998 i la Llei General Turística (Llei 2/1999); que dictaminen la impossibilitat d’augmentar el nombre de places turístiques sense donar-ne de baixa d’altres.
L’ordenació de l’activitat turística a la Serra de Tramuntana difereix una mica de la descrita per al conjunt de les Illes Balears, tot definint-se com a contradictòria, confusa i de certa inseguretat jurídica:
a) Si bé el POOT limita el creixement de les zones turístiques en general, estableix dues excepcions: quan es vulguin dedicar les noves zones a equipaments dotacionals i quan en determinades condicions s’apliqui l’article 5.3 de la LEN (les AAPI).
b) El POOT i posteriorment les DOT incorporen l’ordenació turística al PTP de la Serra i mentrestant en prohibeix el nou ús turístic (moratòria turística per a la Serra).
c) La Llei 6/1997 de sòl rústic de les Illes Balears i la Llei 9/1999 que modifica parcialment les DOT, autoritzen l’establiment d’un règim transitori per a la Serra fins l’aprovació del PTP.
d) La disposició addicional desena de les DOT aixeca la moratòria per a la Serra a zones excloses del POOT de Mallorca.
e) La Llei 14/2000 d’Ordenació Territorial fa desaparèixer tots el PTPs que no siguin d’escala insular (Plans Territorials Insulars-PTI) i dóna potestat a aquests darrers a modificar els POOTs.
Aspectes financers i econòmics del Parc
Alguns dels temes que generen més polèmica a l’hora de tipificar un espai natural sota la figura de Parc Natural són les repercussions socio-econòmiques que la seva declaració significa per als seus habitants i el finançament econòmic del mateix.
En el que es refereix al primer aspecte, és digne de menció que l’explicitació de les intencions de l’administració autonòmica de les Illes Balears al llarg dels anys 1999 i 2000, de declarar parcs naturals a la Serra de Tramuntana i a part de les Serres de Llevant, fou contestada per part de determinats sectors afectats (principalment propietaris) amb l’organització de diverses associacions i grups de pressió social en contra d’aquestes polítiques intervencionistes. L’angúnia d’aquests sectors, fou resultat d’una manca generalitzada d’informació (i en ocasions desinformació) i de la desconeixença més absoluta dels efectes beneficiosos que significa la declaració d’un Parc Natural i del caràcter democràtic, fortament participatiu i consensuat, dels processos d’elaboració, aprovació i aplicació d’un Pla Rector d’Ús i Gestió.
Un dels aspectes al qual més temen els detractors de la declaració d’espais naturals protegits, és el que es deriva de la seva utilitat pública a efectes expropiatoris i la facultat de l’administració competent a exercir els drets de tempteig i de retracte sobre les transmissions de terrenys situats dintre d’un espai natural protegit (article 10.3 de la Llei 4/1989). Val a dir que aquests drets sols s’han aplicat un cop en onze anys arreu de l’estat (a Andalusia) i que en paraules del Director General de Biodiversitat del Govern de les Illes Balears, José Manuel Gómez, a una conferència organitzada per l’Associació de Geògrafs de les Illes Balears (AGIB) el 22/03/2000 al Centre Cultural de sa Nostra a Palma: “...el PORN de la Serra de Tramuntana regularà i limitarà l’aplicació d’aquests drets per part de l’administració. Un bon exemple és la llei catalana que limita a les parcel·les de més de 100 hectàrees l’exercici dels drets de tempteig i retracte...”.
Actualment està força estesa entre els planificadors i gestors d’espais naturals, la idea de que els objectius primordials de tota política proteccionista rauen en la protecció i potenciació dels valors culturals i ambientals de l’àrea protegida, així com en el desenvolupament socioeconòmic de la població local. A efectes pràctics, i tal i com assenyala Carceller (1986), sempre que els òrgans de gestió estiguin suficientment dotats de mitjans econòmics, humans i d’organització i d’autonomia en la gestió, són nombrosos els exemples d’espais naturals protegits o gestionats que han funcionat com a vertaders dinamitzadors socioeconòmics de municipis i fins i tot de regions senceres (Richez, 1986) (Blanco-Barrios, 1999) (Serra, 2000).
Les conseqüències sòcio-econòmiques de la declaració d’un espai natural protegit podem sistematitzar-les en:
a) Adaptació de les activitats econòmiques i d’esplai a les condicions d’exigència mínima del medi ambient i del patrimoni etnològic local. És tasca dels gestors del parc, aconseguir que dita adaptació es faci de la manera més beneficiosa possible per a les empreses locals. Cal afavorir la cooperació entre gestors i empresaris per tal de que aquesta adaptació no suposi cap canvi traumàtic des del punt de vista econòmic, sinó que sia part de l’estratègia de desenvolupament empresarial regional.
b) Major dinamisme de les activitats econòmiques, especialment del turisme, de l’artesania i del petit comerç, tot provocant un augment de l’ocupació, de la renda de la població resident i dels ingressos municipals.
c) Augment de les inversions públiques directes (infrastructures, serveis,...), de les inversions indirectes induïdes pels gestors d’espais naturals protegits (escoles de natura, embelliment paisatgístic, vivers forestals,...) i un augment de les subvencions (estatals i sobretot europees) als ajuntaments i als particulars que desenvolupin la seva activitat a l’interior d’un espai natural protegit.
d) Integració dels interessos socioeconòmics de la població resident al voltant d’un projecte de desenvolupament sostenible comú que permet (i exigeix) la participació directa dels agents socials implicats en la planificació i gestió dels recursos territorials (democràcia directa).
