Caresse sur l'océan

Preciosa interpretació coral dels Petits Chanteurs de St. Marc. Cançó original de Bruno Coulais i Cristopher Barratier (2004). Es va fer molt popular a França i Suïssa gràcies a la película "Els nins del cor" Un vertader himne a l'anyorança.


Caresse sur l'ocean

Caresse sur l'océan
Porte l'oiseau si léger
Revenant des terres enneigées
Air éphémère de l'hiver
Au loin ton écho s'éloigne
Châteaux en Espagne
Vire au vent tournoie déploie tes ailes
Dans l'aube grise du levant
Trouve un chemin vers l'arc-en-ciel
Se découvrira le printemps

Caresse sur l'océan
Pose l'oiseau si léger
Sur la pierre d'une île immergée
Air éphémère de l'hiver
Enfin ton souffle s'éloigne
Loin dans les montagnes
Vire au vent tournoie déploie tes ailes
Dans l'aube grise du levant
Trouve un chemin vers l'arc-en-ciel
Se découvrira le printemps
Calme sur l'océan.


EN CATALÀ

Una carícia sobre la mar

Una carícia sobre la mar
duu a un aucell tant lleuger
tornant de les terres nevades
ben lluny el teu so s'apaga
cap als castells d'Espanya
Vira al vent, torna, obri les teves ales
a l'alborada fosca del llevant
troba el camí dins l'arc de sant Martí
ja arribarà la primavera

Una carícia sobre l'oceà
deixa a un aucell tan lleuger
sobre les penyes d'una illa submergida
Aire efímer de l'hivern
tanmateix el teu alè s'llunya
ben lluny cap als cims
Vira al vent, torna, obri les teves ales
a l'alborada fosca del llevant
troba el camí dins l'arc de sant Martí
ja arribarà la primavera
calma sobre la mar

Qui ho va dir?

- Buda va dir: “tots els éssers vius tremolen davant el perill i la mort. La vida és el més important. Quan un home reconeix això, ni mata ni causa la mort.” Han d’entendre que aquestes paraules estan arrelades al cor de tots els tibetans. Per això som un poble pacífic que refusa la violència per principis.
Els hi prec que ho considerin una mostra de força, no de debilitat.
Gràcies per la seva visita. Dalai Lama, discurs pronunciat davant de tres generals xinesos poc abans de la invasió del Tibet.

- Sigueu realistes, demaneu l’impossible. Anònim, França, Maig de 1968.

- Les Illes són una experiència cultural per a tota la humanitat. Gin Rachelli.

- L’Home és com un càncer: destrueix el seu medi natural, i així es mata a ell mateix. Manuel Gómez, Director General de Biodiversitat del Govern Balear, 2000.

- No hem cansaré mai de repetir-ho: la uniformitat és la mort, la diversitat la vida. Mijail Alexandrovich Bakunin.

- Els geògrafs sou les àneres de les ciències: no nedeu bé, no voleu bé i no camineu bé. Emperò podeu fer les tres coses. Oriol de Bolós

- L’únic camí per assolir la independència és que tots els irlandesos actuïn com si Irlanda ja fos un estat independent. Michael Collins.

- Mallorquins siau qui sou. Miquel Costa i Llobera.

- La cultura ens farà lliures. Emili Darder.

- La planta dels peus és el sisè sentit dels geògrafs. Pierre Deffointeines

- Quan els pobles perden el concepte espacial del seu territori queden a mercè de la inseguretat i la angúnia. Maurício Wiesenthal, 1980.

-A vegades és necessari que un home mori per un país per a que no mori tot el país, però mai que un país mori per un home. Salvador Espriu.

-No hi ha camí per a la Pau. La Pau és el camí. Gandhi.

- Per una persona no violenta, tot el Món és la seva família. Gandhi

- La política de subvencions és molt perversa, ja que provoca el desinterès per fer rentables les explotacions econòmiques. Manel Gómez, Director General de Biodiversitat del Govern Balear, 2000.

- La història no la protagonitzen els presidents ni els generals, doncs són els pobles qui fan la Història. Nelson Mandela

- L’única pàtria vertadera dels homes és la seva infància. Antoine de Saint-Exupéry

- No es veu bé sinó amb el cor. L’essencial és invisible als ulls. Antoine de Saint-Exupéry (El Petit Príncep, 1943)

- La terra ens ensenya més coses sobre nosaltres que no pas tots els llibres del Món. Perquè ens fa resistència. L’home es descobreix quan es mesura amb l’obstacle. Per tal d’arribar-hi, però, li cal una eina. Li cal un ribot, o una arada. El pagès, en el seu conreu, arrenca de mica en mica alguns secrets de la natura, i la veritat que en destria és universal. Antoine de Saint-Exupéry. (Terra dels homes, 1939).

- No cal gestionar la natura, és l’home qui s’ha de gestionar. Jaume Servera, 2000

- Els idealistes són l’enginy de la Terra; sense ells les societats aviat es detindrien i les civilitzacions decaurien. Sir Halford John Mackinder, 1919.

- És a la comuna on resideix la força dels pobles lliures. Alexis de Tocqueville.

- Un país no només és un país, sinó que és un país a més de tots els països que l’envolten. Joan Vilà i Valentí, 2000

- El materialisme és la gran força social. Karl Marx

- Amb la gelera plena no es fan revolucions. Mikimoto, 1997.

-Si algú és capaç d’ocupar el cap de la gent, els seus cors i les seves mans vendran darrera, Antonio Gramsci (marxista italià).

-Aniré cap a qualsevol banda, sempre que sia cap endavant, James Cook (Almirall de la Marina Britànica de Guerra).

-La millor mesura de l’Amor és l’Amor desmesurat, Sant Agustí.

-Assegurau a un home la propietat d’una roca nua i en farà un jardí. Doneu un jardí en lloguer i us farà un desert, Young.

-De continuar amb l’actual model de desenvolupament econòmic capitalista lliberal, que fonamenta el seu “desenvolupament” en el creixement quantitatiu indefinit a un territori que no tan sols es finit sinó que a més és reduït i fràgil, l’Illa de Mallorca pot resultar ésser a curt termini un anticipi a escala reduïda del Planeta del segle XXI, on les homogeneitzacions culturals i l’augment dels desequilibris socials i ecològics semblen ésser els únics factors predecibles.

-Els homes sovint han de demanar-li a Deu allò que els hi han pres altres homes.

-El concepte de Poder és el concepte principal de les Ciències Socials, ben igual que el concepte de energia ho és de les Ciències Naturals, Bertrand Russell (profesor de filosofia a la Universitat de Cambridge).

- Els parlamentaris són ases que voten disciplinadament, Max Weber.

-Cap llibre no pot ensenyar el que s’aprèn durant la infància si es pren atenció al cant i al vol dels aucells (Ítalo Calvino).

-Parla baix, sigues amable i duu sempre amb tu un garrot ben gran. (Franklin Delano Roosvelt)

-A la política com a les matemàtiques, tot allò que no està absolutament bé, està malament. (Robert Kennedy)

-Una mà per a tu i l’altra per la barca (proverbi bretó)

-La mort no és que es morir-se, es que mori alguna persona estimada (Miquel Martí i Pol)

-Nemo me impune lacessit (Ningú no m’ataca impunement). Lema nacional d’Escòcia

Vide cor meum

Bell poema de Dante Alighieri magistralment musicat per Patrick Cassidy.

http://www.youtube.com/watch?v=83PDO_iLn_E

Les paraulesde Vide Cor Meum son del primer sonet de La Vida Nova de Dante. Vide Cor Meum trata sobre el primer sonet en el que Dante descriu una visió que ha tengut. Quan ell tenia 9 anys s'enamorà d'una nina. Just la va veure una vegada però queda ferit d'amor. Nou anys desprès la torna a trobar. Ella just el saludà, i l'amor destrossa el pobre Dante. Dante s'en va a la seva habitació on pensant en la seva estimada li agafa la son... Dante mai no explicà el significat del seu poema.

Chorus: E pensando di lei
Mi sopragiunse uno soave sonno


Ego dominus tuus
Vide cor tuum
E d'esto core ardendo
Cor tuum
(Chorus: Lei paventosa)
Umilmente pascea.
Appreso gir lo ne vedea piangendo.


La letizia si convertia
In amarissimo pianto


Io sono in pace
Cor meum
Io sono in pace
Vide cor meum


EN CATALÀ
Cors: I pensant en ella
vaig quedar adormit

Jo som el teu deu
mira el teu cor
I d'aquest cor encès,
del teu cor
Cors: i ella tremola
menja obedienta
Enviudant-la la veig partir
del meu costat

I ara ja es convertida
en grans llàgrimes

Estic en pau
El meu cor
Ja estic en pau
Mira el meu cor

Poesies vàries

DESOLACIÓ

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma soca migpartí.

Brots de migrades fulles coronen el bocí
obert i sense entranyes, que de la soca resta;
cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa,
al cel he vist anar-se'n la millor part de mi.

I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,
i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure un sol conhort.

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort.

JOAN ALCOVER


LO PI DE FORMENTOR

Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
que cruixen lo terrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l’esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
lo crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que puja sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi lo penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades,
i triomfador espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com una prenda santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida... noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons valentes ’niran per la ventada
com l’au dels temporals.

Miquel Costa i Llobera 1875


Poesia i revolució

Assumiràs la veu d'un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l'home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d'antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posterioritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
s'en riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res sinó s'és poble.
I tu, greument, has escollit.

Vicent Andrés Estellés



I si heu arribat fins aquí us heu ben guanyat un regal ben personal:

Un camp d’ametlers
Jo som aquell infant que jugava dins els solcs de l’hortolà
Aquell menut que cada dia conqueria els arbres del padrí
A nit vaig somiar un camp d’ametlers, i era nostre.

De la terra treia la saba, que l’alçava a l’infinit
I sa ombra ens descobria la polseguera de l’estiu
A la primavera d’hivern ens donava el viu sustent
Que congriava la bellesa de ses flors durant l’hivern

Totes les finestres albiraven la blancor de ses flors
I la verdor de ses fulles i l’aspror de ses branques
I la duresa de sa llenya escalfant les cases del nostre poble
I el color daurat dels cereals entre els picarols del bestiar

Fa temps que el sementer és un solar de terra morta
Homes forans i alguns germans li aixermaren les rebasses
Totes les bèsties foren duites a l’escorxador pel senyor
Dels seus marges i camins ja no en volen saber ni el nom

Avui sols resta el record d’un camp d’ametlers finat
I la vergonya d’una pàtria i la ira irada que es fa paraula
I la desconfiança cap al germà gran que mai vaig tenir
I la desgracia dels fills que no coneixeran sa mare

Jo som aquell infant que jugava dins els solcs de l’hortolà
Aquell menut que cada dia conqueria els arbres del padrí
Ahir vaig somiar un camp d’ametlers, i era nostre.

Llibre sobre agricultura, ramaderia i pesca,a Balears

Això és un treballet que em va obrir les portes de la que des de fa sis anys és la meva feina a la Conselleria d'Agricultura i Pesca de les Illes Balears. No té gaire valor més que l'aplec estadístic.





LES ACTIVITATS AGRÀRIES, PESQUERES I FORESTALS A LES ILLES BALEARS.


















Antoni Miquel Lucas i Vidal.












































Tina, companya meva, et dedico aquest treball.



























































La terra ens ensenya més coses sobre nosaltres que no pas tots els llibres del Món. Perquè ens fa resistència. L’home es descobreix quan es mesura amb l’obstacle. Per tal d’arribar-hi, però, li cal una eina. Li cal un ribot, o una arada. El pagès, en el seu conreu, arrenca de mica en mica alguns secrets de la natura, i la veritat que en destria és universal.

Antoine de Saint-Exupéry. (Terre des hommes, 1939).

























NOTA DE L’AUTOR

El treball que aquí es presenta ha d’iniciar-se necessàriament fent alguns aclariments i advertències.
En primer lloc, aquest treball, per tenir un caràcter de recopilació estadística i d’anàlisi de treballs prèviament existents, no pretén ser el resultat final de cap estudi o anàlisi sectorial. Ben al contrari, l’objectiu màxim del treball és mostrar els trets essencials del Sector, i posar uns fonaments sòlids per a l’estudi i planificació futura del mateix.
Per altra banda també ha de clarificar-se la inexistència terminològica estricta d’un Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears, a causa de les profundes diferències estructurals que existeixen entre les diferents illes, essent més oportú i correcte parlar de “Sectors” agraris i pesquers de cada illa. En tot cas, aquesta és una errada a corregir en les estadístiques, planificacions i legislacions futures; ja que aquest estudi, i per a pesar del seu autor, ha pogut recopilar poca informació sobre les realitats agràries i pesqueres de cada illa, per ser la majoria d’informació i estadística existent únicament pel conjunt de l’Arxipèlag.
Finalment, vull aprofitar aquestes línies per a dirigir-me i agrair a tot un grapat de persones, sense l’ajuda de les quals, aquest treball mai no s’hagués dut a terme. En primer lloc, vull agrair als Consellers d’Agricultura i Pesca de les Illes Balears, molt honorables Joan Mayol i Serra, i Mateu Morro i Marcè, per la confiança dipositada en un encara jove i inexpert geògraf a l’hora d’elaborar aquest estudi. També vull agrair la constant i inestimable ajuda rebuda pel catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de les Illes Balears -i bon amic- Bartomeu Barceló i Pons, ja no tan sols per l’elaboració d’aquest treball sinó per la meva formació com a geògraf, i el que és més important per a mi, com a persona capaç d’observar la realitat des d’una perspectiva crítica.
També són dignes de menció els directors generals, caps de secció i altres professionals i tècnics de la Conselleria d’Agricultura i Pesca, així com d’altres conselleries i administracions; tant per les facilitats obtingudes a l’hora d’elaborar l’estudi com pel tracte humà rebut. De manera destacada vull agrair l’ajuda del cap del Gabinet del Conseller d’Agricultura i Pesca, Gustau Fernàndez, qui amb el seu tracte professional i personal ha demostrat una gran vàlua.
Com sempre he d’agrair a l’excepcional geògraf, i encara millor amic, Joan Estrany, per les correccions, comentaris i ajudes de tot tipus que tant han enriquit aquest estudi. I també com sempre a na Cristina Comas, per la seva ajuda directa en la redacció i correcció del treball, i pel seu suport quotidià, temps ençà.
A tots el meu agraïment, el desig de haver satisfet la vostra confiança i de no haver-vos defraudat en la redacció d’aquest estudi.





Antoni Miquel Lucas i Vidal
Ciutat de Mallorca, primavera d’hivern de 2001.



INTRODUCCIÓ: El Sector Agrari i Pesquer, un sector estratègic per a les Illes Balears.

Europa Occidental constitueix un conjunt territorial divers en el qual es detecten disparitats i analogies dins del seu espai agrari. Les analogies vénen marcades per una història i cultura comunes, que fan d'Europa Occidental l'àmbit del predomini de l'explotació agrària de tipus familiar. Recentment les analogies són cada vegada majors a conseqüència de l'efecte homogeneïtzador de la Política Agrària Comuna-PAC (Márquez, 1992). Les diferències de l'espai agrari europeu, són principalment les derivades dels diferents medis físics: atlàntic, continental i mediterrani.
Des de l'òptica dels territoris europeus insulars, les diferències més importants amb els sistemes agraris continentals són les que es deriven del seu intrínsec i inalienable caràcter insular: dificultat, quan no impossibilitat, de connectar-se amb els mercats internacionals, a causa dels elevats costos de transport que suposa la ruptura de càrrega a la qual obliga la mar. A més, la insularitat i la reduïda mida de les illes, impossibilita –fins i tot en un mercat lliure com l'europeu- l'acumulació de grans capitals i de les produccions; amb la conseqüent menor competitivitat de les empreses autòctones davant les foranes, i deixant d'aquesta manera als mercats insulars al desemparament de les pràctiques, de vegades, provadament oligopolístiques de les grans empreses multinacionals.
L'agricultura i la pesca són sectors econòmics de gran importància estratègica per a qualsevol país desenvolupat, més encara per a les illes, ja que la seva producció es dedica a una funció tan bàsica com l'alimentació humana. No és estranya la importància que la Unió Europea ha donat tradicionalment a aquests sectors, intentant satisfer les demandes alimentàries internes amb recursos propis per tal de reduir la dependència amb l'exterior (Márquez, 1992). I és que el Sector Agrari i Pesquer requereix, fins i tot a les regions continentals, un tractament diferenciat del de la indústria, ja que la limitació del principal factor productiu (terra) fa que el creixement es produeixi necessàriament a compte dels altres, obstaculitzant així el procés de concentració. A més, la seva submissió als cicles biològics dificulta l'especialització, la divisió del treball i la col·laboració complexa; provocant que la circulació del capital sigui lenta mentre que els temps d'acumulació i reproducció es veuen ampliats (Fraile, 1991).
A les Illes Balears el Sector Agrari ha jugat històricament un paper central en tota casta d’activitats humanes (econòmiques, socials, culturals...) que es van desenvolupar fins fa tan sols un parell de generacions. Actualment el redescobriment de les identitats i de les varietats etnològiques de cada illa, no justifica per ell mateix un tracte especial per als medis rurals insulars però, com tractarem d'explicar a continuació, el Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears necessita un tracte especial per part de les diferents administracions competents per raons fonamentalment econòmiques i de justícia social.
Respecte a l'etapa de producció anterior, actualment s'observen canvis de comportament en les estratègies de distribució territorial dels agents econòmics (Font-Pujadas, 1998). Això ha de considerar-se de manera especial a l'hora de dissenyar la política regional de territoris, que com les Illes Balears, ocupen els esglaons jeràrquicament inferiors en el complex de relacions econòmiques internacionals.
Després de la II Guerra Mundial, i pràcticament fins als anys 80, les regions que presentaven un major creixement econòmic eren aquelles que, aprofitant alguns avantatges inicials (recursos naturals, paisatge, situació geogràfica, ...), aconseguien un creixement econòmic que atreia nous recursos per al creixement (població, inversions empresarials, capital públic...); el que significava un reforç dels avantatges comparatius del territori, augmentant així la seva capacitat d'atracció econòmica (economies d'aglomeració o d'escala). Les actuacions de les administracions, a part de millorar les infrastructures i la formació dels recursos humans, anaven dirigides a accentuar els avantatges comparatius que havien ocasionat l’envol econòmic. Aquest fet provocava l’especialització dels territoris (turisme en el cas de les Illes Balears), quan els avantatges comparatius afectaven a una o poques activitats econòmiques (economies de localització); o bé podien significar la diversificació productiva, en el cas de les grans àrees metropolitanes (economies d'urbanització) (Font-Pujadas, 1998).
El model explicat queda desfasat davant l'actual recerca de nous avantatges comparatius per agents econòmics cada vegada més globalitzats. Actualment la diversitat de les activitats productives d'un territori és una font d'avantatges comparatius que es fonamenten en la fertilització creuada de coneixements i relacions econòmiques que sovint traspassen l'àmbit regional a través de canals d'integració econòmica entre regions, ocasionant creixements compartits o interdependents entre regions econòmiques (Herce, 1999). Altres factors que actualment dinamitzen els territoris són les innovacions tecnològiques aplicables als mitjans de producció (Font-Pujadas, 1998) i l'originalitat dels productes finals (Conti, 1999).
Cap assenyalar, que l'avantatge comparatiu ja no es troba a la recerca exterior de tecnologies, de produccions intermèdies o de mètodes de producció més eficients. La solució ha de buscar-se internament a la regió (Conti, 1999). Potser sigui per això que cada vegada tingui més importància la idea del desenvolupament endogen en l'àmbit de la Política Regional (Font-Pujadas, 1998). El desenvolupament regional endogen, depèn en gran mesura de les anomenades economies del coneixement, és a dir tot aquell saber científic/tècnic i de la gestió empresarial que permeten el nivell tecnològic, d'originalitat i d’innovació productiva, que donen competitivitat a les economies regionals. L'economia del coneixement, a diferència de la informació, no és importable, ja que depèn de la formació dels treballadors i empresaris de la regió. Està arrelada als territoris, per això s'ha de desenvolupar internament. El desenvolupament endogen ha d'activar-se amb una gran dosi d'intervencionisme públic, que canalitzi les diferents iniciatives, formant l'anomenat capital humà; és a dir, afavorir la interacció entre els agents econòmics en l'àmbit d'assistència financera, tecnològica, de crear estratègies empresarials i territorials comunes, entre d’altres accions. En definitiva, formar grups d'interès amb objectius comuns que afavoreixin la cohesió social i econòmica interna, a més d'un augment de la competitivitat regional (Conti, 1999). N'hi ha prou amb observar les causes del triomf econòmic actual d'algunes regions europees (Catalunya, Gal·les, Conca del Ruhr, Baden Württenberg, Regió de Lió...) per relacionar l'elevat nivell productiu aconseguit amb el reciclatge de les estructures econòmiques d'aquestes regions (Conti, 1999).
A les Illes Balears els objectius de diversificar l'economia i d’assolir un desenvolupament endogen, topen frontalment amb condicionants estructurals com l'acusada especialització de l'economia, la reduïda mida dels seus mercats, la fragmentació territorial i, sobretot, la insularitat. Aquestes peculiaritats, especialment quan afecten directament a activitats econòmiques tan febles i alhora tan estratègiques com l'agricultura, la ramaderia i la pesca, han de ser tractades de forma específica pels diferents òrgans competents, amb l'objectiu màxim d'evitar els actuals greuges comparatius dels territoris insulars respecte al continent.




PRIMERA PART: Marc contextual del Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears.

1.1 Localització i principals característiques de les Illes Balears.

Les Illes Balears es localitzen a l'oest de la Mar Mediterrània, quedant definides pels paral·lels 38º 38' 25" i 40º 05' 39" de latitud nord, i els meridians 1º 11' 16" y 4º 19' 38" de longitud est. Es divideixen en quatre illes habitades permanentment: Mallorca i Menorca (anomenades antigament Balears o Gimnèsies); i Eivissa i Formentera (Illes Pitiüses). A més, ha de considerar-se l'Arxipèlag de Cabrera i unes 150 illes i illots deshabitats de mida reduïda.
Les Illes Balears fan part emergida d'un cinturó de plecs i encavalcaments d'edat miocena (15 m.a.) que es va originar en col·lisionar les plaques tectòniques europea i africana (Salvà, 1995). A grans trets, es poden definir com unes illes abruptes, amb alçàries sobre el nivell del mar de fins a 1.400 m. a Mallorca, sent freqüents els relleus de pendent pronunciat i les costes escarpades, amb abundants cales i caps.
De temperatures moderades, especialment les mínimes, el clima balear és una varietat insular del clima mediterrani, caracteritzat per un mínim de precipitació a l'època estival que coincideix amb les màximes temperatures i un màxim pluviomètric durant la primavera d’hivern.
En el seu conjunt, ocupen uns 5.014 km2 on hi viuen 760.379 habitants (1996). Del total, 3.640 km2 i 609.150 habitants corresponen a Mallorca, 702 km2 i 67.009 habitants a Menorca, 541 km2 i 78.867 habitants a Eivissa i 82 km2 i 5.353 habitants a Formentera.

1.2 El medi físic de les Illes Balears.

1.2.1 Clima.
El clima de les Illes Balears és típicament mediterrani (Jansà, 1991), equivalent al "Csa" (clima temperat, amb estació seca estival i temperatura mitjana del mes més calorós major als 22 ºC) a la classificació climàtica de Köppen-Geiger.
El factor astronòmic, la latitud, és el primer condicionant climàtic de les Illes Balears (Jansà, 1991). A l'inici de l'hivern els dies són curts (9 hores d'insolació), amb una radiació solar d'unes 300 calories per cm2/dia; mentre a l'estiu el dia s'allarga fins a les 15 hores d'insolació i més de 1.000 calories per cm2/dia de radiació solar (Jansà, 1991). Aquestes són les causes de que hi hagi una època càlida i una de freda. Però el tipus de temps està condicionat per altres factors importantíssims: la circulació general atmosfèrica i l'entorn geogràfic.
Les precipitacions mitjanes anuals són molt heterogènies, d'entre 300 mm a les costes més meridionals a 1.500 mm en la Serra de Tramuntana de Mallorca, principalment a causa de la diferència latitudinal i a la diferent orografia. Tot i que els dies de precipitació anuals serien de l'ordre de 60 a Eivissa o 85 a Menorca (Jansà, 1985), la major part de les pluges es concentren en uns pocs dies l'any. Així per exemple, a la zona agrària més important de les Illes Balears (el Pla de Mallorca), anualment es registren 4 o 5 dies amb precipitacions majors a 30 mm, de manera que en 4 o 5 dies cau més de la quarta part de la precipitació mitjana anual (Jansà, 1991).
El règim de pluges és estacional, amb aproximadament un 40% de la precipitació durant la primavera d’hivern, un 25% per a l'hivern i un altre tant per a la primavera, i tan sols un 10% durant l'estiu (Jansà, 1991). Durant la primavera d’hivern la necessitat d'aigua de les plantes pot ser satisfeta. Fins i tot es pot establir una reserva d'aigües a les terres que freqüentment es veuen saturades al període primavera d’hivern-primavera, provocant la infiltració en els aqüífers o bé convertint-se en escorrentia superficial, amb un sobrant que en determinades zones pot ser de fins a 100 1l/m2 (Jansà, 1985). A finals de la primavera, augmenten les necessitats d'aigua però disminueixen les pluges. És l'inici del dèficit hídric estival, que en general durarà fins a setembre. Malgrat la generalització descrita, els anys tipus no són molt freqüents. Qualsevol època de l'any té força probabilitats d'ésser seca o molt seca, encara que també pot ser molt plujosa (Jansà, 1985). És òbvia la inseguretat i inconvenients que això comporta per a la pràctica agrària.
Per a l'agricultura insular només hi han dues possibilitats: bé l'ús de cultius resistents i adaptats (la tradicional trilogia mediterrània), o bé l'extensió de reguius. Per aquest últim cas, ha de considerar-se la reduïda mida de les conques hidrogeològiques insulars i el deficitari règim hídric generalitzat de les Illes Balears, pel que el regiu només pot estendrer-se a una reduïda porció de la superfície de cultiu.
Les temperatures estan determinades per la ja esmentada estacionalitat climàtica, a més d'altres factors de tipus locacional i geogràfic. Les temperatures mitjanes anuals de l'Arxipèlag es fan a prop, segons les zones, dels 15-17 ºC. L'oscil·lació tèrmica anual i la variabilitat regional és alta, podent passar de temperatures superiors als 40 ºC a l'interior de Mallorca durant l'estiu, a diversos graus sota zero durant alguns dies de l'hivern a les conques depressionàries i a les principals elevacions insulars (fins i tot amb nevades remarcables en aquestes últimes zones).
Però no només ha de considerar-se una variabilitat estacional, amb dèficit del règim de precipitacions i altes temperatures durant l'estiu (al qual s'han adaptat els conreus i pagesos locals), sinó que a més les Illes Balears pressenten una acusada variabilitat interanual de les seves temperatures i, sobretot, de les seves precipitacions. Les precipitacions pressenten desviacions típiques en les sèries pluviomètriques mensuals d'entre el 60% i més del 100%, segons les estacions (Jansà, 1985). Els anys de sequera són molt freqüents a les Illes Balears.
A una regió tan ciclogenètica com la Mediterrània, abunden els fenòmens meteorològics extrems com la pluja intensa, el fort vent, la pedra i fins i tot els fiblons. Les grans precipitacions per convecció, acompanyada de tempesta elèctrica, forts vents i, en determinades condicions, per pedres de fins a 1,5 Kg (Grimalt et al, 1995) són possibles a l'Arxipèlag. Condicions com les esmentades, de pluges de més de 300 mm en un dia (Grimalt et al, 1995), de vents de fins a 180 Km/Hora (Jansà, 1991), i alguns fiblons (22 dels 40 fiblons registrats a l’Estat espanyol des de 1975 a 1997 es van produir a les Illes Balears, segons Doswell et al, 1997); poden, sense cap dubte, ocasionar greus perjudicis per al Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears.
Especial importància tenen les fortes ratxes de vent a Menorca, principalment durant l'hivern. Amb situacions de profunda depressió ciclònica al Golf de Gènova, es canalitzen fortes ratxes de vent continental del nord -fred i sec- entre els Pirineus i els Alps (tramuntanades). Aquest fet, juntament amb la inexistència d'una orografia destacable, explica la petita extensió dels cultius arboris menorquins, així com les llargues parades no voluntàries de la flota pesquera menorquina.
També les ones de fred i calor, si bé no molt comuns, són un factor a considerar pel Sector Agrari de les Illes Balears. Els episodis de calor exagerats es donen quan, en circumstàncies de dinàmica anticiclònica general durant l'estiu, existeix entrada d'aire d'origen saharià. La temperatura s'eleva i la humitat es redueix, provocant dessecacions en cultius i augmentant el perill d'incendis forestals. D'altra banda, el fred com a condicionant agroclimàtic ha de considerar-se únicament a Mallorca (Jansà, 1985). Episodis d'irrupció d'aire fred, fins i tot moderat, tenen conseqüències de fins a diversos dies a l'interior de Mallorca. L'aire fred al Pla de Mallorca -que actua com un petit continent- pot refredar-se per irradiació nocturna. Les gelades no són estranyes en zones gairebé costaneres, de fins a 11 dies/any a Son Sant Joan i de 17 dies/any a la depressió de Campos (Jansà, 1985).

1.2.2 Els recursos hídrics.
Els recursos hídrics de les Illes Balears són en el seu conjunt escassos, a causa de la reduïda mida de l'Arxipèlag, a les seves característiques geològiques i al seu règim de precipitacions (Barceló, 1992 a).
Des de 1950 el consum d'aigua ha anat augmentant progressivament a causa del fort creixement demogràfic, del desenvolupament turístic i de l'extensió dels reguius. Actualment la situació és de franca sobreexplotació dels recursos, fet aquest que s'ha manifestat amb la instal·lació de dessaladoras d'aigua marina, primer a les Illes Pitiüses i més recentment a Mallorca.
La distribució de les precipitacions mitjanes anuals de Mallorca -que pot ser presa com aproximada pel conjunt balear- poden ser en termes relatius com segueix (Fayas, 1991): evapotranspiració (72%), escorrentia superficial (9%) i flux subterrani (19%). Els recursos hídrics de les Illes Balears estan formats pràcticament en la seva totalitat per l'explotació dels recursos subterranis (Fayas, 1985), tan sols els embassaments de Cúber i del Gorg Blau a Mallorca (uns 10 hm3/any) constitueixen els únics aprofitaments mencionables d'aigua d’escorrentia superficial. Així l'explotació dels recursos hídrics es concreta en l'aprofitament de fonts naturals i mitjançant l’extracció d'aigua dels aproximadament 30.000 pous existents (Junta d'Aigües, 1996).
Els recursos hídrics naturals de les Illes Balears s'estimen en 562 hm3/any dels quals poden ser aprofitables -sense causar la sobreexplotació del recurs- uns 300 hm3/any (Junta d'Aigües, 1996). Els recursos per illes es desglossen a la Taula 1.2.2.1


TAULA 1.2.2.1: Recursos hídrics de les Illes Balears, en hectòmetre3/any (Junta d'Aigües, 1996).

Recursos naturals Recursos explotables

Mallorca 480 250
Menorca 57 32
Eivissa 25 18
Formentera <1 <1


El reguiu constitueix el principal ús de l'aigua balear amb aproximadament uns 189,4 hm3/any, el 65% de consum hídric global (Junta d'Aigües, 1996). Se fonamenta en l'ús d'aigua subterrània, que s’estreu d'una profunditat mitjana de 40 m. La despesa energètica, i per tant econòmica, que això suposa és molt elevada (Conselleria d'Economia, Agricultura, Comerç i Indústria, 2000). Les dotacions mitjanes de reg oscil·len entre els 5.700 m 3/ha i any de Menorca (dedicats principalment al reg de farratges), els 9.700 m3/ha i any d'Eivissa (cultius hortícoles) i els 8.000 m3/ha i any de Mallorca. A Mallorca la salinització de les aigües subterrànies de la zona de Campos i del Prat de Sant Jordi obliga a l’ús de fins a 10.000 m3/ha/any (Junta d'Aigües, 1996). Les futures tendències dels regadius insulars es dirigeixen cap al manteniment o al lleuger i localitzat increment de la superfície regada. Resulta convenient -per al conjunt de la societat de les Illes Balears- l'optimització dels sistemes de reg i la substitució generalitzada de les aigües utilitzades actualment per al regadiu per aigües residuals depurades.
La problemàtica hidrològica més important de les Illes Balears és la degradació dels aqüífers per mor de la sobreexplotació dels seus recursos. Aquest fet, de produir-se en aqüífers lliures connectats amb la mar, provoca la salinització irreversible dels mateixos; fet el qual ja ocorre al Pla de Palma, Pla de Campos, Badia d'Andratx, Badia d'Alcúdia, na Burguesa i Marina de Llevant (Mallorca); Ciutadella de Menorca; Sant Jordi, Pla de Sant Antoni, s'Argentera i Cala Llonga (Eivissa); a més de la totalitat de Formentera. Un cas que destaca de manera especial és la zona de Campos, on la salinització de l'aqüífer s'ha traduït en una tendència a l'abandonament dels reguius (Junta d'Aigües, 1996). Altres factors de degradació dels aqüífers són la contaminació química ocasionada, principalment per infiltració d'hidrocarburs (aeroports), vertits urbans, química agrària i contaminació bacteriològica produïda per les explotacions ramaderes intensives (Fayas, 1985) i (Barceló, 1992 A).
De cara al Sector Agrari de les Illes Balears, resulta necessari establir el consens que permeti considerar l’aigua consumida pel Sector Turístic igual com un sector productiu més, i no com un consum humà, com està en el Pla Hidrològic vigent.