En el que es refereix al finançament del Parc, es detecta la necessitat de cercar noves vies de finançament econòmic complementàries a les que tradicionalment s’han emprat als espais naturals de les Illes Balears. La gestió de la Muntanya mallorquina deu ésser finançada per:
a) Fons de l’administració pública competent (al cas d’estudi la Comunitat Autònoma, tot i que s’han anunciat la cessió de les competències de Medi Ambient al Consell de Mallorca). Com un equipament públic més, la financiació correspondria als recursos econòmics procedents dels pressuposts generals, a més d’una part de la recaptació de “l’Ecotaxa” (impost ecològic que agravarà teòricament al futur les estades a establiments hotelers). En el mateix sentit que el citat impost, resulta força aconsellable reconsiderar el sistema impositiu actual, introduint-hi mecanismes de penalització/deducció segons l’impacte de les diferents activitats sobre el medi natural (ICHN, 1999).
b) Fons Comunitaris. Val a dir que al període 2000-2006 es palesa un increment dels pressupostos de la política regional europea (tant del Fons Estructurals com del de Cohesió) dedicats al medi ambient:
Fons Estructurals. El Fons Europeu de Desenvolupament Regional-FEDER (Reglament CE 1783/1999) té com un dels seus objectius bàsics la promoció del desenvolupament sostenible i la creació de llocs de treball sostenible (article 1), recolzant projectes en els camps del turisme, patrimoni cultural i natural a condició de que creïn ocupació estable (article 2.2,d) i la protecció i millora del medi ambient en general (article 2.2,e). Per la seva banda, el Fons Europeu d’Orientació i Garantia Agrària-FEOGA (Reglament CE 1257/1999) té entre els seus objectius el desenvolupament sostenible dels forests i la conservació i promoció d’un medi natural d’elevada qualitat i d’una agricultura sostenible que respecti les exigències ambientals (article 2). A més a més, dintre de les mesures de desenvolupament rural del FEOGA (Títol II) s’han de destacar les ajudes a les zones desafavorides i amb condicionants mediambientals específics, entre les que es troben les zones de muntanya (article 18) i les que aconsellin mantenir determinades pràctiques agràries per a conservar o millorar el medi ambient, mantenir el camp, preservar el potencial turístic o protegir la costa (article 20). Dintre de les mesures agroambientals, són destacades les ajudes a la conservació d’entorns agraris d’alt valor natural amenaçat, al manteniment paisatgístic i dels trets històrics de les terres d’interès agrari i a l’aplicació d’una ordenació ambiental de les pràctiques agràries (article 22). En el mateix sentit, el capítol de silvicultura estableix ajudes al manteniment dels recursos forestals (article 29) i a la forestació de terres (article 30), mentre que la partida de foment d’adaptació i desenvolupament de les zones rurals estableix ajudes al foment del turisme i artesanat i a la protecció del medi ambient en connexió amb la conservació del paisatge i de l’economia agrària i forestal (article 33).
Els Fons de Cohesió Europeus (Reglament CE 1164/94, modificat als Reglaments CE 1264/1999 i 1265/1999) tenen com a un dels seus dos objectius finals, la financiació d’aquells projectes que contribueixin a assolir els objectius comunitaris en matèria de medi ambient (article 2). Val a dir que aquests fons estan dotats amb 18.000 milions d’euros pel període 2000-2006, dels quals un 63,5% del total seran per l’Estat espanyol, i que només finançarà projectes que estiguin localitzats homogèniament, que es trobin dins un pla global amb objectius definits per al conjunt territorial que sigui supervisat, coordinat i controlat per una entitat específicament determinada. L’òrgan de gestió del Parc Natural i Etnològic de la Serra de Tramuntana podria complir aquest requisits, tot funcionant com a òrgan de coordinació en la sol·licitud de fons i en la gestió de projectes.
c) Fons de Compensació Urbanística Intermunicipal. La Taula 5 mostra l’elevada correlació del finançament municipal dels municipis mallorquins a l’any 1996 amb els ingressos produïts per l’impost de béns immobles (IBI). L’IBI és un dels impostos o taxes que recapten els municipis de l’Estat espanyol en relació a l’urbanisme i la propietat de terrenys, que agrava els bens immobles en funció de la seva superfície i característiques qualitatives. Així les relacions de les recaptacions de l’IBI (ponderades al tipus de gravamen municipal) amb l‘extensió municipal, podrien considerar-se un bon indicador del grau d’urbanització dels municipis estatals. Amb correlacions de 0,815 (Mallorca) i de 0,814 (Serra de Tramuntana) entre els pressupostos municipals/habitant i els ingressos per IBI/habitant; o de fins a 0.978 (Mallorca) i 0,958 (Serra de Tramuntana) entre pressupostos municipals/km2 i els ingressos per IBI/km2, es pot afirmar que l’actual sistema de gestió dels impostos urbanístics i territorials afavoreix als municipis que més permissius han estat amb el desenvolupament urbanístic, ja que aquests són els que tenen major finançament econòmic per habitant i per km2. Tot plegat es pot parlar d’una doble disfunció en la regió mallorquina: en primer lloc, els municipis que contenen els principals reclams turístics de Mallorca (paisatges naturals i culturals) ofereixen uns serveis municipals quantitativament inferiors (manca d’infraestructures i serveis) als seus ciutadans i turistes, que no els municipis que contenen zones urbanes i turístiques. En segon lloc, l’actual sistema de finançament i gestió dels impostos per urbanització i de propietat de la terra resulta contraposat als objectius (fre del creixement urbanístic) de la política territorial més convenient per a les Illes Balears. Cal adequar l’actual marc jurídic i competencial a les necessitats dels ciutadans de Mallorca. Una alternativa seria la creació d’un òrgan o fons comú de municipis (Blàzquez, 1996) coordinat pel Consell de Mallorca que recaptés i distribuís els impostos de natura urbanística, seguint els principis d’equitat social i d’equilibri territorial, a una illa que -no ho oblidem- funciona com una regió funcional perfecta. Aquesta fórmula instrumentalitzaria l’aricle 45.2 de la Constitució Espanyola, permetent així el just transvasament de recursos econòmics (i per tant el desenvolupament d’infrastructures i equipaments específics com els espais naturals gestionats) de les zones motor de l’economia mallorquina cap a la resta de municipis que amb la conservació dels seus espais naturals i culturals, també contribueixen al desenvolupament econòmic de Mallorca.
d) Autofinanciació. Són nombroses les possibilitats de generar ingressos d’un espai natural protegit (Eurosite, 1995). Per al cas que ens ocupa, hom creu possible obtenir ingressos econòmics a partir de la venda de determinats serveis (educació ambiental, ecoturisme,...), venda de productes diversos (publicacions, artesania i produccions agràries locals), cobrament d’entrades (a aparcaments, museus, jardins botànics o esdeveniments ocasionals,...), drets d’imatge, creació d’una marca de qualitat per als productes del parc, esponsorització per part de la iniciativa privada i creació de fundacions de gestió de donacions econòmiques, entre altres actuacions (Blàzquez, 1996).
Conclusions: l‘ús i gestió de la Serra de Tramuntana
A manera de conclusió, es vol transmetre tot un conjunt d’actuacions concretes o idees pràctiques, que hom creu importants a l’hora de gestionar la Serra de Tramuntana:
Acció 1: planificació de la declaració. Considerant la capacitat d’atracció dels espais naturals protegits, abans de declarar el Parc, resulta indispensable calibrar quins poden ésser els efectes perniciosos de tal declaració a una de les regions turístiques més intensives de la Conca Mediterrània, així com estudiar quines mesures de xoc es podrien prendre al respecte.
Acció 2: zonificació i gestió d’usos dels recursos. S’establiria una planificació integrada dels usos dels recursos de la Serra, que determinés quins usos dels mateixos, en quines condicions i a quines zones estarien permesos. En aquest sentit, hi ha determinades activitats com la caça, l‘oci o l‘explotació de recursos físics (aigua, àrids, fusta,...); que requereixen d’estudis específics abans de ordenar-se. Cal desenvolupar una zonificació jerarquitzada dels usos permesos a la Serra en funció de la seva capacitat de càrrega. En el que es refereix a l‘ús recreatiu, es recomanen densitats de 0,1 usuaris per ha i dia per a les zones més sensibles, i de 0,65 usuaris per ha i dia per a la resta de l‘espai natural protegit (Blàzquez, 1996). Una possible zonificació seria:
a) Àrea d’esmorteiment: als municipis ja definits, es consideraran en la planificació del Parc desenvolupant plans de desenvolupament gradual (que integrin de mica en mica mesures de sostenibilitat en la gestió de les activitats humanes) amb l’objectiu final d’integrar-les plenament al Parc.
b) Àrea de Planificació Preferent: es detecten determinades zones que per la seva intensitat urbanística, turística i antròpica en general, requereixen d’una actuació individualitzada. Aquestes àrees (façanes marítimes de Calvià i Andratx oriental, Badies d’Alcúdia i Pollença) requeriran a l’igual que les Àrees d’Esmorteiment de plans de desenvolupament gradual que desenvolupin mesures d’adaptació progressiva als requeriments ambientals i socials de cada contrada.
c) Reserva Natural: amb aquesta figura derivada de la Llei 4/1989 cal protegir determinats cimals, coves, torrents, illots i àrees costaneres i marítimes que per la seva vàlua i fragilitat aconsellin mantenir-les allunyades de l’activitat humana, sols reservant-les per a la recerca científica. Al cas de que aquestes zones entrin en conflicte amb determinades activitats humanes (com per exemple l’excursionisme) s’optarà per una delimitació estricta dels camins àdhuc amb el servei de guiatge i vigilància del Parc.
d) Àrea d’Accés Controlat: aquesta àrea seria la més extensa del Parc, comprenent les ANEIs no incloses dins les Reserves Naturals. Tot i que amb restriccions genèriques, s’haurien de fer compatibles amb la protecció natural algunes activitats extensives com l’excursionisme, l’acampada controlada, la caça o la recol·lecció tradicional (bolets, caragols,...).
e) Àrea d’Ús Recreatiu Intensiu al Medi Natural: La manifesta sobrefreqüentació de determinades àrees de la Serra de Tramuntana (Blàzquez, 1996) requereixen d’unes planificacions individualitzades de la seva gestió que satisfacin les particulars necessitats de cada àrea (Estrany-Lucas, 2000). Així mateix urgeix la planificació d’una xarxa de parcs periurbans localitzats a la perifèria del Parc que tingui un efecte dissuasori per als usos recreatius intensius al medi natural.
f) Zona de Desenvolupament Agrari Protegit: comprendria tot el Sòl Rústic de la Serra de Tramuntana. La junta rectora del Parc amb coordinació amb la Conselleria d’Agricultura i Pesca desenvoluparien un Pla Estratègic de Desenvolupament Agrari Sostenible, que tingués com a objectius la protecció del sòl rústic de l’ús residencial, reservant-lo així per a les pràctiques agràries, i la incorporació progressiva de l’activitat agrària de la Serra de Tramuntana a pràctiques d’agricultura ecològica o de produccions integrades.
g) Viari de lliure accés: la creixent conflictivitat entre excursionistes i propietaris aconsellen una solució jurídica que determini la titularitat pública de determinats camins històrics. Així mateix, cal comprar o arribar a acords de compensació amb el propietaris d’altres camins que permetin completar una basta xarxa de viaranys.
h) Àrees Urbanes i d’Equipament: serien les zones urbanes no incloses dins les Àrees de Planificació Preferent. S’aplicarien Programes Locals d’Acció 21 (conegudes com a Agendes Locals 21, són un dels resultats més notoris de la Cimera de Rio de 1992) amb l’objectiu d’assolir la sostenibilitat de medi urbà de la Serra de Tramuntana. Aquests plans haurien de ser periòdicament avaluats emprant alguns dels nombrosos indicadors actualment existents (Sureda, 2000).