1.2.3 Relleu, litologia i sòls.
Les Illes Balears constitueixen la part emergida del Promontori Balear que, com una prolongació submergida de les Serralades Bètiques, s'eleva sobre el fons de la Mediterrània Occidental.
Mallorca pot dividir-se en tres unitats geomorfològiques: La Serra de Tramuntana, les Serres de Llevant i la Plana Central (Pomar, 1985).
La Serra de Tramuntana constitueix una regió muntanyosa orientada de NE a SW i amb unes dimensions d'uns 90 per 15 quilòmetres a la seva part més ampla. Es troben algunes alçàries superiors als 1.000 metres (fins a 1.400), sent la regió més abrupta de les Illes Balears. De manera genèrica, està formada per potents blocs calcaris (principalment del Lias), que originen terres tipus rendzina.
Les Serres de Llevant constitueixen un conjunt de relleus de fins a 550 metres d'alçària, orientades de NE a SW i amb unes dimensions aproximades de 46 x 10 quilòmetres. Constituïda per blocs sedimentaris calcaris (juràssics principalment) i per calcàries d’escull coral·lí del Miocè Superior a la Marina de Llevant, ha desenvolupat sòls poc evolucionats (rendzines, pararendzines i terra fusca).
La Plana Central es localitza a l'àrea situada entre les regions anteriors. Comprèn diverses subunitats geomorfològiques: Conques de Palma, de sa Pobla, de Campos; Marines de Llucmajor i de Petra; i el Pla de Mallorca. A les conques depressionàries predominen els sediments continentals del Plistocè, que condiciona el desenvolupament de sòls bruns i bruns-vermellosos amb crosta calcària. A les marines, els sediments marins miocènics determinen la presència de sòls poc potents, del tipus terra rossa, actualment substituïts per sòls bruns calcaris (Pomar, 1985). El Pla està format per suaus i ondulats relleus de roques calcàries del Mesozoic coberts principalment per sòls bruns calcaris i xerrorendzines; excepte a les zones més costaneres on predominen els sòls salins (solonstchak) entorn de les zones humides, i els ranker i pararendzines sobre els sòls de substrat dunar (Pomar, 1985).
A Menorca la divisió regional ha de fer-se latitudinalment, des del punt de vista geomorfològic,. Es diferencien les comarques de Tramuntana i del Migjorn.
La Tramuntana, aproximadament la meitat nord de l'illa, es troba constituïda a parts iguals per materials paleozoics i mesozoics (Pomar, 1985). Els materials paleozoics estarien formats per pissarres, gresos, conglomerats i algunes calcàries fines; donant lloc a relleus arrodonits i coberts per sòls de terra bruna. En canvi el Mesozoic està aquí representat per materials margosos, carbonatats i gresos; sent relleus escarpats i aguts amb sòls tipus rendzines i pararendzines.
El Migjorn de Menorca, la meitat meridional de l'illa, correspon a una plataforma de calcarenitas i dipòsits d’escull coral·lí suaument inclinada cap al sud. Els sòls característics d'aquesta comarca són de tipus terra rossa i bruns calcaris (Pomar, 1985).
A les Illes Pitiüses pot diferenciar-se entre els blocs calcaris del Mesozoic a Eivissa i les calcàries d’escull coral·lí a Formentera. Predominen els sòls tipus rendzina i similars, amb afloraments puntuals de terra rossa (Pomar, 1985).
La capacitat agrològica dels sòls de les Illes Balears (tipificació que considera múltiples factors agrícoles com la meteorologia, la pendent, la textura, la salinitat, entre altres), és, de forma genèrica, baixa o molt baixa (veure figures 1 i 2).
A Mallorca, l'illa balear que presenta els millors sòls per a la pràctica agrària, tenen elevada capacitat agrològica els municipis del Raiguer i del Pla; especialment Consell, Vilafranca, Binissalem, Búger, Sencelles, Llubí, Inca, Montuïri, i Porreres. En canvi els sòls mallorquins menys aptes per a la pràctica agrícola corresponen a la Serra de Tramuntana.
Eivissa i Formentera pressenten uns sòls de baixa capacitat agrològica, essent el 55% d'Eivissa i el 76% de Formentera terres incultivables o improductives.
Menorca té les pitjors condicions físiques de les Illes Balears per a l'activitat agrícola, sobretot a causa de la baixa capacitat agrològica dels seus sòls. Un 80% de tota l'illa és incultivable o improductiva. El cas més significatiu, són els municipis de Sant Lluís i és Castell, absolutament incultivables o improductius.

1.2.4 La Mar Mediterrània: els recursos pesquers.
La Mediterrània és, en general, una mar pobre en quant a producció pesquera, per mor d’estar molt condicionada per la batimetria, per les constants físico-químiques i per la hidrologia (Massutí, 1989) i (Massutí, 1991). És una mar d'elevada salinitat (a causa de l'alta evaporació), pobre en sals nutritives i amb grans dificultats d'oxigenació de les aigües. Les aigües de la Mediterrània occidental -en especial les més profundes- queden individualitzades per la menor profunditat relativa dels estrets de Gibraltar i de Sicília, fet que condiciona la hidrologia i el moviment de nutrients i sals a la zona. A la Mediterrània hi ha una decreixent concentració de nutrients cap a orient, i una productivitat primària molt heterogènia, entre 7 i 157 mg/m3 de fitoplàncton al dia, essent la mar d'Alboran i les costes algerianes els llocs de major productivitat de la Mediterrània occidental (Massutí, 1991). La Mediterrània es caracteritza per un elevat nombre d'espècies, encara que per les característiques abans descrites, la seva biomassa és, pel general, feble (Massutí, 1989).
Els recursos pesquers de la Mediterrània han experimentat la seva major pressió antròpica des dels anys 60 del segle XX, amb un increment anual a les captures que va arribar a l'1,5% anual per al període 1975-1990, malgrat que a nivell mundial el creixement mitjà anual va ser encara major, de fins al 4% anual. Actualment la Mediterrània presenta una generalitzada sobreexplotació dels recursos pesquers essent, amb 1,6 milions de tones, l'onzena regió pesquera (d'un total de 15) a nivell mundial (d'Entremont, 1997).




1.3 El Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears en el context estatal i continental.

1.3.1 L'Agricultura i la Pesca en el context europeu.
Els canvis polítics i econòmics produïts a Europa després de la simbòlica caiguda del Mur de Berlín (1989) han tingut a Europa occidental unes repercussions de gran abast, afectant ja de manera clara al sector agroalimentari. A la Unió Europea, en l'aprovació de l'Agenda 2000 i dels pressupostos de la PAC per al període 2000-2006, s’ha evidenciat la confrontació d'interessos entre els estats del nord i del sud, entre agricultures continentals i mediterrànies, entre estructures agràries productivistas i estructures agràries postproductivistas (López, 2000).
A més de la remodelació geopolítica de l'estructura agrària europea s'ha de considerar, a l'hora de predir el rumb futur de la política agrària d’Europa, factors de repercussió mundial com la firma el 1994 de l'Acta Final de l'Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT) i l'acord de Blair House entre la Unió Europea i els Estats Units. Així, per exemple, els acords agroalimentaris adoptats amb la firma, per part de la Unió Europea, de l'Acta Final de la Ronda de l'Uruguai i en l'Organització Mundial del Comerç (WTO) obliguen a reduir un 20% els ajuts a l'agricultura comunitària, un 15% dels aranzels de productes agraris exteriors i un 21% les exportacions subvencionades (López, 2000).
La política europea d'inicis del segle XXI, té com a objectius primordials afrontar els excedents de producció i reduir els elevats costos de la PAC, introduint un model d'economia agrària postproductivista, que inclou mesures de desenvolupament rural integrat, l'adaptació dels mètodes de producció al medi ambient i el foment de les activitats no agràries; tot això amb un pressupost que oscil·larà entre els 40.000 i 46.000 milions d'euros per any durant el període 2000-2006. En canvi, els països de l'Europa central i oriental veuran com les seves estructures agràries i de distribució alimentària es modernitzen. En part gràcies als ajuts de la Unió Europea que, a través de l'Instrument de Preadhesió, finançaran els sectors agraris dels països d'Europa oriental amb uns 500 milions d'euros anuals durant el període 2000-2006 (López, 2000).
En efecte, tal i com va advertí el 1999 el Comissari d'Agricultura, Desenvolupament Rural i Pesca, Franz Fischler, el període 2000-2006 suposarà el gran canvi de la PAC. El nou model d'agricultura europea tindrà les següents característiques (Fischler, 2000):

· competitivitat de les explotacions, sense massa subvencions

· produccions ajustades a les demandes

· diversitat de produccions

· manteniment de la població rural

· sostenibilitat de les produccions

· simplificació administrativa i de les polítiques sectorials

· suport públic als serveis desenvolupats en el medi rural.

Les esmentades característiques, com a objectiu polític del Sector Agrari Europeu, es duran a terme amb les següents mesures (Fischler, 2000):

· reducció dels preus bàsics de mercat per fomentar la competitivitat dels agricultors europeus al mercat mundial

· augment dels pagaments directes per millorar la qualitat de vida dels agricultors

· estratègia i orientació del mercat agrari, per preparar la incorporació de nous països a la Unió.

Les activitats pesqueres també han començat a incorporar plantejaments postproductivistas i de sostenibilitat, especialment a l'àmbit de la Unió Europea. Per pal·liar l'esgotament de les pesqueres tradicionals, la Política Pesquera Comunitària afavoreix diverses mesures com la reconversió de la flota, l'establiment de quotes de captura per espècies, investigació de noves pesqueres i espècies, o el desenvolupament de l'aqüïcultura (López, 2000).

1.3.2 El Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears en el context espanyol.
Tant en població ocupada com en xifres econòmiques (fins i tot en valors relatius), el Sector Agrari de les Illes Balears ocupa una part molt reduïda del sector agrari estatal. Malgrat aquesta afirmació, cal destacar que el 1994 les Illes Balears eren en termes relatius -amb un 53,79% de la seva superfície total dedicada a terres de cultiu- la Comunitat Autònoma que major part de la seva superfície dedicava al cultiu, davant un 35,56% de mitjana per al conjunt de l'Estat espanyol (Montero, 1998).
Les Illes Balears, igual que altres comunitats autònomes d'economia terciarizada i industrial com Catalunya, País Basc i Madrid; presenta una població ocupada al sector agrari molt reduïda en termes relatius. En l'àmbit estatal destaca l'especialització agrària de Galícia i Extremadura (veure figura 3).
L'aportació de les Illes Balears al Valor Afegit Brut en agricultura i pesca de l'Estat espanyol és molt baixa (1.07%), tan sols superior al de la Comunitat de Madrid. A més, les rendes dels pagesos de les Illes Balears són les més baixes de tot l'estat, mentre que el preu de la terra és un dels més elevats de l’Estat (UCABAL, 1997). Malgrat les reduïdes xifres, el creixement econòmic del Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears és comparativament millor a l'estatal durant el període 1996-1999 (Lucas, 2000).
Els preus dels productes agraris (març del 2000) a les Illes Balears són sensiblement superiors al conjunt espanyol. Això pot induir a l'error de creure que la cistella de la compra és a les Illes Balears semblant que per al conjunt de l'Estat espanyol, quan el que ocorre és que es perpetua la diferència (Bardolet, 1989). Cal destacar especialment els elevats preus que presenten a l'Arxipèlag productes com el pa, carn d'oví, peix, olis i greixos, patates, cafè, cacau, infusions i succedanis (veure figura 4).
La producció agrícola balear té en el conjunt estatal (veure figura 5) una gran importància als cultius llenyosos de secà: la tàpera (41,78% de la producció i 41,08% de la superfície estatal), la figuera (40,04% de la producció i 43,76% de la superfície estatal), el garrover (33,4% de la producció i 20,54% de la superfície estatal) i, en menor mesura, l'ametla (4,4% de la producció i 7,24% de la superfície estatal). Altres produccions amb valors dignes de destacar són les de margall (9,13% de la producció i 8,93% de la superfície estatal), trèvol (8,93% de la producció i 5,89% de la superfície estatal), taronja blanca (8,78% de la producció i 10,58% de la superfície estatal), faves (6,02% de la producció i 9,51% de la superfície estatal), civada (5,14% de la producció i 6,67% de la superfície estatal), cacauet (4,9% de la producció i 7,58% de la superfície estatal), patata primerenca (4,29% de la producció i 4,24% de la superfície estatal), cereals farratgers d'hivern (3,91% de la producció i 17,48% de la superfície estatal) i albergínia (3,96% de la producció i 5,21% de la superfície estatal).
Els rendiments dels diferents conreus de les Illes Balears són, genèricament, inferiors als del conjunt estatal (veure figures 6, 7 i 8). Malgrat aquesta generalització, cal destacar els millors rendiments relatius de les Illes Balears respecte a l'Estat Espanyol en cultius industrials (pebre per pebrebó, colza i girasol), arròs i gairebé tots els farratges. En canvi el conjunt estatal presenta uns rendiments en comparació majors als de les Illes Balears especialment en olivera, cereals farratgers d'hivern, la majoria de cereals i llegums, i en fruita.
La producció ramadera i forestal de les Illes Balears té encara menys pes relatiu en el conjunt estatal que el sector agrícola (veure figura 9). Tot just amb certa importància per al conjunt estatal, es troba el bestiar oví balear (1,7% del cens estatal i 1,05% de la producció de carn), el bestiar equí (1-2% del cens estatal i 0,76% de la producció de carn) i, ja amb xifres inferiors a l'1%, la resta de bestiar. En aquesta mateixa línia, els productes ramaders de les Illes Balears amb prou feines tenen significació per al conjunt estatal: 1,71% de la producció de llet de vaca, 1,21% de la producció de llana, 1,08% dels fems, i menys de l'1% de la producció estatal d'altres tipus de llet, ous i mel.
La producció forestal balear té també un reduït pes en el conjunt estatal: 3% de la fusta del pi blanc (Pinus halepensis), 3% de la fusta de Quercus (en el nostre cas alzina, Quercus ilex) i el 2% de la producció estatal de llenya de coníferes.
La pesca és una activitat en la qual l'Estat espanyol se situa, tant en captures com en consum, entre els primers estats del món. Malgrat això, existeixen fortes diferències regionals, essent el litoral mediterrani de l'Estat espanyol el comparativament menys important, sense ultrapassar en les dues darreres dècades el 20% de les captures espanyoles (Pérez, 1999).
La flota pesquera balear representa aproximadament el 15% del nombre d'embarcacions de pesca i aproximadament el 3% de les captures desembarcades de la flota mediterrània espanyola (Direcció General de Pesca, 2000). Així mateix la regió balear ha representat en les dues últimes dècades aproximadament un 0,5% del pes i un 1,1% del valor econòmic de les captures desembarcades de la flota estatal (Pérez, 1999).

1.4 El marc competencial, legal i administratiu.

1.4.1 El marc competencial.
En matèria d'agricultura, ramaderia, sector forestal i pesca, la Constitució Espanyola de 1978 explicita en el seu article 148 que les Comunitats Autònomes de l'Estat espanyol poden assumir les competències en matèria d'agricultura i ramaderia, d'acord amb l'ordenació general de l'economia (apartat 7); en matèria de muntanyes i aprofitaments de boscos (apartat 8); i en pesca a les aigües interiors, el marisqueig i l'aquïcultura, la caça i la pesca fluvial (article 11). Així mateix, l'Estat espanyol es reserva per a si la competència exclusiva en matèria de pesca marítima, sense perjudici de les competències que s'atribueixin a les Comunitats Autònomes en l'ordenació del sector (article 149 apartat 19).
Conforme a la Constitució Espanyola del 1978, les Illes Balears a l'Estatut d'Autonomia, de l'1 de Març de 1983, assumeixen les competències exclusives (potestat legislativa, reglamentària i funció executiva) en l'àmbit del seu territori, en matèria de muntanyes i aprofitaments de boscs, vies pecuàries i pastures, tractament especial de les zones de muntanya (article 10.9); agricultura i ramaderia d'acord amb l'ordenació general de l'economia (article 10.10); pesca i activitats recreatives en aigües interiors, cria i recollida de marisc, aquïcultura i caça (article 10.19); cooperatives, pòsits i mutualisme no integrat al sistema de la seguretat social, respectant la legislació mercantil (article 10.26) i denominacions d'origen i altres indicacions de procedència relativa a productes de la Comunitat Autònoma en col·laboració amb l'Estat espanyol (article 10.39). Dins de la legislació bàsica de l'estat, i en els termes que aquesta dictamini, corresponen a les Illes Balears el desenvolupament legislatiu i l'execució en matèria d'ordenació del sector pesquer (article 11.12) i ordenació i planificació de l'activitat econòmica de les Illes Balears en exercici de les competències assumides (article 11.8).
Malgrat la distribució de competències descrites, l'entrada de l'Estat Espanyol a la Comunitat Econòmica Europea i a la Comunitat Europea de l'Energia Atòmica (1 de Gener de 1986), va suposar l'adopció en tots els territoris estatals dels “tractats constitutius de les esmentades Comunitats, tal i com han estat modificats o completats" (article 1 del Tractat d'Adhesió del Regne d'Espanya i de la República Portuguesa a la CEE). Per al cas que ens ocupa, l'entrada d'Espanya a la CEE significava l'adopció de la Política Agrària Comuna (creada amb el Tractat de Roma de 1957, article 39) i de la Política Pesquera Comuna (creada el 1983), pel que les competències estatals i autonòmiques s'han supeditat des de llavors ençà a les grans directrius marcades per Brussel·les. En conseqüència, la majoria de legislació desenvolupada per les Illes Balears (veure Annex II) ha vingut a completar i regular en l'àmbit insular les directrius de la política comunitària.
La Llei del Govern Balear 8/1999 de 12 d'Abril, atorga les competències executives i de gestió, en el seu àmbit territorial, en matèria d'agricultura, ramaderia, pesca i artesania als Consells Insulars, acceptades en el cas de Menorca i de les Illes Pitiüses.


1.4.2 Peculiaritats del Dret Agrari Balear.
A més de la esmentada legislació, s'han de considerar certes peculiaritats històriques del Dret Agrari Balear que han perdurat fins als nostres dies. A Mallorca són de destacar les Rotes, sistema marginal de cessió de terres pel qual els grans propietaris agraris de Mallorca -fins i tot durant la dècada dels 80 del segle XX- cedien petites parcel·les pel cultiu de cereals i lleguminoses a canvi d'una part; els Guarets, per la que quan es cedeix una finca en amitgeria i es deixa la finca guaretada, aquesta ha de ser tornada al seu propietari en el mateix estat; i les Estivades, consistentes en la cessió de terres -principalment durant l'estiu- per a la sembra de pastures a canvi d'un determinat nombre de quilograms de carn a preu del mercat (Rosselló, 1985). A les Illes Pitiüses i, sobretot, a Menorca destaca la figura de les seves respectives Societats Rurals. La Societat Rural Menorquina té encara a l'actualitat una gran transcendència social, consistint en una amitgeria diferenciada de la practicada a Mallorca en la no extinció del contracte amb la mort del cap de família sinó el traspàs d'aquest als seus descendents (Rosselló, 1985).

1.4.3 Pressupost i funcions de la Conselleria d'Agricultura i Pesca.
La Conselleria d'Agricultura i Pesca del Govern Balear tingué un pressupost a l’any 2000 de 7.426,5 milions de pessetes (5% del pressupost de la Comunitat Autònoma). Està formada per un personal de 209 treballadors que es distribueixen en tres Direccions Generals (Agricultura, Desenvolupament Rural i Pesca), una Secretaria General Tècnica, a més de dos organismes associats (Institut de Biologia Animal de Balears-IBABSA i Serveis de Millora Agrària-SEMILLA) (veure Taula 1.4.3.1).


TAULA 1.4.3.1: Pressupost i funcions dels diferents departaments de la Conselleria d'Agricultura i Pesca a l'any 2000, segons dades de la Conselleria d'Agricultura i Pesca.

1-Secretària General Tècnica-SGT.
Té per funció la gestió del personal i les despeses corrents de funcionament de la Conselleria. Tutela les agències comarcals i coordina les actuacions de promoció desenvolupades per la Conselleria.

Pressupost SGT 1.429 milions de Ptes. (19,2%)
Despeses de personal. 1.037 milions de Ptes. (14%)
Despeses corrents. 284 milions de Ptes. (3,8%)
Promoció i investigació. 70 milions de Ptes. (0.9%)
D'altres. 38 milions de Ptes. (0,5%)

2-Direcció General d'Agricultura-DGA.
Dirigeix els seus esforços a millorar la competitivitat del sector, principalment amb ajudes destinades a millorar les rendes de les explotacions i les condicions de vida i treball dels agricultors. A més, tutela l'acció de SEMILLA i de l’IBABSA. Per a la consecució dels objectius s'executen 5 programes: qualitat, promoció del consum, tecnificació, informació i formació i col·laboració exterior.
La societat Serveis de Millora Agraria S. A.-SEMILLA, té per objecte la realització d'activitats industrials, d'investigació, comercial i la prestació de serveis relacionats amb l'agricultura. L'any 2000 tingué un pressupost de 313,5 milions de pessetes i 10 treballadors fixos.
La societat Institut de Biologia Animal S. A., té per objecte a la modernització de les activitats ramaderes (investigació, prestació de serveis, sanitat animal, formació ramadera...). L'any 2000 té un pressupost de 352 milions de pessetes i 35 treballadors fixos.

Pressupost DGA 4.323 .8 milions de Ptes. (58,2%)
Foment del cooperativisme
i promoció de la qualitat del
producte. 76 milions de Ptes. (1%)
Millores tècniques (promoció del
consum, control zoosanitari,
sanitat vegetal, exp.agrària). 850 milions de Ptes. (11,5%)
Ajudes diverses (fons propis
i cofinançats per la UE). 3.388,9 milions de Ptes. (45,6%)
D'altres. 8,9 milions de Ptes. (0,1%)


3- Direcció d'Infrastructures Agràries-DIA.
Millora de les infrastructures agràries per millorar les condicions de treball dels agricultors, el desenvolupament del medi rural i la diversificació de l'activitat agrària.

Pressuposat DIA 1.366.4 milions de Ptes. (18,4%)
Millora camins rurals. 226 milions de Ptes. (3%)
Electrificació. 75 milions de Ptes. (1%)
Millora dels regius. 446,9 milions de Ptes. (6%)
Ajuts per a la millora de
les infrastructures i el
desenvolupament del medi rural. 616 milions de Ptes. (8.3%)
D'altres. 2.5millones de Ptes. (0,1%)

4- Direcció General de Pesca-DGP.
La filosofia d'aquesta Direcció General es basa en garantir l'explotació racional i ordenada dels recursos marins així com el desenvolupament sostenible del sector.

Pressupost DGP 274,7 milions de Ptes. (3,7%)
Protecció i avaluació dels
recursos i investigació
aqüícola. 137.6 milions de Ptes. (1,9%)
Ordenació pesquera i
modernització de la flota
(co-finançats per l'IFOP). 137.1 milions de Ptes. (1,8%)


Durant l'any 2000, la major part del pressupost de la Conselleria d'Agricultura i Pesca es dedicà a l’inversió (74%) amb l'objectiu de millorar la productivitat agrària i pesquera. És de destacar, que la Conselleria dedicà a l’any 2000 gairebé 5.700 milions de pessetes a la revitalització del medi rural.

1.5 Evolució històrica del Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears.

1.5.1 L'evolució recent de les activitats agràries.
De territori reduït, fragmentat i aïllat; les Illes Balears són, conjuntament amb Sardenya, les illes mediterrànies més allunyades del continent. Fins a la normalització de les relacions marítimes i l'intercanvi comercial regular amb altres territoris (primera meitat del segle XIX), les esmentades característiques geogràfiques varen condicionar el desenvolupament d'unes activitats productives i tècniques específiques a l’hora d'explotar els recursos territorials. Abans de produir-se l'obertura socioeconòmica cap a la resta del Món, les comunitats baleàriques depenien fonamentalment de la productivitat dels seus camps. Era una agricultura marginal, precària i desemparada front els freqüents rendiments decreixents (Brunet, 1999). Les males collites, produïdes per l'accentuada irregularitat del clima, i les relacions de dependència feudal d'un nombrós exèrcit de jornalers desheretats amb els grans propietaris de la terra, van agreujar la situació obligant a la majoria de la població a conrear les pitjors terres per al seu aliment (serres, marines, salobrars...) o bé a emigrar.
La seguretat i regularitat comercial que suposa l'establiment de comunicacions permanents amb el continent (el 1837 a Mallorca i poc després la resta de les illes), integren a les Balears en una economia de mercat. Això suposa importants canvis en l'economia agrària decimonònica de les illes (Barceló, 1992 b):

· progressiu abandonament dels conreus tradicionals (cereals panificables, raïm i olivera) i la seva substitució per altres de vocació exportadora, com per exemple l'ametler, el garrover, la figuera i les fruites i hortalisses de reguiu

· canvis en les estructures de propietat i de parcel·lació de les terres

· tecnificació de les explotacions.

Entre 1860 i 1960 es produí un lleuger augment del total de terres conreades, tant per l'augment dels cultius de secà (excepte a Menorca) com pel relativament gran augment de la superfície de reguiu (veure figures 10 i 11). Són remarcables les obres de dessecació de zones humides i la seva reconversió al reguiu, especialment al Prat de Sant Jordi (Palma), Conca de sa Pobla-Muro, Conca de Campos i Pla de Sant Jordi (Eivissa).
A Menorca i Formentera els cultius herbacis ocupaven el 1860 gairebé tota l'extensió de cultiu -a causa de les característiques del seu medi físic- però fins a 1960 les herbàcies perderen importància de manera destacada pel conjunt de l'Arxipèlag (Barceló, 1992 b). A Menorca, l'abandonament de les terres dedicades al cereal no es va veure complementat per un augment dels fruiters que, a causa del fort vent, tenen una presència molt ocasional, sinó per una reconversió cap a les plantes farratgeres destinades al consum del bestiar de vaccí.
L'olivera, cultiu inexistent a Menorca i Formentera i només per a l'autoabastiment a Eivissa, tenia cert interès a Mallorca en ser la producció de l'oli l'única exportable durant l'autarquia. Però l'excessiu règim fiscal que pesava sobre aquest cultiu va provocar durant la primera meitat del segle XIX la seva lenta substitució -sobretot al Pla i Raiguer de Mallorca- pel menys agreujat cultiu de l'ametller (Barceló, 1992 b).
El raïm experimentà una gran expansió conjuntural entre els anys 60 i 90 del segle XIX, gràcies a la forta demanda francesa que va ocasionar la recessió per filoxera de les vinyes franceses. Però la invasió de la filoxera a Mallorca (1891) va acabar amb les vinyes de l'arxipèlag que, posteriorment, no van ser reposats per la recuperació de la vinya francesa i la pràctica proteccionista de l'Estat francès. L'expansió-regressió de la vinya de Mallorca i d'Eivissa a finals del segle XIX, suposa la puntual paralització de l'ametler i una parcel·lació de les terres que aquest conreu ocupava. A Menorca i Formentera la vinya fa aparició a finals del XIX, encara que amb una vocació únicament cap a l'autoconsum (Barceló, 1992 b).
L'ametller era durant el període d'agricultura tradicional de l'autarquia un cultiu d'extensió regular per a l'autoconsum a Eivissa i, sobretot, a Mallorca. Malgrat la paralització momentània de la seva extensió -a causa de l'esmentada i conjuntural expansió de la vinya- aquest fou un cultiu en franca expansió durant la primera meitat del segle XX, fins a convertir-se en un dels paisatges rurals més característics de la pitiüsa gran i Mallorca.
Un altre cultiu en expansió fou el garrover, freqüentment substitut de l'olivera, la producció del qual es dedicava a l'alimentació del bestiar i, durant períodes de fam (com per exemple després de la Guerra Civil), per a l'aliment dels estrats socials més deprimits.
La figuera va veure estendre’s la seva superfície per tot l'arxipèlag, servint també d'aliment complementari a la població i al bestiar.
L'òptim agrari de les Illes Balears es produí a les dècades precedents a la Guerra Civil Espanyola, però les circumstàncies d'aïllament i dificultat de proveïment durant la postguerra, van obligar a intensificar els cultius fins i tot els de terres poc productives (Barceló, 1993). La dècada dels 50 foren els de la recuperació relativa de les estructures agràries baleàriques. Fins que el Pla d'Estabilització (1959), i un cúmul de circumstàncies socioeconòmiques a l'Europa de mitjans del segle XX, possibilitaren el desenvolupament turístic de les Illes Balears.
El Boom Turístic de les Illes Balears (des de 1960) s'ha manifestat en l'àmbit del mercat de consum, del mercat immobiliari i del mercat laboral (Institut Gallach, 1997). La combinació d'aquestes tres variables ha provocat reaccions diverses en l'agricultura i ramaderia, predominant des de llavors una situació permanent de crisi. En poc temps, s'ha passat d'una economia feble i que fonamentava la seva riquesa en les produccions agràries, a una economia dinàmica i terciarizada on les activitats agràries tenen una importància ecològica, etnològica i paisatgística més que econòmica.
En una primera etapa de desenvolupament turístic (de l'envol econòmic dels 60 fins a les crisis energètiques dels anys 70) els camps balears experimentaren una extensificació dels sistemes de cultiu tradicionals, per competència dels creixents medis urbans, i un descens considerable de la seva superfície conreada, a causa de l'abandonament de les explotacions més petites (excepte a Eivissa) i de secà (veure figura 12). Per altra banda, la mecanització i, sobretot, l'extensió de la superfície regada (per satisfer la creixent demanda urbana) permetia salvar algunes explotacions de la reducció de la mà d'obra agrària, de l'augment dels costos laborals i de la descapitalització que es deriven de la forta migració rural i el transvasament de capital i empresaris cap al turisme. Malgrat la sostinguda pèrdua de població activa en els primers anys del Boom Turístic, el VAB així com les rendes agràries es mantingueren, encara que irregularment, a l'alça (veure figures 13 a 18).
En una segona etapa (des dels anys 80 i sobretot amb l'entrada de l'Estat espanyol a la Unió Europea) el descens de la superfície conreada s'agreujà amb relació al període anterior, afectant ja indistintament a les terres de secà i a les abans pròsperes terres de reguiu. Les crisis energètiques dels anys 70 introduiren el Sector Agrari de les Illes Balears en una profunda crisi, amb valors econòmics similars (fins i tot a inicis dels 90) als de l'època preturística. Tot i les subvencions comunitàries (des de 1989), a la fi dels anys 80 i inici dels 90 els diferents indicadors econòmics experimenten un estancament -fins i tot un lleuger descens- no exempt de profundes crisis conjunturals, com la de 1988 (veure figures 19 i 20).
Les causes explicatives de la crisi dels anys 80 i 90 són l'envelliment de la població activa agrària (per extinció generacional), el perjudicial efecte de l'entrada en la Unió Europea ("euro patates", quotes lleteres...) i l’increment dels processos d'urbanització del camp (Binimelis-Salvà, 1998). Actualment l'agricultura d’oci (Binimelis-Salvà, 1998), (Binimelis, 1999) i l'agricultura a temps parcial (Lluch, 1997) s'han convertit en una de les pràctiques agràries més comunes dels espais agraris insulars.