Acció 3: afavorir la connexió ecològica i paisatgística de les diferents àrees naturals. S’han de potenciar tots aquells espais existents entre les àrees de major vàlua ecològica, adaptant o suprimint totes aquelles barreres que determinen la fragmentació i l’aïllament dels espais naturals. Aquesta acció no només ha d’afectar l’interior del Parc sinó que seria desitjable establir cinturons ecològics de connexió d’àrees entre la Serra i d’altres espais naturals propers (Albufera de Muro, Puig de Son Seguí-es Xorrigo,...) permetent així la connexió d’espècies que assegurés una major diversitat genètica. Paral·lelament, i a determinades contrades que per la seva sobrefreqüentació antròpica es troben actualment degradades, resulta aconsellable el desenvolupament de plans de recuperació i restauració ecològica i paisatgística (ICHN, 1999).
Acció 4: protecció i gestió de la banda marítima i costanera contigua a la Serra de Tramuntana. En col·laboració amb la Conselleria d’Agricultura i Pesca, resultaria convenient l’elaboració d’un pla de gestió de la pesca a la franja marítima de la Serra de Tramuntana. Aquest pla, integraria des d’un primer moment el Codi de Conducta per a la Pesca Responsable elaborat per la FAO i establiria la constitució d’una comissió científica per a l’estudi dels recursos pesquers i de la biologia marina en general. Així mateix, cal estudiar la possibilitat d’establir reserves marines a la Serra, doncs sovint resulta un fet no només positiu per a la recuperació dels biòtops marins sinó un notable dinamitzador de l’activitat pesquera (Vlaikos, 1999). Per altra banda, el caràcter ecotònic de la franja costera, recomana que aquesta àrea sia especialment considerada al PRUG de la Serra de Tramuntana.
Acció 5: potenciar la Serra com a centre principal de l’educació ambiental de Mallorca. Esdevé convenient la creació d’un cos multidisciplinar d’estudis de la Serra (Geografia, Ciències ambientals, Etnologia, Biologia, Ciències de la Mar, Geologia, Turisme, Enginyeria forestal i agronòmica,...) per augmentar el seu coneixement científic, així com per a la divulgació de la diversitat natural i etnològica entre la població local i els turistes. En aquest mateix sentit, es prendria especial atenció a la conscienciació, el coneixement i l’educació ambiental i cultural per als habitants -en especial els més joves- de la Serra de Tramuntana; i en recuperar el coneixement i la posada en pràctica de l’etnobiodiversitat, és a dir, el coneixement i utilització dels organismes vius per part de la societat (ICHN, 1999). En aquest sentit, el Parc hauria de cooperar i coordinar-se amb centres i associacions ja existents (Universitat, IMEDEA, Jardí Botànic de Sóller, Societat d’Història Naturalde les Balears, grups ecologistes, ...) per aprofitar tots els esforços ja realitzats, així com per enriquir-ne els futurs.
Agraïments
A Antoni Albert Artigues, Avel·lí Blasco, Miquel Morey, Climent Picornell, Guillem Xavier Pons, Antoni Riera, Onofre Rullan, Joana Maria Seguí, Miquel Seguí, Sebastià Serra, Jaume Servera (professors i professores de la UIB), a Joan Mayol, Catalina Massutí, Jordi Muntaner i Pedro Orfila (de la Conselleria de Medi Ambient), al grup municipal de Palma i a l’autonòmic del Partit Socialista de Mallorca, a Antoni Lozano (del Servei de Patrimoni Històric del Consell de Mallorca), al Grup d’Ornitologia Balear i Defensa de la Naturalesa, a Joan Estrany (geògraf) i a Cristina Comas (estudiant d’Administració i Direcció d’Empreses a la UIB).
Vull fer menció especial dels professors de Geografia de la UIB, Macià Blàzquez, sense la direcció del qual mai s’hagués dut a terme aquest treball, i de Bartomeu Barceló, pel seu constant suport i ajuda.
A tots, el meu sincer i humil agraïment per la vostra predisposició, ajuda, idees i comentaris que tant han enriquit aquest treball.
Bibliografia
Alenyà i Fuster, M. 1998. La Serra de Tramuntana, factor econòmic i estratègic. A: Blàzquez, M.; Díaz, R.; Rullan, O. Coord. La Serra de Tramuntana, Natura i Cultura: 115-120. Editorial Moll-Grup d´Ornitologia Balear. Palma.
Alió, M. A. 1999. Els reptes de les noves polítiques ambientals: aportacions des del tema de la participació. A: Universitat de Barcelona Ed. Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la geografia universitària: 1501-1514. Universitat de Barcelona. Barcelona.
Alomar Canyelles, G.; Campins Llabrés, B.; Company Matas, A. 1991. Tramuntana, Serra de. A: Fullana, P. Dir. Gran Enciclopèdia de Mallorca, volum 17: 278-294. Promomallorca Edicions. Palma.
Barceló i Pons, B. 1977. Per una divisió territorial de Mallorca. Lluc. 675: 3-6.
Barceló i Pons, B. Direcció i col·laboració. 1990. Pla d´ordenació dels recursos naturals del sector nord de la serra de Tramuntana. Govern Balear. Palma. Memòria, cinc volums d’apèndix i Atlas.
Bauçà, M. 1998. CC OO denuncia la deficiente gestión y la falta de personal de los parques naturales. Última Hora, 3/5/1998: 24.
Bauçà, M. 1999. Parques: Entre la protección y el olvido. Dominical-Última Hora, 3/1/1999:3.