1.5.2 L'evolució recent de l'activitat pesquera.
L'activitat pesquera, igual que l'agrària, ha experimentat a Europa una evolució estructural caracteritzada per la pèrdua de llocs de treball i per la disminució de la contribució al PIB europeu. Tanmateix, la Pesca ocupa encara a Europa unes 300.000 persones (López, 2000).
La segona meitat del segle XX va ser testimoni d'una gran eclosió de les captures pesqueres a nivell mundial, multiplicant-se aquestes per cinc en tan sols quatre dècades (d'Entremont, 1997). L'Estat espanyol, no es va quedar al marge d'aquesta dinàmica i, sobretot als anys 60 i 70, es va convertir en una de les primeres potències pesqueres mundials.
Es poden dividir en quatre els períodes històrics recents de l'activitat pesquera espanyola (Pérez, 1999):
-Etapa de l'enlairament (1961-75), caracteritzada per les millores tècniques, l'augment de la demanda i les millores en la comercialització de les produccions. En aquesta època, la flota balear -aprofitant un programa de cartografia pesquera elaborat per l'Institut Oceanogràfic- amplià el seu radi d'acció cap a noves, i més profundes, pesqueres. Es creà una flota nova i molt rendible, les gamberes, que representen l'única modernització remarcable en les últimes dècades de la tradicional flota pesquera de les Illes Balears (Massutí, 1991). Aquest fet, juntament amb l'enlairament generalitzat de l'economia insular, provoca una tendència de creixement sostingut dels indicadors econòmics de la pesca (Lucas, 2000).
-Etapa de crisi (1975-83), caracteritzada per les repercussions de la crisi energètica de 1973, l'establiment de la Zona Econòmica Exclusiva-ZEE, el Nou Dret del Mar de 1982 i un generalitzat esgotament de les pesqueres locals. La crisi energètica va suposar una gran recessió per al conjunt de l'economia insular, més encara per a un sector tan dependent dels costos energètics com la Pesca. La gran competència de la creixent activitat terciària balear, junt amb la modernització de la flota balear, afavorí la reducció en xifres absolutes del nombre de pescadors i de les magnituds econòmiques.
-Planificació anterior a l'Adhesió (1983-86), és el moment en el que la flota pesquera estatal se sotmetrà a la Política Pesquera Comuna (creada el 1983). A les Illes Balears l’Estatut d'Autonomia, atorga -parcialment- competències en ordenació pesquera a l'administració autonòmica. És de destacar l'activitat desenvolupada al llarg dels 80 per l'Estació d'Aqüicultura d'Andratx, vertader bressol de l'aquïcultura balear.
-La Política Pesquera Comuna (1986-2000), s'experimentà una pèrdua de la importància econòmica relativa de la flota estatal, a causa d'un augment de la competència comunitària i la impossibilitat de pescar lliurement a les pesqueres tradicionals. La flota balear, aliena a la forta regressió estatal, es manté irregular en funció dels cicles biològics (amb bons anys com “l’any de la gamba", el 1991) encara que amb una tendència dels indicadors econòmics a la baixa. En aquest període són de menció els ajuts estructurals per a la modernització de l'activitat pesquera proporcionats per l'IFOP comunitari, i l’inici de l'explotació de pesqueres no conegudes fins llavors, de vegades amb bons resultats (Massutí, 1994).











SEGONA PART: Principals aspectes socioeconòmics del Sector Agrari i Forestal.

En matèria social i econòmica el Sector Primari de les Illes Balears presenta una evolució absolutament deslligada de la tendència general de l'economia.
A grans trets, el Sector Primari de les Illes Balears presenta en les últimes dècades una evolució econòmica lleugerament a la baixa en termes relatius, passant de l'1.63% del VAB de les Illes Balears del 1983 a l'1,60% del VAB insular del 1997 (31.713,9 milions de pessetes). Les previsions de creixement del PIB del sector Primari per als anys 1999 i 2000 són febles, situant-se molt allunyades de l'evolució general de l'economia, amb un decreixement del 4% el 1999 i recuperant-se només un 1,2% per al 2000 (Lucas, 2000).
Les empreses del sector primari adherides al règim general (319 empreses i 1.137 treballadors), són majoritàriament agràries. L'estructura d'aquestes empreses, com a bon reflex de l'empresa familiar majoritària en matèria agrària i pesquera, presenta un predomini de la petita empresa, generalment de menys de 5 treballadors (Lucas, 2000).
L'evolució recent de l’ocupació del Sector Primari de les Illes Balears escapa a la tendència general de l'economia insular. El Sector Primari de les Illes Balears fou l'ocupació de 7.103 persones durant l’any 1998 (2,47% de l'ocupació de les Illes Balears) (IBAE, 1998). Aquest sector presenta gran debilitat, en comparació a la resta d'activitats, a l'hora de crear llocs de treball: tan sols 2.756 llocs de treball creats entre gener i novembre de 1999, el 0,8% de tots els creats a les Illes Balears. És significatiu que el Sector Primari sigui, en una època de forta expansió de l'economia balear, l'únic sector econòmic que presenta un decreixement en l’ocupació registrada durant els anys 1998 i 1999; molt allunyat d'activitats com la construcció o els serveis que presenten variacions d'entre el +10 i el +25% (Lucas, 2000).

2.1 Les magnituds socioeconòmiques del Sector Agrari i Forestal.

En termes relatius, el Sector Agrícola presenta un lleuger creixement en els darrers anys. Així passa del 0,81% del VAB de les Illes Balears del 1983 al 0,9% del VAB del 1997 (17.834,640 milions de pessetes). També en valors relatius, s'observa un increment de les exportacions de productes agrícoles (especialment cap a la resta de l'estat), ja que el 1983 representaven menys d'un 5% de les exportacions insulars totals i un 3,5% de les exportacions cap a la resta de l'Estat, mentre que el 1997 se situaven en un 7,74% del total i un 20% de les exportacions cap a la resta de l'estat (veure figura 21).
D'altra banda, el Sector Ramader i Forestal presenta un estancament dels seus valors relatius per al conjunt de l'economia balear, passant del 0,46% del VAB de les Illes Balears de 1983 al 0,45% del VAB de 1997 (8.939,780 milions de pessetes).
En quant a l'origen dels recursos utilitzats, es defineix una clara tendència a l'augment de la dependència exterior, principalment respecte a l'Estat espanyol. Queda manifest un notable augment dels recursos d'origen espanyol en agricultura, ramaderia, caça i silvicultura; essent el 1997 un 54,9% dels recursos agrícoles i un 27,9% dels recursos ramaders i forestals d'origen estatal.
La balança comercial de les Illes Balears en matèria agroforestal i d’indústries associades es manifesta clarament negativa. tots els sectors i subsectors agroforestals així com les seves indústries presenten una balança comercial deficitària, essent especialment dependents de l'exterior els sectors de cereals (112.461 Tm. importades amb un cost de 2.937 milions de pessetes) i les indústries de la carn (-1.500 milions de pessetes a la balança comercial). Sense apropar-se tan sols a l'autosuficiència, les exportacions agràries i agroindustrials de les Illes Balears tan sols tindrien certa significació en les partides de cereals i altres cultius (10.825 Tm.) i fruita i fruits secs (3.380 Tm) (veure figura 22).
A les Illes Balears hi ha 17.362 explotacions amb un total de 234.487 Ha de Superficie Agraria Útil. El 1998 es van conrear 179.609 Ha (un 36,15% de l'Arxipèlag). Un 87,8% de les hectàrees es van dedicar a cultius de secà (principalment llenyosos) i el 12,2% foren cultius de regadiu (sobretot hortofrutícoles de bon rendiment econòmic per al consum urbà) (Lucas, 2000). Tot i les notables diferències interinsulars, les explotacions serien preferentment de mida petita, entre 1 i 20 Ha (83% dels casos), encara que sols un 6% de les explotacions controla el 48% de la SAU (veure figura 23). Les explotacions son de major mida a Menorca a causa del sistema de transmissió de la terra mitjançant la figura de l’Hereu; únic hereu que solia correspondre al primogènit de la família. A les Illes Pitiüses predominen les explotacions de molt reduïdes dimensions, mentre a Mallorca es descriu un gran contrast regional tot i que predomina l'explotació de petita mida.
El règim de tinença de la terra es majoritàriament en propietat (66% de la SAU), malgrat que també són importants els règims d'amitgeria (19,8%) i arrendament (14,2%). Tot i aquesta generalització, històricament la propietat ha tingut major importància a Eivissa i, en menor mesura, Mallorca; l’amitgeria és característica de Menorca; i l'arrendament seria destacable a Mallorca. És simptomàtic que un 43% de la SAU i un 38% de les explotacions de les Illes Balears es localitzen en zones desfavorides o de muntanya (veure figura 24).
A les Illes Balears hi ha 17.362 caps d'explotació agrícoles i 2.598 assalariats fixos. Els titulars d'explotació són preferentment homes (77%) i d'edat avançada (un 68,3% té 55 o més anys), amb tan sols un 2,77% d'edat menor a 35 anys. En canvi els assalariats fixos són més joves, amb un 63,3% menors de 55 anys. El treball a les explotacions agràries de les Illes Balears és, en més d'un 80% del total de l'UTA, plenament familiar (titulars i familiars d'aquests), mentre tan sols un 19% de l'UTA són desenvolupades per treballadors assalariats. És de destacar la presència d'una bona porció de caps d'explotació amb altres activitats lucratives (23,2%) (veure figures 25 i 26).
També en la tipologia de contractació el Sector Agrari de les Illes Balears es diferencia del conjunt de l'economia, sent els més habituals els contractes per obra o servei (47,9%) i eventual per producció (36.6%). Mentre aquestes mateixes tipologies ocupen el 18,1% i 46,7% respectivament, per al conjunt de l'economia balear (Lucas, 2000). Els salaris agraris pressenten una evolució irregular durant els últims anys, amb una tendència generalitzada a la baixa. El 1999 els encarregats i capatassos fixos van cobrar una mitjana de 4.850 ptes/dia, mentre els peons fixos van cobrar 3.415 ptes/dia, una xifra sensiblement inferior a que cobraven el 1993 (6.000 i 5.350 ptes/dia, respectivament) (Lucas, 2000).
En el període 1997-1999 es detecta un decrement generalitzat del consum de productes agraris simples, mentre que els productes agroindustrials experimenten increments en els seus consums (veure figures de 27A a 27D). Productes bàsics com el pa o la carn i els seus derivats, experimenten una recessió en els seus consums, passant de 30,16 milions de kg de pa consumits el 1997 a 29 milions de kg que es van consumir el 1999; o de 31,5 milions de kg de carn i 10,38 milions de kg de derivats carnis que es van consumir el 1997 a 25,78 milions de kg de carn i 7,6 milions de kg de derivats carnis per a 1999. Sorprenentment productes essencials en una cuina mediterrània com la de les Illes Balears, com les hortalisses, llegums, ous, fruita fresca i l'oli; o productes tan importants per al sector agrari insular com els fruits secs, la llet líquida o la patata, presenten destacades recessions en els seus consums. En canvi tots els productes agroindustrials, llevat de l'oli, pressenten increments considerables en el seu consum: pasta, derivats lactis, vi, sucs , fruita i hortalissa de transformació i els preparats.

2.2 Les magnituds socioeconòmiques del Sector Pesquer.

La importància relativa del Sector Pesquer de les Illes Balears, presenta una lleugera tendència a la baixa en les últimes dècades. El Valor Afegit Brut-VAB de la Pesca cau del 0,36% del VAB balear per a l'any 1983 al 0,25% del VAB balear del 1997 (4.940,460 milions de pessetes). En termes relatius, també cauen les exportacions durant el mateix període. El 1983 la Pesca insular suposava el 0,92% de les exportacions totals de les Illes Balears, mentre el 1997 tan sols el 0,01% d'aquestes (veure figura 21).
La balança comercial de les Illes Balears es presenta clarament negativa en matèria de pesca i indústria associada. Les exportacions en Pesca i Aquïcultura de 1996 foren únicament de 4 tones amb un moviment econòmic de 4 milions de pessetes; mentre, el mateix any i en la mateixa partida, es van importar 145 tones amb un valor de 139 milions de pessetes. Igualment, la indústria d'elaboració i conservació de peix i derivats de les Illes Balears, va exportar sols 5 tones de producte amb un moviment econòmic de 4 milions de pessetes; mentre les importacions van ser de 839 tones amb un cost de 491 milions de pessetes (veure figura 22).
Es detecta una lleugera pèrdua de dependència de l'exterior en matèria de recursos materials per a l’activitat pesquera. Així el 1983, només el 29,63% dels recursos utilitzats per a l'activitat pesquera era originària de les Illes, mentre en el 1997 ho eren un 44,31%. Malgrat aquesta millora, cal destacar que encara més del 50% dels recursos procedeixen de fora de les Illes Balears, principalment de la resta de l'Estat, amb la pèrdua d'oportunitats econòmiques i el sobre cost que això significa.
El consum de productes pesquers a les Illes Balears es manifesta decreixent (veure figura 27D). Així per exemple, el consum de peix experimenta un notable descens, fins i tot en els congelats, passant de 8,7 milions de kg que es van consumir el 1997 als 6,8 milions de kg que es van consumir el 1999. Els mariscs, mol·luscs i crustacis experimenten igualment un notable decrement, passant dels 2,7 milions de kg del 1997 a 2,1 milions de kg del 1999. Les conserves de productes pesquers experimenten, deslligant-se així de la tendència generalitzada a l'alça de la indústria agroalimentària, una clara regressió en els seus consums. Es passa d'1,9 milions de kg el 1997 a 1.5 milions de kg el 1999.















TERCERA PART: Subsectors del Sector Agrari i Pesquer.

3.1 L'Agricultura.

3.1.1 Els conreus de secà.
Els conreus de secà, de vegades practicats amb una rotació clàssica de cultius, són els més estesos a les Illes Balears. A Mallorca i les Illes Pitiüses es combinen els cultius llenyosos i herbacis, mentre a Menorca es dediquen únicament als herbacis.
Principalment de secà, els herbacis són un tipus de cultiu molt estès a les Illes Balears amb unes 58.324 Ha conreades el 1998. La producció de cultius herbacis en presenta de manera general per al període 1989-1996 una irregular tendència a la baixa.
La producció de cereals, principalment ordi, civada i blat, destaca per la seva gran extensió i poca rendibilitat econòmica, de l'ordre de 15.000 ptes./ha/any (veure figures 28 i 29) A més a més, l'evolució de les seves produccions es caracteritza per la seva elevada inestabilitat, a causa de la irregularitat del clima balear. Així, en períodes de tan sols un o dos anys es poden produir variacions percentuals d'uns 50 punts, com per exemple entre 1989-1990 (creixement del 64%) o entre 1993-1995 (decreixement del 43%). La inestabilitat de les produccions constitueix un factor estructural del sector cerealícola i d'herbàcies en general, pel que ha de protegir-se i reconvertir-se (mitjançant una adequada política de subvencions, plans de reconversió i d'assegurances agràries) per evitar l'elevada dependència de les subvencions comunitàries. La producció de cereals de 1996 va ser de 42.200 Tm.
El subsector dels llegums, principalment faves seques i mongetes, presenta un espectacular decreixement de la producció entre 1989 i 1996, passant de 6.000 Tm. el 1989 a 1.100 Tm. el 1996 (veure figura 30).
Els cultius herbacis es localitzen principalment a Mallorca (25,6% de la superfície de l’illa), majoritàriament al Pla i Migjorn i, encara en major mesura, a Menorca (37% de la superfície total menorquina). En canvi, a les Illes Pitiüses els cultius d’herbàcies és residual (3% de la superfície pitiusa) (veure anex III). Destaquen municipis com Vilafranca de Bonany, amb dues terceres parts de la seva extensió total dedicats a aquests cultius; i ses Salines, Petra i Ariany; tots ells amb més de la meitat de les seves superfícies ocupada per cultius herbacis. A Menorca són de destacar Alaior i és Mercadal amb més d'un 40% de la superfície total dedicada a cultius herbacis.
Malgrat l'esmentada generalització, existeixen notables diferències entre els cultius d’herbàcies mallorquins i els menorquins. Així per exemple al Pla i Migjorn de Mallorca prevalen les extensions de cereals, sobretot a Vilafranca de Bonany (47% de la superfície total municipal), Montuïri i Maria de la Salut (cada un amb més d'un 35% de la superfície municipal total); i de lleguminoses, principalment a Montuïri (4,4% de la superfície total municipal), Santa Eugènia (3,6%) i Sineu (3,2%). En canvi, a Menorca els cultius herbacis serien principalment farratges, destacant Ciutadella i Ferreries, els dos municipis amb més d'un 20% de la seva superfície total dedicada a aquest cultiu. A Mallorca els farratges es conreen principalment a Lloseta (38,5% del municipi), ses Salines (26,6%) i Lloret de Vistalegre (15,3%).
L'evolució dels preus dels cultius herbacis durant el període 1993-1999 és molt heterogènia (veure figura 31A). Els cereals presenten una tendència a la baixa i vers l’homogeneïtzació dels preus de les diferents varietats de cereals. Així per exemple, el 1993 els seus preus oscil·laven entre les 25 i 35 pessetes el quilogram mentre que el 1999 es movien en un interval entre les 22 i les 26 pessetes per quilogram. Al contrari, les lleguminoses presenten entre 1993 i 1999 una tendència a augmentar els seus preus; fins en un 40 o 100% més als cultius de faves seques, mongetes seques i llenties. Pel general, les explotacions agràries dedicades al cultiu de plantes herbàcies són de reduïda mida, essent majoritàries les explotacions entre 1 i 10 Ha (66% dels casos) (veure figura 32A). Malgrat la generalitat descrita, es detecta una gran heterogeneïtat en les estructures de les diferents produccions de cultius herbacis. Així, presenten una dimensió mitja major a la del conjunt d'herbàcies les explotacions de cereals, lleguminoses, farratges i pastures permanents; mentre tindrien una estructura de menor mida les explotacions de reguiu: patates, cultius industrials i flors. Cal destacar l'elevada proporció d'explotacions dedicades a les flors i a les plantes ornamentals en hivernacles (60,4% dels casos).
Els cultius llenyosos tradicionals de secà (principalment ametller, garrover, figuera, olivera i -en menor mesura i encara que també sigui conreat en reguiu- l'albercoc) tenen una gran importància en quant a superfície ocupada a les terres de conreu de les Illes Balears, no tant en quant a la seva rendibilitat econòmica (veure figures 28 i 29). Aquest grup de cultius, que podem anomenar decimonònics, és testimoni viu de dinàmiques agrícoles històriques, presentant en l'actualitat rendibilitats molt reduïdes per no resultar adequats a les demandes del mercat. En el futur resulta convenient reconvertir part d'aquestes superfícies cap a cultius de reguiu més rendibles i adaptats a les necessitats del mercat, a més de millorar la promoció i els canals de comercialització de les explotacions més competitives.
Són importants els cultius de raïm i olivera en estar la majoria de la seva producció lligada directament a les agroindústries de l'oli i del vi. La producció d'oli manté una irregular tendència entre 1991 i 1996, tenint aquest últim any una producció de 500 Tm.; mentre l'oliva de taula veu caure la seva producció unes tres quartes parts entre 1989 i 1992, per estabilitzar-se des d'aquest últim any i fins a 1996 entorn de les 200-400 Tm. La producció de vi presenta una lenta decaiguda a la seva producció, que es situa en 35.200 Hl el 1996.
Un altre cultiu llenyós important, especialment per al camp del Pla de Mallorca, és la tàpera. Malgrat el fet que durant bastant temps va estar lligat a la indústria agroalimentària, l’increment dels costos de mà d'obra en un cultiu que necessita d'aquesta constantment (12-13 collites anuals), va suposar l'abandonament recent de la collita a gran escala. Malgrat tot, la producció de 1996 encara va ser de 400 tones (veure figura 30).
Els cultius llenyosos de secà es caracteritzen per tenir una distribució geogràfica absolutament prioritària a Mallorca, essent excepcionalment presents a les Illes Pitiüses, i inexistents a Menorca (veure anex III).
La gran majoria de municipis mallorquins presenten superfícies relativament importants d'ametller i garrovers. És de destacar el Raiguer com a regió de gran presència d'ametller. L'olivera és el cultiu característic de la Serra de Tramuntana, especialment en municipis com Mancor de la Vall (27% de la superfície total municipal), Alaró (24%) i Sóller (21%). La vinya es localitza als municipis del Raiguer més meridional (Zona Alta), destacant Consell (8,3% de la superfície total municipal), Binissalem (7%), Sencelles (4,9%) i Santa Maria del Camí (4,5%); i en menor mesura al sud-est mallorquí (Zona Baixa): Felanitx (1,3%) i Porreres (0,7%).
L'evolució dels preus de les produccions de conreus llenyosos de secà és fortament heterogènia en ser les seves produccions i mercats absolutament diferents els uns dels altres. Les ametlles van experimentar un espectacular augment entre 1993 i 1996, passant de les 111 ptes./kg a les 210 ptes./kg. Posteriorment i fins al 1999 els preus no han parat de baixar, segurament a causa de la competitivitat de les produccions foranes, especialment la nord-americana. Les produccions d'albercocs i de raïm de taula pressenten diversitat i irregularitat en l'evolució dels seus preus, situant-se entre les 152-184 ptes. per quilogram de raïm i entre les 70-105 ptes. per quilogram d'albercoc el 1999. Les esmentades produccions presenten -igual com en el cas de les hortalisses i fruites fresques de temporada- profundes variacions en els seus preus interanuals, d'entorn un 100% en els dos casos.
L'estructura de les explotacions de cultius llenyosos (veure figura 32B) es caracteritza per la seva reduïda mida, d'entre 1 i 10 Ha (70,6% dels casos). Aquesta seria la tendència vàlida per a les explotacions de fruiters, mentre les explotacions olivereres i les de vinya per a vins amb denominació d’origen tindrien una dimensió major, i, en canvi, per a les explotacions de vi sense denominació d’origen i per al raïm de taula, una dimensió menor (d'entre 2-5 Ha principalment).
De cara al futur és d'esperar una recuperació dels cultius d'olivera que es veuran afavorits per diverses línies de protecció i subvenció (656,6 milions entre 1999 i el 2003). La vinya també es descobreix com un subsector en expansió, esperant-se per als pròxims anys un augment considerable de les produccions.
Des de 1990 la Unió Europea ha subvencionat el sector dels fruits secs i les garroves. La retirada en breu dels ajuts per renovar les plantacions i poder competir amb les produccions nord-americanes i turques (Conselleria d'Agricultura i Pesca, 2000), posa en perill un sector que ocupa grans extensions a les Illes Balears. Actualment, un sector tan important per al camp balear com el de l'ametlla, està sotmesa a plans de millora (replantació, empelts, pol·linitzacions...), que suposen uns ajuts d'uns 1.300 milions de pessetes anuals. Malgrat les grans produccions d'ametlla insular, principalment a Mallorca, hi ha una absoluta desconnexió entre la producció i el mercat interior, essent aquest un problema a solucionar per l'administració autonòmica.
Si no s'actua amb rapidesa, és d'esperar que durant els pròxims anys s'abandonin bona part d'aquestes explotacions.

3.1.2 Els cultius de reguiu.
La superfície de reguiu, tot i només significar un 12,2% de les terres conreades el 1998, té una gran importància econòmica per a la producció final agrària. Els reguius són dedicats principalment als cultius més rendibles (veure figures 28 i 29); a més de farratges i patates, les hortalisses (un 27,8% de la producció agrària final de 1996), cítrics (6,25% de la producció agrària final de 1996) i bona part de la fruita fresca (14,6% de la producció agrària final de 1996).
La producció de les Illes Balears en hortalisses (principalment tomàtigues, cols, cebes i enciams) es va situar entorn de les 150.000 Tm. entre 1989 i 1994, per a després créixer fins a les 189.700 Tm. el 1996.
La fruita es caracteritza per la seva gran varietat, destacant els cítrics i les produccions de secà. Els cítrics experimenten entre 1989 i 1995 un manteniment de les produccions entorn de les 20.000 Tm/Any, creixent espectacularment el 1996 fins a les 42.400 Tm. La resta de fruita presenta una evolució regular en el període 1989-1996 amb una producció entorn de les 75.000-90.000 Tm. (84.800 Tm. el 1996).
Les arrels i tubercles (principalment patates de temporada, primerenques i selectes per a sembra) són un dels cultius econòmicament més interessants del Sector Agrícola de les Illes Balears, significant gairebé un 4% de la producció agrària final de 1996 (Conselleria d'Agricultura i Pesca, 1989-96). Van experimentar una expansió a les seves produccions entre 1989 i 1992 (fins a gairebé les 95.000 Tm.), per a després caure bruscament entre1993 i 1996 estancant-se la seva producció en 60.000 Tm.
Els farratges experimenten una evolució negativa de les seves produccions, paral·lela a la crisi de l'activitat ramadera. La producció de farratges es va mantenir relativament alta entre 1989 i 1991 (unes 120.000 Tm.), decaient bruscament el 1992 i estabilitzant-se entorn de les 75.000 Tm. anuals fins a 1996.
Les plantes industrials, en el cas d'estudi bàsicament colza, girasol i soja, tenen un pes relatiu baix al conjunt dels cultius herbacis. Malgrat tot, la seva evolució descriu un espectacular increment entre els anys 1992 (90 Tm.) i 1995 (2.100 Tm.), per decaure l'any 1996 fins a les 1.400 Tm.
Tampoc les flors i plantes ornamentals tenen gran importància per a la producció agrària final de les Illes Balears, encara que presenten una evolució creixent entre 1989 i 1993, sent la producció aquest últim any de 103.940 dotzenes (veure figura 30).
La distribució geogràfica dels conreus de reguiu (veure anex III) es concentra primordialment a Mallorca, destacant diversitat d'especialitzacions regionals: Conca de sa Pobla-Muro, dedicat al cultiu de la patata i d'hortalisses; Pla de Sant Jordi, dedicat al cultiu de farratges, fruites i hortalisses; Conca de Campos-ses Salines, dedicats als farratges; Vall de Sóller, dedicats al cultiu de cítrics i petits horts; Raiguer, dedicats al policultiu (cítrics, farratges, petits horts...); i el Pla de Mallorca, dedicats al cultiu de fruites i hortalisses.
Les hortalisses a causa de la seva gran diversitat presenten una gamma variada de tendències en l'evolució dels seus preus (veure figura 31B). De manera general, i llevat excepcions conjunturals, existeix una tendència cap a l'irregular manteniment dels preus entre 1993 i 1999. A més, les hortalisses es descobreixen com un segment de les produccions amb preus interanuals més variables. Així per exemple, no és d'estranyar que els preus d'hortalisses com la tomàtiga, el meló, la síndria, el pebre verd o la carxofa morada es dupliquin o fins tripliquin durant els inicis de la temporada o al final d'aquesta, respecte dels preus de mitja temporada.
De manera similar a les hortalisses, les fruites presenten una evolució en els seus preus molt heterogènia en funció del producte o varietat que tractem (veure figura 31C). Els cítrics presenten una evolució heterogènia en funció de les diverses varietats, malgrat la qual es descriu una recuperació dels preus inusualment baixos de 1993 (entre 11 i 65 ptes/kg) fins a les 41 o gairebé 100 ptes/kg que es pagaven el 1999. Els cultius de prunes i cireres, presenten evolucions irregulars però lleugerament alcistes del seu preus, mentre les pomes i peres experimenten un manteniment dels preus entre 1993 i 1999. Els melicotons cauen de les 200 ptes/kg de 1995 a menys de 150 ptes/kg el 1999.
Igual com les hortalisses, s'observen variacions interanuals molt elevades dels preus, de l'ordre del 200%, per a les produccions de prunes i, de l'ordre del 80%, en melicotons, prunes i peres. Els productors insulars haurien d'especialitzar-se en aquelles varietats de fruites i hortalisses primerenques o de final de temporada, amb l’objectiu d'augmentar les rendes agràries.
Les patates són un dels cultius que presenten una variació en els seus preus més complexa entre 1993 i 1999. Així, entre 1993 i 1995 es descriu un augment dels preus de gairebé un 100%, per caure durant els anys 1996 i 1997 tot el guanyat anteriorment, i de nou augmentar els seus preus durant els anys 1998 i 1999. Les patates presenten una gran varietat interanual dels seus preus, pagant-se la patata de temporada del 1999 (maig-setembre) entorn de les 30 pessetes per quilogram mentre les varietats primerenques i extra primerenques (març i abril) es van pagar sempre a més de 65 ptes/kg.
Els farratges (fenc d'userda principalment) pressenten un lleuger augment en els seus preus entre 1993 i 1996, per a després mantenir el preu entorn de les 25 ptes/kg fins al 1999 (veure figura 31A). En canvi, les flors mantenen una evolució irregular de les seves produccions, amb una tendència generalitzada a l'augment dels preus (veure figura 31B).
Les hortalisses comercialitzades pel principal centre de distribució hortofrutícola de Mallorca (Mercapalma) procedien el 1999 en un 67,89% de les Illes Balears. Pràcticament la resta d'hortalisses (32,1%) procedien de la resta de l'Estat espanyol, majoritàriament de les províncies de València (15,3%) i Almeria (11,7%). Per la seva part, la fruita comercialitzada a Mercapalma procedia majoritàriament d'altres províncies estatals diferents a les Illes Balears (66,7%), destacant la província de València (35,5%) i, en menor mesura, Lleida, Barcelona i Almeria. La fruita comercialitzada originària de les Illes Balears (32,5%) va ser a l’any 1999 inferior a l'originària de València. És de destacar el reduït pes de les fruites i hortalisses originàries d'altres estats (un 0,01% de les hortalisses i un 0,77% de les fruites) (veure figures 33, 34 i 35).
Les explotacions dedicades a l'horticultura destaquen pel reduït pes dels cultius en hivernacles (1,3% dels casos) i, a l’igual que la resta de cultius herbacis, per la reduïda mida de les explotacions, d'entre 1 i 10 Ha (66% dels casos). En canvi, el conjunt de les explotacions de reguiu, presenta una estructura de les explotacions lleugerament major, segurament a causa de les explotacions dedicades al cultiu de farratges (veure figura 32A).
De cara al futur, resultaria interessant que les administracions públiques establissin línies d'ajuda i suport tècnic per tal d’augmentar el baix grau de tecnificació de les explotacions. A més d'augmentar la superfície regada -a partir d'aigües depurades i optimitzant els sistemes de reg- també mitjançant sistemes de cultius més intensius com els hivernacles, els túnels i encoixinats sota plàstic, o els hivernacles de vidre amb calefacció. L'Istituto di Stadistica Italiano (ISTAT) ha calculat que les citades tècniques multipliquen per vuit els beneficis de les tradicionals explotacions extensives. A l'Estat espanyol els rendiments nets de les explotacions que utilitzen les esmentades tècniques oscil·len entre els 2,3 milions de pessetes per hectàrea i any del cultiu del fraulot a Huelva, fins als 16,6 milions de pessetes per hectàrea i any del cultiu de roses al Maresme (López, 2000). Sense cap dubte, aquests són rendiments molt superiors als que actualment es produeixen a les Illes Balears; de sols 1,9 milions de pessetes per Ha el 1996 al cultiu més rendible, les hortalisses.

3.2 La Ramaderia.

La manca de prats naturals i les deficiències estructurals de la producció agrària balear han provocat que, a excepció de Menorca, la ramaderia no hagi tingut un paper important en el camp balear (Institut Gallach, 1997).
La ramaderia extensiva ha tingut històricament un paper complementari de l'agricultura presentant característiques molt diferents entre les illes. El 1989 un 47% de les explotacions agràries tenia algun tipus d'activitat ramadera, essent pràcticament inexistents les explotacions ramaderes sense terres (0,02%) (UCABAL, 1997).
Les Illes Pitiüses i Mallorca s’han caracteritzat històricament per una ramaderia ovina i, en menor mesura, caprina de caràcter extensiu; mentre que Menorca es va especialitzar -des del domini britànic- en una ramaderia de vaccí per llet, modernament lligada a la indústria formatgera i d'altres derivats lactis. Gràcies a la seva major pluviometría i pel cultiu de farratges com l'enclova (Hedysarum coronarium) i el rai-gràss, Menorca pren el protagonisme en la producció lletera de les Illes Balears, amb un 43% de la producció total (Lluch, 1997).
El Boom turístic va significar l'augment de demanda urbana de carn i llet a Mallorca el que va suposar als anys 60 i 70 el desenvolupament en aquesta illa d'una activitat ramadera molt dinàmica de vaccí per carn. Actualment aquest sector es troba en crisi, principalment a causa de l'entrada de l'Estat espanyol en la Unió Europea (Institut Gallach, 1997) (Binimelis-Salvà, 1998).
Recentment s'experimenta una recessió en el nombre d'explotacions i en el nombre de caps de bestiar vaccí i en canvi un augment del nombre de caps d'oví, relacionat amb un tipus d'explotació extensiva, de subsistència, fins i tot marginal (Binimelis-Salvà, 1998).
Les explotacions ramaderes característiques de les Illes Balears (veure figures 36, 37 i 38) són les d'oví (més de 329.000 caps en gairebé 5.000 explotacions), seguides de les d'aviram de posta (3.053 explotacions i 272.000 caps) i les de porcí (2.718 explotacions amb 67.411 porcs d’engreix, i 2.589 explotacions amb 32.470 trutges). Malgrat l'esmentada generalització, les diferències insulars són notables. A Mallorca són molt importants les explotacions d'oví, porcí i un gran nombre de caps d'aviram per carn, mentre a Menorca tenen un gran pes relatiu les explotacions de vaccí per llet i les d’aviram per carn. A Eivissa només serien relativament significatives les explotacions d’oví, mentre la cabana bovina i porcina és ínfima.
El sacrifici de bestiar a les Illes Balears presenta un notable decreixement entre 1997 i 1999 (veure figures 39, 40 i 41). El 1999 van destacar els sacrificis d'aus (6.613 Tm. en canal), porcí (6.264 Tm. en canal) i boví (3.351 Tm. en canal). Per escorxadors cap destacar la importància de PRODISMA a Palma (porcí, boví i oví), MATISA a Marratxí (aus), l’escorxador d'Inca (porcí), i els escorxadors de Ciutadella (boví, porcí i aus) i Maó (boví i porcí) a Menorca.
El moviment comercial pecuari de les Illes Balears (veure figura 42) es caracteritza per la seva clara vocació interior, només destacant, de manera general fora de les Illes Balears, el comerç amb Catalunya i, en el cas del bestiar oví també amb Andalusia. En el període 1997-1999 decau el comerç d'oví, caprí i sobretot porcí; mentre es mantenen elevades les vendes de bestiar boví i creix lleugerament el comerç d'equins principalment a l'exterior de les Illes Balears.

3.2.1 La ramaderia de bovins.
Menorca se situa al capdavant de les explotacions de boví de llet de les Illes Balears tant en nombre d'explotacions com en nombre de caps totals (15.747 caps d'un total de 25.745). L'estructura de les explotacions seria també major a Menorca on prevaldrien les explotacions d'entre 6 i 50 caps, mentre a Mallorca les explotacions tindrien en general un nombre inferior de caps. Per al boví de carn s'inverteix la tendència descrita, essent més importants i amb una major dimensió les explotacions a Mallorca que a Menorca ( Lucas, 2000). A les Illes Pitiüses la ramaderia de boví amb prou feines tindria importància (només 414 caps d'un total de 42.500).
La producció de carn bovina experimenta un notable decreixement de la producció entre 1989 i 1996, passant de les 9.850 Tm. vius a les 5.060 Tm. vius de 1996. La producció de llet de vaca, principalment lliurada a centrals lleteres (veure figura 43), experimenta un creixement entre 1989 i 1992 fins a més de 140 milions de litres, per decaure des de llavors fins als 110 milions de litres del 1996 (veure figura 44).
La cabana de vaccí es troba a Mallorca i, sobretot, a Menorca. La cabana de vaccí per llet es localitza primordialment en la meitat occidental de Menorca i en la Conca de Campos-ses Salines (Mallorca). Mentre la cabana de vaccí per carn tindria major importància relativa a Mallorca (veure anex III).
En conjunt, el preu de la carn de boví es va mantenir relativament elevat entre els anys 1993 i 1995, caient bruscament el 1996 (degut a la crisi de les "vaques boges" britàniques que afectà a tot el continent: “l'encefalopatia espongiforme bovina", a la qual es vincula amb la malaltia de Crautzfeldt-Jakob), i mantenint-se posteriorment fins al 1999 amb una tendència lleugerament a l'alça. El preu de la carn de boví el 1999 va ser de 263 ptes/kg per als vedells, 227 ptes/kg per als anolls, 219 ptes/kg per als bravetells i 95 ptes/kg per al vaccí major. Per la seva part la llet de vaca experimenta entre 1993 i 1999 una elevació sostinguda dels seus preus, situant-se en les 43,6 ptes/l el 1999 (veure figura 31D).
La situació actual del sector vaccí és especialment preocupant al sector lleter de Mallorca. Malgrat el fet que aquesta activitat té una elevada capacitat tecnològica (superant el nivell sanitari mitjà de la Unió Europea i amb una producció per cap i any de fins a 7.276 Kg, només superada per 6 països a tot el món), a més d'una gran importància econòmica, social i territorial; actualment el sector lleter es troba en crisi per la conjunció d'una diversitat de problemàtiques associades, entre les que destaquen la insularitat (amb perdudes d'entre 11 i 13 pessetes per litre respecte a les produccions estatals), determinades pràctiques monopolistes, crisi del sector transformador i l'envelliment de la població amb ocupació ramadera. A més en els últims anys s'experimenta una forta reducció de la quota lletera a tot l'arxipèlag, situant-se en la temporada 1999-2000 en 105,5 milions de quilograms (un 8,2% inferior a la de fa 3 temporades) (Conselleria d'Agricultura i Pesca, 1999). Només a Mallorca han desaparegut des de 1993 més de la meitat de ramaders, i és freqüent la venda de grans contingents de vaques per adherir-se a les subvencions comunitàries per abandonament d'aquesta activitat.

3.2.2 La ramaderia d'ovins.
La immensa majoria dels caps de bestiar oví es localitzen a Mallorca (299.000 caps d'un total de 329.000), afavorint les explotacions d'entre 11 i 100 ovelles, mentre a Menorca la mida mitjana de les explotacions seria lleugerament inferior i a Eivissa les explotacions de 10 o menys caps tindrien una importància elevada (43,6%) (Lucas, 2000).
La producció de carn d'oví es defineix com la més dinàmica en el període 1989-1996, experimentant un creixement irregular -però continuat- fins a les 8.130 Tm. de 1996. En canvi, la llet cau espectacularment en aquest període des dels 15,3 milions de litres de 1989 als 50.000 litres de 1996. La producció de llana en presenta una irregular evolució a les seves produccions, arribant fins a les 745 Tm. el 1990. El 1996 la producció es va situar a les 411 Tm. (veure figura 44).
Les explotacions de ramat oví de les Illes Balears es localitzen de forma majoritària a la zona central i oriental de Mallorca, destacant els municipis de Llubí, Inca i Campanet (veure anex III).
L'evolució dels preus de la carn d'oví es descriu de manera genèrica a l'alça entre 1993 i 1999. El 1999 es van pagar de mitja 439 ptes/kg pels mèns de llet, entorn de les 300 ptes/kg pels mèns recentals i pels mèns, i 30 ptes/kg pels xots i ovelles. Per la seva part, la llana blanca extrafina veu com s'eleven els seus preus un 75% el 1995, mantenint-se'n des d'aquest any fins a 1998 entorn de les 70 ptes/kg. El 1999 s'experimentà una caiguda del preu fins a les 44,6 ptes/kg (veure figura 31D).

3.2.3 La ramaderia de porcins.
La majoria de la cabana de bestiar porcí de les Illes Balears, ja siguin d’engreix o trutges, es localitza a Mallorca. L'estructura d'aquestes explotacions és, per al conjunt de les illes, molt similar, predominant l'explotació de 5 o menys caps (Lucas, 2000).
La producció de porcí es manté dinàmica entre 1989 i 1993 (més de 12.000 Tm.), per caure posteriorment i fins 1996 en un nivell de producció d'entre 5.000 i 8.000 Tm. (veure figura 44).
La distribució geogràfica de les explotacions de porcí (veure anex III) se centra principalment a Mallorca. Destaquen els municipis del Pla i Raiguer, principalment Ariany, Maria de la Salut, Búger i Santa Maria del Camí.
El preu de la carn de porcí es manté creixent entre 1993 i 1997 (fins a les més de 200 ptes/kg per al porcí d’engreix), decaient el 1999 fins a les 100-150 ptes/kg (veure figura 31D).

3.2.4 La ramaderia de caprí.
Malgrat el fet que la majoria de caps de bestiar caprí es localitzen a Mallorca, és de destacar el pes relatiu que aquesta cabana té a Eivissa (3.000 caps d'un total de 19.000). L'estructura de les explotacions és de petita dimensió, de 5 o menys caps per explotació a Mallorca i a Eivissa, mentre a Menorca les explotacions d'entre 6 i 25 caps són les majoritàries (Lucas, 2000).
La producció de carn de cabra es manté entre els anys 1989-1991 amb valors d'entre 240 i 380 Tm anuals, mentre que posteriorment es descriu un descens considerable de la producció fins a les 70 Tm de 1996. En aquesta mateixa tendència, la llet de cabra cau des dels 3,2 milions de litres de 1989 als 820.000 litres de 1996 (veure figura 44).
Les explotacions de caprí presenten una importància relativa mencionable en municipis de les quatre illes de l'Arxipèlag (veure anex III). Són de destacar els municipis mallorquins de Lloseta, Campos, Búger i Alcúdia.
El preu de la carn de bestiar caprí experimenta diverses evolucions segons les seves diverses tipologies. Així el cabrit de llet experimenta un notable augment dels preus des de les gairebé 400 ptes/kg de 1993 a les més de 500 ptes/kg de 1999. En canvi, els cabrits mantenen durant el mateix període uns preus entre les 250 i 300 ptes/kg, i el caprí major sofreix una caiguda dels seus preus fins a les 100 ptes/kg de 1999. Per la seva part, la llet de cabra presenta una evolució alcista dels seus preus durant tot el període paral·lelament al descens de la producció, pagant-se fins a unes 70 ptes/l (el 1999 a 67 ptes/l) (veure figura 31D).

3.2.5 Altres explotacions ramaderes.
Les explotacions avícoles es localitzen primordialment a Mallorca, tant les de posta com, sobretot, les de carn (veure figura 36). En general, prevalen les explotacions de petita mida, de menys de 100 aus; encara que s'ha de destacar un bon nombre d'explotacions de carn de mida mitjana i gran a totes les illes (Lucas, 2000.
Les explotacions apícoles (563 explotacions amb 10.469 cailleres) es localitzen majoritàriament a Mallorca, encara que és de destacar la gran importància d'aquestes explotacions a Menorca i, sobretot, a Eivissa (amb gairebé un terç de les cailleres totals). El sector avícola experimenta un increment a les seves produccions de carn i d'ous. Es sobrepassen les 10.000 Tm. de carn durant els anys 1993 i 1994, situant-se la producció de 1996 a les 8.310 Tm. La producció de l’avícola de posta es duplica en el període 1989-96, passant de poc més de 4,7 milions de dotzenes l'any 1989 a gairebé les 10 milions de dotzenes al 1996.
Les produccions de mel, carn de conill i carn d'equins resulten molt irregulars, encara que amb una inequívoca tendència a la baixa, entre 1989 i 1996. La producció de carn de conill es va situar el 1996 en 30 Tm., la d'equins en 110 Tm. i la producció de mel va ser de 36 Tm. (veure figura 44).
La carn de gallines i conills experimenten un lleuger augment dels seus preus el 1994, per a després mantenir-se o decaure lleugerament durant el període 1994-1999. El 1999 els conills es van pagar a 246 ptes/kg, els pollastres de granja a 177 ptes/kg i a 77 ptes/kg les gallines. Per la seva part, els ous de gallina presenten una caiguda dels seus preus des de les 116 o 141 ptes/dotzena que es van pagar -segons categoria- el 1993, a les 80-130 ptas/dotzena de 1999 (veure figura 31D).

3.3 L'Agricultura Ecològica i les Produccions Integrades.

3.3.1 El context de l'Agricultura Ecològica i de les Produccions Integrades.
Segurament per mor d'un canvi sociològic en les societats més desenvolupades, l'Agricultura Ecològica, és una activitat en forta expansió a l'Europa de finals del segle XX. Entre 1992 i 1996 s’experimenta un increment en la Unió Europea del 175% de les terres conreades mitjançant tècniques respectuoses amb el medi ambient. L'Agricultura Ecològica té major dinamisme i tradició al centre i el nord d'Europa: Alemanya (310.000 Ha i un 0,8% del volum del negoci alimentari), Àustria (250.000 Ha, un 9% de la terra conreada), Suècia (105.000 Ha, un 9% de la terra conreada), per citar alguns dels estats més importants (López, 2000). Malgrat tot, entre 1992 i 1996 els creixements relatius més espectaculars es produïren al sud europeu; a Itàlia (increment del 1.112% fins a les 204.000 Ha) i Espanya (increment del 1.219% fins a les 103.735 Ha) (Integral Consultores, 1998).
A l'Estat Espanyol l'Agricultura Ecològica té notable importància en l'àmbit de productors a Extremadura, Andalusia i a Castella i Lleó; mentre que resulta significatiu l'elevat nombre d'empreses elaboradores de la Comunitat Valenciana, Navarra i, sobretot, Catalunya (veure Taula 3.3.1.1).



TAULA 3.3.1.1: L'Agricultura Ecològica a l'Estat Espanyol, 1998 (MAPA, 1998 A).


Comunitat Autònoma Productors Elaboradors Superficie (has)
Andalussia 1769 52 47470
Aragó 138 23 13093
Principat d’Asturies 20 3 40
Illes Balears 101 8 3231
Canaries 233 25 4946
Cantàbria 19 3 31
Castella i Lleó 189 8 43847
Castella la Manxa 122 17 5942
Catalunya 293 93 7835
Extremadura 3766 13 103397
Galiza 34 9 17384
Comunitat de Madrid 27 12 1130
Regió de Murcia 189 13 4052
Comunitat Foral de Navarra 140 38 3936
Euskadi 47 9 308
La Rioja 33 16 643
País Valencià 272 46 12179



L'agricultura ecològica en el marc de la Unió Europea esta regulada bàsicament per dos reglaments:

· Reglament (CEE) 2092/91 del Consell, de 24 de juny de 1991, sobre la producció agrícola ecològica i la seva indicació als productes agraris i alimentaris (DOCE L198, de 2 de juliol).
Estableix el marc legislatiu comunitari bàsic de l'agricultura ecològica així com l'etiquetatge de productes "ecològics".

· Reglament (CE) número 1804/1999, del Consell, de 19 de juliol de 1999, pel que es completa per a incloure les produccions animals, el reglament (CEE) número 2092/91 sobre la producció agrícola ecològica i la seva indicació als productes agraris i alimentaris (DOCE, número L222/1, de 24 d'agost).
Són els principis i mesures específiques de control que han de regir la producció ecològica dels animals, dels productes animals no transformats i dels productes destinats a l'alimentació humana que continguin ingredients d'origen animal.

A més, en l'àmbit de les Illes Balears ha de considerar-se el Decret (CAIB) 99/1994, de 21 de setembre, pel qual és crea el Consell Balear de la Producció Agrària ecològica i se’n regulen la composició i funcions (BOCAIB número 127, de 18 d'octubre) , on es regula la producció, elaboració i comercialització de la producció agrícola ecològica; els instruments de foment, promoció i assessorament al respecte; i la seva indicació als productes agraris i alimentaris.
Les tres normatives tenen per objecte la regulació dels mitjans de producció i etiquetatge -a diferent escala- d'aquells sistemes agraris les finalitats dels quals siguin les produccions de qualitat mitjançant la utilització equilibrada i en harmonia dels recursos naturals. Els principis bàsics de la citada normativa són (Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica, 2000):

· només podran utilitzar les indicacions "ecològic", "biològic", "orgànic", "biodinàmic", així com els seus compostos i els prefixes "eco" i "bio", o qualsevol altra forma que doni a entendre al consumidor que el producte o els seus ingredients s'han obtingut seguint les normes de producció del Reglament (CEE) 2092/91, aquells que compleixin les normes de producció de l'esmentat reglament i que es trobin registrats

· la fertilitat i l'activitat biològica dels terres seran mantingudes i augmentades mitjançant un programa plurianual de rotació de cultius i/o la incorporació d'adob orgànic procedent d'altres finques ecològiques. S'admet l'ús dels següents adobs: orgànic produït a la finca, residus d'escorxador i pols de roques no tractada químicament. podran utilitzar-se excepcionalment fertilitzants orgànics i minerals contemplats en la legislació

· la lluita contra paràsits, malalties i males herbes es desenvoluparà mitjançant accions com ara la selecció d'espècies i varietats més convenients, rotació de cultius, utilització de sistemes mecànics de cultiu, introducció d'enemics naturals dels paràsits, arrabassament d’herbes mitjançant sistemes tèrmics. S'admet l'ús dels següents productes fitosanitaris: preparats de plantes insecticides, preparats homeopàtics i isopàtics, trampes de feromones i altres sistemes naturals, introducció d'insectes depredadors, a més d'altres elements i substàncies naturals (sofre, olis vegetals, pols de roca...). podran emprar-se excepcionalment els productes que contempla la legislació vigent

· l'emmagatzematge i conservació de les produccions ecològiques admetran les següents pràctiques: tècniques de fred i calor; enfarinades (piretrina, rotenona...); ús d'additius, colorants, espècies i aromes naturals; i l'ús de mel, sal marina, sucre sense refinar, aigua-sal i llevat natural

· la ramaderia ecològica respectarà els següents principis: les aportacions de nitrogen no superaran mai els 170 kg/ha/any; es prohibeix l'ús de tècniques d'engreixament o reproducció artificial (hormones...), encara que es permet la inseminació artificial; les malalties seran tractades mitjançant productes fitoterapèutics, homeopàtics, oligoelements i, excepcionalment i sota la responsabilitat exclusiva d'un veterinari, medicaments alopàtics de síntesi química; el transport i sacrifici d'animals es realitzarà amb tècniques que redueixin al màxim l'estrès i sofriment dels animals; els animals estaran identificats sempre al llarg de la cadena de producció i comercialització.

En conclusió podem afirmar que les principals característiques dels sistemes agraris ecològics són (Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica, 2000):

· diversificació dels cultius

· harmonia de l'explotació agrària amb el seu entorn

· ús d'espècies i varietats adaptades a les condicions del medi físic

· utilització racional dels recursos

· adob de la terra amb recursos renovables

· control de plagues i malalties mitjançant el maneig de les condicions ambientals o excepcionalment mitjançant productes i tècniques respectuoses amb el medi ambient, recomanades en les normatives

· adaptació a la dinàmica temporal natural

· aprofitament de les males herbes o bé la seva eradicació mitjançant tècniques mecàniques o tèrmiques

· formació de condicions ambientals que tendeixin a la diversificació de les espècies i les seves varietats

· cria de bestiar extensiva, adaptada a les característiques de cada entorn natural i amb aliments de la pròpia explotació

· consideració sociològica de l'explotació.

Paral·lelament al desenvolupament de l'Agricultura Ecològica, s'ha produït el desenvolupament de les Produccions Agràries Integrades; això és el cultiu de produccions agràries estàndard mitjançant tècniques que, si bé no podrien catalogar-se com d’Agricultura Ecològica, tendeixen al respecte i protecció de les variables ambientals. Igual com l'Agricultura Ecològica, és un mercat de gran futur potencial. A les Illes Balears, ja hi ha un reglament per a les produccions integrades de tomàtiga, patata i ceba; encara que encara no s'han comercialitzat etiquetades sota la denominació "Producció Integrada".

3.3.2 L'Agricultura Ecològica a les Illes Balears.
Igual com a la resta d'Europa, a les Illes Balears la Agricultura Ecològica ha experimentat un fort increment, especialment des de mitjans els anys 90 quan es va crear el corresponent òrgan regulador i promotor (veure Taula 3.3.2.1). L'Agricultura Ecològica i la Producció Integrada són unes activitats a potenciar a l'Arxipèlag, ja no tan sols per qüestions d'ètica ambiental, si no també pel seu gran potencial de mercat interior i per ser una producció diferenciada de l'estàndard. No hem d'oblidar que les polítiques de diferenciació de les produccions (productes lleugers, de gran qualitat, dirigida als segments del mercat més elitistes i d'elevat valor afegit per unitat) són les més desitjables per a una regió petita, fragmentada, aïllada i, conseqüentment, amb grans dificultats estructurals als seus canals de producció i comercialització.


TAULA 3.3.2.1: Evolució de l'Agricultura Ecològica a les Illes Balears. Dades del Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica.

Productors Ha Indústries/Productors/Elaboradors Indústries col·laboradores

1996 66 2.118 3 1
1997 66 2.118 3 1
1998 92 3.201 11 3
1999 118 3.615 8 -


L'Agricultura Ecològica de les Illes Balears presenta una distribució preferent a Mallorca, principalment a les regions més densament habitades: Palma i municipis propers, Manacor i Inca. Les indústries elaboradores de produccions ecològiques es localitzarien entorn de la capital mallorquina, destacant els municipis de Palma i Consell amb 3 indústries elaboradores cada un (veure figura 45).
El 1999 l'Agricultura Ecològica de les Illes Balears va tenir una producció aproximada de 35 milions de pessetes. Les majors extensions conreades mitjançant tècniques agràries ecològiques van ser de pastures i sotabosc (1.365 Ha), ametllers (894 Ha), cereals (495 Ha), i garrovers (361 Ha); encara que també es van conrear, es van elaborar i es van comercialitzar d'altres herbàcies, gran varietat de fruites i hortalisses, diverses llenyoses de secà, pastures, plançons, pa, vi, melmelada, plantes medicinals i aromàtiques. La producció ramadera ecològica es va centrar en productes com els ous, derivats làctis, carn d'ovins i porcins, i diversos embotits.
L'associacionisme en matèria d'Agricultura Ecològica està format per dues associacions d'explotacions ecològiques (Grup d'Agricultura Ecològica i l’Associació per al Foment de la Agricultura Ecològica) i una cooperativa de consumidors de productes ecològics (és Lledoner), aquesta última formada per 67 associats i amb un punt de venda permanent a Palma (Integral Consultors, 1998).
L'Agricultura Ecològica de les Illes Balears presenta fortes dificultats per a la comercialització al seu mercat intern. Existeix un generalitzat desconeixement de les qualitats d'aquests productes per falta de promoció, a més d'unes notables deficiències en la presentació, envasat i regularitat dels canals de distribució de les produccions. A tot això s'ha d'afegir la problemàtica associada al reduït volum de les produccions i a la tendència majoritària a realitzar, de cada dia més, les compres en grans hipermercats, centres comercials o cadenes de supermercats forans; els quals tenen centralitzades les compres a proveïdors de fora de les Illes Balears. A causa de la feble demanda interna, és de destacar la clara vocació exportadora de les produccions ecològiques insulars; essent el 1997 un 75% de la producció ecològica total exportada cap a Espanya i un 3% de la producció vinícola exportada a Suïssa Consultors, 1998).
Amb l'adequada promoció, informació i puntual creació d'infrastructures (plantes d'envasat, punts de venda...) és de preveure que l'Agricultura Ecològica de les Illes Balears experimenti en els pròxims anys una notable expansió.

3.4 El Sector Forestal.

3.4.1 Els sistemes forestals de les Illes Balears.
Les muntanyes de les Illes Balears, en especial les de la Serra de Tramuntana, van ser històricament explotades pels seus recursos forestals: fusta per a la construcció, llenya, caça, carbó vegetal, per citar les activitats més importants. També en el passat, les necessitats alimentàries d'una població condicionada per la insularitat i la pobresa dels seus camps, van obligar freqüentment a desforestar i posar en cultiu terres de vocació forestal (Brunet, 1998). En el segle XIX, l'obertura econòmica, així com les millores tècniques a les explotacions agràries, suposen en la majoria de casos l'abandonament de l'agricultura de muntanya. Aquest fet, juntament amb la generalitzada tendència a la reducció de l'agricultura i a l'abandonament de l'explotació forestal que va tenir lloc al llarg del segle XX, ha produït l’avanç dels sistemes forestals. La reconversió forestal de les zones a peu de muntanya ha estat tan important que no ha estat necessària una política de reforestació. Tan sols algunes urbanitzacions i incendis forestals han posat límit a la reforestació natural de les Illes Balears (Brunet, 1999). Així per exemple a Mallorca, entre 1860 i 1960 la superfície d'alzina (Quercus ilex) es veu duplicada mentre la pineda (Pinus halepensis) es triplica (Brunet, 1999). La comparació entre els inventaris forestals de 1978 i 1991 per al conjunt de l'Arxipèlag, indiquen, modernament, un augment de la superfície forestal de l'ordre del 14%, especialment d'espècies de gran combustibilitat (Brunet, 1998).
Els sistemes forestals ocupen 209.288 Ha, el que suposa el 42% de la superfície total de les Illes Balears. D'aquesta superfície, un 66% correspon a sistemes d'arbres, mentre el 33% restant ho constitueixen sistemes d’herbàcies i matollars (TRAGSA- Conselleria de Medi Ambient, 2000). Per agrupacions de vegetació destaca l'omnipresència del pi blanc (Pinus halepensis) que, bé en solitari (55.000 Ha), bé en associació amb alzina (Quercus ilex), garrovers (Ceratonia silicua), o ullastres (Olea europaea) (en total unes 58.600 Ha); ocuparia més del 20% de la superfície de les Illes Balears. Completen l'extensió dels sistemes forestals les bardisses (56.500 Ha), els ullastrars (Olea europaea) (16.000 Ha), les pastures (12.800 Ha) i els alzinars (Quercus ilex) (10.500 Ha). La distribució geogràfica dels sistemes forestals és molt heterogènia, predominant la bardissa, el pi blanc -i les seves diverses associacions- a Mallorca i les Illes Pitiüses; mentre a Menorca seria majoritària la presència de pastures i bardisses. El Sud-est de Mallorca destaca per la presència d'ullastre (Olea europaea) (Conselleria de Medi Ambient-TRAGSA, 2000).
El 86% de la superfície ocupada per superfícies forestals és de titularitat privada, la resta (14%) és de caràcter públic; bé en consorci, convingut, d'utilitat pública o de titularitat estatal o autonòmica (Conselleria de Medi Ambient-TRAGSA, 2000). En les Illes Balears existeixen 36 finques de titularitat pública (30 a Mallorca, 3 a Eivissa, 1 a Formentera, 1 a Menorca i l'Arxipèlag de Cabrera) sumant una superfície aproximada de 13.000 Ha.
En general, el territori de les Illes Balears presenta una considerable superfície sota algun règim de protecció. Destaquen les figures de protecció urbanístiques d'alzinar protegit, ANEIs i ARIPs (35% de les Illes Balears), mentre les figures proteccionistes i de gestió dels espais naturals (parc, reserva natural...) no arribaria a les 20.000 Ha, un 4% de les Illes Balears (Blázquez, en premsa).
Actualment l'erosió associada als incendis forestals, i, sobretot, la utilització del medi forestal com espai de lleure (caça, collita, excursionisme...) s'han convertit en els factors més important de l'activitat forestal a les Illes Balears.

3.4.2 Boscos i explotació econòmica.
El valor econòmic total dels sistemes forestals de les Illes Balears (valor ecològic, de reposició i productiu) s'ha estimat en 384.878 milions de pessetes, corresponent un 32% del valor econòmic total a la Serra de Tramuntana, un 37% a la resta de Mallorca, un 18% a Menorca i un 13% a les Illes Pitiüses (Conselleria de Medi Ambient-TRAGSA, 2000).
L'estructura de les explotacions forestals és principalment de petita mida (<10 Ha en el 60% dels casos), encara que també són de destacar un bon nombre d'explotacions forestals de gran mida (> 50 Ha en l'11% dels casos) (veure figura 32C).
La producció forestal del 1993 va ser de 716,12 milions de pessetes, desglossant-se com segueix: caça (643,45 milions de ptes.), fusta (31,12 milions de ptes.), fongs (22,5 milions de ptes.), llenyes (15,7 milions de ptes.), aglans (2,58 milions de ptes. ) i pesca fluvial (0,77 milions de ptes.) (Conselleria de Medi Ambient-TRAGSA, 2000). És de destacar que gairebé un 90% del total de la producció forestal deriva d'alguna manera de l'activitat cinegètica pel que considerarem aquesta activitat en un apartat específic.
Queda demostrat el poc pes específic que les activitats forestals tenen per al conjunt de l'economia insular. És simptomàtic l'escassa activitat d'explotació de la fusta, limitant-se, en la majoria dels casos, a forestacions, estassades i neteges forestals encomanades per les administracions públiques. Segons dades de la Conselleria de Medi Ambient les empreses forestals a les Illes Balears són 22 (12 a Menorca, 7 a Mallorca i 3 a Eivissa). A més han de considerar-se un total de 40 serradores i 19 empreses dedicades al trossejat de llenya (Lucas, 2000)
L'evolució dels aprofitaments de la fusta presenta a les dues últimes dècades una irregular -però manifesta- tendència a la baixa. Així per exemple, l'extracció del pi blanc (Pinus halepensisi) ha passat de més de 20.000 m3 anuals durant el període 1984-86 als 8.514 m3 del 1999. Igualment la fusta d'alzina (Quercus ilex) ha passat d'entre 3.000 i 5.000 m3 anuals per al període 1984-87, a una extracció que no passa dels 1.500 m3 des de 1992, essent l'extracció de 1999 de sols 776 m3. Durant la dècada dels anys 90 del segle XX, ha aparegut l'aprofitament de fustes diferents a les descrites, essent la producció del 1999 de 458 m3. Els aprofitaments de la fusta de les Illes Balears es dediquen principalment a l'elaboració de palets i altres elements per a la construcció, encara que també s'ha de considerar l'elaboració de mobles a Manacor (Lucas, 2000).


3.4.3 La caça.
Com ja hem advertit la caça, o més ben dit l'arrendament de vedats, és en l'actualitat l'ús més rendible dels sistemes forestals de les Illes Balears. Els preus dels lloguers de vedats varien sensiblement a Mallorca entre les 4.000 i 6.000 ptes/Ha destacant la gran consideració que tenen els vedats de Llucmajor i Artà. A Menorca els preus són inferiors als de Mallorca i a Eivissa predominen els vedats de gran mida (12.000 Ha) que pertanyen a societats de caçadors pel que no hi ha arrendaments (Conselleria de Medi Ambient-TRAGSA, 2000).
Els territoris delimitats per a les pràctiques cinegètiques a les Illes Balears es distribueixen (any 1999) en un total de 1.684 vedats amb una superfície de 358.627 Ha, més del 70% del territori balear. Del global, 266.889 Ha i 1.217 vedats són a Mallorca, 55.346 Ha i 438 vedats a Menorca i 36.392 Ha i 29 vedats a les Illes Pitiüses. La tendència en matèria de caça és vers l'increment, ja que el 1999 es van presentar 26 sol·licituds de creació de vedats i 17 d'ampliació, mentre es donaven de baixa tan sols dos vedats. L'afició a la caça presenta a les Illes Balears unes notables dimensions: 26.267 llicències, 2 campionats de cans de mostra i 6 concursos de cans de mostra durant el 1999. Aquest mateix any va haver 274 denúncies per motiu de caça i es van dur a terme 39 repoblacions cinegètiques (més de 10.000 peces entre guàtleres (Coturnix coturnix), perdius (Alectoris rufa), conills (Orytolagus aniculus) i faisans (Phasianus colchicus).
A les Illes Balears es practica, de forma majoritària, la caça amb escopeta i cans de mostra. Es cacen tords (Turdus philomelos), perdius (Alectoris rufa), tudons (Columba palumbus), conills (Orytolagus aniculus), guàtleres (Coturnix coturnix), i llebres (Lepus capensis), per citar les peces més comunes. Són de destacar altres tècniques cinegètiques de gran tradició etnològica a les Illes Balears. Ens referim a la caça del tord amb filats, que el 1999 va comptar amb fins a 3.233 autoritzacions; a la caça del conill al forat/amb fura amb 78 permisos (45 d'ells a Eivissa) i, encara que actualment de manera molt localitzada, a la caça de la cabra orada (Capra hircus) amb cans i llaçada (Mayol, 1998). Apareixen modernament noves modalitats com la falconeria (38 autoritzacions) i a les muntanyes mallorquines la cacera de la cabra orada amb carabina.