Beauchard, J. 1999. La Bataille du Territoire. Mutation spatiale et aménagement du territoire. L’Harmattan. París. 143 pp.
Blanco Portillo, R.; Barrios Montenegro, J.C. 1999. Turismo sostenible en espacios rurales. A: UIMP. Ed. Actes del seminari Planificación y gestión sostenible del turismo: principios y prácticas, tom I. (del 13 al 15 d´octubre de 1999): 24-47. Universidad Internacional Menéndez Pelayo . Alacant.
Blasco, A. 2000. La Ordenación del Territorio en la C.A.I.B. (text inèdit entregat al curs de post grau “Especialista Universitari en Dret Urbanístic i Ordenació del Territori, 2000-2001” organitzat per la Fundació Universitat Empresa de les Illes Balears (FUEIB). 9 pp.
Blàzquez i Salom, M.; Picornell i Bauçà, C.; Servera i Nicolau, J. 1991. Problemàtica i tractament legislatiu dels espais naturals de les Illes Balears. A: SCG. Ed. Primer congrés català de geografia: 115-120. Societat Catalana de Geografia. Barcelona.
Blàzquez i Salom, M. 1994. La platja d´es Trenc, un exemple d´espai natural protegit sotmès a forta pressió recreativa informal, amb superació dels llindars de capacitat de càrrega ecològica i recreativa. A: IEB. Ed. El desenvolupament turístic a la Mediterrània durant el segle XX: 117-126. Institut d´Estudis Baleàrics. Palma.
Blàzquez i Salom, M. 1995. Uso turístico y recreativo de espacios naturales. Turismo sostenible en Mallorca. A: III jornades de geografia del turisme (Palma, Octubre de 1993): 157-165. Universitat de les Illes Balears-Asociación de Geógrafos Españoles-Govern Balear-EUROFORM-CODEFOC-Fons Social Europeu. Palma.
Blàzquez i Salom, M. 1996. Els usos recreatius i turístics dels espais naturals protegits. L´abast del lleure al medi natural de Mallorca. (tesi doctoral inèdita). Universitat de les Illes Balears. Palma. 342 pp.
Blàzquez i Salom, M. 1998 a. Los usos recreativos y turísticos de los espacios naturales protegidos. El alcance del ocio en el medio natural de Mallorca. Investigaciones geográficas, 19: 105-124.
Blàzquez i Salom, M. 1998 b. Activitats recreatives i turístiques, i els seus impactes ambientals. A: Blàzquez, M.; Díaz, R.; Rullan, O. Coord. La Serra de Tramuntana, Natura i Cultura: 201-205. Editorial Moll-Grup d´Ornitologia Balear. Palma.
Blàzquez i Salom, M. 1999. La protección de espacios naturales en Baleares: patrimonio común y recurso turístico. Proceso histórico, situación actual y proyección futura. A: Valle Buatado, B. Coord. Geografía y Espacios Protegidos: 15 pp. Federación de Parques Naturales Andaluces. Sevilla.
Boisier, S. 1997. La geografía de la globalización: un único espacio y múltiples territorios. Ciudad y territorio estudios territoriales, vol. XXIX núm. 111: 81-99.
Bordas Rubies, E. 1991. Resumen del Plan de Marketing turístico 1991-93. IBATUR. Barcelona i Palma. 122 pp.
Bosque Sendra, J.; de Castro Aguirre, C. 1993. Mapas mentales de la España autonómica: la preferencia residencial. Estudios Geográficos, tomo LIV, nº 211: 181-207.
Bote Gómez, V. 1999. Estructura y desarrollo del turismo en España: Hacia un cambio cualitativo y más responsable. A: UIMP. Ed. Actes del seminari Planificación y gestión sostenible del turismo: principios y prácticas, tom II. (del 13 al 15 d´octubre de 1999): 1-19. Universidad Internacional Menéndez Pelayo . Alacant.
Butler, R. W. 1980. The concept of a tourist area cycle of evolution. Implications for management of resources. Cannadian Geographer, 24: 5-12.
Campillo i Besses, X. 1992. El conflicte entre lleure i protecció de la natura en espais naturals protegits a Baden-Württenberg: protecció versus promoció. Geographisches institut Eberhard Karls Universität Tübingen. Baden-Württenberg. 141 pp.
Carceller, X. 1986. Els parcs naturals com a factor de promoció sòcio-econòmica. Revista econòmica de Banca Catalana, 79: 1-10.
Castells, M. 1995. La ciudad informacional. Tecnologías de la información, reestructuración econòmica y el proceso urbano-regional. Alianza Editorial. Madrid. 504 pp.
Clavero, P.; Martín, J.; Raso, J.M. 1987. Estadística básica para ciencias sociales. Ariel Geografia. Barcelona. 271 pp.
Conselleria de Media Ambient; Trabajos Agrarios S.A-TRAGSA. 2000. III plan general contra incendios forestales en la comunidad autónoma de las Islas Baleares (2000-2009) Volumen I, memoria (document inèdit). Conselleria de Medi Ambient (Govern Balear). Palma. 201 pp. + annexes.
Conti, S. 1999. Ventajas competitivas y desarrollo metropolitano. El caso del sistema manufacturero turinés. . A: UIMP. Ed. Actes del seminari Economia y Territorio, tom I. (del 27 de setembre a l´1 d´octubre de 1999): 57-73.Universidad Internacional Menéndez Pelayo . València.
d’Entremont, A. 1997. Geografía Económica. Editorial Cátedra. Madrid. 567 pp.
Díaz Pineda F. 1996. Sobre los factores clave de la interacción humanidad-biosfera. A: Díaz Pineda, F. Ed. Ecología y Desarrollo.:17-39. Universidad Complutense. Madrid.