3.4.4 Els incendis forestals.
Com a la resta de les regions mediterrànies, les Illes Balears han vist com a les últimes dècades l'abandonament de l'explotació forestal, al costat d'una creixent activitat de lleure en els sistemes forestals, han provocat l'increment dels incendis forestals. Entre 1970 i 1998 es van produir 3.082 incendis amb una superfície total afectada de 38.535 Ha (poc menys del 8% del total de les Illes Balears), el qual significa una mitjana de 106 incendis i 1.328 Ha anuals per a l'esmentat període (IBAE, 1999).
Malgrat l'esmentada generalització, cal destacar almenys dos períodes de gran profusió d'incendis: entre 1974 i 1983, quan es van cremar una mitjana de 2.400 Ha anuals; i entre 1992 i 1994, amb una mitjana de 2.200 Ha/any.
Per períodes destacarien els mesos estiuencs, en especial juliol i agost que acumulen el 72% de la superfície cremada entre 1970 i 1998.
Per regions, les zones més castigades són les penínsules d'Andratx-Calvià i la d'Artà. En un segon lloc es troba Palma (Serra de na Burguesa principalment) i Santa Eulària des Riu.
Les causa dels incendis són majoritàriament la intencionalitat (37%) i la negligència (19%), encara que queda sense conèixer-se les causes d'un de cada tres incendis produïts a les Illes Balears entre 1970-98 (IBAE, 1999).
La tendència recent sembla ser cap a una reducció del nombre d'incendis i de les hectàrees incendiades. Segurament per mor d'una major conscienciació ecològica de les societats baleàriques i d'un augment en les infrastructures i equipaments antincendis. El 1998 es van cremar 172,3 Ha en 115 incendis (IBAE, 1999).
Estadístiques al marge, les primeres causes dels incendis forestals a les Illes Balears són l'abandonament recent de l'explotació forestal i la falta de recursos per a la gestió dels boscos. A més, la gestió de les zones incendiades ha deixat molt que desitjar. La incineració o extracció de les restes incendiades han estat, en un passat no molt llunyà, pràctiques habituals que han provocat en si mateixes danys encara majors en els sistemes forestals, com l'erosió o la perduda dels aportaments orgànics al sòl (Brunet, 1998). Existeixen, paradoxalment, fins a 34 dics contra l'erosió a les muntanyes mallorquines.

3.5 La Pesca.

3.5.1 La pesca professional a les Illes Balears.
Començarem aquest apartat advertint, com ja hem fet de manera general, que el referir-se a les Illes Balears com a regió pesquera global, és una mera abstracció des del punt de vista econòmic (Massutí, 2000); ja que aquesta activitat presenta realitats ben diferents a cada una de les illes de l'arxipèlag. Així, l'especialització pesquera resulta més intensa a les Illes Pitiüses, mentre que a Menorca, i malgrat tenir una flota més potent, l'eficàcia pesquera és menor. La flota mallorquina, la major de les flotes balears, té una potència mitjana entre les altres dues, però la seva major tecnificació li atorga els millors rendiments per unitats de pesca, per treballador i també en unitats econòmiques (Massutí, 2000).
També és preceptiu esmentar les profundes diferències del Sector Pesquer de les Illes Balears respecte a la flota mediterrània tipus de l'Estat espanyol; tant pel que es refereix a les característiques de la flota i el sector de comercialització, com els mètodes de pesca i les espècies objectiu (Direcció General de Pesca, 2000). A més, les pesqueres de la flota balear i les àrees de reclutament de les espècies demersals i petits pelàgics, són independents de les de les costes continentals. Una altra diferència és que la comercialització de la seva captura es realitza en fresc, dedicant-se íntegrament al consum local. El Sector Pesquer de les Illes Balears depèn únicament del seu reduït i oscil·lant mercat interior (Direcció General de Pesca, 2000).
La flota pesquera professional està formada per 682 embarcacions amb un total de 5.104 tones d'arqueig brut i 28.262 Kw. (veure Taula 3.5.1.1); tenint una ocupació d'aproximadament uns 1.600 pescadors.
Encara que abunden els refugis i petits ports per a embarcacions de petita mida, la majoria de la flota es reparteix en 16 ports principals; d'entre els que destaquen el Port de Palma i el Port d'Eivissa (Barceló, 1992 b). La resta dels 16 ports principals es distribueix com segueix 9 a Mallorca (Andratx, Sóller, Cala Rajada Alcúdia, Pollença, Portocolom, Port de Manacor, Santanyí, Colònia de Sant Jordi), 3 a Menorca (Maó, Ciutadella, Fornells), 1 a Eivissa (Sant Antoni) i el Port de la Sabina a Formentera.
Els vaixells de la flota pesquera balear són molt vells (31.6 anys de mitja) i aquesta està composta principalment per petites embarcacions. La flota d’arrossegament, la de majors dimensions, seria la més similar a la peninsular (Direcció General de Pesca, 2000).




TAULA 3.5.1.1: Característiques bàsiques de la flota pesquera balear (Direcció General de Pesca, 2000).

Modalitat Vaixells Total GT GT (mitjana) Total Kw. Kw. (mitjana) Eslora (m) Edat Tripul.

Arts menors 602 1216 1.7 15652 30.1 6.8 39 1
Encerclament 14 149 10.7 1078 77 9.7 42 3-7
Arrossegament 61 3673 60.2 11017 180.6 16.6 24 4-5
Palangre superf. 5 65.8 13.2 514.7 102.9 11.8 21 4-5
TOTAL 682 5104 7.5 28262 41.4


L'empresa pesquera tipus de les Illes Balears és de caràcter familiar (>80%) i dedicada, en embarcacions de petita mida, tipus llaüt, a la pesca d'arts menors.
Les captures desembarcades anualment per la flota balear es situen entorn de les 4.000 Tm., fet que representa un valor aproximat de 2.500 milions de ptes/any (veure Taula 3.5.1.2).
La pesca d'arts menors es caracteritza per la seva gran diversitat de tècniques i espècies a explotar. Les principals espècies són, per ordre d'importància, la llagosta, la sípia i la llampuga. La llagosta pot considerar-se com plenament explotada, encara que amb nivells d'esforç pesquer excessiu (Direcció General de Pesca, 2000). Tant la llampuga com la rossellona són recursos subexplotats, el principal problema del qual és la comercialització. Les captures i l'estoc de jonquet han sofert un descens brusc en els últims anys, que han obligat a l'establiment de vedes, sense que pugui encara apreciar-se certa recuperació (Direcció General de Pesca, 2000). Cal assenyalar notables diferències entre les diferents flotes d'arts menors insulars. Així a Mallorca, destaca per l'ús massiu del trasmall, bé dedicat a la pesca de la llagosta a l'època càlida, o a la resta d'espècies durant tot l'any. Són característiques les pesques de temporada del jonquet (hivern) i de la llampuga (primavera d’hivern). A Eivissa i Formentera l'especialització seria la pesca del gerret i d'espècies pelàgiques com la tonyina o la sirviola, utilitzant per això el curricà o arts fixos com la solta o l'almadravilla. A Menorca la particularitat més important seria la inexistència de llonges i la venda directa als consumidors, fent difícil el seu recompte estadístic. Menorca, presenta una clara especialització cap a la llagosta, que es captura mitjançant trasmall i nanses (Massutí, 1989).
La pesca d’encerclament es troba poc desenvolupada a les Illes Balears, realitzant-se principalment a la costa sud de Mallorca amb les espècies objectiu principals de la sardina, l’alatxa i el gerret. La principal problemàtica de la pesca d’encerclament de les Illes Balears està en la falta de capitalització d'aquesta flota i la seva difícil comercialització, pel que urgeix la seva reconversió.
La pesca d’arrosagament a plataforma continental té com a espècies objectiu el moll, el lluç, el gerret i el pop; essent la situació general de sobreexplotació a causa de la sobredimensió de la flota i de la capacitat extractiva d'aquesta, a més d'un esquema inadequat d'explotació (Direcció General de Pesca, 2000).
La flota d’arrossegament de talús es dedica pràcticament en exclusiva a la captura de gamba rosada, espècie que comença ja a mostrar símptomes de sobreexplotació. Aquest fet, conjuntament amb la fluctuació natural d'aquest recurs, provoca problemes puntuals de rendibilitat en aquesta flota.




TAULA 3.5.1.2: La producció pesquera de les Illes Balears, 1999. Dades de la Direcció General de Pesca

Espècies Tonelades Mètriques Milions de Ptes. Preu 1a venda (ptes./kg)

Pop (Octopus vulgaris+Eledone Spp.) 275 93.2 339
Calamars (Loligo vulgaris) 29 54.3 1822
Sípia (Sípia officinalis) 63 71.5 1124
Rossellona (Chamalea gallina) 65 45.7 693
Llagosta (Palinurus elephas) 31 161.4 5189
Escamerlà (Nephorops norvergicus) 15 53.8 3549
Cranc (Geryon longipes) 16 15.6 934
Gamba rosada (Aristeus antennatus) 207 611.3 2951
Altres gambes 34 33.5 972
Gamba panxuda (Plesionika sp.) 53 33.9 628
ALTRES MOL·LUSCOS/CRUSTACIS 48 28.7
TOTAL MOL·LUSCOS/CRUSTACIS 836 1202.9

Maira (Micromesistius poutaussou) 108 44.4 408
Lluç (M. Meluccius) 66 77.9 1176
Moll de roca (Mullus surmuletus) 153 133.6 869
Moll de fang (Mullus barbatus) 29 17.4 588
Rap (Lophius spp.) 45 49.6 1086
Gerret (Spicara smaris) 415 131.5 316
Sardina (Sardina pilchardus) 265 64.9 245
Alatxa (Sardinella aurita) 312 40.3 129
Sorell (Trachurus spp.) 189 20.7 109
Emperador (Xiphias gladius) 52 60.6 1165
Dèntol (Dentex dentex) 15 33.9 2193
Anfós (Epinephelus marginatus) 5 10.6 2152
Llampuga (Coryphaena hippurus) 88 42.6 485
Bruixa (Lepidorhombus bosci) 13 12.4 922
Cabotí (Pseudaphya ferreri) 9 16.7 1825
Cap Roig (Scorpaena scrofa) 15 27.0 1793
Gall (Zeus faber) 7 18.0 2515
Gatvaire (Scyliorhinus canicula) 68 17.1 249
Mòllera de fang (Phycis Spp.) 71 23.3 326
Orada (Sparus aurata) 15 19.4 1262
Pagell (Pagellus erythrinus) 10 10.0 941
Pàguera (Pagrus pagrus) 10 22.0 2185
Rajada (Raja Spp.) 82 24.7 298
Morralla (teleostis diversos) 280 164.1 586
Peix de sopa (Trachinus, Scorpaena,...) 43 47.1 1091
ALTRES PEIXOS 495 276.5
TOTAL PEIXOS 2860 1406.3

TOTAL PEC./MOLUSC./CRUSTAC. 3696 2609.2


Altres activitats pesqueres de menor importància serien les del marisqueig i la pesca del corall. El marisqueig tindria una importància relativament major per al conjunt de l'arxipèlag a Menorca, on hi ha 7 mariscadors amb llicència que es dediquen a l'extracció de peus de cabrit (Arca noae), escopinyes (Venus verrucosa), cornets (Murex Spp.) i anèmones (Anemonia sulcata). A Mallorca hi ha 4 llicències de mariscador, que es centren exclusivament en els peus de cabrit, mentre a les Illes Pitiüses no existeix l'activitat del marisqueig. D'altra banda, i després de la frustrada intenció d'activar una activitat endògena d'explotació del corall a través de la fallida empresa Coral Balear, l'activitat d'extracció coral·lina és poc menys que testimonial: tan sols dues llicències d'extracció amb una producció de 248.3 kg el 1999; quedant ja molt lluny els 2.659 kg que es van extreure el 1984.
El sistema de vendes i contractació en llonja difereix del que és propi per a la resta de l'Estat espanyol (subhasta a la baixa). La major part de la captura (80%) és venuda a través d'un primer mitjancer, qui representant a diverses embarcacions concerta el preu amb els comerciants i cobra per la seva gestió un 2-4% (Direcció General de Pesca, 2000). L'esglaó de comerç a l'engròs existeix exclusivament per al peix refrigerat i congelat, essent freqüent que els comerciants a l'engròs compaginin la seva activitat amb la de detallista de peix fresc.

3.5.2 Els cultius marins.
De manera poc rellevant per a la producció pesquera final, a les Illes Balears es desenvolupen diverses tècniques de cultius marins. L'aqüicultura balear està formada per quatre iniciatives privades i una de pública.
La iniciativa privada està encapçalada per l'activitat que desenvolupa l'empresa Gedisa (lligada al grup elèctric Endesa), la qual a la central elèctrica d'es Murterar (Alcúdia) es dedica al ràpid engreixament (mitjançant l'aigua calenta utilitzada per a la refrigeració de la central) de diverses espècies de peixos de gran valor comercial (llop, orada...), produint unes 210-215 Tm./any. Amb forts lligams amb l'esmentada Gedisa, es troba l'empresa Acuicultura Balear, que es dedicaria a la cria d'alevins a la central elèctrica de Sant Joan de Déu (Palma). Amb xifres sensiblement inferiors a Gedisa, l'empresa Cultius Marins Portocolom produeix anualment unes 10 Tm./any de peix, jugant un paper socioeconòmic interessant en estar aquesta empresa directament vinculada amb la Confraria de Pescadors de Portocolom (Felanitx).
Al Port de Maó, hi ha una petita activitat de muscleres i de vivers d'escopinyes; mentre a Formentera és recent l'activitat de l'empresa Celtia que afavoreix a les costes de l'esmentada illa, el desenvolupament de l'ascidiaci (Egtinescidia turbinata), petit ésser marí que, sembla ser, produeix una substància anticancerígena.
L'activitat dels cultius marins a les Illes Balears no pot explicar-se sense fer referència a l'Estació d'Aqüicultura d'Andratx, de propietat autonòmica. L'esmentada estació, és l'únic centre d'investigació en aqüicultura de les Illes Balears. La seva activitat ha estat, i és, de notable importància per a la promoció, diversificació, experimentació i gestió del Sector Pesquer de les Illes Balears. S'ha investigat la cria larvària de diverses espècies com la sirviola, el creixement de l'escupinya, l'engreixament d'espècies de peixos de gran valor comercial (llop, orada, dèntol...), anàlisi biològica d'espècies de valor comercial, estudi de les tècniques tradicionals de pesca, repoblacions, vigilància ambiental, i una llarga i variada gamma d'activitats, algunes d'elles fins i tot amb repercussió a l'àmbit internacional. Però sense cap dubte, una de les conseqüències de major transcendència per al sector pesquer insular, ha estat el seu caràcter de bressol dels cultius marins a les Illes Balears.
Les inversions en aqüicultura són d'aproximadament uns 40-45 milions de ptes/any; dedicant-se uns 20 milions de ptes/any al manteniment i reposició d'infrastructures, uns 15 milions de ptes/any a investigació amb fons autonòmics i uns 8 milions de ptes a aquesta mateixa activitat però d'origen estatal.

3.5.3 La Pesca Esportiva.
Amb prop de 22.000 llicències de pesca esportiva en superfície, aproximadament unes 2.000 de pesca submarina i unes 400 proves esportives per any, la Pesca Esportiva és una activitat d'especial importància en l'àmbit insular. A més amb, aproximadament, uns 24.000 amarraments per a embarcacions, les Illes Balears pressenten una de les flotes d'embarcacions esportives més importants de la Mediterrània Occidental; pel que segur que l'esforç pesquer esportiu real és molt superior al dels esportistes amb llicències.
Al període 2000-2003, l'Institut Menorquí d'Estudis-IME i l'Institut Mediterrani d'Estudis Avançats-IMEDEA, desenvolupen un estudi sobre la pesca esportiva en l'àmbit de les Illes Balears. A l’espera dels resultats, sembla no ser absurd afirmar que la capacitat extractiva dels pescadors esportius de les Illes Balears és tan important com la de la flota d'arts menors.

3.5.4 Mesures d'ordenació i protecció dels recursos pesquers del Mar Balear.
L'activitat pesquera a les Illes Balears -igual com a la resta de la Mediterrània comunitària- està regulada, entre altres, pel Reglament (CE) 1626/94. L'esmentat Reglament explicita diferents mesures de conservació (quines arts de pesca i en quines condicions poden utilitzar-se en cada cas) amb l'objectiu final de protegir els recursos pesquers i el medi ambient en general de la Mar Mediterrània. També es regulen la mida mínima de les espècies susceptibles d’ésser pescades i les característiques dels aparells de pesca.
Les polítiques dutes a terme per l'administració autonòmica més importants en matèria de pesca, i seguint les grans directrius de la Política Pesquera Comunitària, han anat encaminades a protegir els fràgils recursos pesquers de la Mar Balear.
Seguint el Decret 91/1997 de la CAIB han estat diverses les actuacions de protecció dels recursos marins. Són iniciatives com la col·locació d'esculls artificials per a la protecció i potenciació de les espècies als estadis juvenils, fomentar la pesca d'arts menors i dificultar la pesca d’arrossegament en determinades zones. De 1989 fins a l'actualitat es té constància d'11 agrupacions d'esculls artificials a les costes insulars (Massutí, 1994): Cap de Regana, Punta Negra-El Molinar i Illetes-Illa del Sec (Badia de Palma); Santa Ponça i Freu de sa Dragonera (SW de Mallorca); Esculls d'Eivissa i Formentera, Santa Eulària, Tramuntana i Migjorn (Illes Pitiüses); Illa de l’Aire-Punta Prima (Menorca); i la més recent situada entre Portocolom i el Port de Manacor (Llevant de Mallorca).
També són importants les repoblacions dels individus produïts per l'Estació d'Aqüicultura d'Andratx. El 1997 es va iniciar una línia de recuperació de les pesqueres amb espècies d'elevat valor comercial: 1.500 adults de dèntol (Dentex dentex), 26.000 alevins de llop (Dicentrachus labrax) i 20.000 alevins d’orada (Sparus aurata); en un total de fins a tretze amollades per tota la geografia insular.
Al mateix sentit, cal destacar l'existència de tres reserves marines a les Illes Balears: la de la Badia de Palma (Club Nàutic S'Arenal-Cap de Regana, va ser declarada el 5/11/1982); la del Nord de Menorca (Punta des Morter-Illa dels Porros-Cap Gros, va ser declarada el 15/06/1999); i la dels Freus d'Eivissa i Formentera (declarada el 28/05/1999). A mitjà termini, està en fase d'estudi la declaració d'una reserva marina a la costa d'Albarca (Península d'Artà), completant així el parc natural de la zona. Malgrat la importància de la declaració d'aquestes àrees, resulta imprescindible augmentar les partides de material i personal dedicades a la gestió de les reserves marines, permetent així la seva correcta funció.
Malgrat les limitacions competencials que impossibiliten el desenvolupament d'un Pla Pesquer Integral per a les Illes Balears, la Direcció General de Pesca està duent a terme (any 2000) nombroses actuacions per a la correcta gestió del sector. Entre altres, són dignes de menció la nova normativa en matèria de pesca esportiva, la veda per a professionals i esportius del raor (Xyrhichthys novacula) i el verderol (Seriola dumerilii), i -en fase d'estudi i elaboració- la nova normativa per a la pesca d'arts menors i la pesca de la llagosta, a més de la realització d'aturades biològiques per a la flota d’arrossegament.

3.5.5 Problemàtica actual del Sector Pesquer de les Illes Balears.
Tot i que en els últims anys el comportament del Sector Pesquer de les Illes Balears ha estat en valors relatius superior a l'estatal, l'activitat pesquera de les Illes Balears es troba en l'actualitat amb el repte de resoldre diversos problemes.
En primer lloc destaca el creixent empobriment dels recursos pesquers de la Mar Balear, no només per l'activitat directa de la flota professional balear, sinó també per causes alienes a aquesta: pesca esportiva excessiva, competència de flotes professionals exògenes, crisi ambiental a la Mediterrània occidental, sobreexplotació de les pesqueres d'aquelles espècies més apreciades pels consumidors; entre altres.
A més, la població activa pesquera presenta una tendència vers el decreixement, a l'envelliment, i, cada vegada més, a la poca qualificació professional; tot això com a conseqüència de l'excessiva mecanització de la flota insular, per l'acusada terciarització de l'economia balear i pel desajust existent entre les titulacions existents i les actuals característiques de la flota (Massutí, 2000).
Un altre problema que es detecta al sector, és el d'una falta generalitzada de recursos per part de l'administració per gestionar correctament l'activitat pesquera. Hi ha una clara necessitat de dotar a la Direcció General de Pesca amb els recursos humans i materials que permetin, entre altres coses, la inspecció i vigilància de l'activitat pesquera (tant en aigües interiors com exteriors), la creació de més centres d'investigació i experimentació o la millora dels centres de formació pesquera.
A tot això, hem d'afegir la gran problemàtica de la comercialització de les produccions pesqueres. Hi ha una gran disfunció entre l'oferta i la demanda de productes pesquers a les Illes Balears, ja que la producció insular és llunyana a satisfer la demanda interna (prop de 30 kg per habitant i any), cobrint-se tan sols un 20-25% de la mateixa (Direcció General de Pesca, 2000). Això origina -al costat de l'elevada qualitat de la producció- l'excessiva elevació dels preus (veure Taula 3.5.5.1) i la consegüent canalització de la major part de la demanda, cap al consum de peix congelat o refrigerat d'origen forà (Massutí, 2000).
No existeix cap empresa de transformació de la producció pesquera de les Illes Balears, ni tampoc un canal d'exportació regular cap a l'exterior.


TAULA 3.5.5.1: Preus mitjans de primera venda en llonja en les diferents CC. AA. espanyoles de la Mediterrània (ptes/Kg) (Direcció General de Pesca, 2000).

Any Andalusia Múrcia València Catalunya Illes Balears

1985 173 256 265 257 605
1990 400 356 316 339 991
1993 274 288 278 293 649
1994 223 292 254 288 621
1995 213 283 270 294 634


Però la deficiència més important del sector Pesquer de les Illes Balears -que és estructural i d'antic coneguda pels nostres pescadors- són els derivats de la insularitat (augment del preu dels inputs, dificultats de comercialització...).


3.4 Altres factors socials i econòmics a considerar.

3.6.1 L'Agroturisme.
L'espai rural cada vegada s'associa més a espai de lleure. Els processos d'urbanització del medi rural experimentats en les últimes dècades han potenciat enormement les aptituds turístiques del camp. Així, aquelles modalitats turístiques de baixes densitats i adaptades al medi rural (agroturisme, turisme ecològic, cultural...) han experimentat en els últims anys un desenvolupament notable.
Per al cas que ens ocupa, s'ha de diferenciar entre Turisme Rural, que seria qualsevol activitat turística desenvolupada en el medi rural, i Agroturisme, que seria l'activitat turística desenvolupada al si d'una explotació agrària. Alguns experts van encara més lluny i diferencien els establiments d'agroturisme entre el turisme en explotacions agràries i el turisme d'explotacions agràries. En el primer cas, es tractaria d'una tipologia més d'allotjament en el medi rural, mentre en el segon la motivació del turista estaria directament relacionada amb l'activitat agrària (Caballé, 1999).
De forma genèrica, els efectes beneficiosos del turisme en el medi rural van en vàries direccions (Font-Pujadas, 1998):

· increment de les rendes en el medi rural, i en el cas dels establiments d'agroturisme a les pròpies explotacions agràries

· millora de les infrastructures i equipaments

· major dinamisme associatiu

· rehabilitació urbana i d'habitatges.

És de destacar el fort impuls que ha experimentat aquest tipus d'oferta turística per part de les administracions públiques. Al llarg dels anys 90 del segle XX, s'han finançat nombrosos projectes per afavorir les activitats complementàries a les rendes agràries. Concretament els Fons Estructurals de la Unió Europea, principalment a través de programes com el LEADER, han finançat econòmicament -tant per l'activitat dels Centres de Desenvolupament Rural (CEDIR) com per l'impuls a la iniciativa privada- bona part del turisme en el medi rural (Bote, 1995). A l’any 2000, dins del Plan Marco de Competitividad del Turismo Español (FUTURES II) s'afirma que s'ha d'incentivar i promocionar productes que revalorin l'entorn i desenvolupin les zones rurals.
Malgrat tots els esforços, l'Agroturisme representa en el total de la Unió Europea tan sol un 2% del total del turisme rural i un 0,3% dels beneficis de les explotacions agràries (Caballé, 1999).
Encara que podem situar l'any 1967 el naixement del turisme rural a l'Estat espanyol, aquesta fórmula no va aparèixer a les Illes Balears fins a ben entrats els anys 80 (Seguí, 2000). Serà amb la crisi estructural al sector turístic balear d'inici dels 90 que apareixerà un canvi de filosofia: s'havia de créixer a l'interior per satisfer un nou tipus de demanda que apareixia al mercat, i alhora ajudar a rentar la mala imatge de les Illes Balears i desestacionalizar l'activitat turística. Entre 1991 i 1995 apareixeran, molt significativament, fins a set normatives en matèria turística en el medi rural insular (Seguí, 2000).
L'activitat turística en el medi rural de les Illes Balears està regulada pel Decret 62/1995 de les Illes Balears. L’esmentada normativa tipifica quatre modalitats turístiques en el medi rural: hotel rural, agroturisme, turisme d'interior i altres ofertes complementàries. S'entén per agroturisme a la prestació de qualsevol servei turístic, per motiu de vacances i mitjançant preu, que es realitza en habitatges construïts abans de l'1 de gener de 1960, situades en terrenys no urbanitzables i en una explotació agrícola, ramadera o forestal que ocupi almenys mitja UTH (unitat de treball home). S'estableix un màxim de dotze allotjaments i un mínim de 25.000 m2 de superfície d'explotació agroforestal. No es permet l'augment del volum edificat i les instal·lacions lligades al servei turístic són regulades per les disposicions i normes tècniques de la Conselleria de Turisme, que molt significativament va ser la impulsora del decret.
El recent desenvolupament del turisme rural i agroturisme a les Illes Balears ve a satisfer a les noves tipologies de demanda turística, no a una estratègia de desenvolupament del medi rural (Salvà, 1999). En el nom de l'augment de les rendes agràries, en els últims anys s'ha potenciat encara més l'oferta turística de les Illes Balears.
L'oferta turística en el medi rural de les Illes Balear (veure figura 46) es caracteritza per la seva concentració prioritària a Mallorca (91% del total) i pel seu alt nivell de luxe i qualitat. No de bades, les Balears són la Comunitat Autònoma amb l'oferta de turisme en el medi rural més cara entre les estatals, malgrat el fet que ocupa el tretzè lloc en el rànquing autonòmic en nombre de places (Caballé, 1999). S'estima en poc més d'un centenar el nombre d'establiments turístics regulats en el medi rural de les Illes Balears (97 dels quals es troben a 2001 al si de l'Associació d'Agroturime Balear). El problema és que gairebé la meitat de l'oferta total es mou dins de l'oferta no controlada (Seguí, 2000). Aproximadament un 78% dels establiments turístics en el medi rural balear serien agroturismes, que amb una extensió mitjana total de 102 Ha, dedicarien 59 Ha d'aquestes a l'explotació agrària. Segurament perquè gairebé un 70% dels establiments d'agroturisme disposen de zones boscoses (Vilaire, 2000). Un 18% dels establiments d'agroturisme no tenen cap tipus d'explotació agrària, i en el cas que aquesta es produeixi és majoritàriament de cultius de garrofer, fruiters, ametller i cereals. Les explotacions ramaderes són principalment d'aus i ovelles (Vilaire, 2000). Els establiments d’agroturisme tenen una mitjana de 15,4 places, tenen una gerència gairebé exclusivament familiar i en un 78% dels casos disposarien d'aparcament propi. Altres serveis que s'ofereixen als establiments d'agroturisme de les Illes Balears són: suites (35%), apartaments (37%), antena parabòlica (59%), servei de porteria, (63%), fax (76%) i piscina exterior (90%) (Vilaire, 2000).

3.6.2 La recolecció.
En una població que culturalment ha begut, fins fa només un parell de generacions, de les fonts del medi agrari, cal destacar l'estesa existència de diverses activitats de recolecció. Així el medi rural públic de les Illes Balears (camins, comunes...) es veu freqüentat per persones que, llevat d’algunes excepcions, sense cap ànim de lucre dedica part del seu temps d’oci a la collita de diversos productes entre els que destacaríem els bolets (especialment esclata-sangs, Lactarius sanguifluus), espàrrecs (Asparagus officinalis), caragols (Helix Spp.), arboces (Arbustus unedo), tàperes (Capparis spinosa) i mores (Rumus ulmifolius). A les zones costaneres són característiques les collides de fonoll marí (Crithmum maritimum) i, l’actualment il·legal, marisqueig de crancs peluts (Eriphia verrucosa).

3.6.3 Sector Agrari i Paisatge.
És de destacar l'importantíssim paper que juga el paisatge i la qualitat de l'entorn per al conjunt de l'economia de les Illes Balears. Malgrat la pèssima situació del Sector Agrari de les Illes Balears, i del reduït valor de les seves xifres absolutes i relatives, aquest és un sector decisiu i estratègic per a la conservació del paisatge, el medi ambient i la identitat socio-cultural de la gran majoria de municipis de les Illes Balears. No s'ha d'oblidar que un 22,8% dels turistes en temporada alta i un 31% dels turistes en temporada mitjana i baixa escull les Illes Balears per passar les seves vacances per l'elevada qualitat de l'entorn (Aguiló, 1998), que amb freqüència està directament relacionat amb el correcte desenvolupament d'un Sector Agrari en òptimes condicions.











































QUARTA PART: Indústries agràries, pesqueres i forestals; factors estructurants. La comercialització de les produccions de les Illes Balears.

4.1 Les agroindustries.

A més de la seva intrínseca importància social, econòmica, cultural i paisatgística, el Sector Primari de les Illes Balears sovint està associat a tota un conjunt d'activitats industrials de destacada importància socioeconòmica.
El 1997 les activitats industrials que, d'una o una altra manera, guarden relació amb les activitats primàries van ocupar a un total de 7.818 persones (pràcticament un de cada tres llocs de treball industrials) i van generar un benefici aproximat d'uns 5.300 milions de pessetes (13,37% del benefici total de les explotacions industrials). Econòmicament, van ser especialment dinàmiques les activitats de panificació i pastisseria (3.071 milions de pessetes), les elaboradores d'estructures de fusta i ebenisteria per a la construcció (861 milions de pessetes), i les indústries càrnies (600 milions de pessetes). A més, van tenir un paper social important les activitats de forn de pa i pastisseria (2.707 persones ocupades), les estructures de fusta i ebenisteria per a la construcció (1.710 persones ocupades), la construcció i reparació naval (976 persones ocupades), les indústries càrnies (692 persones ocupades) i les indústries làcties (668 persones ocupades), per citar només les més importants (Lucas, 2000).
Tot i tenir un caràcter complementari de les activitats agrícoles, les activitats ramaderes es descobreixen com un subsector que, en xifres relatives, pressenta una gran connectivitat amb agroindústries de notable dinàmica socioeconòmica. De fet, la meitat de les indústries primàries de les Illes Balears són agroindústries càrnies (principalment carnisseries, d'elaboració d'embotits, escorxadors i sales d'especegament) a més d'un 6,5% més de les agroindústries que estan lligades a altres activitats ramaderes (classificació d'ous, formatgeres i d'higienització làctia). Altres agroindústries a considerar a les Illes Balears són les vinícoles (gairebé un 10% de les agroindústries totals); les relacionades amb produccions dels cultius llenyosos de secà (9,4%), principalment les relacionades amb l'ametlla, la garrova i l'oliva; la manipulació de fruites i hortalisses (6,2%); i les activitats de serradores i de trossejat de llenya (5,9%). És de destacar el reduït nombre (12) d'activitats industrials associades a l'activitat de la pesca. A més, aquestes activitats no presenten, com ja hem advertit en el capítol corresponent, cap tipus de connexió amb les activitats pesqueres de les Illes Balears (veure figura 47).
La localització de les indústries agràries, pesqueres i forestals de les Illes Balears és, en termes absoluts, fonamentalment a Mallorca; en especial a Palma i la seva àrea d'influència; a més de Felanitx, Manacor, Inca i sa Pobla. També és remarcable l'elevat índex d'industrialització del sector primari menorquí, principalment a Ciutadella i Alaior (veure figures 48 a 54).
Les agroindústries més nombroses de les Illes Balears (les càrnies) presenten una localització principalment urbana: 93 empreses a Palma, 43 a Ciutadella, 29 en Inca, 26 a Maó, per esmentar només les localitzacions més freqüents. Aquest fet és explicable a causa de la localització preferentment propera als mercats de les carnisseries, escorxadors i sales d'especegament.
Això no obstant, les empreses elaboradores d'embotits de producció autòctona tendeixen a localitzar-se en municipis de mitjà tamany (Felanitx, Inca, Llucmajor, Manacor, Ciutadella, Santa Eulària des Riu) o fins i tot de petita mida (Porreres, Maria de la Salut, Sant Joan, es Castell).
La indústria làctia presenta per a les empreses lleteres, una localització propera al mercat: Palma i la seva àrea d'influència on es localitzen les principals indústries lleteres (Blahi, Agama, Palma Crem...). Mentre, les indústries formatgeres es localitzen preferentment a prop de l'activitat ramadera: proximitats de la Conca de Campos-ses Salines a Mallorca, on es localitzen les principals empreses formatgeres de l'illa (Formatges Grimalt S. A., Can Montes SAT....); i a Menorca on destaquen els municipis d'Alaior (COINGA, DALRIT...), Ciutadella i Maó (Kraft Jacobs Suchard).
La indústria vinícola de les Illes Balears es localitza majoritàriament a Mallorca, destacant les àrees properes a les dues Denominacions d'Origen existents (Binissalem-Mallorca i Pla i Llevant). És remarcable el relativament elevat nombre d'agroindústries de Santa Maria del Camí, Binissalem i Felanitx; on es localitzen les principals empreses vinícoles, com Franja Roja o Bodegues Macià Batle SAT, entre altres.
La indústria hortofrutícola es localitzaria a prop de les principals regions productores, com sa Pobla (UCO sa Pobla, Esplet SAT....); però també a Palma (Agroilla SAT, Fruita bona hortofrutícola SAT....), on, a més de situar-se prop d'una regió hortícola com el Pla de Sant Jordi, tindrien una posició avantatjosa per a la comercialització de la producció. En menor mesura que els esmentats municipis es troben regions com Sóller (principalment de cítrics), Eivissa i Santa Eulària des Riu (fruites i hortalisses per al consum urbà).
La localització de les indústries forestals (serradores i de llenya) estaria condicionada per la vocació principal de la seva activitat: l'elaboració de palets i altres objectes per a la construcció. Així doncs, és una localització bàsicament urbana, on destaquen els municipis de Palma, Manacor i Inca.

4.2 La comercialització de les produccions agràries i pesqueres.

A causa de les reduïdes dimensions del seu mercat intern i d’unes estructures productives que impossibiliten cap tipus de lideratge organitzatiu o tecnològic, la producció agrària i pesquera de les Illes Balears, suporta uns costos mitjans més elevats que a les regions continentals europees. Si no es barata l'actual teixit productiu balear, la creixent mundialització de l'economia i la nova política comunitària en matèria d'agricultura (amb especial referència a l'entrada de produccions extra comunitàries), perjudicaran -encara més- en un futur no molt llunyà als agricultors de les Illes Balears. La creixent competència de l'ametla californiana i les hortalisses magribines poden ser tan sols el preludi de la introducció regular de productes no comunitaris al mercat balear i, conseqüentment, de l'abandonament en bloc dels camps illencs.
La comercialització de qualsevol producte elaborat en un territori petit i insular com el de les Illes Balears, no ha d'intentar competir amb les abundants i barates produccions continentals. Per les seves característiques, les Illes Balears han de dirigir els seus esforços cap a produccions diferenciades de les "estàndard"; és a dir, cercar segments de mercat específics cap als quals dirigir (amb productes diferents als habituals, aprofitant determinats avantatges administratius o bé en èpoques de menor competència exterior) els esforços de promoció i millora de les estructures productives i de comercialització. De fet, aquestes polítiques comercials són les que s’empren -ja des de fa algun temps i amb bons resultats- en regions amb similituds a la balear, com les Illes Canàries (Gutiérrez-Rodríguez, 1998). Les polítiques comercials insulars han d'aprofitar els potencials naturals de les Illes Balears (gran tradició de productes agraris "únics" i de qualitat, gran potencial del mercat turístic, connexió regular amb els mercats europeus...), per aconseguir introduir als segments de mercat més elitistes, determinats productes agroalimentaris de gran qualitat, disseny i elevat valor afegit.
Tot i que sovint estan infradotades per competir amb les grans empreses foranes, les polítiques de qualitat han tingut un notable èxit en la comercialització de determinades produccions illenques. Són de destacar la marca "Producte Balear", diverses denominacions d'origen, indicacions geogràfiques protegides, denominacions específiques, i marques reguladores i de qualitat similars.
El "Producte Balear" és tot aquell producte produït a les Illes Balears elaborat amb matèries primeres autòctones o bé amb matèries primeres exògenes però on la transformació final dels quals es realitza a les Balears. Aquesta marca de qualitat s'atorga amb una vigència de 5 anys a tots a aquells productors que així ho sol·licitin, es comprometin a etiquetar en català les produccions a comercialitzar a les Illes Balears i acceptin ser objecte d'inspeccions per l'organisme regulador (IDI, 2000).
La marca "Producte Balear", responent a la promoció realitzada des de la Conselleria d'Agricultura i Pesca, experimentà un notable increment dels productes adscrits al registre durant el segon semestre de 1999 i tot l'any 2000. A mitjans del 2000, estaven inscrits un total de 481 productes pertanyents a 123 empreses diferents (veure Taula 4.2.1). Es tracta principalment de productes derivats de les activitats primàries (78,4% dels casos), entre els quals prevalen els agroindustrials (51% del total)


TAULA 4.2.1 Tipificació dels productes amb marca "Producte Balear". Elaboració pròpia amb dades de l'Institut Balear de Desenvolupament Industrial.

Nº de productes %

PRODUCTES NO PRIMARIS 104 21,6

PRODUCTES PRIMARIS 377 78,4
Agraris de transformació 245 51
Flors/Hortalisses i fruites 74 15,4
Carns 26 5,4
Fruits secs 11 2,3
Mel 6 1,2
Ous 3 0,6
Peixos i crustacis 5 1
Aigua 7 1,5

TOTAL PRODUCTES MARCA BALEAR 481 100


Existeixen a més fins a 6 productes regulats per algun tipus de marca de qualitat o de diferenciació: Formatge amb Denominació d'Origen "Mahón", Indicació Geogràfica Protegida per a la "Sobrassada de Mallorca", Denominacions d'Origen per als vins de "Binissalem-Mallorca" i "Pla i Llevant", la denominació Específica de “l'Ensaïmada de Mallorca", a més del distintiu del Consell Balear de la Producció Agrària Ecològica per a les produccions agràries ecològiques.
En general, les empreses que utilitzen les esmentades marques de qualitat i diferenciació han experimentat un notable dinamisme. Així per exemple, els vins sota D. O. Binissalem-Mallorca experimenten entre 1995 i 1999 substancials creixements a les seves produccions; mentre els formatges amb D. O. “Mahón” ocupen quotes de mercat cada vegada majors als mercats locals, i s'introdueixen en mercats estrangers tan competitius com els dels Estats Units (14.186 kg el 1998), Alemanya (11.215 kg) o el Regne Unit (8.306 kg).
Tot i l'esmentat, les marques de qualitat i diferenciació només afecten a un grup reduït de productes; lluny encara de la generalització que aquestes figures de comercialització tenen a la majoria de regions estatals. En el futur les polítiques de qualitat s'estendran a un ventall més ampli de productes. Per al 2001-2002 es preveu la creació de la D.O. "Oli de Mallorca" per als olis elaborats a les muntanyes mallorquines, mentre es troben en fase d'estudi fins a 19 productes més a regular i denominar sota algun tipus de marca de qualitat i diferenciació: begudes alcohòliques (Palo de Mallorca, Vins d'Eivissa, Herbes Eivissenques, Gin de Menorca, i Herbes mallorquines); productes carnis (Porcella de porc negre, Anyell mallorquí, Botifarró mallorquí, Formatjades de carn, Camaiot mallorquí i Carn i xulla de Menorca); formatges (Formatge de Formentera i Formatge de Mallorca), productes de pastisseria artesanal (Flaó d'Eivissa i Gató d'ametles); ametlles (Ametles de Balears); albercocs (Albercocs secs de Mallorca); tomàtigues (Tomàtigues de ramellet de Mallorca); i llagostes (Llagosta de Balears).
Una altra acció encaminada a millorar la comercialització de les produccions insulars és la que tipificarà en el futur sota la marca de “Agrobalear" als establiments turístics que regularment es proveeixin amb produccions agràries autòctones o bé transformades en les Illes Balears (50% en productes lactis, carns i embotits, hortofrutícoles, oli de taula, envinagrats, mel i ametlles; i un 25% del peix). Tal acció no ve sinó a recuperar els intents de la dècada dels 80 per a fomentar la comercialització de les produccions primàries de les Illes Balears al potent sector turístic balear, sota el que es va denominar un "Pacte Intersectorial" (Conselleria d'Agricultura i Pesca, 1988). I és que de fet, encara en l'actualitat, s'està desaprofitant un mercat i aparador publicitari com mai s'havia tingut abans, ja que el sector turístic de l'Illes Balears es proveeix en un 90% amb productes alimentaris produïts fora de les illes (UNEP, 1999). La causa, és la poca adaptació de l'estructura agroproductiva a les demandes del sector turístic.
Segons un informe encarregat per l'Associació de Joves Empresaris de Balears, tan sols el reduït grup d'hotels de 4 i 5 estrelles compren les seves provisions majoritàriament a distribuïdors locals (74%), per un 65% dels restaurants. Però només un 24% dels productes dels hotels de 4 i 5 estrelles i un 9% dels restaurants són adquirits directament a cooperatives o agricultors locals (Integral Consultors, 1998). En el citat estudi, s'adverteix que els aspectes més valorats pel sector de l'hosteleria i la restauració són la fluïdesa en els lliuraments, la qualitat, el preu i la presentació del producte. Així doncs, resulta evident que si el que es desitja és comercialitzar les produccions primàries aprofitant la infraestructura turística, primer s'han d'adaptar les estructures productives i de comercialització agràries a les demandes turístiques: augmentar la promoció dels productes entre els consumidors, l'agrupació de les produccions i la terciarizació de les mateixes (distribució, promoció, investigació...), “l'industrialització" dels productes agraris (plantes de neteja i empaquetat, envasos de disseny...), entre altres mesures.










CINQUENA PART: Els mitjans de producció.

5.1 Els costos dels mitjans de producció.

Sense cap dubte, el sobre cost dels mitjans de producció és una de les més clares diferències i, alhora, un dels més injustos greuges comparatius que sofreixen les estructures de producció de les Illes Balears respecte a l'Europa continental.
El Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears depèn directament de la provisió regular d'inputs a l'exterior, principalment a la península Ibèrica. L'esmentada provisió es veu extraordinàriament encarida a causa de la insularitat: bé pel sobrecost que suposen les ruptures de càrrega dels inputs (necessitat de més temps, doblers i infrastructures), bé per les pràctiques oligopolístiques de les poques empreses que controlen determinats inputs bàsics, o bé la menor competitivitat i major fragilitat que tot això suposa per a les explotacions illenques. Així s'explica que el preu d'un input tan important per a les explotacions agràries i pesqueres com el gasoli, es pagui a les Illes Balears entre 15 i 20 pessetes per litre més car que a la península Ibèrica (un 25% més ), o que les grans petroleres pugin el preu del gasoli a les Illes Balears per sobre dels percentatges d'increment de l'estat, o fins i tot que resulti més barat importar tres mens que no el pinso necessari per alimentar a només un d'ells (UCABAL, 1997).
En general, i en conseqüència a l'abandonament de l'activitat agrària al llarg dels 90s, entre 1989 i 1996 la majoria d'indicadors experimenten un descens als seus costos totals (veure figura 55). Els costos totals de les llavors i plançons, fertilitzants, energia elèctrica, reparació de maquinària, i tractaments fitosanitaris per a les explotacions de les Illes Balears, reduirien les seves xifres absolutes per a l'esmentat període. En canvi, els costos ramaders (de pinsos per a bestiar i tractaments zoosanitaris), i els costos del gasoli serien en xifres absolutes, més cars el 1996 que no al 1989.
Entre 1993 i 1999, es defineix un irregular manteniment dels preus dels mitjans de producció. Així per exemple, cau el preu del bestiar viu i es mantenen els preus del pinso i les llavors. Els fertilitzants i els costos de maquinària pressenten un lleuger increment dels seus preus (veure figura 56).
El reduït consum d'energia elèctrica juntament amb la reduïda importància dels cultius regats i en hivernacles, són manifestacions clares del baix nivell de tecnificació del Sector Agrari de les Illes Balears (Lucas, 2000).

5.2 Les infrastructures de reguiu.

Entre 1989 i 1997 es produeix un descens de gairebé el 14% de la superfície regada passant de les 20.223 ha del 1989 a les 17.402 ha del 1997 (veure figura 32C). Resulta simptomàtic que el 1997 gairebé 1 de cada 3 ha regables no foren regades. El declivi dels regadius afecta especialment a la superfície regada per gravetat (-29,4%) i per aspersió (-9,9%), principalment dedicades al reg de plantes farratgeres i patates. En canvi, el reg localitzat s'incrementa en 449 ha, arribant el 1997 a les 3.182 ha. Tot i així, en 1997 més del 80% de la superfície regada ho va ser mitjançant mètodes de reg poc recomanables per a una regió d'elevada evapotranspiració com les Illes Balears.
La distribució geogràfica dels reguius segons mètode de reg és com segueix (MAPA, 1997):

· Aspersió (9.839 Ha):
-pràcticament tot el municipi de sa Pobla i una part molt important dels municipis de Muro, Llubí i Inca
-Conca de Campos-ses Salines
-eix de la carrtera Manacor-Montuïri
-explotacions aïllades a la Península d'Artà i en la meitat occidental de Palma
-plana de Sant Antoni i Plana de Can Jordi a Eivissa
-distribució irregular i de reduïdes dimensions a tota Menorca, presentant una major concentració a Ciutadella.

· Gravetat (4.381 Ha):
-gran zona al pla de Sant Jordi a Mallorca
-vall de'n Marc a Pollença
-esporàdiques i diminutes zones de la Serra de Tramuntana, principalment a Calvià i Andratx.

· Localitzat (3.182 Ha):
-Vall de Sóller (principalment cítrics)
-Inca i municipis propers
-Santa Eulària des Riu.


































SISENA PART: Les ajudes al sector.

Com ja s’ha advertit a l'inici d'aquest treball, els sectors primaris dels països desenvolupats són els més protegits i subvencionats de entre les activitats econòmiques. En l'àmbit comunitari, els ajuts econòmics s'han desenvolupat principalment mitjançant els Fons Estructurals: en el cas del Sector Agrari mitjançant el Fons Europeu d'Orientació i Garantia Agrària-FEOGA (1963) i en matèria pesquera mitjançant l'Instrument Financer d'Orientació Pesquera-IFOP (1993) (Font-Pujadas, 1998).
A les Illes Balears els ajuts dels Fons Estructurals al Sector Agrari s'han plasmat a través dels programes operatius 5 b (FONER I i FONER II), desenvolupats entre 1989-1999 amb una inversió pública total de 133,3 milions d'ecus. Malgrat la gran dimensió de les xifres, les Illes Balears han rebut un volum de subvencions inferior a les mitjanes estatals. Així el 1995 els ajuts rebuts per les Illes Balears van ser de només 10.000 ptes./ha mentre eren de 25.000 ptes/ha per al conjunt estatal (UCABAL, 1997). En el mateix sentit, els ajuts del Programa en R+D agrari i alimentari del Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació durant el 1997 es van plasmar a les Illes Balears en només un projecte d'investgació (637.000 ptes) i dos projectes de demostració (842.000 ptes); en una xifra total que a penes supera el 0,1% del volum econòmic del programa (MAPA, 1998 b).

6.1 Les ajudes al sector agropecuari.

6.1.1 Els Programes Operatius 5 b, FONER I i FONER II (1989-1999).
El programa operatiu FONER (1989-1993) va ser dotat amb poc més de 43,7 milions d'ecus i va afectar a una superfície insular de 2.361 km2 sobre la que vivien 200.166 persones. Es va estructurar en quatre subprogrames (CAIB, 1994):

· Subprograma I: Millora de les estructures i diversificació del sector agrari (1.428 milions de ptes):
-creació de l'Associació d'Agroturisme Balear
-reestructuració dels sectors de cítrics i fruita, fomentant el
associacionisme per millorar la qualitat i comercialització de les
produccions
-creació de la marca de qualitat "Q/C"
-reducció del grau d'acidesa de l'oli de la Serra de Tramuntana
-extensió de reguius amb aigües depurades sobre unes 320 ha a Eivissa
-Retirada anticipada de l'activitat d'un agricultor.

· Subprograma II: Conservació i aprofitament del Medi Natural (1.342 milions de ptes):
-regeneració de masses forestals (50 ha)
-creació de 10 àrees recreatives i 2 km d'itineraris per als vianants
-construcció de 13 dipòsits d'aigua, neteja de 20 ha forestals en
les Illes Pitiüses i l'edició de 12.000 exemplars de divulgació.
-gestió cinegètica de 27.000 ha
-repoblació, vigilància, conservació i tractaments fitosanitaris de
masses forestals
-estudis de reintroducció d'espècies
-projecte de biodiversitat en la Serra de Tramuntana
-actuacions de protecció de 2 espais naturals
-edició de 20.000 exemplars de fullets.

· Subprograma III: Diversificació de l'activitat econòmica i millora de les infrastructures bàsiques de suport (2.906 milions de ptes):
-promoció i dinamització de l'agroturisme
-creació d'infrastructures per al futur ús d'establiments de
agroturisme
-potenciació de l'artesania i dels mercats ambulants locals
-creació a Menorca de l’Aula Informàtica de Diseny per Ordinador, per al sector de la bijuteria
-dotació de xarxes telefòniques i telemàtiques al medi rural.

· Subprograma IV: Valorització dels recursos humans (562,9 milions de ptes):
-formació en conservació del medi ambient
-formació en noves tècniques de producció
-formació en turisme rural.

El programa operatiu FONER II (1994-1999) partia amb els objectius d'incrementar la renda agrària un 1,5% acumulatiu, la reducció de la desocupació un 2%, reduir un 9,45% les superfícies cremades, un 1,28% les erosionades, i afavorir la reinserció professional d'un 9,3% de la població activa (CAIB, 1994). Es tenia previst un finançament públic de 90,6 milions d'ecus. Es va dividir en tres subprogrames:

· Subprograma I: FEOGA, potenciar el món rural de la zona 5 b (6.550 milions de ptes):
-millora de les infrastructures que conservin el caràcter agrícola de les
zones.
-orientació de la producció agrària
-comercialització mitjançant polítiques de qualitat
-lluita contra l'erosió i optimització dels recursos hídrics
-preservació del conjunt del medi rural
-millora de les condicions de vida al medi rural.

· Subprograma II: FEDER, dinamització del medi rural i diversificació de les activitats productives (3.855 milions de ptes):
-creació d'infrastructures
-potenciació del turisme rural i activitats anàlogues
-transferència de tecnologia
-mesures financeres de suport.

· Subprograma III: FSE, fomentar la formació i l’ocupació a la zona (3.838 milions de ptes):
-formació professional
-formació dels ocupats
-formació d'investigadors
-orientació i assessorament
-assistència tècnica.

A 1997 el programa operatiu FONER II plasmava els següents resultats (Conselleria d'Agricultura i Pesca, 1997):

· Creació d'ocupació:
-146 llocs de treball fixos, 1.952 d'eventuals i manteniment de 2.093 ocupacions.

· Infrastructura rural:
-147 km de camins i 3,4 km de carreteres construïts o
reparats
-instal·lació de 58 línies elèctriques
-30 xarxes de proveïment d'aigua.

· Dinamització de PIMEs:
-creació de 7 empreses
-creació o remodelació de 21 comerços
-construcció o reforma de 14.032 m2 de locals
-95 immobles adquirits i rehabilitats
-157 màquines adquirides.

· Dinamització de l'agricultura:
-42.551 metres lineals de finca tancats
-8,09 quilòmetres lineals de paret seca recuperada
-actuació sobre 15.794 m2 de marjades
-control de 107.769 caps de bestiar.

· Dinamització del turisme rural:
-6 explotacions agràries reconvertides al turisme rural
-inversions en 5 establiments d'oferta
complementària.

· Habitatges:
-4.295 m2 d'habitatge rehabilitat.

· Estudi:
-19 estudis (25.085 ha).


6.1.2 Les ajudes al sector agrari en el període 2000-2006.
Els ajuts públics que rebrà el Sector Agrari de les Illes Balears en el període 2000-2006 estaran determinades pels profunds canvis que sofreixen els Fons Estructurals i de Cohesió europeus. El nou marc de la política regional comunitària en matèria d'agricultura -definit als Reglaments (CE) 1260/1999 (Fons estructurals), 1258/1999 (finançament de la Política Agrària Comuna) i 1257/1999 (FEOGA)- seguirà dividint els seus ajuts en tres fons (a més de l'IFOP en matèria de pesca): FEDER, FSE i FEOGA. Però en canvi, redueix els seus objectius a tres (Direcció General d'Economia, 2000):

· Objectiu 1: promoure el desenvolupament i ajust estructural de les regions amb renda per càpita inferior al 75% de la mitjana comunitària.

· Objectiu 2: suport a la reconversió econòmica de les zones amb deficiències estructurals.

· Objectiu 3: adaptar i modernitzar les polítiques de sistemes d'educació, formació i ocupació.

A més, la Unió Europea compta amb les anomenades Iniciatives Comunitàries, que són instruments financers específics destinats a incentivar activitats en camps d'especial interès per a la Unió. Actualment són quatre les Iniciatives: LEADER+ (foment del desenvolupament rural), EQUAL (incentivar els recursos humans per fomentar la igualtat d'oportunitats), INTERREG III (cooperació fronterera i interregional) i URBAN (rehabilitació socioeconòmica de ciutats i barris en crisi).
Així doncs, per al període 2000-2006, el Sector Agrari de les Illes Balears es veurà incentivat pels ajuts procedents de l'Objectiu 2 (FEDER i FEOGA), de l'Objectiu 3 (FSE i FEOGA) i de la Iniciativa Comunitària LEADER+. Els esmentats ajuts s'executaran mitjançant tres programes de desenvolupament finançats, generalment, en un 45% per la Unió Europea, un 25% per l'Estat Espanyol i un 25% per la Comunitat Autònoma:

· Programa horitzontal estatal:
-inversions en millora d'explotacions (15,092 milions d’
euros)
-ajudes a joves agricultors (5,157 milions d'euros)
-ajuts a comunitats de regantes (17,043 milions d'euros)
-altres ajuts (20.688 milions d'euros).

· Programa Regional (dades econòmiques provisionals):
-inversió en infraestructures (3 milions d'euros)
-inversió en transformació i comercialització de la producció
(22 milions d'euros)
-foment dels recursos naturals i del paisatge (15 milions d’euros)
-diversificació de l'activitat agrària (3 milions d'euros).

· Mesures d'acompanyament (aproximadament 37 milions d'euros):
-jubilacions anticipades
-forestació
-indemnització compensatòria a regions de muntanya
-mesures agroambientals (agricultura ecològica i integrada,
protecció d'aqüífers, protecció de la diversitat genètica...).

A més dels esmentats ajuts dels Fons Estructurals i de Cohesió, resulten especialment interessants les inversions estatals en les Illes Balears (a l’espera de l'aplicació d'un protocol) en matèria de reguius amb aigües regenerades (uns 9.000 milions de ptes fins el 2006).

6.2 Els ajuts al sector pesquer.

L'activitat pesquera està regulada, en matèria d'ajuts estructurals, pel Reglament (CEE) 2080/93 referent a l'Instrument Financer d'Orientació de la Pesca-IFOP. En el període 2000-2006 el programa d'ajuts dirigit a la modernització i millora del Sector Pesquer de les Illes Balears, compta amb una ajuda europea de 1.700 milions de pessetes. A aquesta xifra s'han de sumar les aportacions estatals i autonòmiques, sumant en conjunt un total de 6.475 milions de pessetes. Les línies d'ajuts més importants aniran encaminades a la construcció de vaixells (2.693 milions de ptes), a la modernització de la flota (1.335 milions de ptes.) i a la subvenció a joves pescadors i a jubilacions anticipades (610 milions de ptes).












































SETENA PART: Les organitzacions agràries i pesqueres.

7.1 Organitzacions agràries i forestals.

El Sector Agrícola Balear necessita d'una major estructura organitzativa que el dinamitzi. De forma genèrica, el paper del cooperativisme i associacionisme agrari en general, no ha arribat al nivell assolit a la majoria de regions de l'Estat Espanyol. Però quan el cooperativisme agrari es produeix a les Illes Balears, converteix a les explotacions que el formen en les més dinàmiques dels seus diferents sectors (UCABAL, 1997).
A l'Estat Espanyol l'associacionisme agrari s'ha desenvolupat mitjançant dues fórmules principals: la Cooperativa Agrària i les Societats Agràries de Transformació-SAT. Les dues formes d'associació comparteixen l'objectiu de reduir els costos de producció als seus associats, però es diferencien bàsicament en tres aspectes:

SAT Cooperativa

-presa de decisions segons els estatuts. -un vot per afiliat.

-dret a comercialitzar produccions exògenes. -només un 40% de la
comercialització total
pot ser exògena.

-sotmeses com les S. A. a un impost -règim fiscal especial.
sobre els beneficis.

El 1899 es fundava a Sóller el Sindicato Agrícola Sollerense, la primera cooperativa agrària de les Illes Balears (UCABAL, 1997). En els darrers anys la facturació de les cooperatives -allunyant-se de la tendència general- no ha deixat de créixer, en xifres absolutes, per ser un bon mètode per reduir els costos de les explotacions i comercialitzar les seves produccions. Actualment s’agrupen gairebé 4.000 productors en poc més d'una trentena de cooperatives, que poden ser de primer grau (formades per persones físiques o jurídiques) o cooperatives de segon grau (formada per cooperatives de primer grau).
L'associacionisme agrari té una distribució geogràfica singular, essent molt important en la meitat nord i occidental de Menorca, a Palma, Sineu i Consell (Mallorca) i tenint poca importància a les Illes Pitiüses (veure Taula 7.1.1 i figura 57).

TAULA 7.1.1: La distribució geogràfica del cooperativisme agrari a les Illes Balears (UCABAL, 1997).

Municipi Nombre de Cooperatives Nombre de socis Àrea d'influència

Alaior 2 400 Menorca
Algaida 1 66 Algaida
Artà 1 228 península d'Artà
Calvià 1 18 Mallorca
Ciutadella 1 408 Ciutadella
Consell 2 410 Mallorca
es Mercadal 3 169 Menorca
Ferreries 1 59 Ferreries i es
Migjorn Gran
Inca 1 76 Inca
Lloret de Vistalegre 1 30 Lloret
Llucmajor 1 25 Llucmajor i
Campos
Manacor 1 12 Mallorca
Montuïri 1 33 Montuïri
Muro 1 41 Muro i sa Pobla
Palma 3 442 Mallorca
Petra 1 15 Petra, Maria i
Ariany
Pollença 1 28 NW de Mallorca
Porreres 1 202 Porreres i
Felanitx
Sant Antoni de Portmany 1 176 Eivissa
Sant Joan 2 126 Sant Joan i
Vilafranca
Sineu 2 393 Mallorca
Sóller 1 230 Sóller, Deià,
Bunyola i
Fornalutx


El paper de les Cooperatives Agràries a les Illes Balears abasta una gamma heterogènia de funcions entre les que destaquem:

· la capacitat reguladora dels mercats (especialment el de les fruites, hortalisses i els cereals)

· acumulació de les produccions (per comercialitzar-les) i dels mitjans de producció (per a la reducció dels seus costos)

· funció social: a diferència de l'empresa privada, asseguren la permanència de l'activitat agrària als seus territoris

· formació d'agricultors joves i majors, així com la de gestors de cooperatives.

El 23 de març de 1988, seguint la Llei General de Cooperatives (Llei 3/87), es constituïa com a Unió de Cooperatives la Unió de Cooperatives Agràries de Balears-UCABAL. Amb seu social a Palma i amb una oficina a Menorca, UCABAL és l'òrgan de representació del moviment cooperativista agrari a les Illes Balears (UCABAL, 2000). Els Seus objectius són: representar els associats, fomentar la conciliació en les situacions conflictives, organitzar serveis d'interès comú, promoure la formació cooperativa, promoure les obres d’assistència i participar en els diferents organismes públics quan l'administració així ho requereixi.
Resulta quantitativa i qualitativament important l'actuació d'UCABAL durant el 1999. Són remarcables les diverses actuacions en matèria de suport tècnic, informació per a la tramitació de sol·licituds de subvenció i quotes de la PAC, creació d'una pàgina web d'informació diversa, conveni amb el Consell de Mallorca per al foment del cooperativisme agrari, adhesió de 16 cooperatives a una xarxa interna d'informació, informació dels resultats de l'Agenda 2000, assessorament jurídic, comptable i comercial; formació a més de 600 persones en un total de 25 cursos, desenvolupament de dos programes (de millora de qualitat lletera i millora genètica de ramat vaccí) i un altre de constitució de la Taula Intersectorial del Sector Lleter presentats a la Conselleria d'Agricultura i Pesca, per citar només les més importants.
Actualment la major problemàtica que reconeix el cooperativisme agrari de les Illes Balears és la que es deriva de la sequera, que afectà amb duresa entre 1998 i el primer semestre del 2001 a l'Arxipèlag, i la preocupació pel canvi de política agrària comunitària per al període 2000-2006 (UCABAL, 2000).
Segons dades de la Conselleria d'Agricultura i Pesca, a les Illes Balears havia a l’any 2000, 93 Societats Agràries de Transformació-SAT (a més d'una dotzena més de recent creació de la qual no s’han pogut recopilar dades), amb un total de 2.139 associats. Estarien estructurades heterogèniament en SATs de només 3 socis fins a SATs de 390 socis, i amb un capital social variable des de només algunes desenes de mils, fins a 170 milions de pessetes. Malgrat la diversitat descrita, les SATs s'estructuren pel general en societats amb un nombre reduït de socis (un 68,8% de les SATs tenen menys de 10 associats) i amb un capital social menor als cinc milions de pessetes (73,1% dels casos).
A més de Cooperatives i Societats Agràries de Transformació a les Illes Balears existeixen altres tipus d'agrupacions agràries a considerar. És el cas de les Associacions de Defensa Vegetal-ADV i de les Associacions de Defensa Sanitària-ADS, que son agrupacions de productors per als quals existeix una línia d'ajuda per la utilització de millores tècniques en els seus mitjans de producció: vacunació, compra de llavors selectes... A les Illes Balears havia a l’any 2000 20 ADVs que agrupen un total de 6.442,6 ha, propietat de 782 socis i que el 1999 van ser subvencionades amb poc més de 40 milions de pessetes. Vuit de les esmentades ADVs s'han convertit en Associacions de Tractaments Integrats-ATRIAS, les quals el 1999 van ser subvencionades pel MAPA amb 11 milions de pessetes.
Les Agrupacions de Defensa Sanitària Ramaderes (ADS), seguint el Reial Decret 1880/1996, son aquelles associacions constituïdes per ramaders per a la millora del nivell sanitari-zootècnic de les seves explotacions, permetent millorar el nivell productiu i sanitari dels seus productes. A l’any 2000, a les Illes Balears havia 19 ADSs amb un total de 1.787 explotacions.
També són a destacar les Organitzacions de Productors de Fruites i Hortalisses-OPFH, les quals seguint el Reglament (CE) 2200/96, son aquelles entitats la fórmula jurídica de les quals és la de Cooperativa, Societat Agrària de Transformació, Societat Mercantil, o una altra entitat amb personalitat jurídica; que estigui constituïda per productors de fruites i hortalisses o entitats que els agrupin; que a iniciativa pròpia així ho sol·licitin a l'autoritat competent i que reuneixin totes les condicions i requisits que contempla la vigent legislació. A les Illes Balears hi ha diversos plans de millora en les OPFHs (els primers del 1990, de 10 anys de durada), la finalitat del qual és finançar actuacions com empelts, podes, arrabassament d'arbres, entre altres. Hi ha 9 OPFHs al sector dels fruits secs (les quals el 1999 van rebre pagaments per valor de 1.338 milions de pessetes), i 2 OPFHs al sector de fruites i hortalisses (que el 1999 van rebre pagaments per valor de 24,3 milions de pessetes).
Les Agrupacions de Defensa Forestal-ADF, seguint l'Ordre del Conseller de 31/05/1995, son aquelles agrupacions de persones físiques o jurídiques que es constitueixen amb la finalitat d'actuar coordinadament per millorar i conservar el medi natural (vigilància, prevenció d'incendis...). A les Illes Balears s'han organitzat formalment 3 ADFs (Calvià, Bunyola i Lloseta), a més de quatre agrupacions de Protecció Civil (Selva, Son Servera, Artà i Mancor de la Vall) amb una marcada vocació forestal. En matèria forestal son també a destacar 2 Consorcis de Propietaris Forestals (a es Mercadal i Capdepera).
Finalment, cal destacar a les Illes Balears l'existència de 5 APAs (Agrupacions de Productors Agraris), definits al Reglament (CE) 952/97, essent aquesta una qualificació derogada des de l'1 de gener del 2000 que suposa una ajuda molt important per als seus integrants al finançar parcialment durant 5 anys les despeses de control i funcionament administratiu (UCABAL, 2000).