Equip Tramuntana. 1988. Pla territorial parcial de la Serra de Tramuntana. Conselleria d´Obres Públiques i Ordenació del Territori (Govern Balear)-Universitat de les Illes Balears. Palma. Sis volums de text, un volum de mapes, apèndix i carpeta de mapes.
Estrany i Bertos, J.; Lucas i Vidal, A.M. 2000. Problemática y gestión de un área natural sobrefrecuentada. El caso de sa Calobra (Mallorca). A: Jabar Jabari, O. Coord. XXIII congreso nacional de jóvenes geógrafos Geopolis 2000: 10 pp. (1CD). Asociación de jóvenes geógrafos de Valladolid. Valladolid.
Eurosite. 1995. Generating income from protected areas. Procedings of the 22nd Eurosite nature management workshop. Eurosite. Wimeraux. 73 pp.
Eurosite. 1998. Guía europea para la preparación de planes de gestión de espacios naturales. Conselleria de Medi Ambient, Ordenació del Territori i Litoral. Palma. 77pp.
Fernández Tabales, A.; Hernández Martínez, E.; Marchena Gómez, M.; Velasco Martín, A. 1992. Ocio y turismo en los parques naturales andaluces. Junta de Andalucía. Sevilla. 216 pp.
Fernàndez, G.; Marcús, A.; Mayol, J. 1993. Pla d’ordenació dels recursos naturals de la serra de Tramuntana (document inèdit). Conselleria d’Agricultura i Pesca. Palma. 114 pp.
Folch i Guillèn, R. 1977. Sobre ecologismo y ecología aplicada. Ketres editora. Barcelona. 309 pp.
Folch i Guillèn,, R. 1990. Que lo hermoso sea poderoso. Editorial Alta Fulla. Barcelona. 204 pp.
Folch i Guillèn,, R. 1992. De la protecció d´espais a la gestió del territori. A: El pla d´espais d´interés natural a Catalunya: 24-38. S.G.O.T.- I.E.C. Barcelona.
Folch i Guillèn,, R. 1993. Cambiar para vivir. Editorial integral. Barcelona. 180 pp.
Folch i Guillèn,, R. 1994. Desarrollo sostenible: exigéncia económica. Ecosistemas, 11: 6-7.
Font, J.; Pujades, R. 1998. Ordenación y planificación territorial. Editorial Síntesis. Madrid. 399 pp.
Galvani, A. 1999. La politica ambientale della Spagna per un recupero del turismo costiero. Bolletino della Società Geografica Italiana, serie XII vol IV: 105-124.
Gordi i Serrat, J. 1992. La frecuentación en los espacios naturales protegidos. Reflexiones a partir del estudio de los parques naturales de Cataluña. Estududios Geográficos, vol. LIII nº 236: 593-608.
Gordi i Serrat, J. 1995. Els parcs naturals i nacionals, un nou escenari turístic. El cas de Catalunya. A: III jornades de geografia del turisme, Palma, Octubre de 1993: 197-201. Universitat de les Illes Balears-Asociación de Geógrafos españoles-Govern Balear-EUROFORM-CODEFOC-Fons Social Europeu. Palma.
Gotarredona Fiol, G.; Ripoll Martínez, A. 1995. El Turisme alternatiu a Mallorca. A: La formació, la rehabilitació i les noves modalitats turístiques: 203-214. Universitat de les Illes Balears-CODEFOC. Palma.
Herce, J.A. 1999. Externalidades y crecimiento: diversidad sectorial y proximidad geogràfica. (texte inèdit entregat al curs “Economía y Territorio” organitzat per l´Universidad Internacional Menendez Pelayo, realitzat a València del 27 de setembre a l´1 d´octubre de 1999. 1 pàgina.
Heukemes, N. Direcció. 1993. Loving them to death? Sustainable tourism in Europe´s Nature and National Parks. Federation of Nature and National Parks of Europe. Grafenau (Alemanya). 96 pp.
Institució Catalana d’Història Natural-ICHN. 1999. Objectius i propostes d’actuació per a la conservació i l’ús sostenible de la diversitat biològica a Catalunya (segon esborrany). Document inèdit, 81 pp.
Institut Balear d’Estadística-IBAE. 1992. Cens de Població. Institut Balear d’Estadística. (Govern Balear). Palma. 171 pp. + annexos.
Institut Balear d’Estadística-IBAE. 1997 a. Població a la CAIB 1950-1996. Institut Balear d’Estadística. (Govern Balear). Palma. 91 pp.
Institut Balear d’Estadística-IBAE. 1997 b. Pressuposts de les administracions. Illes Balears 1996. Institut Balear d’Estadística. (Govern Balear). Palma. 69 pp.
Jiménez Mejía, C. 1998. Análisis de la intervención humana en el territorio de la Alcarria Conquense y pautas para su desarrollo sostenible. (tesi doctoral inèdita). Universidad de Alcalá. Alcalá de Henares. 647 pp.
Kneafsey, M. 2000. Tourism, place identities and social relations in the european rural periphery. European Urban and Regional Studies, vol. 7 nº1: 35-50.
Marechal, J. P. 1999. Cuando la biodiversidad es asimilada a una mercancía. Le Monde Diplomatique edición española, 45: 24-26.
Marí, S. 1992. Cap a un model de desenvolupament social i econòmic sostenible a Menorca. A: Jornades sobre conservació i desenvolupament a Menorca: 187-191. Unesco. Maó.
Martín Vide, J. 1998. Tres ideas claves sobre el medio ambiente a escala planetaria. Territoris, revista del departament de ciències de la terra (UIB), 1: 217-222.
Martín Martín, V.O. 2000. De la biodiversidad a la diversidad geográfica. El ejemplo del paisaje protegido rural de Siete Lomas (Isla de Tenerife). A: Actas del X coloquio de Geografía Rural de España: 10 pp. (1 CD). Asociación de Geógrafos Españoles-Universitat de Lleida. Lleida.