7.2 Les organitzacions pesqueres.

A les Illes Balears hi ha 16 confraries de pescadors: 10 a Mallorca (Palma, Andratx, Sóller, Cala Rajada, Alcúdia, Pollença, Portocolom, Port de Manacor, Santanyí, Colònia de Sant Jordi), 3 a Menorca (Maó, Ciutadella, Fornells), 2 a Eivissa (Eivissa, Sant Antoni de Portmany) i la Confraria de Pescadors de Formentera. És digne de menció el paper històric-patrimonial que juga la Confraria de Pescadors de Palma amb més de 700 anys d'existència (Massutí, 1989).
Són de destacar dues agrupacions d'àmbit superior al de la confraria: FICOPEMA (Federació Insular de Confraries de Pescadors de Mallorca) i La Federació Balear de Confraries de Pescadors. Es té constància d'estudis, per part de la Direcció General de Pesca i Cultius Marins, per promoure agrupacions de productors pesquers; seguint les directrius del Reglament (CE) 952/97.

































VUITENA PART: Efectes de la insularitat sobre el Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears.

8.1 La Insularitat, un concepte heterogeni.

La definició d'illa pot ser contemplada des d'una doble perspectiva, la conceptual i la semàntica estricta. La definició més simple d'illa seria aquella definida quotidianament pels diccionaris "porció de terra més petita que un continent envoltada d'aigua per tots els seus costats" (Institut d'Estudis Catalans, 1995). Però aquest concepte té moltes més connotacions que les descrites, ja que les illes es veuen afectades per un aïllament geogràfic que contribueix, malgrat la diversitat de situacions, a dotar-les d'unes característiques territorials pròpies i, conseqüentment, d'uns medis socials diferenciats dels continentals. Una definició estadística del concepte illa és el definit per l'Oficina d'Estadística de les Comunitats Europees-EUROSTAT: superfície de terra envoltada d'aigua que no contingui cap capital estatal europea, major a 1 km2 de superfície, habitada permanentment per una població superior a 50 persones, sense connexió física amb el continent i que s’allunyi d'aquest en més d'1 km.
Les illes estan afectades per tres complexos fenomenològics: la Insularitat, que comprèn totes aquelles variables geogràfiques, biogeogràfiques i socioeconòmiques que es deriven de l'aïllament; l'Insularisme, són les variables insulars relatives a la geopolítica (situació geoestratègica, comportament polític, domini territorial...) i l'Illeitat, que són les variables específiques insulars que fan referència a factors perceptuals i culturals (Brigand, 1991).
Els principals paràmetres als quals s'ha de respondre quan s'analitza la insularitat són:

· Quines estratègies econòmiques s'han de seguir per aconseguir a les illes un acceptable nivell socioeconòmic?

· Quines vies s'han de seguir per pal·liar els insatisfactoris i cars costos de transports?

· Quins aspectes perjudiquen, o bé suposen un perjudici per al nivell de vida dels habitants insulars i dels seus visitants?

· Quin estatut polític és el més convenient per pal·liar els efectes de la insularitat?

· Quines són les polítiques culturals més convenients als territoris insulars?

· Està valorat el rol geopolític que tenen les illes des de l'establiment de la Zona Econòmica Exclusiva-ZEE en la Conferència Internacional de Montego Bay (1982)?

· S'aplica a les illes una ordenació territorial diferenciada de la del continent que resolgui les seves especificitats?

· Considerant el reconegut caràcter perifèric de les illes a nivell estatal; És convenient per a la Unió Europea que els programes d'ajuda a les regions perifèriques no afectin a regions com les Illes Balears, Còrsega o Sardenya?

· Quines són les percepcions territorials dels insulars?

· La reduïda mida, l'elevat índex d'endemismes i la indubtable fragilitat dels ecosistemes insulars; està convenientment ordenat i protegit a les illes?

· Com pal·liar la forta dependència de les illes (perifèria) dels centres econòmics i de decisió polítics (centre)?

La insularitat suposa abans que res una diversitat de condicionants (econòmics, socials i culturals) que impregnen gran part dels medis físics i humans dels territoris insulars. La insularitat es manifestarà en major o menor grau en funció de diversos factors, entre els que destaquem la mida territorial i la varietat de recursos, la distància al continent, el pes demogràfic i el seu nivell de formació, el nivell tecnològic i econòmic de les estructures productives, els transports (rapidesa, regularitat i cost), la conjuntura geopolítica i geoeconòmica, el grau d'autogovern i la seva situació geogràfica respecte als centres econòmics i polítics mundials. Així doncs, la insularitat es defineix com un fenomen dinàmic (Bardolet, 1989), capaç de ser atenuat si s'actua sobre els esmentats factors.

8.2 Insularitat i Economia.

La insularitat és un concepte difícil d'integrar a una economia de lliure mercat, ja que la discontinuïtat territorial que genera suposa un gran impediment a la circulació de béns i serveis. Estructures econòmiques febles, mercats limitats, manca de branques auxiliars, dificultat per a l'obtenció de matèries primeres, majors despeses als estudis de mercat, atomització; són, entre altres, trets comuns a tota economia insular. No ha de sorprendre dons, que els models macroeconòmics considerin sempre a les illes com a regions perifèriques dels territoris continentals (Dubón, 1987).
Els costos de transport són la conseqüència de la insularitat més significativa i estudiada. La connexió marítima o aèria amb el continent, és una necessitat permanent per al desenvolupament dels microsistemes econòmics insulars (Marcadon, 1991). En aquest sentit, han de considerar-se tres aspectes (Marí, 1997):

· El transport marítim pot ser un obstacle, però alhora pot ser un avantatge competitiu, perquè per a les llargues distàncies resulta un transport en comparació millor que el ferrocarril.

· Resulta impossible separar els costos de transport del sistema de distribució comercial. És comú l'augment dels preus per pràctiques oligopolístiques en la distribució.

· Cal diferenciar entre l'entrada i la sortida de béns i serveis, perquè malgrat el fet que el cost de transport és el mateix en dues direccions resulta aïllant per a aquella economia que presenta una estructura més feble (Barceló, 1985).

Les produccions insulars afronten la seva integració als mercats internacionals en posició d'inferioritat, ja que han de pagar uns majors costos pels transports marítims. Aquest sobre cost actua a efectes pràctics, com una taxa comercial. A més, els sistemes de compra d'inputs han de ser diferents a les illes que al continent, dons han d'adaptar-se a les condicions del transport, essent freqüent el noli de containers a mitja capacitat i necessari uns sistemes d'emmagatzematge d'estocs sobredimensionats (Bardolet, 1989).
El sobrecost que defineix la insularitat, té major efecte sobre mercaderies pesades o voluminoses, pel que el seu efecte és major sobre els sectors agrari i industrial (Marí, 1997). Per corroborar aquesta afirmació, n'hi ha prou amb observar que les estructures econòmiques en què les illes basen el seu desenvolupament s'ajusten a activitats poc dependents d'inputs i outputs pesats o voluminosos: turisme, finances, indústria lleugera (sabates i bijuteria en el cas de les Illes Balears), entre altres.
Les illes han tendit a gaudir històricament d'avantatges fiscals i aranzelàries que els permetin de contrarestar parcialment els desavantatges del seu aïllament. Aquest és el cas de Còrsega, les Illes Canàries, l'Illa de Man o les Illes Anglonormandes a la Unió Europea.
Pel general, el sector terciari és el que permet diversificar els recursos de les illes amb l’objectiu de contrarestar l'escassetat d'activitats de producció i transformació (Doumenge, 1983). Si bé la insularitat no ha impedit a les Illes Balears assolir un alt nivell de desenvolupament terciari en la seva economia, sí ha condicionat la continuació d'un model socioeconòmic basat només en el turisme, i dificulta la diversificació que es podria esperar de les alternatives que ofereix el Mercat Comú Europeu (Bardolet, 1989).
Les reduïdes dimensions de les estructures productives i de mercat de les illes són a més fàcilment absorbides per les macrostructures de les grans empreses foranes. Aprofitant-se de les economies d'escala, aquestes poden reduir els costos de transport i introduir-se als mercats insulars a preus molt competitius, tenint com a conseqüència més immediata la desintegració de petites empreses de producció i distribució comercial. Conseqüentment, i de nou a causa de l'aïllament i reduïda mida de les economies insulars, és característica de les illes la imperfecció de la competència, apareixent pràctiques oligopolístiques que agreugen encara més la "taxa" de la insularitat.
Es pot concloure que els costos econòmics de la insularitat poden mesurar-se, no únicament pels sobrecost del transport, sinó a més per un conjunt més divers de factors (competència imperfecta, deficiències estructurals per adaptar-se al comerç internacional...). La quantificació econòmica de la insularitat ha de realitzar-se observant la diferència de preus entre l'illa i el continent, i considerant l'elasticitat de l'oferta i la demanda (Marí, 1997).

8.3 La insularitat de les Illes Balears.

L'especialització terciària a la qual obliga la insularitat, ha ocasionat la caiguda relativa del sector agrari de les Illes Balears, per mor de la gran atracció que les activitats terciàries exerceixen sobre la mà d'obra i les inversions.
La importació d'agroaliments i adobs va suposar el 1996 més del 20% de les importacions a les Illes Balears, tenint com a mínim un cost addicional en aquests materials del 14%. Considerant el petit marge de benefici de les empreses agràries, aquest sobre cost suposa un perill major per a la seva viabilitat econòmica que en el cas de les activitats turístiques o de construcció (Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, 2000). La dependència de l'exterior del sector agrari és, segons els autors, d'entre el 47% i el 80%; essent el sobrecost per insularitat d'un 2% en fitosanitaris, 5% en plàstics d'hivernacles, del 10% en el cas dels hidrocarburs i d'unes 12 pessetes per litre de llet produïda (Conselleria d'Agricultura i Pesca, 1999) (Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, 2000).
La situació de les Illes Balears contrasta amb la que hi ha en altres illes europees. Si utilitzem com a cost comparatiu el cost de transport d'un contenidor de 40 tones des de Maastrich (Holanda) fins a les illes, suposa un cost de 4.585 euros en el cas de les Illes Balears, xifra superior al que suposa transportar-ho a les veïnes Còrsega (4.329 euros) i Sardenya (4.030 euros), i fins i tot major al de les regions ultraperifèriques de les Canàries (2.944 euros) i Madeira (4.148 euros). En el cas pres com a exemple, el cost de transport de les Illes Balears s'assimila al de l'antillana Martinica (4.775 euros) (Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, 2000), situada unes quatre vegades més allunyada de Maastrich que les Illes Balears.
A més, les regions ultraperifèriques a causa dels “seus costos de transport elevats, derivats de la llunyania i insularitat" (Comissió Europea, 1995) compten amb disposicions especials dels estats membres que van des de les exempcions tributàries fins a l'estatut de país exportador, passant per la demarcació de zones franques i altres avantatges especials. A tot això, hem d'afegir-li els ajuts econòmics que reben dels Fons Estructurals i de Cohesió europeus dins de l'Objectiu 1.
Còrsega i Sardenya veuen subvencionats els seus transports en fins un 60% per al cost dels transports de mercaderies corses i amb el pagament de la diferència del preu de la travessia marítima al d'un viatge de 100 km per ferrocarril per a Sardenya (Conselleria d'Economia, Comerç i Indústria, 2000). En canvi, a les Illes Balears el cost del transport suposa un factor distorsionador important, sense que el seu sector agropesquer es vegi compensat per aquest fet.
A tot l'esmentat, hem d'afegir que les Illes Balears es veuran obligatòriament excloses de tots els beneficis que suposaran el desenvolupament de les grans infrastructures continentals i estatals, com les xarxes de transport terrestre transeuropees o els transvasaments d'aigua per a regadius, entre altres mesures que sense cap dubte reforçaran les activitats de producció i comercialització dels sectors agraris continentals, augmentant així el greuge comparatiu amb la regió balear. Resulta indispensable que l'Estat espanyol i la Unió Europea dotin al sector agrari de les Illes Balears de les infrastructures físiques i dels mecanismes de compensació econòmics que siguin necessaris per pal·liar les deficiències estructurals derivades de la insularitat.
El 1988 el sobrecost per insularitat del transport de passatgers i mercaderies de les Illes Balears fou quantificat en un 16,4% i 9,2%, respectivament, del cost total de transports (Bardolet, 1989). Sense cap dubte, la Mar Mediterrània és per a les Illes Balears l'autopista de peatge més cara de l'Estat espanyol.

8.4 Reconeixement i compensació del fet insular.

El reconeixement de l'Estat espanyol del fet insular és tan antic com la incorporació de les Illes Canàries a la Corona espanyola (segle XV). "el caràcter insular, la llunyania, les especials condicions geogràfiques, geològiques i climàtiques; així com l'escassetat de recursos naturals, han aconsellat històricament l'adopció d'aquest règim específic en l'àmbit de la legislació econòmica i fiscal espanyola" (Llei 20/1991 de modificació dels aspectes fiscals de la Llei 30/1972 de Règim Econòmic Fiscal). Al règim econòmic i fiscal excepcional respecte al vigent a la resta de l'Estat espanyol, que des de fa 5 segles compensa als canaris, se li va afegir en el segle XIX la transformació dels seus principals ports marítims en ports francs (1852 i 1870) i la posterior extensió d'aquestes franquícies a totes les illes i als impostos sobre consum (Llei de Ports Francs de 6/03/1900). El 1912 s'instauren els Cabildos Insulars com a corporació insular de govern i, ja des del seu naixement, van tenir un règim especial de finançament a través dels anomenats Arbítrios Insulares (impostos a les importacions-exportacions, tabac...). tot això va quedar superat amb les Llei de Règim Econòmic i Fiscal de les Canàries (22/07/1972), modificada posteriorment per les Lleis 20/1991, 16/1994 i 19/1994; les quals no només suposen l'adaptació als nous temps (UE, Globalització...) del règim específic de les Illes Canàries, sinó també una compensació dels seus costos de transport, dels preus de l'energia, subvencions a les empreses que exporten a tercers països, a més de la creació de la Zona Especial Canària. Una zona franca en tota regla (règim fiscal, financer i jurídic diferenciat).
A més, i des de 1992, les Illes Canàries veuen com les seves específiques condicions es veuen reconegudes i compensades per la Unió Europea (al marge de ser una Regió Ultra Perifèrica finançada pels Fons Estructurals i de Cohesió sota Objectiu 1) en el marc del Programa d'Opcions Específiques per la Llunyania i la Insularitat de les Illes Canàries (POSEICAN). El POSEICAN contempla, entre altres, mesures específiques dirigides a pal·liar els efectes dels sobrecostos en l'abastiment dels productes agrícoles considerats essencials per al consum humà (principalment lactis i carn), així com de certs inputs industrials (Gutiérrez-Rodríguez, 1998).
Si bé les Illes Balears no presenten debilitats estructurals tan acusades com les Illes Canàries, tampoc no han gaudit mai de les seves compensacions per la seva insularitat, per la seva llunyania al continent, per la seva petita mida ni per la seva fragmentació territorial. En les últimes dècades, la creixent consciència del cost de la insularitat i la injustícia del greuge comparatiu que suposa per a les Illes Balears, ha estat assumida progressivament per l'Estat espanyol i ha suposat reformes legislatives i econòmiques de les lleis del mercat. Aquest procés es va iniciar amb el descompte als bitllets de vaixell i avió per a residents, aplicats per primera vegada en els anys 70, i que actualment suposen un 33% del cost dels mateixos (Conselleria d'Economia, Agricultura, Comerç i Indústria, 2000). Altres reconeixements dels inconvenients de la insularitat, són el pagament d'un plus per insularitat per als funcionaris de l'administració i la consideració entre 1982 i 1990 del fet insular com un dels cinc criteris per distribuir el Fons de Compensació Interterritorial de l'Estat espanyol (Bardolet, 1989) (Font-Pujadas, 1998).
La Constitució Espanyola de 1978 estableix en el seu article 138.1 que:
"l'Estat garanteix la realització efectiva del principi de solidaritat consagrat en l'article 2 de la Constitució, vetllant per l'establiment d'un equilibri econòmic, adequat i just entre les diverses parts del territori espanyol, i atenent en particular al fet insular".
En resposta a aquest article, vint anys després s’elaborà la Llei 30/1998, de 29 de juliol, del Règim Especial de les Illes Balears. L'esmentada normativa té com a finalitat establir i regular el règim de mesures de tot ordre, destinades a compensar els efectes de la insularitat de les Illes Balears (article 1). El Règim especial de Balear (REB) suposa la teòrica aplicació d'un conjunt de mesures compensatòries, entre les que cal destacar:

· Reducció d'un 33% de les tarifes de transport aeri i marítim, aplicables als ciutadans europeus residents en les Illes Balears, per als trajectes entre les Illes Balears i la resta de l'Estat espanyol.

· Reducció de les tarifes en els trajectes interinsulars per als residents.

· Reducció d'un 35% de les tarifes portuàries de les Illes Balears per als vaixells de la UE que naveguin entre ports espanyols.

· Reducció en un 50% de la tarifa general d'utilització del port per al transport de vehicles automòbils.

· Reducció del 50% de la tarifa que grava les mercaderies del port en general sempre que siguin transportades per vaixells de la Unió Europea i tinguin com a origen o destí algun port de les Illes Balears.

· Independentment de l'anterior, un règim simplificat d'unitat de càrrega per als transports interinsulars que compta amb una reducció del 40%.

· S'estableix un sistema de compensacions per part de l'Estat espanyol per abaratir el transport i fomentar les exportacions cap a la Unió Europea. Tindran atenció preferent un total de 10 sectors, entre els quals es troben els productes per a la nutrició humana i les produccions artesanals o ecològiques qualificades per la Conselleria d'Agricultura i Pesca. Així mateix, també té consideració especial els productes d'alimentació del bestiar procedents de la península, sempre que les produccions insulars no siguin suficients. El sistema de compensació haurà de seguir el principi de continuïtat amb la Península Ibèrica, i serà desenvolupat mitjançant comissions mixtes de les administracions estatals i autonòmiques que avaluïn la quantia i els mecanismes compensatoris.

· Es crea un òrgan de col·laboració del Servei de Defensa de la Competència per lluitar i impedir les pràctiques oligopolístiques.

· Garantia d'igualtat de preus amb la península Ibèrica en matèria d'energia elèctrica i dels gasos combustibles. Consideració especial en la Llei d'Hidrocarburs per garantir que els preus dels hidrocarburs tendeixin a apropar-se als peninsulars.

· Diverses mesures de desestacionalització i diversificació de les activitats productives.

Malgrat la millora qualitativa que el REB significa, aquest encara es troba en la majoria de punts en fase de desenvolupament. A més el Sector Primari de les Illes Balears només es beneficia de la creació de dues comissions (recursos pesquers i aqüicultura), mentre no està prevista la constitució d'una comissió mixta que avaluï els costos de la insularitat en matèria d'agricultura i ramaderia.
En el mateix sentit, la sensibilitat pel fet insular queda palès a l'article 17.4 de l'Estatut d'Autonomia de les Illes Balears:
"La Comunitat Autònoma de les Illes Balears podrà sol·licitar al Govern de l'Estat espanyol la celebració de tractats o convenis internacionals en matèries d'interès per a les Illes Balears i, en especial, els derivats de la seva condició d'insularitat o pel foment de la seva cultura ".
En resposta parcial a aquest article, les Illes Balears van constituir el 1995 junt amb Còrsega, Sardenya i, posteriorment, Sicília, la plataforma IMEDOC (Illes de la Mediterrània Occidental), l'objectiu del qual és el de representar i defensar conjuntament davant la Comissió Europea els interessos d'aquestes tres regions, sobretot en el que es refereix al reconeixement del fet insular.
El reconeixement de la insularitat per la Unió Europea és, llevat del cas de les Regions Ultraperifèriques, recent i, fins al moment, únicament a l'àmbit teòric. És simptomàtic que la problemàtica insular passà pràcticament desapercebuda en el moment de fundació de la CEE. Només la pressió de diferents plataformes insulars, entre elles l'IMEDOC, ha aconseguit introduir modificacions en el Tractat de la Unió Europea (Amsterdam, 1997), en particular en el segon paràgraf de l'article 130 A, en el qual s'estableix que:
"La Comunitat es proposarà, en particular, reduir les diferències entre els nivells de desenvolupament de les diverses regions i el retard de les regions o illes menys afavorides, incloses les zones rurals ".
Cal esmentar que la inclusió de la paraula "illes" va resultar polèmica per les diverses interpretacions en les traduccions realitzades, en confondre si s'havia de reduir les diferències entre els nivells de desenvolupament de "les illes" en sentit genèric, o només de "les illes menys afavorides".
També resulta interessant la Declaració 30 annexa al Tractat d’Amsterdam, perquè no només implica un reconeixement de la insularitat, sinó que a més permet la posada en marxa d'una política integrada per a les illes (Dueñas, 1998):
"La Conferència reconeix que les regions insulars sofreixen desavantatges estructurals vinculades al seu caràcter insular, la permanència del qual perjudica al seu desenvolupament social.
La Conferència reconeix, per tant, que el Dret Comunitari ha de tenir en compte els esmentats desavantatges i que, quan es justifiqui, podran prendre's mesures específiques a favor de les esmentades regions amb vista a integrar-les millor al mercat interior en condicions equitatives ".
Resulta necessari per al correcte desenvolupament de les activitats agràries i pesqueres de les Illes Balears la compensació del clar desavantatge que suposa desenvolupar aquestes activitats en un arxipèlag. S’han de desenvolupar i ampliar a les produccions agropecuàries els continguts del REB, a més de plasmar a nivell pràctic el reconeixement de la insularitat per part de la Unió Europea. De no ser així, s'estarà, sense cap dubte, vulnerant els més elementals principis de fraternitat, igualtat d'oportunitat i equitat social. Principis que, d'altra banda, haurien d’inspirar sempre a la Unió Europea.

























CONCLUSIONS: Diagnòstic del Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears.

Les principals deficiències estructurals detectades al Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears són:

-Medi físic advers al desenvolupament d'activitats primàries:
· Acusada oscil·lació anual del règim de precipitacions.
· Escassa presència de recursos hídrics i evapotranspiració elevada a causa de les elevades temperatures a la major part de l'any.
· Territori reduït, fragmentat, abrupte i en el seu conjunt de baixa capacitat agrológica (especialment a Menorca).
· Mar Balear amb notables problemes de sobreexplotació de recursos pesquers.

- Marc legislatiu, administratiu i competencial poc favorable:
· Poca capacitat competencial de l'administració autonòmica per regular el sector. la Política Agrària i Pesquera Comuna i el Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació de l'estat espanyol dictaminen les directrius a seguir per les polítiques sectorials i, el que és més important, gestionen els corresponents fons econòmics. El Govern Balear no té les competències necessàries per realitzar els canvis estructurals que requereix l'actual situació de crisi del Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears.
· Reduïda capacitat econòmica, de material i de personal, per part de la Conselleria d'Agricultura i Pesca, per fer front -mitjançant l'estudi i la planificació- a l'actual situació de crisi del Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears.
· No existeix un marc legal adequat a les característiques específiques de les Illes Balears: regió insular fragmentada, de reduïdes dimensions...
· La legislació vigent en matèria d'agroturisme ve a satisfer a les noves tipologies de demanda turística, no a una estratègia de desenvolupament del medi rural. Aquest fet ha d'entendre's com un procés de rururbanizació, i no com un efecte beneficiós per a les rendes agràries.
· Les competències de les Illes Balears en matèria de Pesca es limiten a la reduïda franja de les dites Aigües Interiors. Es defineix una manifesta disfunció entre les intencions de regulació i planificació a les aigües de competència autonòmica, i el que ocorre més enllà d'aquestes; que són, d'altra banda, la majoria de les pesqueres de les Illes Balears.

-Mercat laboral obsolet i en regressió:
· Petites dimensions del mercat laboral.
· Envelliment de la mà d'obra.
· Formació poc qualificada.
· Reduïdes rendes agràries i pesqueres, i males condicions laborals en comparació amb la resta de l'estat i, sobretot, amb el potent sector turístic de les Illes Balears.

-Estructures socials, territorials i infrastructures heretades poc favorables per al desenvolupament agrari:
· Reduïda mida de les parcel·les agràries, especialment a Mallorca i a les Illes Pitiüses.
· Vocació històrica de gran part de les terres de conreu cap a cultius arboris de secà (poc rendibles per a l'agricultura moderna) i farratges (en un clima semiàrid).
· Elevada pressió immobiliària sobre el sòl rústic per a l'adquisició d'habitatges secundaris, provocant un gran augment del preu del sòl al medi rural. Es parla de terciarizació de l'economia rural i de rururbanizació o urbanització difusa de l'espai rural de les Illes Balears. A les darreres dècades, paral·lelament al transvasament de mà d'obra del sector primari al terciari, també ha hagut un transvasament de l'ús del sòl en el mateix sentit.
· Peculiar règim de tinença de terres. Destaca el cas de Menorca amb el sistema de la Societat Rural Menorquina, on la majoria de la terra conreada ho és sobre la base del sistema d’amitgeria. Malgrat la gran quantitat de factors que influeixen en el règim d'amitgeria (durada dels contractes, coneixements tècnics per part de l’amitger...) existeix la fundada teoria de que aquest sistema de tinença de terres redueix el potencial de producció agrícola (Conselleria d'Agricultura i Pesca, 1988), sobretot per no cercar la rendibilitat econòmica a llarg termini.
· Gran desequilibri entre les hectàrees dedicades a cada conreu i la productivitat en pessetes d'aquests. Tal afirmació és explicable per la pobresa de les terres de les Illes Balears, per la poca capacitat de reg de les mateixes, així com per la històrica vocació de subsistència del sector.
· Poca adaptació dels sistemes de reg a l'elevada evaporació del clima insular.
· Desequilibri general molt notable entre la capacitat d'explotació pesquera de la flota balear amb els recursos pesquers a explotar.

- Mercat agrari i pesquer amb profundes deficiències:
· Reduïda dimensió i fragmentació del mercat de consum agrari autòcton.
· Funció de mercat finalista per a les grans agroindústries foranes.
· Poca participació del Sector Primari de les Illes Balears en els processos de comercialització i transformació.
· Excessiva dependència comercial de la resta de l'Estat. El Sector Agrari i Pesquer insular, porta massa temps desaprofitant els avantatges del Mercat Únic Europeu. Mercats tan interessants com els centreuropeus, són desaprofitats pels venedors de productes agraris i pesquers insulars. Com a compradors, les Illes Balears desaprofiten les ofertes de productes agraris de zones agràries tan properes a les illes com el Midí francès o la regió italiana d’Emilia Romagna. De fer el contrari, segur que s'aconseguirà millorar les característiques, de vegades oligopolístiques, del mercat agrari i pesquer de les Illes Balears.

-Elevada competència del sector terciari a l'hora de captar inversions públiques i privades:
· Es dóna la paradoxa que els agricultors amb la renda més baixa de l'Estat espanyol, i només un 0,56% de la mitjana insular, han d'afrontar uns costos de la terra de fins a un 256% més cars que la mitjana estatal (Conselleria d'Economia, Agricultura, Comerç i Indústria, 2000). Aquest fet és, sense cap dubte, explicable si entenem que el sòl de les Illes Balears -es trobi o no a sòl urbanitzable- té un preu amb relació al seu potencial ús terciari (turístic i residencial) més que la seva capacitat productiva.

-La Insularitat com a factor negatiu a l'economia productiva insular:
· Augment dels costos de producció exògens: energia, maquinària, pinsos... Es dóna la paradoxa que produint més quantitat de productes agraris per hectàrea que la mitjana estatal -i de major qualitat- els pagesos de les Illes Balears tenen unes rendes sensiblement inferiors a la mitjana d'Espanya (Conselleria d'Agricultura i Pesca, 1988).
· Augment del preu final de les exportacions -o impossibilitat d'aquestes- com a conseqüència de l'augment dels costos de transport.
· Presència de determinades pràctiques oligopolístiques a l'hora d'importar determinats béns o serveis bàsics per a l'activitat agrària, i a l'hora de negociar els preus de venda de les produccions agràries i pesqueres amb els canals de distribució alimentaris

Malgrat l'esmentat, s’ha de destacar l'existència d'alguns potencials al Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears:

· Existència de gran varietat de productes agraris i pesquers de gran qualitat i perspectiva comercial.
· Gran potencial del mercat interior, sobretot el turístic.
· Connexió regular amb els mercats centreuropeus.
· A mig termini, és de preveure la compensació per part de l'Estat espanyol i de la Unió Europea de les deficiències estructurals que origina la insularitat.





























BANC D'IDEES.

En aquest apartat s'enumeraran els objectius, que després de la realització de l'estudi, es consideren fonamentals per revitalitzar el futur del Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears. A més, es proposaran una sèrie d'actuacions a dur a terme per acomplir els esmentats objectius.

OBJECTIU 1
Transformació i modernització dels factors estructurals del Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears per aconseguir una major competitivitat als mercats.
Acció 1.1
Afavorir la formació universitària i de tècnics superiors d'alta qualificació en aquelles branques del coneixement o activitats que guardin relació amb el sector primari: Geògrafs, biòlegs, oceanògrafs, físics, químics, metges, farmacèutics, llicenciats en ciència i tecnologia dels aliments, enginyers agrònoms, enginyers tècnics d'explotacions agropecuàries, d'explotacions forestals, de disseny industrial, en indústries agràries i alimentàries, en horticultura i jardineria... Així mateix en matèria pesquera, urgeix una qualificació i adequació de la formació professional existent amb les exigències reals de l'activitat pesquera actual.
Acció 1.2
Afavorir la instal·lació o creació de centres d'investigació agrològica i pesquera avançada, així com la seva connexió amb la Universitat de les Illes Balears, amb les empreses i col·lectius del sector, i amb els parcs tecnològics i centres d'investigació locals i forans.
Acció 1.3
Desenvolupar polítiques sectorials encaminades a augmentar el VAB produït pel sector. En aquest sentit, les línies d'actuació més importants són aquelles que suposen la millora qualitativa del producte: denominacions d'origen, estàndards de qualitat, realització de plans de màrqueting i publicitat sectorials, foment de l'artesania alimentària (sobretot a les zones turístiques), entre altres. En matèria de comercialització de les produccions pesqueres, no existeix cap denominació d'origen. Considerant l'efecte positiu que aquestes mesures han tingut en determinats productes agraris, és convenient estudiar futures accions en aquest sentit, com per exemple una D.O. al peix fresc de les Illes Balears.
També resulta imprescindible reorientar la producció agrària i pesquera de les Illes Balears cap a canals de comercialització i de distribució alimentària molt específics. S'han de substituir o adequar aquelles produccions tradicionals de baixa rendibilitat per produccions més adequades a les demandes del mercat. Les Illes Balears no són -ni seran mai- productores de grans volums agraris. Per això, s'han de dirigir els esforços a potenciar productes de gran valor afegit per unitat, de poc pes, amb envasos de disseny industrial, de gran atractiu comercial i que es trobin únicament a les botigues més elitistes i especialitzades. Amb aquesta acció, s'ha d'aconseguir l'atenció dels segments de la demanda de major poder adquisitiu.
En termes generals, es pot afirmar que el VAB del Sector Agrari i Pesquer de les Illes Balears pot ser potenciat en quatre camps:
· superfície a reconquerir: de fer-se econòmicament rendible, i malgrat la competència del sector urbanístic i turístic, la terra cultivable a les Illes Balears encara podria augmentar a la reconquesta de les millors terres de les més de 50.000 hectàrees que es van deixar de conrear entre 1960 i 1989. En tot cas, l'administració pública hauria d'encaminar els seus esforços a reduir les grans dificultats que els agricultors de les Illes Balears han de superar per tenir accés a la terra. Ja sigui mitjançant l'adquisició d'aquesta i la seva posada en cultiu a través de cooperatives, o mitjançant figures d'ordenació territorial específiques.
· temps a conquerir: considerant el gran augment dels preus que s'observa en les varietats primerenques, extra primerenques i tardanes de diversos productes agrícoles (patates, fruita i hortalissa de temporada); els esforços de la investigació i experimentació -pública i privada- han de centrar-se en aquelles varietats o tècniques que permetin competir fora dels períodes fisiològics naturals de les plantes, aconseguint així una major rendibilitat econòmica de les explotacions.
· creixement quantitatiu de les produccions: el nivell tecnològic de les explotacions agràries i pesqueres de les Illes Balears és poc menys que irrisori en comparació amb la d'altres territoris desenvolupats. És de preveure que treballar per una sòlida política de subvencions i ajuts a la modernització i tecnificació dels factors productius signifiqui un increment substancial de les produccions. Cal assenyalar que a l'hora d'incrementar les produccions és precisa una clara i planificada estratègia de mercat. Només així es pot evitar que l'augment de les produccions sigui contestat pel mercat amb un descens dels preus, i per tant una pèrdua de rendibilitat de les empreses agràries.
· creixement qualitatiu de les produccions: i posats a créixer, que millor que fer-ho planificadament, seleccionant els segments de mercat i les condicions on puguin competir i triomfar els productes agroindustrials i pesquers de les Illes Balears. De fet, l'especialització en productes amb perfils de diferenciació (productes de demanda elitista, col·locar la gruix de les produccions durant períodes amb menys competència, aprofitar les barreres institucionals que discriminen els tercers competidors...) és considerada l'única opció viable de les produccions agràries insulars, amb petites estructures territorials i productives, deficiències estructurals i limitacions tecnològiques (Gutiérrez-Rodríguez, 1998). Un exemple: la llet fresca del dia és un segment del mercat on poc o res poden fer les empreses agroalimentàries foranes (essent aquest un exemple d’Insularitat com a fet positiu). Considerant la competència exclusiva del Govern Balear en matèria de turisme (Article 10.11 de l'Estatut d'Autonomia), podria considerar-se obligatori oferir llet fresca del dia -com a paràmetre de qualitat- en aquells hotels que vulguin adquirir una certa categoria (quatre o cinc estrelles).
Acció 1.4
Afavorir el desenvolupament o creació de complexos agroindustrials (Font-Pujadas, 1998). Considerant el canvi en les pautes alimentàries dels consumidors de les Illes Balears, amb una clara tendència a reduir el consum de productes agraris no transformats i decantar-se pels productes agroindustrials, resulta imprescindible adaptar les produccions a les demandes del mercat. Aquest fet pot convertir-se en realitat si s'aconsegueix atreure cap a la regió, o bé desenvolupar-les de manera endògena, noves activitats de transformació industrial i serveis dirigits a l'activitat primària: indústries agroalimentàries (són especialment desitjables les de segona transformació), mecàniques, de biotecnologia.... Es tracta de diversificar el Sector Primari de les Illes Balears, transformant el sector agropecuari i pesquer tradicional cap a una economia agroalimentària i agroindustrial que a més de l'explotació de recursos inclogui activitats de transformació industrial i de comercialització del producte. Però per a això s'ha de produir primer una acumulació de les produccions, per aconseguir que l'oferta agrària de les Illes Balears tingui una mida prou gran per tenir una presència influent en el mercat. (Conselleria d’'Agricultura i Pesca, 1988).
L'obsolescència del Sector Primari de les Illes Balears, implica tenir poques estructures agroindustrials heretades del passat. Això resulta perjudicial per al sector per no tenir una tradició empresarial ni obrera en aquestes activitats, però alhora permet la creació de complexos agroindustrials dissenyats a mida per a les necessitats insulars i que siguin estrictament respectuosos amb el medi ambient i amb el medi humà local.
Acció 1.5
La transformació del Sector Primari de les Illes Balears, igual com es va fer en alguns països desenvolupats, ha de dur-se a terme en dues fases (FitzSimmons, 1986):
-Intensificació del sistema productiu: Augment de les superfícies de regadiu (en el cas d'estudi, mantenint la quantitat d'aigua destinada al sector agrari mitjançant la modernització i racionalització dels sistemes de reg, utilitzant els recursos hídrics només als cultius més rendibles i, sobretot, apostant per una política hídrica de depuració i reutilització de les aigües); millora de la productivitat del factor treball i intensificació dels cultius (tecnificació).
-Reestructuració de l'economia regional i sectorial: mitjançant la integració vertical d'empreses, augment del corporativisme per negociar en els mercats exteriors, reorganització del mercat de treball, captació de capital forà mitjançant l'articulació d'aquest amb les empreses locals, major subcontractació de serveis comuns...
Acció 1.6
Donar suport a les iniciatives empresarials que desenvolupin la seva activitat utilitzant mà d'obra qualificada i tecnologia avançada, de manera que generin un producte d'alta qualitat i d'elevat valor afegit.
Acció 1.7
Crear un fons comú de terres d'explotació agropecuària, escoles de formació bàsica en tècniques agràries, forestals, pesqueres i aqüícoles; així com cooperatives de nous agricultors i ramaders tutelades per l'administració autonòmica. Aquestes accions hauran de facilitar, en les fases inicials, la incorporació de joves -treballadors i propietaris- al Sector Primari de les Illes Balears.
Acció 1.8
Resulta imprescindible assegurar la rendibilitat de les explotacions i empreses pesqueres independentment dels riscos ambientals i de les peculiars relacions de mercat que tanta inseguretat donen a les empreses primàries. De fet, aquests riscos afegits són el factor que més clarament diferencien les activitats primàries de les activitats industrials o terciàries, fins al punt que alguns teòrics parlin del comportament "excepcional" del sector agrari i pesquer a l'hora d'analitzar els sectors productius (FitzSimmons, 1986). Considerant la relació inversa que s'observa entre risc i adopció d'innovacions tecnològiques (Shaw, 1985) i entre risc i inversió, l'administració ha de canalitzar els esforços a assegurar la rendibilitat de les inversions així com assegurar el valor afegit de les produccions realitzades amb l'ajuda de tècniques innovadores o instruments d'última generació tecnològica. Amb aquesta acció es pretén captar l'atenció del capital local, actualment gairebé abocat en exclusiu a les inversions en el sector terciari.
Acció 1.9
És desitjable la racionalització dels costos de producció de les explotacions. En aquesta línia destaquen accions interessants com ara la reducció dels costos energètics canviant la forma de conrear la terra, un major coneixement del medi ambient, una racionalització dels costos intermedis, un augment de la mida de les explotacions, ús en comú dels mitjans de producció... (Conselleria d'Agricultura i Pesca, 1988).

OBJECTIU 2
Conèixer amb exactitud tots els factors estructurals i conjunturals que afectin al Sector Primari de les Illes Balears, per poder planificar la política sectorial més convenient per a les comunitats insulars.
Acció 2.1
Desenvolupar auditories internes i externes per avaluar la gestió, l'estructura i el funcionament de la Conselleria d'Agricultura i Pesca i dels seus organismes associats. Aquesta acció permetria de detectar les actuacions necessàries per optimitzar els recursos que es disposen per gestionar el Sector Primari de les Illes Balears.
Acció 2.2
Creació de centres insulars públics d'estudis agraris i pesquers i dotar-los de la capacitat humana, econòmica i d'equipaments tècnics per poder precisar i analitzar estadísticament les macromagnituts del Sector Primari de les Illes Balears.
Acció 2.3
Considerant la dramàtica situació del sector, i per a la seva gestió a curt i mig termini, resulta imprescindible la creació del Pla Sectorial Agrari de les Illes Balears. Es té coneixement d'un Pla Director de la Producció Agrícola de Catalunya, que bé podria servir com a esquema a seguir per al desenvolupament d'un per a les Illes Balears. També és necessària la immediata creació d'un Pla Estratègic Sectorial que mostri les grans directrius polítiques a seguir a mitjà i llarg termini.

OBJECTIU 3
Potenciar la connexió de les activitats primàries amb les terciàries, i en especial la connexió directa i real entre l'agroturisme i l'activitat agrària per augmentar les rendes agràries.
Acció 3.1
Afavorir modalitats turístiques com l'agroturisme, combinació de l'activitat agrària amb la turística, o el turisme d'aprovisionament, el destinat a adquirir productes agraris i artesanals a les agrotendes (Font-Pujadas, 1998).
Acció 3.2
Modificar la vigent legislació en matèria de turisme en el medi rural, per aconseguir que l'activitat turística es generalitzi entre les explotacions agràries de les Illes Balears. La vigent legislació satisfà majoritàriament a les necessitats de diversificació de l'oferta del sector turístic. S'ha d'aconseguir desenvolupar una legislació en matèria turística més ajustada a la realitat agrària i que vetlli pels interessos de les explotacions agràries insulars: amb menys necessitat de capitalització (segons diu el president de les Associació d'Agroturisme, Ventura Rubí, en una entrevista publicada al Diari de Mallorca el 2/08/2000, es necessiten uns 100 milions de pessetes per tenir 4 o 6 habitacions), menys exigents al servei turístic i en les seves infrastructures... En aquest sentit, seria convenient que la Conselleria de Agricultura i Pesca prengués la iniciativa en matèria d'agroturisme i establís línies d'ajuda per a la capitalització i l’adaptació de la casa rural que requereix aquesta nova activitat.
Acció 3.3
Definir el marc legal en el qual les activitats pesqueres puguin complementar la seva activitat amb les terciàries (passejades per la costa, sortides a pescar amb turistes...) a fi d'augmentar el VAB pesquer. El permís de realitzar activitats terciàries complementàries a la pesca, podria bescanviar-se per una reducció de la capacitat d'explotació de les embarcacions, convertint-se així en un instrument més per a la gestió dels recursos pesquers del Mar Balear.

OBJECTIU 4
Aconseguir la sostenibilitat del Sector Primari de les Illes Balears, així com el de les seves activitats associades.
Acció 4.1
Potenciar i recolzar en les seves fases inicials (subvencions econòmiques, creació de vivers d'empreses agràries i pesqueres, oferir determinats serveis a les empreses com el màrqueting, la publicitat o el disseny industrial; ...) tots aquells projectes empresarials que utilitzin modes de producció respectuosos o beneficiosos per al medi ambient i pels entorns socioculturals insulars. En aquest sentit han de prevaler els esforços de l'administració cap aquelles empreses agropecuàries, i agroindustrials que es dediquin en part o en la seva totalitat a produccions ecològiques o integrades.
Acció 4.2
Considerant la fragilitat d'un medi ambient insular com el de les Illes Balears, l'administració ha de controlar, el més directament possible, tots aquells mètodes de producció agrària que puguin perjudicar a l'entorn natural insular (com per exemple l'ús de plaguicides i fertilitzants nitrogenats). També, i en relació amb el dit anteriorment, s'han de realitzar estrictes controls sobre paràmetres d'interès ambiental com ara la taxa d'erosió, concentracions de components químics als sòls, a les aigües subterrànies i a les cadenes tròfiques, controlar i experimentar amb les varietats de llavors d'alt rendiment o transgèniques que es vulguin introduir als camps de les Illes Balears... per poder realitzar un precís seguiment dels efectes de les activitats sectorials sobre l'entorn natural.
Acció 4.3
Desenvolupar progressivament una normativa sobre els modes de producció i elaboració de productes agraris i agroindustrials.
Acció 4.4
Prohibició o penalització de pràctiques comercials o consumistes insostenibles, com per exemple l'ús d'envasos no reciclables, no reutilitzables o aquells que durant el seu procés d'elaboració, eliminació o reciclatge perjudiquin notablement al medi ambient. A més, aquesta acció, de ser estudiada i planificada òptimament, pot convertir-se, a llarg termini i de manera indirecta, en una poderosa eina de la política proteccionista del Sector Primari de les Illes Balears, promocionant indirectament, altres activitats industrials com les de reciclatge.

OBJECTIU 5
Potenciar el consum de productes agraris i pesquers així com el dels seus derivats industrials.
Acció 5.1
Desenvolupar una gran campanya publicitària l'objectiu de la qual, i això és el que la diferenciarà de les campanyes publicitàries que s'han dut a terme fins ara, serà donar a conèixer la dramàtica situació del sector agrari i pesquer de les Illes Balears, mitjançant l'ús d'índexs, gràfiques i taules estadístiques objectives. Amb aquesta actuació s'ha de sensibilitzar a la població resident de la importància que juga el Sector Primari de les Illes Balears, en camps tan diversos com l'ecologia, l'economia, el paisatge (recurs primer de la capacitat d'atracció turística de les Illes Balears), la cultura popular... implicant a la població autòctona -com a consumidora- en el desenvolupament del sector agrari i pesquer de les Illes Balears.
Acció 5.2
Afavorir un pacte social i econòmic entre els sectors productius de les Illes Balears. Com ja s'ha comentat anteriorment, les connexions entre el sector primari i el secundari han de ser fluides i habituals. En aquest sentit, el sector turístic, que actualment es proveeix en un 90% de productes alimentaris produïts fora de les illes (UNEP, 1999), ha de connectar-se amb els sectors primari i secundari de l'economia regional, a fi d'augmentar la demanda interna de productes autòctons. S'han d'aprofitar les infrastructures i el màrqueting del potent Sector Turístic de les Illes Balears per donar a conèixer els productes agraris i pesquers locals a un mercat molt major que l'actual.
Acció 5.3
Afavorir a les principals àrees turístiques i mostres culinàries (degustacions, informació, publicitat...) el consum i presència habitual de productes agroalimentaris i pesquers de les Illes Balears. Aquesta acció serà el pas previ a introduir als mercats estrangers aquells segments de la producció agroindustrial de les Illes Balears de major qualitat i amb major valor afegit per unitat. De manera paral·lela, seria beneficiosa la creació d'una marca balear d'alta qualitat, orientada a captar l'interès de les elits econòmiques europees i de la restauració especialitzada.

OBJECTIU 6
Millorar el marc jurídic-administratiu de les Illes Balears. Per aconseguir que el Sector Primari de les Illes Balears pugui competir -en igualtat de condicions- amb la resta de regions continentals de la Unió Europea, és necessari rebre un tracte diferencial per part de les institucions comunitàries i estatals. Es considera imprescindible per al desenvolupament del sector, aconseguir un marc legislatiu adequat a les peculiars característiques de les Illes Balears i que compensi el gran desavantatge de la insularitat.
Acció 6.1
Les institucions polítiques de les Illes Balears hauran de sol·licitar a les institucions estatals i comunitàries que reconeguin i compensin econòmicament el franc desavantatge i la situació contrària al principi comunitari d'igualtat d'oportunitat i solidaritat interterritorial produïda per la insularitat.
Acció 6.2
S'han d'agilitzar vies de comunicació i informació entre el Sector Primari de les Illes Balears i les corresponents institucions europees, amb els organismes de representació de tots els agricultors europeus i, especialment, amb la resta de regions europees insulars. El Centre Balears Europa-CBE i l'organisme Illes de la Mediterrània Occidental-IMEDOC, podrien ser uns bons canals de comunicació per fer sentir la veu del sector on veritablement es prenen les decisions en matèria agrària i pesquera.


















BIBLIOGRAFIA.

AGUILÓ, E. Direcció (1998). La despesa turística, 1997. Palma: Conselleria d’Economia i Hisenda-Conselleria de Turisme (Govern Balear), 92 pàgines.

ASSOCIACIACIÓ AGROTURISME BALEAR. (2000). Fincas 2000. Palma: Associació Agroturisme Balear, 87 pàgines.

BANCO BILBAO VIZCAYA-BBV. (1955-93). Renta Nacional de España y su Distribución Provincial. Bilbao: Banco Bilbao Vizcaya.

BARCELÓ I PONS, B. (1985). “Introducció a la Nisologia”. I conferència econòmica de la Mediterrània Occidental. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 13 pàgines.

BARCELÓ I PONS, B. (1992a). “Irrigació, Urbanisme i Turisme a les Illes Balears”. 1er col·loqui sobre problemes de gestió de l’aigüa a la Mediterrània (Callosa d’en Sarrià. 19, 20 i 21 de juny de 1992). Comunicació inèdita de 10 pàgines.

BARCELÓ I PONS, B. (1992b). “Baleares”. Geografía de España (tom 9). Barcelona: Editorial Planeta, 453-591.

BARCELÓ I PONS, B. (1993). “La decadencia de las actividades agrarias en las Baleares”. Medio siglo de cambios agrarios en España. Alacant: Instituto de Cultura Juan Gil-Albert-Diputación Provincial de Alicante, 725-751.

BARDOLET, E. (1989). El Coste de la Insularidad. Palma: Cambra Oficial de Comerç Industria i Navegació, 183 pàgines.

BLÀZQUEZ I SALOM, M. (en prensa). La protección de espacios naturales en Baleares: patrimonio común y recurso turístico. Proceso histórico, situación actual y proyección futura. Federación de parques naturales andaluces, 15 pàgines.

BINIMELIS SEBASTIÁN, J.; SALVÀ TOMÀS, P.A. (1998). “Situación actual y cambio en el agro balear”. El sector agrario. Análisis desde las Comunidades Autónomas. Madrid: Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación-Ediciones Mundi-Prensa, 99-118.

BINIMELIS SEBASTIÁN, J. (1999). “Colonització urbana, mutació als usos del sòl i Hobby Agricultura a l’Illa de Mallorca”. Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la Geografia universitària. Barcelona: Universitat de Barcelona, 801-813.

BOTE GÓMEZ, V. Direcció (1995). Actividad Turística Española. 1994. Dirección General de Turismo de la Junta de Andalucía-Asociación Española de Expertos Científicos en Turismo, 88 pàgines.

BRIGAND, L. (1991). Les Îles en Méditerranée: enjeux et perspectives. París: Programme des Nations Unies pour l’environnement- Centre d’Activités Regionales du Plan Bleu pour la Méditerranée, 98 pàgines.

BRUNET ESTARELLAS, P.J.(1998). “Les Activitats Forestals”. La Serra de Tramuntana, natura i cultura. Palma: Editorial Moll-Grup d’Ornitologia Balear i Defensa de la Naturalesa, 105-108.

BRUNET ESTARELLAS, P.J. (1999). “Permanencia i ampliació del patrimoni forestal públic de les Illes Balears al segle XX”. Profesor Joan Vilà Valentí, el seu mestratge en la Geografia Universitaria. Barcelona: Universitat de Barcelona, 815-829.

CABALLÉ I RIBERA, A. (1999). L’agroturisme a l’Estat espanyol. Anàlisi de l’oferta des d’una perspectiva de gènere. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 148 pàgines.

COMISIÓN EUROPEA (1995). Europa 2000+ Cooperación para la ordenación del territorio europeo. Luxemburg: Oficina de Publicaciones Oficiales de las Comunidades Europeas, 247 pàgines.

COMUNITAT AUTÒNOMA DE LES ILLES BALEARS (1994).Programa opertiu Zona 5B FONER II. Palma: Comunitat Autònoma de les Illes Balears, 122 pàgines.

CONSELL BALEAR DE LA PRODUCCIÓ AGRÀRIA ECOLÓGICA (2000). Informació i documentació per a inscriurer´s al CAE (document inèdit), 45 pàgines.

CONSELLERIA D’AGRICULTURA I PESCA (1988). El libro verde de la agricultura balear, propuestas para una reforma. Palma: Conselleria d’Agricultura i Pesca (Govern Balear), 79 pàgines.

CONSELLERIA D’AGRICULTURA I PESCA (1989-96). Macromagnituds, Illes Balears. Palma: Conselleria d’Agricultura i Pesca (Govern Balear), 8 toms

CONSELLERIA D’AGRICULTURA I PESCA (1997). Evaluación del DOCUP 5 b), Islas Baleares. Informe 1997. (document inèdit). 3 toms.

CONSELLERIA D’AGRICULTURA I PESCA (1999). El futur del Sector Lleter a Mallorca, document de reflexió (document inèdit). 20 pàgines.

CONSELLERIA D’AGRICULTURA I PESCA (2000). Resumen entrevista del sector productor de frutos secos con miembros de la Comisión Europea. (document intern), 3 pàgines.

CONSELLERIA D’ECONOMIA I HISENDA (1998). Dades Balears 1996. Palma: Conselleria d’Economia i Hisenda (Govern Balear), 352 pàgines.

CONSELLERIA D’ECONOMIA I HISENDA (1999). Butlletí d’estadística balear, recopilacions. Palma: Conselleria d’Economia i Hisenda (Govern Balear), 235pàgines.

CONSELLERIA D’ECONOMIA, AGRICULTURA, COMERÇ I INDÚSTRIA (2000). Insularidad y agricultura: el caso de les Illes Balears (document inèdit). 10 pàgines

CONSELLERIA DE MEDI AMBIENT; TRABAJOS AGRARIOS S.A-TRAGSA. (2000). III plan general contra incendios forestales en la comunidad autónoma de las Islas Baleares (2000-2009) Volumen I, memoria (document inèdit). Palma: Conselleria de Medi Ambient (Govern Balear), 201 pàgines + anexes.

CONTI, S. (1999). “Ventajas competitivas y desarrollo metropolitano. El caso del sistema manufacturero turinés”. Actas del seminario Economia y Territorio, tom I. (inèdit). València: Universidad Internacional Menéndez Pelayo, del 27 de septiembre al 1 de octubre de 1999, 57-73.

D’ENTREMONT, A. (1997). Geografía Económica. Madrid: Editorial Cátedra, 567 pàgines.

DIRECCIÓ GENERAL D’ECONOMIA (2000). Normativa Fons Europeus. Disposiscions generals sobre els Fons Estructurals i de Cohesió. Palma: Conselleria d’Economia, Agricultura, Comerç i Industria (Govern de les Illes Balears)-FEDER, 208 pàgines.

DIRECCIÓ GENERAL DE PESCA DE LES ILLES BALEARS (2000). La pesca en las Illes Balears: situación actual y perspectivas de futuro (document intern no publicat de la Direcció General de Pesca). 7 pàgines.

DOSWELL, C. A.; GAYÀ, M.; RAMIS, C; ROMERO, R. (1997).”Tornadoes in the Balearic Islands: Meteorological Setting”. INN/WMO International symposium on cyclones and hazardous weather in the Mediterranean. Palma: Ministerio de Medio Ambiente-Universitat de les Illes Balears, 525-534.

DOUMENGE, F. (1983). “Aspectos de la viabilidad de los paises insulares pequeños”. Conferencia de las Naciones Unidas sobre Comercio y Desarrollo (22/7/83), 41 pàgines.

DUBÓN PRETUS, M. L. (1987). “Aspectos genéricos y singulares de la insularidad en la Isla de Menorca”. Revista de Menorca, núm XXVII. Maó: Ateneu Científic, Literari i Artistic de Maó, 395-407.

DUEÑAS JOLLARD, P.(1998). El reconocimiento de la insularidad por el Tratado de Amsterdam y su implicación para las islas de la Unión Europea, en particular para las Islas Baleares. Palma: Sa Nostra, 69 pàgines.

FAYAS JANER, J. A.. (1985). “Condiciones climáticas de las Baleares”. El Campo, Boletín de información agraria nº 100. Bilbao: Banco de Bilbao, 15-18.

FAYAS JANER, J. A.. (1991). “Mallorca-recursos hidràulics”. Gran Enciclopedia de Mallorca, volum 8. Palma: Promomallorca Edicions S.A., 238-245.

FISCHLER, F. (2000). “1999, el gran cambio en la PAC”. Anuario El País 2000. Madrid: Ediciones El País, 396.

FITZSIMMONS, M. (1986). “The new industrial agriculture: The regional integration of specialty crop production”. Economic Geography, vol 62 nº 4 (October, 1986). Massachusetts: Clark University –Worcester, Massachusetts (USA), 334-353.

FONT, J.; PUJADAS, R. (1998). Ordenación y planificación territorial. Madrid: Editorial Síntesis, 399 pàgines.

FRAILE, P. (1991). “Las reformas agrarias y la modernización económica”. Geocrítica, número 93/Scripta vetera. Barcelona: Universitat de Barcelona, 59 pàgines.

GRIMALT GELABERT, M; MARTÍN VIDE, J.; MAURI, F. (1995). Els núvols. Guia de camp de l’atmosfera i previsió del temps. Tarragona: Edicions el Mèdol, 191 pàgines

GÓMEZ ESPÍN, J.M. (1999). “Modernización del regadío tradicional en el sureste de la Península Ibérica”. Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la Geografia universitària. Barcelona: Universitat de Barcelona, 999-1011.

GUTIÉRREZ HERNÁNDEZ, P.; RODRÍGUEZ MARTÍN, J.A. (1998). “La agricultura en las Islas Canarias”. El sector agrario. Análisis desde las Comunidades Autónomas. Madrid: Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación-Ediciones Mundi-Prensa, 119-150.

HERCE, J.A. (1999). Externalidades y crecimiento: diversidad sectorial y proximidad geográfica. Inèdit¡ (text entregat al curs “Economia y Territorio” organitzat per la Universidad Internacional Menéndez Pelayo, realitzaa a València del 27 de setembre a l’1 d’octubre de 1999), 1pàgina.

INSTITUT BALEAR D’ESTADÍSTICA-IBAE (1991). Cens Agrari 1989. Resultats Generals. Palma: Institut Balear d’Estadística (Govern Balear), 140 pàgines

INSTITUT BALEAR D’ESTADÍSTICA-IBAE (1998). Butlletí d’Estadística Balear. Palma: Institut Balear d’Estadística (Govern Balear), 235 pàgines

INSTITUT BALEAR D’ESTADÍSTICA-IBAE (1999). Els incendis forestals a la CAIB 1970-1998. Palma: Institut Balear d’Estadística (Govern Balear), 185 pàgines

INSTITUT BALEAR DE DESENVOLUPAMENT INDUSTRIAL-IDI (2000). Reglament de cesió de l’ús comercial de la marca Producte Balear a les empreses balears fabricants de producte balear”. (document inèdit), 5 pàgines.

INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS (1995). Diccionari de la Llegua Catalana. Barcelona, Palma, València: Edicions 3 i 4-Edicions 62-Editorial Moll-Enciclopèdia Catalana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1909 pàgines.

INSTITUTO GALLACH (1997). Geografía de España. Barcelona: Editorial Océano-Instituto Gallach, 14 toms.

INTEGRAL CONSULTORES (1998). Anàlisi de la demanda industrial dels productes d’Agricultura Ecològica a les Illes Balears (document inèdit). Palma: Consell Balear de la Producció Agraria Ecològica, 137 pàgines

JANSÀ CLAR, A.. (1985). “Condiciones climáticas de las Baleares”. El Campo, Boletín de información agraria nº 100. Bilbao: Banco de Bilbao, 11-14.

JANSÀ CLAR, A.. (1991). “Mallorca-el clima”. Gran Enciclopèdia de Mallorca, volum 8. Palma: Promomallorca Edicions S.A., 257-268.

JUNTA D’AIGÜES (1996). Plan Hidrológico de las Islas Baleares. Palma: Junta d´Aigües (COPOT)- Dirección General de Obras hidráulicas (MOPU), 137 pàgines.

LÓPEZ PALOMEQUE, F. -Coordinador- (2000). Geografía de Europa. Barcelona: Editorial Ariel, 619 pàgines.

LLUCH I DUBON, F.D. (1997). Geografia de les Illes Balears. Palma: Lleonard Muntaner editor, 337 pàgines.

LUCAS I VIDAL, A.M. (2000). Las actividades agrarias, pesqueras y forestales en las Illes Balears (document inèdit). Palma: Conselleria d’Agricultura i Pesca (Govern de les Illes Balears), 3 volums.

MARCADON, J. (1991). “Transports Maritimes et espaces insulaires en Europe”. Territoires et sociétés insulaires (Colloque international Brest, 15-17 novembre 1989). Brest: Université de Bretagne Occidentale, 179-183.

MARÍ, S. (1997). “Couts et benefices de l’insularite du point de vue economique, le cas de Minorque”. Vivre dans une île. Une géopolitique des insularites. París: L’Harmattan, 211-219.

MÁRQUEZ FERNÁNDEZ, D. (1992). Los Sistemas Agrarios. Madrid: Editorial Síntesis, 156 pàgines.

MASSUTÍ I OLIVER, M. (1989). El libro azul de la pesca balear. Palma: Conselleria d’Agricultura i Pesca (Govern Balear), 253 pàgines.

MASSUTÍ I OLIVER, M. (1991). “Mallorca-la Mar Balear”. Gran Enciclopèdia de Mallorca, volum 8. Palma: Promomallorca Edicions S.A., 246-256.

MASSUTÍ I OLIVER, M. (1994). Els recursos pesquers del Mar Balear, bases per a una explotació sostenible. Palma: Conselleria d’Agricultura i Pesca (Govern Balear), 172 pàgines.

MASSUTÍ I OLIVER, M. (2000). “Pesca i recursos naturals”. Fora Vila verd-El Mundo/El Día de Baleares (25/06/2000). Palma: Unidad Editorial S.A., 3.

MAYOL I SERRA, J. (1998). “La Caça”. La Serra de Tramuntana, natura i cultura. Palma: Editorial Moll-Grup d’Ornitologia Balear i Defensa de la Naturalesa, 109-114.

MINISTERIO DE AGRICULTURA PESCA Y ALIMENTACIÓN-MAPA (1984). Leyes agrarias Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, 541 pàgines.

MINISTERIO DE AGRICULTURA PESCA Y ALIMENTACIÓN-MAPA. (1988). Evaluación de Recursos Agrarios. Mapa de Clases Agrológicas 1: 50.000. Madrid (edició restringida).

MINISTERIO DE AGRICULTURA PESCA Y ALIMENTACIÓN-MAPA. (1997). Plan Nacional de Regadíos. Estudio de caracterización y tipificación de los regadíos existentes en la C.A. de las Islas Baleares. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación-ODISA-PROSER, 5 toms.

MINISTERIO DE AGRICULTURA PESCA Y ALIMENTACIÓN-MAPA (1998a). Agricultura ecológica de España. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación 1 póster

MINISTERIO DE AGRICULTURA PESCA Y ALIMENTACIÓN-MAPA (1998b). La Agricultura, la Pesca y la Alimentación en 1998. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, 521 pàgines.

MINISTERIO DE AGRICULTURA PESCA Y ALIMENTACIÓN-MAPA (1998c). Legislación pesquera, 1998. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, 1.904 pàgines.

MINISTERIO DE AGRICULTURA PESCA Y ALIMENTACIÓN-MAPA (1999). Anuario de estadística agroalimentaria. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, 695 pàgines + 1CD

MONTERO LORENZO, J.M. (1998). “Apéndice estadístico”. El sector agrario. Análisis desde las Comunidades Autónomas. Madrid: Ministerio de Agricultura Pesca y Alimentación-Ediciones Mundi-Prensa, 511-543.

PÉREZ IGLESIAS, M.L. (1999). “Evolución reciente de la pesca en españa y en Galicia”. Profesor Joan Vilà Valentí, el seu mestratge en la Geografia Universitaria. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1201-1211.

POMAR GOMÀ, L. (1985). “Características físicas del archipiélago balear relieve litología y suelos”. El Campo, Boletín de información agraria nº 100. Bilbao: Banco de Bilbao, 7-10.

ROSSELLÓ ROSSINYOL, R. (1985). “Peculiaridades del Derecho Agrario Balear”. El Campo, Boletín de información agraria nº 100. Bilbao: Banco de Bilbao,87-91.

SALVÀ I TOMÀS, P.A. Direcció, (1995). Atles de les Illes Balears. Palma: Govern Balear, 176 pàgines.

SALVÀ I TOMÀS, P.A. (1999). “El turisme rural a les Illes Balears. Acció de desenvolupament rural o factor de rururbanització?”. Professor Joan Vilà Valentí. El seu mestratge en la Geografia universitària. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1319-1331.

SANGUIN, A.L. (1997). “Introduction”. Vivre dans une île. Une géopolitique des insularites. París: L’Harmattan, 11-19.

SEGUÍ LLINÀS, M. (2000). El turismo rural en las Islas Baleares. 1999. Documento inédito, 6 páginas.

SHAW, A.B. (1985). “Constraints on agricultural innovation adoption”. Economic Geography, vol 61 nº 1 (January, 1985). Massachusetts: Clark University –Worcester, Massachusetts (USA), 25-45.

UNEP; MCSD; BLUE PLAN. (1999). Rapport de l’atelier sur le tourisme et le développement durable en Méditerranée, Antalya, Turquie, 17-19 septembre 1998. Atenas: United Nations Envinronment Programme, 255 pàgines + anexes.

UNIÓ DE COOPERATIVES AGRÀRIES DE BALEARS-UCABAL (1997). Diagnòstic Del sector cooperatiu. Palma: Unió de Cooperatives Agràries de Balears, 66 pàgines.

UNIÓ DE COOPERATIVES AGRÀRIES DE BALEARS-UCABAL (2000). Memoria d’activitats 1999. Palma: Unió de Cooperatives Agràries de Balears, 58 pàgines.

UNIVERSITAT DE LES ILLES BALEARS-UIB. (1988). Tablas Input-Output de la CAIB, 1983. Palma: Conselleria d’Economia i Hisenda (Govern Balear), (2 toms).

VILAIRE BLANCH, T. Dirección. (2000). Diagnòstic de la situació actual de l’oferta turística en el medi rural de les Illes Balears (document intern). Palma: Associació Agroturisme Balear-Centre d’Investigació i Tecnologies Turístiques de les Illes Balears, 77 pàgines.