Mayol i Serra, J.; Machado, A. 1992. Medi ambient, ecologia i turisme a les Illes Balears. Editorial Moll. Palma. 127 pp.
Mayol i Serra, J. 1980. El Parc Natural: Una alternativa per a la nostra Serra. Lluc, 692: 4-6.
Mayol i Serra, J. 1982. La Naturaleza Balear. A: Barceló i Pons, B. Dir. Cien años de la Historia de Baleares: 105-126. Sa Nostra. Palma.
Mayol i Serra, J. Direcció. 1995. Inventari de biodiversitat de les finques públiques de la Serra de Tramuntana (document inèdit). Sefobasa (Govern Balear). Palma. Tres volums.
Mayol i Serra, J. 1998 a. El Parc Natural de la Serra de Tramuntana. A: La Serra de Tramuntana, Aportacions per a un debat: 124-134. Sa Nostra- Grup excursionista de Mallorca. Palma.
Mayol i Serra, J. 1998 b. Els vetebrats. A: Blàzquez, M.; Díaz, R.; Rullan, O. Coord. La Serra de Tramuntana, Natura i Cultura: 63-67. Editorial Moll-Grup d´Ornitologia Balear. Palma.
Morey Andreu, M. 1986. A proposal of the Mallorca northern mountain ridge, Serra de Tramuntana, as a Natural Park. A: Barceló i Pons, B. Coord. Contenporany ecological-geographical problems of the Mediterranean, Procedings of the VII symposium of the I.G.U. commision on environmental problems: 151-157. Unesco. Palma.
Morey Andreu, M. Direcció. 1987. Espacios naturales de las Baleares. Evaluación de 73 áreas para su protección. INESE-Conselleria d´Obres Públiques i Ordenació del Territori. Palma. 208 pp.
Naredo, J.M. 1998. Sobre el rumbo del mundo (a propósito del libro de Ignacio Ramonet Un mundo sin rumbo). A: Ramonet, I. Ed. Pensamiento Crítico vs Pensamiento Único: 48-54. Editorial Debate. Madrid.
Olivera, A. 1997. Indicadores en Geografia Social. Estudios Geográficos, tomo LVIII nº 229: 689-709.
Pons, G. X. 1998. Fauna de la Serra de Tramuntana, l‘espai amb major biodiversitat de les Balears. A: La Serra de Tramuntana, Aportacions per a un debat: 70-85. Sa Nostra- Grup excursionista de Mallorca. Palma.
Prats Palazuelo, F. Direcció. 1995. Calvià, agenda local 21. Ajuntament de Calvià-Turespaña-Ministerio de Comercio y Turismo. Calvià 92 pp.
Richez, G. (1986). Le Parc Regional de la Corse, la protection de la Nature et la renovation rurale. A: Barceló i Pons, B. Coord. Contemporany ecological-geographical problems of the Mediterranean, proceding of the VII Symposium of the I.G.U. Commision on Environmental problems: 183-197. Unesco. Palma.
Riera Font, A. 1998. Cap a un nou model d’elecció discreta en les bases del mètode del cost del viatge: Aplicació als espais naturals protegits de l’illa de Mallorca. (tesi doctoral inèdita). Universitat de les Illes Balears. Palma. 335 pp.
Riera Font, A. 1999. La serra de Tramuntana des de l’economia ambiental. A: Estat del Medi Ambient Illes Balears 1997: 74-78. Sa Nostra, Caixa de Balears. Palma.
Rosselló i Verger, V. M. 1998. La Serra de Tramuntana, comarca geogràfica. A: Blàzquez, M.; Díaz, R.; Rullan, O. Coord. La Serra de Tramuntana, Natura i Cultura: 15-22. Editorial Moll-Grup d´Ornitologia Balear. Palma.
Ruiz Altaba, C. 1996. Pla d’Ordenació dels Recursos Naturals de la zona central de la serra de Tramuntana (document inèdit). Conselleria d’Agricultura del Govern Balear. Palma. 161 pp. + cartografia.
Rullan Salamanca, O. 1995. Legislación balear versus territorio y medio ambiente. A: Turismo y Territorio: 153-178. Col·legi oficial d’arquitectes de Balears. Palma.
Rullan Salamanca, O. 1998 a. Els temes urbanístics. A: Blàzquez, M.; Díaz, R.; Rullan, O. Coord. La Serra de Tramuntana, Natura i Cultura: 207-212. Editorial Moll-Grup d´Ornitologia Balear. Palma.
Rullan Salamanca, O. 1998 b. De la cova de Canet al tercer Boom Turístic. Una primera aproximació a la Geografia Històrica de Mallorca. A: El medi ambient a les Illes Balears: Qui és Qui?: 171-213. sa Nostra, Caixa de Balears. Palma.
Rullan Salamanca, O. 1999 a. El sostre ideal de població. El Mundo/El día de Baleares, 21/3/1999: 1 pp.
Rullan Salamanca, O. 1999 b. Crecimiento y política territorial en las Islas Baleares (1955-2000). Estudios Geogràficos, tomo LX 236: 403-442.
sa Nostra. 1999. Europarc 98: La conservació dels parcs ha d’ésser compatible amb el turisme. Gea, quadern de la terra, 2: 4-5. Sa Nostra, Caixa de Balears. Palma.
Sachs, I. 1998. Reapropiarse de los derechos humanos. Le Monde Diplomatique edición española, 35: 3.
Salvà i Tomàs, P.A. 1998 a. La Serra de Tramuntana. La transició de l‘etapa preturística a l‘actualitat. A: La Serra de Tramuntana, Aportacions per a un debat: 99-110. Sa Nostra- Grup excursionista de Mallorca. Palma.
Salvà i Tomàs, P.A. 1998 b. Alternatives i vocacions de la Serra de Tramuntana en el marc d´un desenvolupament sostenible A: Blàzquez, M.; Díaz, R.; Rullan, O. Coord. La Serra de Tramuntana, Natura i Cultura: 111-123. Editorial Moll-Grup d´Ornitologia Balear. Palma.
Salvà i Tomàs, P.A 2000. Un espai de cruïlla demogràfica. El Mundo/El día de Baleares, 3/12/2000: 1pp.
Serra, J.J. 2000. Els espais protegits de l’estat impulsen l’economia i el creixement de la població. Diari de Balears, 14/05/2000: 8.
Servera i Nicolau, J.; Valero i Martí, G. 1996. Les Cases de Neu de Mallorca. A: Actes de la première recontre internationale sur le comerce et l´artisanat de la glace, Suplement nº 5 au cahier de l´Aser: 109 - 120. Ada Acovitsioti-Hameau. Brignoles.
Servera i Nicolau, J. 1991. La explotación de la nieve como recurso. A: VII Jornadas de Geografía física: 97-102. Departament de Ciències de la Terra, Universitat de les Illes Balears. Palma.
Socias Camacho, J. M. 2000. La modernización y reconversión de las zonas turísticas. A: Lecciones de Derecho del Turismo: 119-155. Tirant lo Blanch. València.
Sureda, V. (direcció) 2000. Sistema municipal d’indicadors de sostenibilitat. Diputació de Barcelona. Barcelona. 226 pp.
Taller de Ideas 1997. El Paisatge. A: Govern Balear. Directrius d’Ordenació del Territori, Anàlisi i Diagnòstic: 107-128. Conselleria de Medi Ambient, Ordenació del Territori i Litoral, Govern Balear. Palma.
Valero i Martí, G. 1998. Activitats tradicionals de la Serra de Tramuntana. A: La Serra de Tramuntana, Aportacions per a un debat: 50-57. Sa Nostra-Grup excursionista de Mallorca. Palma.
Viada, C. (editor). 1998. Áreas Importantes para las Aves en España, 2ª edición revisada y ampliada. SEO/BirdLife. Madrid. 398 pp.
Vlaikos, Y.G. 1999. The national marine park of Alonnisos (Northern Sporades): endogenous development and contribution by the local society to its management. A: Sa Nostra. Seminario internacional Desarrollo sostenible en el Mediterráneo: entre la realidad y la utopía, actas: 253-259. Sa Nostra, Caixa de Balears. Palma.
RELACIÓ DE FIGURES I TAULES. (Antoni Miquel Lucas i Vidal)
Fig 1: Localització de la Serra de Tramuntana. Font: cartografia elaborada per Joan Estrany.
Fig 1: Serra de Tramuntana’s location. Cartography by Joan Estrany.
Taula 1: Els municipis de la Serra de Tramuntana. Font: Elaboració pròpia a partir de dades de l‘IBAE i del CIM.
Table 1: The municipal division of the Serra de Tramuntana. Made with IBAE and CIM datas.
Taula 2: Les perspectives mercantil i integral de la temàtica de medi ambient. Font: d’Entremont, 1997.
Table 2: Commercial and integral views of environment. Source: d’Entremont, 1997.
Fig 2: Valoració del paisatge de Mallorca. Font: Taller de Ideas, 1997.
Fig 2: Landscape valoration of Majorca. Source: Taller de Ideas, 1997.
Fig 3: Cicle d’evolució d’una àrea turística. Font: Butler, 1980.
Fig 3: A tourism area cycle of evolution. Source: Butler, 1980.
Fig 4: Pressió recreativa i turística als espais naturals protegits de Mallorca. Font: Blàzquez, 1996.
Fig 4: Tourist leissure pressure to protected natural areas of Majorca. Source: Blàzquez, 1996.
Taula 3: Nombre d’endemismes florístics d’alguns territoris desenvolupats. Font: Elaboració pròpia a partir de Machado-Mayol, 1992; i Fernàndez-Marcús-Mayol, 1993.
Table 3: Number of flora endemical species from many desenvolupated areas. Made with Machado-Mayol, 1992 and Fernàndez-Marcús-Mayol, 1993 datas.
Fig 5: Distribució de les “Cases de Neu” a Mallorca. Font: Elaboració pròpia a partir de Servera, 1991; i Servera-Valero, 1996.
Fig 5: “Cases de Neu” location in Majorca . Made with Servera, 1991 and Servera-Valero, 1996 datas.
Fig 6: Enquesta sobre el Parc natural i etnològic de la Serra de Tramuntana. Font: Elaboració pròpia.
Fig 6: Inquiry about the natural and etnological parc of the Serra de Tramuntana. Source: Own elaboration.
Taula 4: La propietat pública de la Serra de Tramuntana. Font: elaboració pròpia a partir de Mayol, 1995 i dades de la Conselleria de Medi Ambient.
Table 4:Public property in the Serra de Tramuntana. Made with Mayol, 1995 and Conselleria de Medi Ambient datas.
Fig 7: Les dues propostes de LICs del Govern Balear per a Mallorca. Font: Conselleria de Medi Ambient.
Fig 7: The two Govern Balear propositions for LICs in Majorca. Made with Conselleria de Medi Ambient datas.
Taula 5: La correlació entre els ingressos municipals i la recaptació de l‘impost de béns immobles-IBI. Font: Elaboració pròpia a partir de IBAE, 1997 a, 1997 b; i dades de la Dirección General del Catastro delegación en Baleares.
Table 5: Correlation between total local incomes and IBI incomes. Source: Own elaboration with IBAE, 1997 a, 1997 b; and Dirección General del Catastro delegación en Baleares datas.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada